31 de desembre de 2009

Excel·lent any 10!

Aquesta és la meva felicitació del nou any, el 10. Desitjo que sigui un any excel·lent.


28 de desembre de 2009

Perquè vull

Perquè sí, "Perquè vull", aquí teniu aquest videoclip de la cançó de Pascal Comelade del disc Friki Serenata. També el podríem titular: Ges avall, Ges amunt.


25 de desembre de 2009

Nou rècord absolut



Ahir vaig batre, de nou, el rècord absolut d'entrades a aquest bloc. Vaig tenir 818 visites úniques i es van carregar 2.030 pàgines! Podria dir que el motiu d'aquest èxit va ser la meva excel·lent entrada d'aniversari, o que és fruit d'una agressiva campanya a través del Facebook i d'enviament de missatges a través del Gmail. També podria dir que el meu és un dels blocs de referència del país. I fins i tot podria afegir que Ges Avall ha esdevingut, sense cap mena de dubte, de lectura obligatòria per tot aquell qui vulgui estar à la page. Però no ho diré.
El motiu és el mateix de cada any per aquestes dates. Centenars de catalans volen felicitar el Nadal a través del mòbil i no se'ls acut res més que clicar a Google "felicitar el Nadal" o "SMS de Nadal". I resulta que als Top Ten de la cerca els surt aquesta entrada: Frases per felicitar el Nadal o aquesta SMS de Nadal i Cap d'Any. Tot fruit d'aquella primera Els SMS de les festes d'un ja antic 2 de gener de 2007.
El 31 de desembre de 2009 espero haver batut de nou aquest récord, us mantindré informats.

Bon Nadal reiets

Avui us vull felicitar el Nadal amb les paraules d'un poeta. Un dels pocs que queden vius de la vella escola. Us reprodueixo el missatge de trasnochadavieja de SaMaje que tan gustosament van emetre les televisions autonòmiques (no en dic nacionals, per no ofendre) de Catalunya i les bascongades i que avui apareix en portada al web de La Vanguardia.

22 de desembre de 2009

L'entrada 444, 3a3m3d després

Aquesta és l'entrada 444 i, a més, avui a les 23 i 13 minuts de la nit d’aquest 22 del 12 celebro que fa 3 anys, 3 mesos, 3 dies i 33 minuts que vaig escriure el primer text en aquest bloc.
Per commemorar-ho rememoro 33 de les entrades més memorables:

La primera: dedicada a Pasqual Maragall, El cadàver polític.

Una teoria de les meves: un president de la Generalitat ha de tenir una “l” al cognom i l’espanyol la “z”.
La meva entrada preferida: encara espero que algú trobi el globus que vaig enviar al cel.
Entre les entrades, n’hi ha unes quantes analitzant la premsa. Aquest exercici el faig cada any a classe: cada Nadal un egm al seu corral.

Aquesta innocent entrada ha provocat el nombre més alt d’entrades al meu bloc cada any pels volts de Nadal: la gent busca sms per felicitar les festes de Nadal. Aquests dies tinc centenars d'entrades en aquest bloc buscant aquests missatges. Tot va començar en aquesta entrada.
També he gastat alguna broma, la crida a descobrir l’autor d’aquest quadre, va tenir èxit. Poc després vaig desvetllar la solució.

Aquest és un bloc que, de tant en tant, dedica una entrada a la música del nostres país. D’això en dic el síndrome del discotecat.

Aquesta entrada dedicada a Saül Gordillo em va servir per donar-me a conèixer a la blocosfera catalana.

Un altres dels meus emparaulaments, més o menys reeixits, és la barretina mediàtica.

El 2222 és un dels meus números preferits, ho he demostrat en 2 ocasions.

Fins i tot m’he atrevit a fer receptes culinàries i així poder-me menjar alguna rosquilla.

I també he criat altres blocs, com aquest per als alumnes del meu seminari.

Aquestes entrades dedicades a les pintades a les parets de Torelló, també van ser força comentades.

Fins i tot en alguna ocasió grans personatges de les lletres catalanes han parlat de coses que s’escriuen aquí.

Aquest és també un bloc sobre les coses que passen a Torelló i al nostre alcalde li he dedicat alguna entrada, amb tot el carinyo del món.

Dels vídeos domèstics, aquest és el que ha tingut més èxit. Amb versions posteriors.

Fins i tot m’he atrevit a publicar algun conte, com aquest Tens un SMS premiat pel Gat, o un de més recent, dedicat al Nadal.

De tant en tant, alguna entrada personal farcida de fotografies.

Aquesta és l’entrada més comentada, amb un total de 23.

També he col·laborat, a través d’aquest bloc, amb altres espais a internet.

Aquesta és una autèntica metaentrada. Vols saber com escric una entrada?

Després de dos anys, vaig recopilar el meu propi diccionari després de tantes paraules noves. El xiquidiccionari.

Ho he intentat fins a tres vegades, però no hi ha hagut manera de guanyar el premi a la portada de la Festa Major de Torelló.
I aquesta és l'entrada que fa 444.

Aprofito l'aniversari d'aquest bloc que, si vols, pots fer-te seguidor d'aquest bloc i també fer-te del grup de Lectors del Facebook.

20 de desembre de 2009

El tamany de l'engany

Carles Castro continua fent de profeta de La Vanguardia, tal i com ja us explicava fa més d'un any. Avui ens ha volgut donar una nova lliçó de "política ficció", com ell mateix reconeix 510 paraules després d'haver començat el text. Un text, encara que ells diuen que és un gènere d'opinió no ho aparenta, titulat el "Tamaño de la independencia". En aquesta anàlisi de les dades del 13D Castro compara la participació d'aquest referèndum amb altres votacions a diferència del que feia jo fa uns dies, en què comparava el nombre total de vots. El periodista de La Vanguardia calcula què passaria si hi hagués la participació que hi ha hagut en els últims referèndums o en les últimes eleccions legislatives.
A partir d'aquí arriba a la conclusió que amb una participació inferior al 50% el 'sí' guanyaria, en canvi, amb una participació superior al 55%, el mínim que exigeix la UE, guanyaria el 'no'. Com ho justifica?, doncs així: "¿Cómo se mide esa realidad? Pues muy sencillo: las magnitudes del apoyo electoral a la independencia no pueden calcularse nunca sobre el 100% de los electores teóricos, sino sobre el porcentaje máximo de ciudadanos que han acudido alguna vez a las urnas en Catalunya: el 80%. Por ello, cualquier tasa de apoyo a la independencia –por ejemplo, la que se registró el 13-D en los municipios que acogieron la consulta soberanista: un 26% de los convocados– no supone que la secesión tenga el respaldo de tres de cada diez electores, sino de tres de cada ocho." Això semblaria que beneficia a la independència, però no és veritat. Ara us explico perquè.
Per començar, ell mateix reconeix que "Naturalmente, se trata de un ejercicio de política ficción, adulterado por diversos factores: el 13 de diciembre se modificó el censo electoral, los territorios elegidos no representaban con fidelidad la estructura sociológica de Catalunya (y suponían menos del 15% de su censo electoral) y, finalmente, la votación careció de las garantías que ofrece una convocatoria institucional." Efectivament, el cens es va modificar en detriment a l'independentisme, si en realitat s'hagués comptat la gent que realment té dret a vot, el percentatge final hauria pujat substancialment. Sí que estic d'acord que el resultat no representa la realitat social del país. I, finalment, sobre el que afirma Castro, més aviat diria que en lloc de no tenir les garanties no va disposar del suport institucional.
Però l'autèntica trampa que fa Castro és més escandolsa: dóna per suposat que en un referèndum real tota la gent que no va votar en aquestes consultes i que anés a votar ho faria pel 'no'. O sigui, ell calcula que si en lloc d'un 27,5% de participació hi hagués un 56,0%, com va passar a les catalanes del 2006, el 28,5% restant votaria que 'no'. Fixeu-vos, doncs, com aquestes dades amb un 55% de participació, el mínim exigible per ser reconegut un referèndum per la UE, no s'arribaria al 51% necessari per aconseguir-la.
¿Realment està convençut Carles Castro que si es convoqués un referèndum vinculant, oficial, sobre la independència no hi hauria més partidaris del 'sí' que anessin a votar? Ah, és clar, no me'n recordava, és un exercici de política ficció.

19 de desembre de 2009

Iadaveri

Els boletaires han anat a cagar i pel cul han tret una cançó: "El Caganer". És la cançó de Nadal de TV3 amb els boletaries Albert Pla, Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i Manel amb la col·laboració de Gerard Quintana i els Estopa.
La tornada és enganxosa com un cagarro calent ja que repeteix constantment que en un pessebre "sobretot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer". Tractant-se de la cançó de TV3 és de lloar que hagin permès que tothom vagi repetint constantment una frase amb una falta greu d'ortografia. En una frase no hi pot haver, o no pot haver-hi, dues vegades el mateix pronom feble acompanyant un verb: "hi ha d'haver-hi". O sigui, o diem "hi ha d'haver" o diem "ha d'haver-hi". Menys mal que en Quimi Portet ho canta bé: "al pessebre hi ha d'haver, ha d'haver-hi un tamboret".
Per tant, tots, aquest Nadal, ben cofois, a cantar malament: "Iadaveri, iadaveri!".

Govern de concentració

No estaria malament que, d'una vegada per totes, aquells qui realment creuen que Catalunya ha d'exercir el dret a l'autodeterminació es posin d'acord. Per tant, proposo que CDC, ERC, CUP, membres del PSC, ICV, UDC i les plataformes sobiranistes, inclosa Reagrupament, presentin una candidatura conjunta al Parlament de Catalunya. I no només això, sinó que ja anunciïn la data del referèndum: 11 de setembre de 2014, i quin serà el govern que constituiran.
Aquest podria ser el govern:
President: Artur Mas
Vicepresident: Joan Puigcercós
Acció social i ciutadania: Marina Llansana
Agricultura: Pep Riera
Cultura: Dolors Genovès
Economia: Antoni Castells
Educació: Salvador Cardús
Governació: Francesc Homs
Innovació i universitats: Imma Tubella
Interior: Oriol Pujol
Justícia: Montserrat Tura
Medi ambient: Raül Romeva
Política territorial i obres públiques: Ramon Tremosa
Salut: Joan Carretero
Treball: Magda Oranich
Oi tant que és una provocació. S'esperen suggeriments d'altres noms.

18 de desembre de 2009

Dos budells buits

A casa em diuen que sempre tinc un budell buit. Aquesta tardor ho he comprovat amb amargor. Després d’un estiu calòric, em vaig proposar perdre uns quilets i en poc més d’un mes en vaig perdre set. Els devia portar molt ben amagats perquè gairebé ningú m’ha dit “et veig més prim”, senyal que encara dec fer galtones. Sigui com sigui, m'ha costat déu i ajuda estar-me d’anar picotejant durant tot el dia: que si ara un polvoró, que si després una galeta amb xocolata, més tard uns grapats d’avellanes crues i de postres un xupa-xups de cola. Per tant, malgrat l’esforç titànic, o potser avui hauria de dir avatarós, estic convençut que mai seria capaç de fer una vaga de fam.
Això ve a qüento de la imatge d’Aminatu Haidar tornant a casa per Nadal. I és que des d’aquest bloc vull fer una crida a trobar el primer màrtir català del segle XXI i última víctima del dependentisme. Si el govern marroquí ha cedit a les pressions d’una activista independentista sahrauí, perquè no pot fer el mateix el govern espanyol amb un de català?
El pla és el següent. Un català, o millor una catalana, de certa bellesa física i intel·lectual, se n’ha d’anar a alguna ciutat marroquina. Se m’acuden algunes candidates, però no voldria comprometre a ningú. Ha d'anar, per anar bé, a alguna ciutat de fàcil accés per terra, mar i aire i de bastant interès turístic (aquesta última exigència està pensada perquè alguns periodistes es puguin fregar les mans davant l’expectativa de passar 40 dies en un hotel de quatre estrelles arran de mar en un clima més favorable al que estan vivint en altres latituds). Al mateix temps, però, ha de ser un territori amb certa marginalitat social, no difícil al Marroc, perquè els intel·lectuals més sensibilitzats s’hi sentin més còmodes.
Tornem a la noia en qüestió. Un cop allà, la jove independentista anunciarà que comença una vaga de fam si Espanya no dóna llum verda a un referèndum d’independència vinculant a Catalunya. A partir d’aquí, deixem que les declaracions es vagin succeint. De moment, no passem encara als fets. Convé tenir preparat tot un dispositiu de comunicació, amb un gabinet de premsa ben coordinat, per evitar fissures internes en l’independentisme. Passats uns 20 dies, la noia començarà a trobar-se malament i començarem a actuar. Bé, els que començaran a actuar seran els artistes i intel·lectuals catalans que redactaran manifestos, es manifestaran al carrer i muntaran concerts reivindicatius. Poc a poc, s’aniran sumant suports internacionals, els espanyols per suposat que no, i es demanarà la implicació del Rei del Marroc i els presidents d’EUA i França.
L’últim a entrar en escena serà el President de la Generalitat de Catalunya que demanarà a l’activista catalana que deixi la vaga de fam comprometent-se a aprovar en una setmana la nova llei de referèndums i afirmant que “aquesta nova llei serà l’instrument per poder consultar als catalans qualsevol qüestió sobre l’autogovern de Catalunya sense cap limitació”. Però la frase farsa de Montilla no col·larà perquè llegirem la lletra petita de la llei en què dirà “qualsevol referèndum ha de ser aprovat per les Corts Espanyoles”.
La salut de la jove catalana empitjorarà i la ingressaran a un hospital 12 dies després, 32 en vaga de fam. En aquell moment, s’accentuaran les negociacions diplomàtiques i el govern marroquí, juntament amb el nordamericà i francès, procuraran convèncer el govern espanyol de cedir. I Zapatero dirà: “prometo que aceptaré qualquier propuesta de referéndum que provenga del parlamento de Cataluña (ho dirà amb ‘ñ’ castellana)”. Però tampoc col·larà. Els activistes catalans demanaran que primer el Parlament de Catalunya enviï la proposta de referèndum i que l’aprovin les Corts Espanyoles abans que l’activista acabi la vaga de fam.
38 dies després de començar la vaga, l’activista entrarà en estat crític. Començarà el debat de si l’han de mantenir amb vida amb alimentació artificial, però la noia, per un problema congènit, entrarà en coma el dia 40 i morirà el dia 42.
Un final tràgic? Depèn de com ens ho mirem. Ja avançava que seria l’última víctima del dependentisme. A partir de llavors els passos cap a la independència s’accentuaran a marxes forçades quan 42 activistes més començaran una vaga de fam a 42 ciutats diferents de l’Estat espanyol.

17 de desembre de 2009

Menyspreu mutu

El menyspreu mostrat pels partits polítics i alguns mitjans de comunicació als resultats de la consulta independentista del 13D és recíproc. Almenys, per la part que em toca com a votant, no em quedaré de braços plegats pel tracte que he rebut per part d’alguns polítics, entre ells el President de la Generalitat. Aquest menyspreu envers a la meva persona, i a altres 190 mil ciutadans de Catalunya, és també un menyspreu a la democràcia i un dels drets reconegut per les Nacions Unides. Un fet que obliden aquesta gent és que els ciutadans que van anar a votar el diumenge són les mateixes persones que tenen dret a vot en les eleccions, exceptuant un 10% més de ciutadans (menors de 16 a 18 anys i immigrants).
A continuació faré una comparativa entre les dades de les últimes eleccions a Torelló, amb totes les campanyes mediàtiques i institucionals incloses, i les del referèndum del 13D, amb tot el menyspreu i campanya en contra inclosos. Potser estaria bé que es miressin aquestes dades amb deteniment:
A les eleccions municipals del 2007 a Torelló van votar 6004 persones, el 13D ho van fer 4331. El PSC, CiU i ERC junts van aconseguir només 530 vots més: 4860. O, dit d’una altra manera, el diumenge va votar més gent a favor del ‘sí’, 4170, que persones van donar suport a CiU i al PSC junts, 4012, partits que governen a Torelló i que van impedir votar una moció a favor de la consulta de diumenge.
A les eleccions d’aquest any al Parlament Europeu a Torelló van votar 3457 persones, el 34,03% del cens real. A la votació de diumenge la participació va ser d’un 37,3% amb un cens més ampli.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys van votar a Torelló 6360 persones, les eleccions amb més participació, un 63,32%. L’únic partit que es presentava a les eleccions defensant, suposadament, la independència de Catalunya, ERC, va rebre 1392 vots, 2778 vots menys dels que va rebre el ‘sí’ diumenge.
A la votació del referèndum de l’Estatut del 2006 van votar 5388 persones, el 53,8%. Però el ‘sí’ va rebre 4124 vots, 50 menys que el ‘sí’ a la independència amb una participació 16,5 punts inferior.
I, finalment, el referèndum sobre la Constitució Europea, amb tota la campanya europea, espanyola, catalana i municipal inclosa, pagada amb diners públics, només va tenir una participació del 42,17% amb 4220 vots, 111 menys que diumenge. Per cert, el ‘sí’ a aquella constitució va rebre gairebé la meitat de vots que el ‘sí’ a la llibertat de Catalunya: 2291.
Algú dirà: aquestes dades no es poden comparar. Efectivament, no té ni punt de comparació l’èxit obtingut per la consulta organitzada per Osona Decideix amb els recursos i suports que ha tingut comparat amb l’èxit que han tingut les campanyes electorals “oficials” més recents.

13 de desembre de 2009

13D, crònica fotogràfica

Torelló, 13 de desembre de 2009
L'estelada al balcó
Aquesta és l'única col·laboració de l'ajuntament de Torelló

Cartells ...


... per ...

... tots ...

... caps ...

... i ...
... cantons.
Cole electoral

Sí o No
Sí!

He votat!

Gran dia de tardor

La il·lusió d'aquells que encara no han perdut l'esperança

Fins i tot en Marc, regidor socialista, ha votat!


Imatge de seriositat

Matí mogut

L'Escola Rocaprevera, una gran col·legi
Més cartells

En portada, fent el vermut
L'hora de la independència, cada cop més a prop


12 de desembre de 2009

Votaré no si vull...

Votaré no si vull que Espanya continuï malbaratant els meus impostos.

Votaré no si vull seguir mantenint una monarquia inútil.

Votaré no si vull continuar tenint problemes per parlar en català al meu país.

Votaré no si vull seguir mantenint els funcionaris de regions d’Espanya.

Votaré no si vull continuar subvencionant mitjans que ataquen Catalunya.

Votaré no si vull continuar subvencionant una cultura que menysprea la catalana.

Votaré no si vull acceptar que no se’ns reconegui com a nació.

Votaré no si vull que els nostres diputats no puguin parlar català a la UE.

Votaré no si vull acceptar que el Tribunal Constitucional decideixi el meu futur.

Votaré no si vull que el president d’Espanya continuï enganyant-nos constantment.

Votaré no si vull que els altres administrin les nostres vies del tren.

Votaré no si vull que els altres administrin els nostres aeroports.

Votaré no si vull que els altres administrin les nostres carreteres.
Votaré no si vull que un estatut retallat primer i retocat després sigui el nostre marc legal.

Votaré no si vull continuar tenint unes seleccions esportives de tornejos amistosos.

Votaré no si vull que els president de Catalunya continuï rebent ordres de Madrid.

Votaré no si vull donar la raó a Artur Mas quan diu que perdríem en un referèndum.

Votaré no si vull que ERC continuï governant amb un partit contrari al dret a l’autoderminació.
Votaré no si vull continuar sent una regió d’Espanya.

Votaré no, per tant, si vull continuar sent súbdit d’una pàtria que no és la meva.

11 de desembre de 2009

Manifest de suport 13D

Manifest de suport al Referèndum del 13 de desembre sobre la Independència de Catalunya
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’Assemblea General de la ONU el 1966 i ratificat i assumit per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977 diu textualment en el seu article 1: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”
Una primera Resolució del Parlament de Catalunya (1989 ) ja anunciava que "...l'acatament del marc institucional. ... no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals”.
Una segona resolució (1998 ) afirmava "El Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat".
Els sotasignats expressem amb la publicació del present Manifest el nostre ple suport al Referèndum que sobre la independència de Catalunya es celebrarà el proper 13 de desembre als municipis de la Vall de Ges i a molts altres pobles de la Comarca d’Osona.
Creiem que no és hora ja de reivindicar el dret a l’autodeterminació. És l’hora d’exercir-lo. I en democràcia, el poder real és el vot.
Per això, convidem a tots els ciutadans de la Sant Vicenç de Torelló, de Sant Pere de Torelló i de Torelló sigui quina sigui la seva procedència, a exercir des de la llibertat el seu dret a vot en el Referèndum que, amb les màximes garanties i tot el rigor jurídic, organitza Vall del Ges decideix el proper 13 de desembre.

Vall del Ges, a 8 de desembre de 2009


Tens dret a votar si vols que el nostre país sigui un Estat independent o continuï formant part d'Espanya.
No deixis que altres decideixin per tu. Vota!




Fins aquí han arribat

Els suposats progres espanyols, aquells que s'emparen sota títols com "No a la Guerra" o "Hay motivo", ahir van fer-se la foto per defensar la militant saharaui Aminatu Haidar. Els Almodóvar, Sánchez (Aitana), Vargas Llosa, Bardem, Ramonet i desenes de cognoms il·lustres de la cultura espanyola han demanat que el seu monarca intercedeixi per la vida d'una dona en vaga de fam.
Ara ja sabem fins a on poden arribar els espanyols suposadament més sensibles per la diversitat cultural i ètnica del món. Ara ja sabem que es manifesten en contra de la guerra, en contra d'Aznar i a favor d'una militant saharaui. ¿On eren aquesta gent quan un militant catalanista com Xirinacs estava en vaga de fam o quan l'Audiencia Nacional va fer tancar un diari com l'Egunon Egunkaria? Doncs ara ja sabem, tornem a saber, que aquesta gent només defensa els drets de les minories minoritzades que els dóna la gana.



10 de desembre de 2009

Encara que sigui que 'no'

Article publicat al Setmanari Torelló:
No ens enganyem, les consultes sobre la independència que tindran lloc a Catalunya, a Torelló el dia 13, les organitzen independentistes. Això vol dir que es busca que guanyi el ‘sí’. Però aquesta apreciació, que és certa, és molt simplista i, alhora, és l’única que es vol vendre des de fora. En realitat aquestes consultes manifesten i busquen altres objectius i potser el més important d’aquests és recordar que el poble de Catalunya té el dret a decidir quin autogovern vol. D’això se’n diu dret, reitero, dret a l’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides. Fins i tot la Unió Europea té estipulat que accepta un nou Estat si el 51% d’una nació vota en un referèndum i el resultat és un 55% favorable al “sí”.
Una altra raó és que hi ha un cansament de com ens governa la classe política del nostre país. Els ciutadans, la societat civil, té ganes de mostrar el seu malestar. Per això les consultes no estan promogudes pels partits polítics, encara que alguns polítics, a títol personal, participin en l’organització. En aquest sentit també és molt significatiu que els ajuntaments hi estiguin donant suport. El cas de Torelló és una excepció ja que la majoria de consistoris del país, de colors polítics molt diferents, han votat mocions favorables a la consulta.
És per tot plegat que cap plataforma organitzadora, ni cap moció als ajuntaments, demana un suport explícit a la independència sinó un crida a anar a votar. I anar a votar vol dir que la gent pot dir que “sí” o pot dir que “no” està d’acord amb què Catalunya esdevingui un Estat independent. Per això crec que l’autèntic èxit d’aquesta iniciativa popular, el millor missatge als nostres polítics, seria que anessin (anéssiu) a votar els del ‘no’. Els del ‘sí’ se suposa que ja hi aniran (hi anireu). Insisteixo, aquesta consulta no va en contra de ningú, tot el contrari, va a favor que els ciutadans del nostre país decideixin lliurament, pacíficament i democràticament el seu futur.

6 de desembre de 2009

El Código Da Vinci versió 3.0

Aquest és un homenatge al meu descobriment de la temporada, Els Amics de les Arts, dels quals us parlava fa uns dies. Aquesta és una versió de la cançó "El Código da Vinci" del disc "Cabaret Castafiore". Més avall trobareu la versió original.



Els Amics ja se'n fan ressò.

5 de desembre de 2009

Remigració

El mes de febrer de 2007 vaig fer el primer canvi estètic substancial a aquest bloc. Ara he decidit fer-ne un altre. Feia temps que volia fer un canvi per poder aconseguir que el text ocupés més espai a la pàgina. També el volia fer-lo menys carregat, més espaiós. Espero que el nou disseny us agradi. Les entrades velles han quedat un pèl desfigurades, especialment per culpa del tamany de les fotos. Espero que us agradi més el nou disseny. Si no és així, espero que m'ho digueu.

3 de desembre de 2009

Quina conya, quina ironia!

Ja he vist les fotos de Joan Laporta celebrant la victòria davant del Madrid. No les reproduiré aquí ni tampoc les comentaré. No vull fer el joc a la caverna mediàtica. Però sí que vull comentar la crònica d'Antoni López d'avui a La Vanguardia perquè és un exemple brutal d'ironia.
Us recordo que Joan Laporta va ser fotografiat al Luz de Gas de Barcelona tirant-se xampany, no cava, per sobre. Aquests són els moments irònics, i de molta mala llet, de la crònica:
Avantítol
:
"Con su segundo gol de la temporada, el francés aporta luz y gas al equipo"
Títol
:
"Titi pone el champán"
Cos de la crònica
:
"Hasta ese instante, lo más trepidante de la noche había ocurrido en el descanso"
"Hasta que Henry, en el primer minuto del segundo acto, descorchó el partido al cabecear a la red un centro de Maxwell, el Barça había sido un equipo opaco, sin luz ni gas"
"La plantilla ni siquiera ha tenido tiempo de disfrutar de tales triunfos"
"Gris, la victoria en Jerez no da para grandes celebraciones, no invita a descorchar unas botellas de champán y lanzarse a la pista de baile bajo los acordes de Viva la vida."
"La feliz circunstancia, si no da para espumoso del país de Titi, bien merece unas rondas de barbadillo y langostinos de Sanlúcar de Barrameda"
"Henry, abuelo de una delantera con Pedro y Bojan, puso ayer el champán."
"Un tanto trascendental, aunque no lo celebrara con el exceso de efusividad que aplicó después de marcar al Mallorca"
"Pero, una vez más, los azulgrana que se visten de corto carecerán de tiempo para celebraciones."

Suspendre Estadística

Una de les assignatures "ossos" dels estudis de periodisme és Estadística. Són molts els estudiants que l'arrosseguen cursos, i cursos i cursos. No sé si el bon amic Salvador Cot la va aprovar, o no, però avui a l'Avui no ho demostra. Publica en portada el diari del Grup Hermes Comunicacions SA que Una macroenquesta de la UOC revela que el 50,3% votarien sí en un referèndum. El titular és correcte, però l'error està en què ens pot confondre, tot i que estic convençut que no és la intenció d'en Salvador. Per què? Doncs perquè després de llegir-lo sembla que en un possible referèndum no arribaríem al 55% que demana la UE per acceptar un nou Estat, i això no és el que diu el resultat de l'enquesta. Ara us ho explico.
Per ser exactes hauríem de dir que "en un referèndum el sí guanyaria amb un 66,7%". Fixeu-vos que el percentatge del 50,3% és respecte el total d'enquestats i, per tant, seria sobre el que equivaldria al cens d'electors. Això és com si diguéssim que "només el 36,5% dels catalans va votar que sí al referèndum de l'Estatut del 2006". És veritat, però és enganyós ja que a les urnes l'Estatut va rebre un 73,9% de vots favorables. Per suposat que és una molt bona notícia que "el 50,3% dels catalans anirien a votar que sí", però encara ho és més que "el 66,7% de votants diu que sí a la independència". Així doncs, hauríem de treure del gràfic el 24,6% que s'abstindrien i si tenim en compte els que van a votar, que al final és el que compte en un referèndum, tindríem aquests resultats:

- Participació: 75,4% (la UE exigeix el 51%)
- Abstenció: 24,6%
- Sí: 66,7%
- No: 23,6%
- Indecisos: 9,5% (No contesten o no saben què votaran)

1 de desembre de 2009

Les lliçons de periodisme d’‘El País’

L’endemà de l’editorial conjunt de la premsa editada a Catalunya la premsa editada a Madrid va reaccionar iradament. No cauré a la provocació política, ja sabem de quin peu calcen i ja han respost altres millor del que ho faria jo. Però sí que he caigut a la provocació periodística del diari que s’autodefineix com a mitjà de referència a l’estat espanyol.
En el seu editorial del divendres 27 de novembre titulat “El texto y su contexto” diuen: “no es ocioso señalar que nos hallamos ante una iniciativa de carácter eminentemente político, destinada más a incidir en la realidad, e incluso a ejercer una especie de liderazgo de sustitución, que a describirla o valorarla. No es fácil dilucidar si esa función corresponde o no a los medios de comunicación, o si éstos deben limitarse a ejercer y organizar el pluralismo y la libertad de expresión.” Quin cinisme.

Fem una cosa, decidiu vosaltres mateixos si El País ens pot donar aquest tipus de lliçons de periodisme. Digueu vosaltres si aquests fragments d’editorials del diari del Grupo Prisa són iniciatives de caràcter polític i si volen incidir en la realitat, fins i tot exercir una espècie de lideratge de substitució més que descriure-la o valorar-la. Dilucideu vosaltres si han buscat exercir aquestes funcions.

FINAL DE ETAPA. 13 de gener de 1995
Existe la impresión, creemos que generalizada, de que el modelo de gobierno que González ha llevado a cabo durante los últimos 12 años ha tocado a su fin. Las posibilidades de recambio, dentro del PSOE, parecen, hoy por hoy, casi inexistentes. Es preciso abrir una nueva etapa en la vida del país y es más que probable que el agotamiento de Felipe González no le permita seguir desempeñando el papel estelar que él mismo, se atribuye.
Es responsabilidad del presidente del Gobierno y del partido de la mayoría promover las iniciativas adecuadas a ese fin. Pero también la oposición, y muy significadamente su primer partido, aspirante a sustituir en el Poder a los socialistas, debe asumir los deberes que se derivan del caso.

RESPUESTA DEMOCRÁTICA. 2 de febrer de 2005
EL ‘LEHENDAKARI’ Ibarretxe sufrió ayer una clara derrota política. Su plan fue rechazado y devuelto al Parlamento de Vitoria por el voto de una mayoría amplísima de los diputados, incluida la mayoría de los representantes vascos en el Congreso. El recurso al victimismo no sirvió en esta ocasión, y tampoco la amenaza de que si no se aprobaba la propuesta sería sometida a referéndum. Esa derrota marca el terreno en el que deberán plantear sus reformas estatutarias las formaciones nacionalistas que ayer respaldaron el plan del lehendakari sin considerar sus contenidos, no sólo inconstitucionales, sino incompatibles con las reglas de juego democráticas.”
Ibarretxe ha llevado las cosas a un punto que un político responsable hubiera tratado de evitar: un planteamiento del problema vasco en términos de enfrentamiento entre dos legitimidades (o dos soberanías), representadas por el Parlamento vasco y el Parlamento español. En esos términos el acuerdo es imposible, y por eso Ibarretxe debió retirar su plan cuando comprobó, hace tiempo, que no sería capaz de sumar apoyos de las fuerzas representativas de la mitad no nacionalista de la población vasca, y que sólo podría alcanzar la mayoría absoluta parlamentaria con el respaldo de Batasuna, con cuyo voto se había comprometido a no contar mientras no se distanciara de ETA.”
(La periodista i professora de la UVIC i URV, Cristina Perales, ha escrit una excel·lent tesina en què comenta exhaustivament aquest i altres editorials)

EN LA PENDIENTE. 16 de setembre de 2009 (Comença a portada)
Si el Gobierno que preside Zapatero desea alejarse de la pendiente por la que se está precipitando y asegurar su continuidad, y, lo que es más importante, liderar la recuperación económica y no la marcha hacia el abismo, es preciso un cambio. Pero no sólo de unas políticas que no se sabe bien del todo en qué consisten, sino de una forma de decidirlas y ejecutarlas que está alcanzando unos niveles de confusión sin precedentes, especialmente en asuntos de tanta trascendencia como la lucha contra una crisis que nos acompañará aún mucho tiempo.”

DILEMA CONSTITUCIONAL. 23 de novembre de 2009

El curso que han tomado las deliberaciones permite presagiar que la vieja aspiración de que el alto tribunal dictase una sentencia salomónica, sin vencedores ni vencidos, ha quedado definitivamente arrumbada. Si los aspectos identitarios del texto —por emocionales, menos objetivables que los de orden competencial— no superan el cedazo constitucional, la letra pequeña de la sentencia pasará inadvertida para muchos. La mayoría de los catalanes acogerá el fallo como una derrota de Cataluña; y el PP, como una victoria en toda regla.

29 de novembre de 2009

Un conte de Nadal

IMPOSTURA SUCCESSÒRIA
“No crec que arribi a cap d’any”. La Dolors es va quedar asseguda a la cadira de la sala d’espera de l’hospital i aquelles paraules del metge li anaven ressonant dins el cap. És un oncòleg sensible, amable i d’una familiaritat que s’agraeix. Amb el doctor Huguet es coneixen des que al 2006 li va diagnosticar un càncer als ronyons a la seva mare, la Maria Dolors. La iaia Dolo.
La Dolors ja fa temps que no plora per la seva mare. De fet, no ha vessat mai cap llàgrima per ella. Sí que va plorar per dins quan la seva mare va quedar vídua, un mes abans que tornés a plorar per ella quan el doctor Huguet els va donar la mala notícia. Ella està convençuda que la seva mare va començar a morir el dia que van enterrar el seu marit, en Maurici. A la Dolors no li va afectar la mort del seu pare, almenys no ho va fer negativament. Després de ser testimoni de 45 dels 55 anys de matrimoni dels seus pares, no li va saber greu que en Maurici, el seu pare, se n’anés a l’altra barri. Tot i que la iaia Dolo sempre deia que “has d’entendre el teu pare, les ha passat molt magres” i que s’estimava profundament l’home de la seva vida, la filla única que tenien en comú no perdonaria mai com l’havia tractat.
Ara estava a punt de perdre, també, la seva mare. I això sí que li sabia greu. Poc després que li diagnostiquessin la malaltia, la Dolors va deixar la feina de mestra de matemàtiques de secundària per cuidar la seva mare. Va demanar una excedència, primer, i una baixa per tenir cura d’un familiar, després. També va perdre el seu marit pel camí. Però en Ricard no se n’havia anat a l’altra barri sinó a un altre llit. Per a ell era una càrrega que la seva dona dediqués la seva vida a la seva mare. Per a la Dolors el seu marit era una càrrega que no li deixava cuidar la seva mare. Va ser un descans per tots dos que en Ricard decidís anar-se’n a viure amb una companya seva de feina 7 anys més jove que ell.
La Lola, l’única néta de la iaia Dolo i filla d’en Ricard i la Dolors, estava fent un Erasmus de filologia anglesa a Londres quan la seva mare la va trucar per dir-li que el doctor Huguet li acaba d’anunciar que a la iaia li quedava un mes de vida. “Vols que vingui, mama?”, “no, nena, tu a lo teu”. A la Lola li havia costat molt prendre aquesta decisió: aquest any seria el primer que no celebraria el Nadal en família. Li havia demanat a la seva mare aprofitar que era a Londres per viatjar per Anglaterra amb els seus amics durant les vacances de Nadal. A la Dolors li havia dolgut, però entenia perfectament la seva filla de 21 anys. De fet, era molt conscient que si la Lola havia marxat a Londres era perquè, també, necessitava marxar d’aquell ambient de desamors, dolors, malalties i solituds.
Després d’aquell “no crec que arribi a cap d’any”, la Dolors va romandre asseguda mitja hora més a la cadira de la sala d’espera amb les cames creuades, les dues mans sobre el genoll i el cos lleugerament inclinat cap endavant. Rumiant. Es va aixecar decidida i abans de tornar a l’habitació 2222, va anar al despatx del doctor Huguet. “Doctor, la meva mare sempre havia expressat la seva voluntat de morir a casa”, “ho entenc, demà mateix firmaré la seva alta”.
El 25 de novembre una ambulància va dur la iaia Lola a casa seva. Una casa antiga de poble de dues plantes de 150 mestres quadrats cada una amb 9 habitacions, 3 banys, garatge per a 4 cotxes i jardí de cent metres quadrats més. Una casa de 250 anys d’història en què hi havia viscut la família Rocadaurada. La iaia Dolo era l’última Rocadaurada, de primer cognom, en vida. En aquella casa, entre finals del segle XIX i principis del XX, hi havien viscut fins a 13 persones juntes. L’avi de la iaia Dolo, productor i comerciant de màquines registradores i de comptabilitat, hi vivia amb la seva dona, els seus quatre germans, tres dels quals religiosos, els seus quatre fills, dos dels quals també religiosos, els seus pares i una tieta. Tots ells es van anar morint i només l’hereu de la casa, en Valentí, va tenir fills: la Maria Dolors i en Valentí. El germà de la iaia Dolo va morir de cirrosi amb només 25 anys. Per tant, aquella casa carregada de calaixeres, alcoves, quadres de retrats a l’oli, cortines brodades, butaques de vellut, catifes i làmpades de cristall ara semblava més aviat un museu d’objectes empolsinats i d’olors resclosides i no un lloc per viure. De fet, l’espai que utilitzaven la Dolors i la seva mare era només una habitació, un bany i la cuina.
Els camillers van pujar la iaia Dolo a l’habitació. Estava tot el dia sedada i només obria els ulls dos o tres cops al dia. Els primers dies de tenir la seva mare de nou a casa, la Dolors rebia la visita d’una infermera que l’ajudava a netejar i subministrar els medicaments i els aliments a la seva mare. Però quinze dies més tard la Dolors li va dir que ja ho podria fer ella sola i la infermera no va tornar més. Anava cada dia a l’hospital a buscar les dosis de medicaments i de sèrum.
A mitjan desembre, com cada any, la Dolors va començar a decorar la casa amb objectes de Nadal. Va treure de l’armari la caixa amb boles, llumets i garlandes i el pessebre. Va guarnir l’avet del jardí. Així tenia una distracció per no haver de pensar què seria de la seva vida quan ja no hi fos la seva mare. Sabia que s’hauria d’enfrontar, molt aviat, al repte de reprendre la vida que havia deixat en pausa feia tres anys. De moment, sobrevivia gràcies a la pensió de la seva mare i els diners que li passava el seu exmarit. Però la seva mare no tenia pràcticament ni un ral al banc. El negoci de les màquines registradores feia mig segle que havia pràcticament arruïnat la família. Se li feia costa amunt haver de tornar a donar classes, tot i que era conscient que no tenia alternativa.
I va arribar la nit de Nadal. La iaia Dolo, que no s’havia mogut ni un pam de la posició en què l’havien deixat quan va arribar de l’hospital, s’havia encongint. La pell se li havia anat emblanquint, el nas afilant i havia perdut tots els cabells. El dia 22 havia estat l’últim en què havia obert els ulls. A quarts d’onze de la nit la Dolors li va fer un petó a la seva mare i a cau d’orella li va dir: “mama, vaig a la missa del gall, resaré un parenostre per tu”. A la Dolors li va semblar que la seva mare esbossava un somrís o, almenys, això va voler creure.
Al mateix moment que el mossèn va dir “llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb Ell per sempre” a la Dolors li va recórrer una esgarrifança que la va deixar glaçada. Sigil·losament es va aixecar i se’n va anar cap a casa convençuda que trobaria la seva mare morta. No s’havia equivocat. La seva mare jeia inanimada amb aquell mateix somrís als llavis que li havia semblat veure quan l’havia deixat una hora i mitja abans. Tampoc llavors va plorar, una sensació estranya de lleugeresa, serenor, pau interior i nostàlgia li ho va impedir. Li va fer un últim petó a la seva mare i a cau d’orella li digué: “que descansis, adéu”.
Va agafar un mocador de coll, li va fer passar per sota la barbeta i el va lligar per sobre el cap. Així li mantenia la boca tancada. Tot seguit se’n va anar al rebost i va buidar el congelador gran, aquell de tapa superior de color marró i de forma de bagul. De dins en va treure bosses i bosses de mongetes congelades i paquetets de talls de llom i de filet de pollastre. Feia anys, des que havien comprat la nevera combi de la cuina, que no el feien servir. Va omplir tres bosses d’escombraries i va deixar la tapa del congelador oberta. Va tornar a l’habitació, va agafar la seva mare en braços, pesava molt menys del que s’imaginava, i la va portar al rebost. Amb molta cura, perquè no li caigués, va deixar la seva mare en posició fetal dins el congelador i va tancar la tapa. Va abaixar la temperatura al màxim fins a menys vint-i-quatre graus centígrads. Va anar a la cuina a menjar un tros de torró de Xixona i se’n va anar a dormir.
“Bon Nadal mama! Com està la iaia?” li va dir la Lola des de l’altre cantó del telèfon, “Bon Nadal, cuca, doncs dormint com un angelet, com cada dia”. La Dolors, dos mesos abans, no s’hauria imaginat que el dia de Nadal sentiria una alegria immensa que la seva filla estigués tan lluny de casa. No li volia espatllar aquelles vacances que li feien tanta il·lusió. Els dies següents, la Dolors gairebé no va sortir de casa. Tampoc va tornar a obrir el congelador ni tampoc la porta si trucaven al timbre. Quan estava comprant i es trobava alguna de les seves amigues que li deien que l’anirien a veure ella els contestava que millor que no perquè la seva mare havia de descansar. La Lola havia trucat un parell de cops més i la resposta continuava sent la mateixa: “dormint com un angelet”. Fins i tot se sorprenia de la naturalitat amb què convivia amb el cadàver de la seva mare al congelador.
I va arribar cap d’any. Sola, davant del televisor de la cuina, la Dolors es va menjar el raïm a mitjanit. Cinc minuts més tard trucava la Lola: “Feliç 2010, mama. A nosaltres encara ens falta una hora per arribar-hi.”, “Feliç any nou filla!”. “Com està la iaia?”, “ja ho saps cuca, dormint com un angelet”. Al migdia, mentre la Dolors dinava escudella i carn d’olla a la taula de cuina, va veure i escoltar atentament aquesta notícia a l’informatiu de la tele: “a partir d’avui desapareix l’impost de successions. Entra, doncs, en vigor la nova llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya abans de Nadal i s’aboleix el que alguns col·lectius i partits polítics denominaven l’impost de la mort”.
La Dolors es va aixecar de la taula i se’n va anar a l’habitació de la seva mare i va estendre quatre tovalloles sobre el llit. Se’n va anar al rebost, va treure la seva mare del congelador i la va estirar sobre el llit. A mitja tarda, amb les tovalloles, va eixugar les gotes que quedaven al cos de la seva mare, li va treure el pijama i li va posar el vestit negre que va dur l’any de dol per la mort del seu marit. Va posar la seva mare dins el llit i només va deixar-li el cap a descobert. Va agafar el telèfon per trucar a la funerària i una veu que sonava resignada li digué “en mitja hora som aquí”. Va penjar i va tornar a trucar, ara a la seva filla: “Bona tarda cuca, et truco per dir-te que la iaia ja dorm amb els angelets”.