26 de juny del 2007

ERC: odiada per tothom

Esquerra Republicana de Catalunya deu ser el partit més odiat a Catalunya. Tinc els meus dubtes que el PP aixequi tants recels com el partit de Carod, Puigcercós, Carretero i companyia. Aquells qui, a priori, li tenen més mania són la gent de Convergència i Unió. I quan dic "gent" vull dir des de simpatitzants fins a militants, passant pels propis polítics i opinadors afins. Diuen que de l’amor a l’odi sols hi ha un pas. I és que hi ha un percentatge important de votants de CiU que en alguna ocasió o altra han votat a Esquerra. Fins i tot li tenen certa simpatia. Però part d’aquesta gent, i molta altra, li tenen una mania extrema des que va firmar el primer tripartit. El motiu esgrimit és que han traït els interessos nacionals. Però, en realitat, el que els sap greu és que l’Artur no acabés sent el president de la Generalitat i que, en dues ocasions, ho fos un socialista. Per tant, davant del seu propi fracàs, el de no aconseguir la presidència malgrat haver guanyat les eleccions, la culpa és d'ERC. I es fa pagar a ERC els plats trencats i amagar les pròpies vergonyes, com ara haver intentat pactar amb el PSC abans que amb ells.
Els socialistes, també d’un cantó a l’altre, tampoc poden veure els d’Esquerra. És un soci molt incòmode i saben que els fa molta nosa per governar. El seu principal objectiu és utilitzar-los per tal de dominar el màxim nombre d’institucions. Els atacs més durs que ha rebut ERC durant aquests últims anys han vingut del partit de Montilla. Hem de recordar que ha estat el PSC qui els va expulsar del govern? El principal rival actual del PSC no és CiU, sinó ERC. La seva lluita dins la Generalitat és demostrar qui mana més.
Finalment, no cal dir que els votants, militants i polítics de ICV i del PP tenen també molta ràbia a Esquerra. Els primers perquè competeixen espai electoral i els segons perquè es troben a les antípodes ideològiques. Fins i tot hi ha molta gent del propi partit o independentistes decebuts que té mania al partit o, si ho preferiu, que té mania a la direcció del partit.
Això provoca una bel·ligerància mediàtica contra Esquerra insospitada i desproporcionada. Els arguments que s’esgrimeixen són els de sempre: que és un partit dividit, que no té rumb, que són una colla d’eixelebrats, etcètera. I la veritat és que d’arguments no en falten i fins i tot estan justificats. Però la importància que se li dóna a tot el que fa aquest partit és inusual comparada amb la que realment es mereix pel grau de representativitat que té. Si es dediqués la mateixa proporcionalitat d'espai als problemes que tenen partits com el PSC, CiU, ICV o PP de Catalunya, es necessitarien totes les pàgines d’un diari per parlar-ne. Fixem-nos, si no, amb quina rapidesa i lleugeresa s’han tractat la sortida de Maragall del PSC o la crisi entre Unió i Convergència.
Malgrat això, ERC ha d’estar tranquil·la si fa cas a allò que diuen que deia Dalí: “val més que parlin de tu, encara que sigui per bé”.

20 de juny del 2007

Compra-la ja!

No perdis el temps i si llegeixes això abans d’aquest dijous dia 21 de juny a les 10 de la nit, ves-te’n a comprar una entrada pel concert dels Rolling Stones a l’Estadi Olímpic. Diuen que encara n’hi ha algun miler per vendre. Fins i tot els molt desgraciats han hagut de gravar un missatge en català per veure si en venen més. Com dius? Que no t’interessa? Escolta, si ara et diguessin que pots comprar una entrada per anar a Parc Juràssic a veure dinosaures en directe i que potser no ho tornaries a veure mai més, diries que no? Ah, ets dels que prefereixes anar al zoo a veure cocodrils i mandils? No fotis! Demà a la nit una part de la història viva de la humanitat actuarà per 40.000 privilegiats. Que exagero? Saps que una cançó dels Stones viatja per l’espai per si mai la troba vida extraterrestre? Una llegenda urbana? Potser sí, però m’ho crec. Pocs músics d’aquells qui idolatres no han escoltat o no s’han deixat influenciar pels pioners de la música Pop i Rock. Allò que sonarà demà dalt l’escenari no són cançons, ni molt menys hits, sinó referents culturals i artístics de la cultura popular de bona part d’occident.
Sí, d’acord, tens raó, l’entrada per veure Ses Satàniques Majestats és massa cara. Però tampoc veig que et queixis per la bona part dels impostos que pagues i que serveixen per mantenir Ses Borbòniques Majestats. Almenys els Stones es gasten els diners amb glamour i ens complauen amb escàndols, excentricitats i bromes de mal gust (com caure de dalt d’un cocoter i trencar-se el cap).
La mateixa veu que, en alguns casos, fa 40 anys que les interpreta, cantarà himnes generacionals com Start Me Up, Rough Justice, I Can’t Get No Satisfaction, Honky Tonk Woman, Paint It Black, Sympathy For The Debil, It’s Only Rock’n’Roll, Brown Sugar i Jumping Jack Flash. Però és que, a més, tenen la gosadia d’haver assajat fins a 80 cançons i demà hi afegiran 11 temes més imprevisibles. Tant pot sonar Angie, com Waiting on a Friend, com You Can’t Always Get What You Want com Miss You.
Ho sento per tu, de veritat, si tens motius justificats per no anar-hi. Si et queda una mica de valentia i ganes de veure passar la història per davant teu en dues hores memorables, no t’ho pensis dues vegades i compra ja l’entrada!

17 de juny del 2007

La clau a la butxaca

Quan un partit es presenta a unes eleccions, se suposa que ho fa per governar. I si, per exemple, multiplica per tres els seus regidors, deu ser perquè els seus electors volen que governi. I si a sobre pot fer alcalde a dos candidats d’un altre partit, la temptació és molt gran. Això és el que li ha passat a ERC de Torelló, que d’1 ha passat a 3 regidors. Fent un símil amb la política nacional, Esquerra té la clau. Tant podia fer alcalde Miquel Franch i governar amb el PSC, que ha perdut dos regidors i la majoria absoluta, com formar govern amb CiU, que n’ha guanyat 2 i ha quedat a un dels socialistes, i fer alcalde a Lluís Bassas. Però, malgrat això, l’Esquerra de Torelló ha decidit quedar-se a l’oposició.
Aparentment, la decisió contradiu la voluntat dels seus votants, però té la seva lògica. I és que, cal recordar que en una negociació hi intervé més d’una part? El PSC ha governat quatre anys amb majoria absoluta i malgrat la mà estesa d’ERC, que va arribar a votar els pressupostos municipals a canvi de molt poc, els socialistes van ignorar-los totalment. I ara, a l’hora de negociar una entrada al govern, Jordi Casals i la gent d’Esquerra no ha confiat en la paraula donada pels socialistes. I amb CiU tenen tantes discrepàncies programàtiques i hi veuen tan poca empenta per canviar el rumb d’allò que no funciona al poble, que al final han preferit treballar des de l’oposició.
El PSC, doncs, haurà de governar en minoria en un poble de votant tradicionalment convergent però decebut amb la CiU local, massa erràtica els últims anys. I ERC ha de tornar a demostrar que des de l’oposició es pot fer molta feina i utilitzar la clau dels seus tres regidors per tancar la porta a la repetició d’alguns dels errors i dels excessos comesos per l’equip municipal els últims quatre anys.

Publicat a El 9 Nou, divendres 15 de juny de 2007

13 de juny del 2007

90+3 minuts d'infart

Dissabte passat es va viure un nit de futbol que ens recordava l’era del Dream Team. Llàstima que no fos l’últim partit de la temporada, perquè això li hauria afegit un final encara més dramàtic i èpic, però sort que encara queda una jornada perquè si no el Madrid ja seria campió. Alguns creuen que la realitat supera la ficció, però jo em declino més per l’opció Monzó: la ficció sempre supera la realitat. Tot i que jo diria, en tot cas, que la ficció sempre pot superar la realitat.
El que va passar dissabte no és res comparat amb el que es viurà diumenge que ve. Madrid, Barça i, amb menys possibilitats, Sevilla poden ser campions de Lliga. Els tres partits començaran a la mateixa hora i abans del primer quart el Sevilla ja guanyarà 2 a 0. Mentrestant, a Tarragona i a Madrid l’empat a zero s’allargarà fins al final del primer temps. Però just abans del descans, al minut 40 al Bernabéu i al 43 al camp del Nàstic, el Madrid marcarà i també ho farà l’equip tarragoní.
Així doncs, la segona part començarà amb un Madrid líder i virtual campió, amb 76 punts, seguit del Sevilla amb 74 i el Barça que es manté amb els 73 actuals. També al principi de la segona part, el Sevilla rematarà el seu partit amb dos gols més davant del Vila-real que només serà capaç de marcar el gol de l’honor. O sigui, el Sevilla haurà fet la seva feina, 4 a 1, i a esperar els resultats dels seus rivals directes al títol.
Un altre gol maradonià de Messi


Quan hagin passat trenta minuts de la segona part, el Barça marcarà el seu primer gol. No serà un gol qualsevol. Una passada cap a l’esquerra de Xavi cap a Ronaldinho, que recull la pilota des del propi camp, donarà peu a un altre gol de Messi. Ronaldinho només donarà un toc a la pilota abans que un defensa del Nàstic se li llenci a sobre. La pilota es desplaçarà cap a la dreta on la rebrà Messi que sortirà disparat cap a la porteria del rival després de córrer tot sol mig camp. El porter se li encararà pel centre i ell el regatejarà cap a la dreta fins arribar pràcticament a la ratlla de gol, just en el moment que un defensa que també baixarà corrents li intentarà prendre la pilota. Però Messi el regatejarà cap a l’esquerra, el defensa caurà a terra, i a porteria buida el jove argentí marcarà un gol idèntic al que va fer Maradona al Madrid en una final de la copa del rei.
I ja al minut 40, a cinc minuts del temps reglamentari, a Mallorca Maxi López saltarà al camp per fer, en només tres minuts, dos gols pel Mallorca. La cara dels jugadors del Madrid serà un poema, i els aficionats del Barça saltaran del sofà de casa a punt de sortir al carrer a celebrar la Lliga.
Així serà com s’arribarà al minut 45 amb un 1 a 2 a Madrid i amb un empat a 1 a Tarragona. L’àrbitre anunciarà 3 minuts més als dos camps i a Sevilla només en descomptarà un. A la capital andalusa s’acabarà el partit i els jugadors s’esperaran a peu de gespa, amb una ràdio a les mans, esperant el final dels seus rivals. Només un miracle els farà campions.
Però al minut 47, de manera pràcticament simultània, els arbitres dels partits de Barça i Madrid assenyalaran un penal a favor de l’equip blanc i un altre favorable al conjunt grana. La situació serà extremadament dramàtica ja que amb menys d’un minut poden ser campions tres equips. Si Raúl marca, el Madrid serà campió de Lliga passi el que passi a Tarragona. Però si el Madrid no fa l’empat, encara ho poden ser Barça o Sevilla. L’equip sevillà serà el nou campió si falla el Madrid i Pinilla marca pel Nàstic, ja que els dos actuals colíders perdrien els seus partits. Però si Raúl no la posa a dins i Víctor Valdés para el penal o Pinilla la llença a fora, el Barça empataria el partit, el Madrid el perdria i l’equip català guanyaria la tercera Lliga seguida de Rijkaard.
Així doncs al minut 48 les pantalles de televisió mostraran com, al mateix temps, Raúl i Pinilla planten la pilota des dels 11 metres. Fan unes passes enrere i gairebé com si es tractés de dues imatges paral·leles clòniques, però amb personatges diferents, comencen a córrer cap a la pilota, mentre tot s’atura a l’estat espanyol. En aquell precís instant, un veí de Sant Guim de Freixenet, seguidor del Barça de 89 anys, té un infart i es mor. Està escoltant en Puyal, ja que no té ni Digital+ ni Canal+, i encara que els tingués no els sabria fer funcionar. Aquest home el trobaran assegut al sofà de casa, agafat a un transistor, 8 anys després, superant així el rècord de la dona de Roses. El pobre home es quedarà amb les ganes de saber qui guanya la Lliga. La resta de mortals si volen saber si Pinilla i Raúl marquen, o no, el seus respectius penals, ja saben què han de fer diumenge.

10 de juny del 2007

Barcelona, Zona Zero


Televisió de Catalunya està preparant la realització d’un nou Reality Show. Quan les obres del TGV estan a punt d’arribar al centre de Barcelona, la direcció de la televisió pública catalana s’ha adonat que aquí té un èxit d’audiència assegurat. Es tracta d’un programa que té la intenció, com a objectiu final, transmetre en directe l’ensorrament de la Sagrada Família. De moment, el projecte es troba en una frase preliminar, però a grans trets es tracta del següent:
El mateix dia que iniciïn la perforació del túnel per sota el temple expiatori començaria aquest programa que tindria com a protagonista del decorat un gran rellotge digital que començaria a comptar els dies, hores, minuts i segons. Lògicament, el gran fil conductor del programa, que s’emetria un cop per setmana, seria anar comptant el temps que passa entre que comencen les obres fins que cau el temple. Però, abans de l’emissió, cal una feina prèvia de producció molt important. Cal instal·lar càmeres en punts estratègics de la ciutat que hauran d’estar gravant les 24 hores del dia. S’està parlant d’un total de 24 càmeres distribuïdes en punts estratègics de la ciutat. La majoria d’elles es trobarien als voltants del temple, però també n’hi hauria d’haver en punts alçats de la ciutat com Montjuïc, el Tibidabo i edificis com la Torre Agbar, la Torre Mafre i la Torre de Collserola. També hi haurà càmeres instal·lades en les pròpies torres de la Sagrada Família. Ja s’està preparant, al mateix temps, un web on es veuran, a temps real, aquestes imatges.
Al mateix temps, un equip de dissenyadors gràfics en 3D fa setmanes que està preparant unes imatges generades per ordinador en què s’hi veu l’ensorrament de l’edifici de Gaudí. Els que l’han pogut veure diuen que és tan realista que et posa la pell de gallina. Tot plegat s’està fent en paral·lel a una interessant feina periodística. Cinc equips de dues persones, compostos per un càmera i un redactor, estan preparant una sèrie de reportatges. Un equip està entrevistant a centenars de turistes que diàriament visiten el temple i que expliquen les seves sensacions després de recórrer els racons de la primera meravella de Catalunya. Un altre equip està entrevistant a diferents personalitats del món que ja contesten a la pregunta “quina opinió li mereix l’ensorrament de la Sagrada Família?”. No, no és tan estrany. No és la primera vegada que una tele o una ràdio graven les declaracions de personalitats davant la més que imminent mort d’alguna persona notòria. És una estratègia molt encertada perquè així, quan la persona es mor, els periodistes no es troben amb els pixats al ventre.
Els altres equips estan preparant reportatges o informes per explicar la història del temple, les polèmiques que hi ha hagut durant aquests anys per culpa de les obres del TGV, etcètera, etcètera.
Promoció turística
Un altre treball important que també s’està duent a terme es fa conjuntament amb els departaments de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. La intenció d’aquests és fer una doble campanya. La primera consisteix en preparar un seguit d’accions publicitàries basades en un eslògan que encara s’està perfilant però que diria quelcom semblant a “Visita la Sagrada Família, encara hi ets a temps” o “Visita la Sagrada Família, abans que sigui massa tard”. Però també s’està treballant ja amb la campanya postcaiguda del temple que s’ha batejat amb el nom de “Barcelona, Zona Zero” i que també té tots els números de convertir-se en el nom del programa de televisió. Tant la Generalitat com l’Ajuntament saben que poden tenir tants o més visitants després de la caiguda del temple si fan una bona campanya. El model de NY els serveix de referència. Són conscients que a principis del segle XXI cap ciutat pot ser capdavantera si no disposa d’una Zona Zero. D’aquí ve la negativa del govern municipal i autonòmic per fer passar el TGV pel litoral. Per exemple, les nostres institucions ja tenen a punt el disseny d’unes caixetes que vendran com a souvenirs en què a dins s’hi trobarà un tros de pedra del temple. Es calcula que els equips de desenrunament poden recollir-ne milions de fragments. A més, una part dels diners que es facin aniran destinats a la reconstrucció de l’edifici que també assegura un atractiu turístic durant dècades.
L’element més controvertit, però, és acabar de gestionar l’estratègia a seguir amb les víctimes que causarà l’ensorrament. De moment, els productors del programa ja han demanat hora per parlar amb responsables del departament d’Interior i de Salut de la Generalitat de Catalunya. Volen fer un protocol per aconseguir un bon equilibri entre espectacle i respecte per a les víctimes. De fet, una de les emissions del programa de televisió estaria dedicada a l’evacuació de la Sagrada Família. Ja està previst anar-ne a gravar un simulacre.
En definitiva, TV3 té clar que aquest programa no només seria un gran èxit a Catalunya, sinó que també es podria vendre a altres països, tenint en compte que la Sagrada Família és coneguda arreu del món. Sembla ser que alguna televisió japonesa ja ha preguntat pel programa. Encara no es té clar ni la durada ni com s’acabarà estructurant ni el presentador, que podria ser un mossèn. Però la idea seria que en cada edició, que podria durar uns tres quarts, hi hagués l’emissió de petits reportatges, declaracions de turistes i un concurs basat en preguntes sobre el temple i una entrevista setmanal a persones que hi estiguin vinculades. Èxit assegurat!

7 de juny del 2007

La victòria del feixisme

Davant l’anunci confirmat per part d’ETA del final del seu autoproclamat alto al foc, voldria fer tres consideracions.
La primera té a veure amb la reacció de l’opinió/informació publicada. Potser encara ens trobem en un moment calent i la reacció és excessivament visceral, però ha passat el mateix de sempre. Quan hi ha moments d’inflexió com aquest, i que s’accentuarà després del proper atemptat, s’engega la centrifugadora informativa i opinadora i les posicions se’n van cap als extrems. Així que aquells que durant els últims mesos s’havien mostrat partidaris del diàleg, per exemple, ara el neguen o silencien aquesta opció. I l’atenció se centra, única i exclusivament, en allò que es denomina la defensa i aplicació de l’Estat de Dret. Els mitjans es farceixen de referències a les possibles noves víctimes que pot causar el terrorisme i s’abandona l’anàlisi que fins fa pocs dies es feia sobre la recerca de solucions polítiques al conflicte. Estem cometent els mateixos errors de cada final de treva. ETA aconsegueix, cada vegada, el seu principal objectiu: militaritzar el procés. Aconsegueix centrar el debat només en la resposta policial i judicial, com així ho demostren els primers passos del govern espanyol. El que demano és que mentre expliquem com de fills de puta són els d’ETA quan tornen a estroncar la quotidianitat de milers de persones i que s’ha de lluitar per evitar més víctimes, també continuem defensant els passos ferms cap a una solució dialogada i política del conflicte.
La segona consideració és que els comunicats d’ETA cadascú els interpreta com i quan els dóna la gana. Quantes vegades hem sentit dir durant aquests mesos que d’ETA només es valorarà o parlarà d’un comunicat quan aquest exposi clarament que abandona les armes i es dissol? En canvi ara, davant aquest anunci, davant aquest comunicat, tothom reacciona i ho interpreta a la seva manera. En què quedem, d’ETA només farem cas quan anuncia que abandona les armes o també quan diu que les torna a agafar? ETA se l’ha d’escoltar sempre i s’hi ha d’intentar parlar, encara que sigui amb una pistola sobre la taula. Això no vol dir, ni molt menys, estar d’acord amb el que diu. Qui no ho faci, o no ho vulgui fer, és perquè no en té ni idea de com s’han solucionat els conflictes violents en la història de la humanitat.
La tercera consideració, en part fruit de les altres dues, és que tot plegat demostra que continua guanyant el feixisme: aquells qui neguen utilitzar la democràcia com arma per solucionar un conflicte. I normalment els més feixistes són els que més s’omplen la boca de paraules com democràcia o llibertat. Ho fan, però, des d’una visió esbiaixada d’aquesta democràcia. Qui pot defensar un país democràtic si mata a persones que no pensen com tu? Qui acusa als altres d’antidemocràtics quan és incapaç de fer un pas més decidit en el rebuig, en totes les seves expressions, de la violència? Qui diu defensar la democràcia quan il·legalitza partits que representen una part gens menyspreable de la societat? Qui es proclama demòcrata quan nega el dret a un poble a autodeterminar-se?
I qui després de llegir-me cregui que de les meves paraules s’entreveu una equiparació entre ETA i alguns partits polítics d’aquells denominats democràtics o que aquest text dóna ales als terroristes per no deixar-me centrifugar i em poso a favor dels botxins i no de les víctimes; vol dir que o que no m’he explicat bé o no em voleu entendre. Si escric el que escric és precisament perquè no vull veure més sang vessada de víctimes innocents, però la història d’ETA ens demostra que se segueixen exactament els mateixos passos i això sí que m’aterra.

5 de juny del 2007

Trencar tòpics

Fa uns quants anys vaig escriure un article a La Marxa de Vic que vaig titular "Mai havia estat tan avançat". En aquell text explicava la història d’una parella de torellonencs que estaven esperant que els acabessin les obres d’un pis que portava gairebé dos anys de retard. El títol de l’article és la frase que rebien com a resposta cada vegada que li preguntaven al constructor com estava el seu pis. Almenys aquest tenia sentit de l’humor.
Aquella parella, que feia poc temps que s’havia casat i que va estar més de 2 anys vivint a casa dels pares d’ell perquè no podia anar a viure al seu propi pis, ara ja és un quintet. El seu habitatge se’ls ha fet petit perquè els tres fills dormen en una sola habitació. Tot i que podrien seguir-hi vivint una mica estrets, van decidir comprar-se una casa antiga de poble per rehabilitar. Allà tindran l’espai que necessiten, tot i que dos dels nens seguiran dormint en una mateixa habitació.
Malgrat la seva mala experiència, i que tothom els ho va recordar abans de posar-se de nou en obres, van fer una aposta molt arriscada: es van vendre el pis a un comprador que els donava un any per abandonar-lo, mentre feien les obres de la casa nova. O sigui, tenien un any per tirar endavant el projecte nou tenint en compte que la casa en qüestió estava pràcticament en ruïnes i calia afegir-hi un pis i unes golfes de més, a part de reforçar l’estructura. Per tant, es tractava pràcticament d’una obra nova. Si tenim en compte que ja havien passat gairebé 4 dels 12 mesos quan van començar les obres, realment se la van jugar sabent el que els havia passat 7 anys enrere.
Doncs bé, ara ja falten menys de 3 mesos per abandonar el pis i el constructor que fa la rehabilitació de la casa no l’ha abandonat ni un moment. I no només això, sinó que té el calendari perfectament organitzat per poder lliurar la casa als nous inquilins fins i tot un mes abans de la data prevista perquè puguin fer el trasllat amb calma aquest agost, complint així la promesa que els va fer de tenir-la a temps.Això demostra que, a vegades, els tòpics no es compleixen. Potser al final aquesta obra no s’acabarà exactament dins la data prevista, però almenys el constructor no contesta “mai havia estat tan avançada” cada vegada que li demanen com va l’obra sinó que contesta: “dimecres haurem acabat els envans i dijous ja podrem...”. Potser s’equivoca d’un parell de dies o d’una setmana, però no menteix deliberadament. Aquesta és la diferència amb l’experiència anterior. L’únic tòpic que sí que perdura és aquell que diu que, en definitiva, de bones persones i d’impresentables els trobem repartits per tot arreu.

Publicat a El Ter, juny 2007

3 de juny del 2007

Del Profilàctic al Vals

Com ja va sent habitual en el grup de Constantí, cada vegada que Els Pets treu nou disc es parla d’un altre pas cap a la maduresa. Com anar al cel i tornar no deixa de ser una segona part de l’anterior disc, Agost, en què fins i tot hi ha coincidències entre la temàtica d’algunes cançons. La semblança entre la mateixa cançó que dóna nom al disc i Feliç, de l’anterior treball, en seria un exemple. Possiblement cada vegada van perdent més força les cançons que consideraríem de Festa Major o de ball, a l’estil del ja clàssic Bon dia i, en canvi, es consoliden d’altres més reflexives iniciades amb la ja antiga Pantalons curts i els genolls pelats. Així és com els nous temes XL o Hola i adéu no acaben d’enganxar tant com altres èxits. En canvi, té unes quantes meravelles, la majoria d’elles mostrant una realitat molt poc bucòlica.
Possiblement la cançó més impressionant del disc és Faig saber, la carta de comiat d’un home gran que acaba de perdre la seva dona i decideix suïcidar-se per anar-se’n amb la seva estimada. És un tema breu, però intens i emotiu. Això passa amb altres cançons com, per exemple, Espurnes de coratge, que també ens recorda que tots plegats tenim dificultats per tirar endavant moments de la nostra vida i que ens cal buscar valor per fer-ho. Per cert, aquesta peça, juntament amb l’última Ningú, d’un estil semblant, són lletres de Joan Reig que demostra una creativitat lírica envejable.
Els experts en música ja s’han encarregat de buscar-hi les influències musicals que els mateixos components del grup reconeixen i reivindiquen. I no s’estan de res ja que van dels Beatles a Elvis Costello. Tot i això, Els Pets continuen sonant a Pets. Un grup que musicalment li queda poc dels seus inicis, ja que en cada nou treball ha perdut, com diu la frase feta, un llençol. I no només ha canviat la música ja que hem passat del “profilàctic no em fa fàstic” a un Vals dedicat al fill de Lluís Gavaldà. Així que, potser, més que dir que Els Pets han anat perdent en cada nou disc hauríem d’afirmar i assegurar sense cap mena de remordiment que la banda tarragonina acaba de treure al mercat el seu millor disc.
Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 04/06/07.