26 de gener del 2009

En Maurici em vigila el ramat

Hi ha una majoria silenciosa que fa dies que es demana per què no escric res al bloc. És una majoria perquè sou molts els que us pregunteu perquè no l'actualitzo. I silenciosa perquè, de moment, ningú m'ho ha preguntat directament. La raó és senzilla: estic desbordat per la feina de la Facultat. És final de quadrimestre i a part de les correccions em toca assignar unes quantes desenses de llocs de pràctiques.
Però no patiu, estic atent a l'actualitat. Hi he enviat en Maurici, el ninot de neu. El dia de Reis va nevar i l'endemà vam parir en Maurici. Fa uns dies el meu fill em va dir: "en Maurici ja no hi és, ¿a on ha anat?" i jo li vaig contestar "el tinc d'enviat especial per aquests móns de Déu per vigilar-me l'Actualitat". I el meu fill em va respondre: "que et dic ¿a on ha anat el ninot de neu?!". Bé, suposo que aquests dies l'heu vist als diaris, si no és així aquí el teniu. (La primera foto és del dia del seu naixement).


17 de gener del 2009

El millor tenor de l'Estat


Aquest és un nom que fa temps que us dic que heu de recordar: Roger Padullés. El tenor català va quedar segon en un dels premis més prestigiosos del món, Francesc Viñas, en què el primer premi va quedar desert. És el que lliura el Gran Teatre del Liceu. A més d'aquest, va guanyar el Premi Plácido Domingo al millor cantant espanyol i el Premi al millor cantant català! (Notícia emesa al Telenotícies Migdia d'avui).
La fotografia és de Immaculada Tubau Prat.

16 de gener del 2009

El Xiquidiccionari

357 entrades, 65147 visities i 2 anys, 3 mesos i 28 dies després de la primera entrada d'aquest bloc, m'he adonat que sense adonar-me'n he creat un petit diccionari de paraules o expressions pròpies. Per això en dic el Xiquidiccionari. Algú es preguntarà perquè he triat fer aquest resum 357 entrades, 65147 visities i 2 anys, 3 mesos i 28 dies després. I jo li diré: "realment és una bona pregunta".
Són tots aquells qui en un referèndum d'independència votarien "no", inclús aquells que es proclamen obertament catalanistes.

Anys 0
Són aquells anys que van de l'any 2000 al 2009.

Generació recessió
Áquella generació de joves, l'actual, que té unes perspectives laborals i econòmiques pitjors que la dels seus pares.

Infantificció
Un homenatge a Joan Fontcuberta en què les joguines dels nens ens ajuden a fer volar la imaginació.

El Tour ho és tot pels francesos/ciclistes
El nom de la nova gira de l'Estanislau Verdet creat per l'autor d'aquest bloc amb ajuda inclosa.

La síndrome de Quixot
Aquells qui no volen reconèixer que formen part d'un grup tot i saber-ho.

Els pixavermell
Els pixapins quan tornen a casa després de recollir un cistell de rovellons.

Patriopatetisme
Patriotisme espanyolista aplicat a les seleccions espanyoles per motius totalment injustificats.

Torelló conversialista
El govern de coalició a Torelló entre el PSC i CiU.

ITV (Inspecció Tècnica de Vailets)
El control pediàtric dels xics de casa.

El descriptor
Una manera de definir Josep Maria Espinàs, n'hi ha d'altres.

Roinejar
La mania de CiU per parlar del transvessament del Roine durant la sequera de l'any passat.

Pancartistes oficials
El grup municipal del PSC que durant un temps van penjar pancartes per demanar que es mantinguessin les urgències de nit a Torelló amb el mateix èxit que quan els pancartistes són de la societat civil i l'ajuntament passa d'ells.

Calçasses (II)
L'home de la dona que és presidenta o cap d'estat d'un govern. Bill Clinton s'hi va quedar a les portes.

Desengialada
La manera de parlar de Marina Geli ens demostra que vol el concert econòmic.

Telescombriaire exhibicionista
Ferran Monegal es dedica a escombrar la telescombraria, però ho fa amb les mateixes eines que critica.

La comuna catalanista o masoveria comuna del catalanisme
Altres maneres de definir la Casa Gran del Catalanisme.

Maramagalls
També una altra manera de definir aquells qui defensen una sociovergència.

La síndrome del Discotecat (II)
La pateixen aquells seguidors de la música i que no saben viure sense la que es fa en català i que la consideren de tanta o més qualitat que la resta de música que es troba al mercat.

Semiperiodisme
El bloc dels meus alumnes del seminari de periodisme de segon curs que comencen a escriure alguns dels gèneres de la professió.

La barretina mediàtica (II)
Aquells opinadors que sempre troben arguments per arribar a la conclusió que tots els partits polítics fan malament la seva feina, menys CiU.

15 de gener del 2009

L'últim o el darrer

El 28 de setembre de l'any passat vaig escriure una entrada sobre el Derby entre Espanyol i Barça. Us deia que la majoria de mitjans havien escrit que aquell seria l'últim Derby a l'Estadi Lluís Companys però que "tot i això, sí que és possible que abans d'acabar la temporada es tornin a veure a la Copa del Rei."

I ja ho veieu, com si d'un oracle es tractés resulta que aquell no va ser l'últim... No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré.







La Vanguardia 15/01/09

14 de gener del 2009

Independentistes i dependentistes

Avui m'he adonat que fa temps que utilitzo el terme "dependentistes" i encara no us havia explicat perquè. Tot ve d'un article que vaig publicar fa 6 anys (31/01/2003) al que llavors era el setmanari "La Marxa". Ara que el torno a llegir penso: "ho podies haver explicat millor", però no n'he canviat ni una coma. Aquí el teniu:

Independentistes i dependentistes
Si una cosa agrada tant als polítics com als periodistes és posar nom a les coses. En podríem dir “emparaular la realitat”. L’avantatge d’utilitzar unes certes paraules per definir un col·lectiu, una iniciativa o un adversari és que és més fàcil que tothom identifiqui una expressió amb aquest col·lectiu, aquesta iniciativa o aquest adversari. Posem un exemple apolític. Als pobles molta gent és coneguda per un sobrenom o malnom que fa més fàcil la identificació d’aquella persona: en Peret Espardenyer, la Carmeta Camacurta o l’Octavi de les Mongetes, per posar tres noms inventats. Però així com aquests noms populars solen durar tota la vida, fins i tot s’hereten, en política es van adaptant en funció de les necessitats de cada moment. Posem altres exemples. Fa trenta anys parlar de Manuel Fraga significava emparaular-lo com a “feixista”. Avui Manuel Fraga, com a president autonòmic que és, se l’anomena “demòcrata”. I així podrien anar sortint varis emparaulaments com “sociates”, “peperos”, “rojos”, “partits democràtics”, “etarres”, “kale borroka”, “zulo”, “progressistes”, “constitucionalistes”, “regions”, “autonomies”, “nacionalitats històriques”, “comunitats autònomes”, etcètera.
Deixava per al final un emparaulament, i la seva negació, que han estat dels que més a fons han calat: “nacionalistes” i “no nacionalistes”. En teoria els primers són aquells que creuen viure en una nació sense Estat i que desitgen més poder polític per a aquesta, mentre que els altres neguen que aquella comunitat hagi de tenir més poder i fins i tot neguen que sigui una nació. Vaja, que a un cantó, i repeteixo que en teoria, hi hauria partits polítics com CiU, ERC i PNB i a l’altre PP i PSOE. Però he anat dient “en teoria” perquè també podríem dir que PP i PSOE són nacionalistes espanyols, o es pot dubtar de si CiU realment és un partit nacionalista.
Potser ha arribat el moment de buscar un nou emparaulament que no ens faci dubtar. Una nova denominació que no permeti a cap partit jugar més a la Puta i a la Ramoneta i que d’una vegada per totes quedin clares les postures. Aquest pas al País Basc ja el van fer des del Pacte de Lizarra, a Catalunya encara no ens hi hem atrevit. Però veient com està el pati, ja comença a ser hora que els partits diguin clar si són “independentistes” o “dependentistes”. Està clar que el nostre país no pot estar en un etern estira i arronsa amb el govern de Madrid. O definitivament ens deixem humiliar, ens rendim, deixem de ser un “gueto” o una “tribu” i per fi aprenem a dutxar-nos amb l’aigua beneïda d’Espanya. O potser ja comença a ser hora de convertir-nos en majors d’edat i aconseguir la nostra independència.
Fotografia extreta del bloc de Marcel Pich

9 de gener del 2009

De 9

Aquesta, la d’avui dia 9, és la primera entrada de l’any 9 i suposo que he de parlar de l’any nou. Si no ho faig seré massa original, i això no va amb mi. Per tant, aquí teniu 9 apunts d’aquest any 9 que també és nou.

1) El Conseller Tempesta
L’any acaba i comença amb neu a cotes baixes. El Conseller Saura, d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, el vaig veure ahir a la tele reunit amb la colla de responsables per fer front a una de les “pitjors” tempestes de neu dels últims temps. Bé, concretament sembla que és la pitjor des del 2006. Una manera estranya de dir que feia 3 anys que no nevava més avall dels Pirineus. No acabo d’entendre, però, què vol dir “pitjor”. De moment, no veig que hagi causat massa efectes negatius, no? O potser volen dir que “és la pitjor tempesta des que en Saura és Conseller”, que no hem de confondre amb “Saura és el pitjor Conseller que hem tingut durant una tempesta”. Per cert, amb qui s’hauria de reunir l’honorable Saura és amb l’honorable Baltasar per començar a planificicar la neteja dels boscos afectats.
Com sol passar en aquestes ocasions, el conseller d’Interior de torn es desperta tard i quan ho fa resulta que la “gran tempesta” que anuncia ja s’ha acabat. Quan per fi aconsegueix que unes càmeres de televisió, pública, el gravin fent veure que planifica grans mesures preventives en realitat ja són inecessàries. Vaja, és com aquell noiet que va corrents a la farmàcia per comprar condons perquè ha aconseguit quedar a la nit amb una noia. Se’n torna a casa, es dutxa, s’omple el cos d’AXE i quan surt del bany llegeix un missatge al mòbil: “em sembla que tinc la grip, haurem de quedar un altre dia”. (Aquesta comparació és un homenatge a les joventuts d’ICV que durant la campanya electoral del 2006 regalava condons amb l’eslògan “folla’t a la dreta”.)

2) La Chaconeta
També comencem l’any amb una de les imatges clàssiques per aquestes dates, i no parlo dels salts d’esquí de Garmisch Partenkirchen. Parlo de la celebració de la Pascua Militar a Madrid. Aquest any el debat al voltant d’aquesta cerimònia castrense ha estat la vestimenta de la persona que actualment ocupa el càrrec més important al front del Ministerio de Defensa. Grans analistes polítics, sociòlegs, modistes, etcètera, han discutit aferrissadament els seus arguments a favor o en contra de si la Ministra havia de portar o no un frac amb pantalons. Mentre el debat continua al voltant dels vestits, els pentinats, el feminisme, la panxa, etcètera de Carme Chacón seguim sense ser conscients que amb el PSc (la “c” minúscula no és un error), partit del qual forma part la ministra que comanda les Forces de Seguretat de l’Estat, és molt difícil que fem avenços substancials en l’autogovern.

3) Autobús ateu n'embesteix un de cristià
Un altre debat estúpid que ha començat amb l’any és el de la religiositat arran dels “autobusus ateus” que circularan per Barcelona. I dic que és estúpid perquè no hi ha debat possible amb un tema que no té solució. Ni els religiosos convençaran els ateus que Déu existeix ni al revés. El que realment pot ser interessant d’aquesta “guerra d’autobusus” és que un autobús amb un eslògan ateu tingui un accident amb un autobús cristià. I quan això passi, els mitjans ens explicaran quants viatgers ferits d’un i altre autobús seran o ateus o cristians o musulmans o budistes o agnòstics. També descobrirem que, curiosament, el conductor de l’autobús ateu resulta que també era ateu i que va provocar l’accident voluntàriament empotrant-se contra l’autobús cristià. El que no sabia aquest conductor és que el seu col·lega de l’autobús cristià, que mor en l’accident, també era ateu. Li faran una cerimònia civil, l’incineraran i escamparan les cendres al lloc on havia deixat escrit en les seves últimes voluntats.

4) Tics i tòpics típics
Aquest any també ha començat, mediàticament, amb els tòpics de sempre. Llargues explicacions de com perdre pes, dels altres propòstits de l’any nou, dels preus de les rebaixes, de les estafes de les rebaixes, de com combatre la grip… I així aniran sorgint tots els tòpics de l’any: els carnavals de Catalunya, els millors bunyols de Catalunya, l’operació sortida i retorn de Setmana Santa (amb les índexs de morts i accidents inclosos), la felicitat de la primavera, els llibres més venuts de Sant Jordi amb la polèmica inclosa dels mediàtics, els primers banyistes a la platja, la importància de les cremes solars, altre cop les operacions sortida, les operacions bikini, la prevenció amb els petards i les coques de Sant Joan, el retorn de vacances, la dificultat de compaginar vida familiar i treball quan els nens encara no van a cole, el començament de l’escola, el recompte de barracons, les depressions postvacaionals, la discrepàncies en la celabració de la diada, el debat de si Halloween o castanyada, la visita al cementiri, la col·locació dels llums de Nadal, l’anunci de Freixenet i els resums de l’any. I apa, tornem-hi, de nou, a l’any 10, que no ha estat res.

5) TC digues "No"
Entre les notícies previstes, però, la que espero amb impaciència és la resposta del Tribunal Constitucional al recurs presentat contra l’Estatut de Catalunya. Ja us ho vaig dir fa uns dies que tinc la impressió que aquesta sentència serà la que marcarà un dels punts d’inflexió més importants de la història del nostre país. És per aquest motiu que el meu desig polític més profund, el que realment espero políticament d’aquest any 9, és que la sentència sigui el més contrària i contundent possible contra l’Estatut.

6) Els convidats de l'any
Pel que fa a la música en català, una més de les meves passions, començaré l’any comprant-me el nou disc d’Els Convidats en què hi toca la bateria un bon amic torellonenc, en Santi Carcasona. I a partir d’aquí, impacient que treguin disc Roger Mas, Mazoni, Dept, Obrint Pas, Sanjosex, Le Petit Ramon, Mishima i Joan Miquel Oliver, tal i com avançava fa uns dies l’Avui. És una molt bona notícia perquè aquests noms són, sense cap mena de dubte, de les millors formacions musicals que podem trobar al mercat (i no parlo només del mercat de música en català).

7) Sorpreses previsibles
Aquest any 9, però, a part d’aquests tòpics, estarà carregat de sorpreses. Vaja, ple de notícies imprevisites. I com que són imprevisibles no es poden preveure. Però m’atreveixo a aventurar que el Barça guanyarà la Copa del Rei, la Lliga i perdrà la Final de la Champions, que el tripartit es trencarà i hi tornarà a haver eleccions abans de l’estiu i que Sopa de Cabra anunciarà que treu nou disc. I m’estalvio de dir-ne d’altres que em vénen al cap perquè, no fos cas, que se’m culpés de ser-ne el causant.

8) S'acaben els anys 0
Una de les coses que em van “comentar” durant el tribunal de la meva Tesi era que no era correcte parlar dels “anys 0” per fer referència a la primera dècada del Segle XXI i que, en tot cas, havia de dir-ne els “anys 10”. És probable que dir-ne “anys 0” sigui discutible, però en cap cas n’hauríem de dir “anys 10”. Aquesta va ser una de les qüestions que vaig obviar en les respostes al tribunal, però que ara voldria argumentar. Quan parlem de les dècades del Segle XX sovint parlem dels anys 20, 50, 80 o 90, no? D’aquí que em sorgís el dubte de com n’hauríem de dir dels 10 anys que van del 2000 al 2009 inclosos. Per això vaig pensar que si el 1945 era de la dècada dels 40 o el 1968 de la dels 60, l’any 2009 hauria de ser l’últim dels “anys 0”. I a partir de l’any que ve en direm els anys 10 (del 2010 al 2019), i els següents els anys 20 (del 2020 al 2029) i així anar fent, no?
9) El 9 entre 8 i 10
I, pel final, deixo el millor desig de tots. Aquest any han de néixer dos nebots més, l’Oriol i en Quim (si no hi ha canvis d’última hora amb els noms). Curiosament, els meus fills han acabat l’any 8 tenint 8 cosins i començaran el 10 tenint-ne 10, si tampoc hi ha més sorpreses. De totes les pors que tenim quan comença un any nou, i el 9 no n'és una excepció, la pitjor de totes és aquella que et fa pensar en les coses dolentes que et poden passar, especialment entorn de la salut d’amics i familiars. És per aquest motiu que, per sobre del que he escrit fins ara, el que més desitjo per aquest any 9 és que els parts de la meva germana i la meva cosina vagin molt bé i que els nens i tota la família i amics tinguin salut (ja us he dit al principi que no seria massa original).