29 de setembre del 2009

En Laporta a Blanquerna

No cal dir que a Joan Laporta li tenen ganes. Li tenen ganes alguns mitjans i alguns partits polítics. I li tenen ganes des del juny de 2003. Que ell també ha fet mèrits perquè li tinguin ganes? Suposo que sí. Però ni més ni menys que d'altres que estan a l'àmbit públic. Voleu saber què pensa de la relació amb els mitjans:

24 de setembre del 2009

Música per a cremar autobusos

No estic segur si s'ha d'escriure "Música per a cremar autobusos" o "Música per cremar autobusos". Diria que és la segona opció. Però si el mestre Quimi Portet comença el seu últim disc, "Viatge a Montserrat", amb una cançó que porta per títol "Música per a cremar autobusos", no seré jo qui el desmenteixi. Que els artistes són molt artistes! El meu homenatge a tal obra mestra és aquest vídeoclip domèstic i casolà. Aquí us el deixo. Per cert, no us compreu el disc, les obres d'art de col·leccionista té més mèrit robar-les.


21 de setembre del 2009

El teu nom és Rocaprevera

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), al nostre país hi ha menys de 4 dones que es diuen Maria Rocaprevera, que en realitat es fan dir Maria. Com que la quantitat és tan baixa, el web de l’IDESCAT ni tan sols ens diu a on viuen, però no és gaire difícil esbrinar-ho. En canvi, si busquem quanta gent es diu Rocaprevera, a seques, el resultat és zero. Potser començaria a ser hora que canviéssim aquesta estadística.
Si excloem les Montserrat (o Montse), Núria, Eulàlia (o Laia i Lali) i Meritxell (o Txell), tots aquests noms amb més de 8.000 persones a Catalunya, ens trobem que les dues últimes dècades s’han començat a posar de moda a Catalunya els noms de noia d’algunes verges o mares de déu de les nostres contrades que fins fa poc eren pràcticament inèdits. Per exemple: Queralt (956), Vinyet (271), Aran (182), Isona (62), Llum (51), Tura (46) o Claustre (41). Fins i tot tenim alguna Bellmunt (menys de quatre, segons l’IDESCAT) i 14 Maria Bellmunt. Molts d’aquests noms, que durant generacions pràcticament no s’han posat, recentment s’han recuperat sovint amb una clara voluntat identitària. O sigui, en un context de globalització, en què fins i tot els noms s’unifiquen arreu del món, posar-ne algun d’aquests a una filla pot ser una bona manera de reivindicar els teus orígens.
D’acord, el principal entrebanc per escollir Rocaprevera és que ens costa imaginar-nos cridant la nostra filla amb un “Rocaprevera! Endreça les joguines i vine a dinar!”. És un nom molt llarg, de cinc síl·labes, i té una pronúncia ruda. Però si ens hem acostumat a noms amb poca tradició catalana com Jessica i Jennifer, ¿per què no ho hauríem de fer amb Rocaprevera? A més, té unes quantes característiques que el fan un nom únic. La primera i principal és, lògicament, que ningú es diu Rocaprevera. Ser l’única nena que duu un nom ha de ser tot un honor, no? Una altre fet distintiu és, precisament, que es tracta d’un nom llarg. En un moment en què es tendeix a posar noms molt curts tenir-ne un d’onze lletres és un clar tret distintiu. Però, a més, si el que molesta és la llargada també és possible una abreviació prou bonica com és Vera: a Catalunya tenim 367 persones que se’n diuen i cap d’aquestes resideix a Osona. I si no fem l’abreviació a l’estil català, o sigui, per darrere, també li podríem dir Roca, un nom que duen 9 dones al nostre país i que tampoc està tan malament.
Per aquests motius, des de Torelló i contrades, ja seria hora que comencéssim a promoure que les nenes que neixin duguin el nom de Rocaprevera. En algunes poblacions del nostre país els ajuntaments han premiat les famílies que han posat el nom d’algun patró o verge local poc utilitzats. El nostre consistori podria fer el mateix. Fins i tot, juntament amb els pabordes, es podria fer una convocatòria premiant a la primera Rocaprevera que neixi amb un extens lot de productes per infants, per exemple. Per contribuir que així sigui i per predicar amb l’exemple, tenint en compte que ja tinc tres fills i tinc els meus dubtes seriosos que en tingui cap més, personalment em comprometo a regalar a la primera Rocaprevera la col·lecció sencera “Encunyats Clàssics” de contes populars de l’Editorial Combel.
Text publicat al programa de l'Aplec de Rocaprevera d'aquest 2009. Avui és el dilluns de Rocaprevera, festivitat a Torelló, i últim dia de l'aplec. La foto és una proposta de portada per al programa de l'any passat que, al final, no va reeixir.

16 de setembre del 2009

Més mesures

Aquest curs que acaba de començar serà el de la Grip A(H1N1)v. Totes les grans empreses i les escoles ja tenen a punt un protocol d’actuació per evitar que la pandèmia sigui encara més pandèmia. Sense anar més lluny, el primer dia d’escola dels nens ja ens van passar les indicacions a seguir en cas de grip. La primera i més evident és que si un nen, de cop, té febre a classe el posaran en quarantena fins que l’anem a buscar. I després, si el metge no diu el contrari, no el podrem tornar fins 7 dies després.
Pel que fa a les mesures preventives, ja les coneixeu: rentar-se les mans sovint, no fer-se petons, evitar tocaments innecessaris, etcètera. Algunes escoles ja han pres mesures més dràstiques perquè consideren que són insuficients i han anul·lat les colònies dels nens i les reunions d’inici de curs.
Doncs jo crec que aquesta escola, i la societat en general, també es queda curta. Per això davant d’una malaltia com aquesta, i si realment volem evitar el contagi, aquestes que exposo a continuació són algunes de les mesures que hem de prendre.
Per començar, hem de portar guants les 24 hores del dia. Millor si són de plàstic i comprats a la farmàcia. Si no pot ser, també podem usar els de cuina. Com a última alternativa, sempre podem fer servir els d’anar esquiar o de vestir. Els de plàstic ens els canviarem cada vegada que toquem una persona. Els altres els netejarem diàriament. Per cert, si són blancs millor i així homenatgem Michael Jackson.
Pel que fa als estris de feina, els hem de sanejar abans d’usar-los. Així doncs, per exemple, si treballem amb un ordinador hem d’usar tovalloletes de netejar culs de nen per deixar en condicions el teclat i el ratolí. Quelcom semblant podem fer amb altres eines de treball: volant d’un vehicle, màquina registradora, telèfon, màquina de cosir o paelles de cuinar (la llista és immensa).
També hem de tenir molta cura amb els productes alimentaris. Cal evitar, de totes totes, els productes frescos: qui sap per quines mans han passat! És recomanable no consumir pa, llegums, fruita, verdures, peix i carn que no siguin envasats. Així que és aconsellable comprar sobretot congelats, llaunes de conserva i productes de brioixeria industrial. Malgrat tot, aquesta prevenció és insuficient i caldria esterilitzar les llaunes abans d’obrir-les: bulliu-les al bany maria almenys 1 minut. També es poden esterilitzar altres aliments com xupa-xups, ampolles de llet o bosses de pipes.
En les relacions humanes, hem de prioritzar les telemàtiques. Les xarxes socials, els telèfons mòbils o fixes, el correu electrònic i els xats o intranets haurien de ser la millor manera de comunicar-nos. Així no tindrem la temptació de donar-nos la mà, besar-nos o, en cas extrem, intercanviar fluids amb persones que ignorem si estan malaltes. En aquest sentit, i especialment a les escoles i universitats, hauríem d’aplicar aquest curs el mètode a distància. Jo m’ofereixo a fer classes des de casa des de demà mateix. La UOC ens pot servir d’exemple.
Pel que fa a les relacions més íntimes, les familiars o d’amistat, principal font de contagi, també podem conversar (o barallar-nos) via telemàtica amb els nostres fills connectats al Messenger o al Facebook. A l’hora de menjar, ho hauríem de fer per torns i cadascú s’ha de parar i desparar la taula i cuinar-se el propi àpat. Als nens no els farem petons, ni per anar a dormir. Pel que fa a explicar contes o cantar cançons, les deixarem gravades a l’iPod i que l’escoltin abans d’anar a dormir. I pel que fa les relacions sexuals, en cas que sigui imprescindible practicar-les, s’han de suprimir els prolegòmens i anar directament al gra utilitzant profilàctic, per suposat, i amb el mínim contacte carnal. Tot i que seria més aconsellable posar-se un film eròtic, pot ser domèstic si es vol, i que cadascú faci la feina pel seu compte procurant acabar l’acte al mateix temps.
Crec, sincerament, que si seguíssim al peu de la lletra aquestes mesures aconseguiríem aturar la propagació de la Grip A(H1N1)v. L’únic inconvenient que hi veig, però, és que així no matem el bitxo i, tard o d’hora, el malxinat, sabrà com mutar i tornar-se a propagar.

12 de setembre del 2009

Prioritzem la crisi, però ja!

José Montilla, aquell home a qui alguns els agrada anomenar President, insisteix últimament que ens hem de deixar de debats identitaris i centrar tota l'atenció en la crisi econòmica. Sense anar més lluny, ho repetia ahir en una entrevista a l'Avui. Després de preguntar-li que cal fer, doncs, en lloc de convocar referèndums ell respon que: "Treballar per resoldre els problemes de la gent, que és el que nosaltres estem fent. Ajudar a fer front a la crisi a les nostres empreses, preocupar-nos de donar suport a la gent que es queda sense feina, garantir la cohesió social als nostres barris i ciutats."
Curiosa l'afirmació del senyor Montilla. Això de menysprear els suposats debats identitaris ho fan de meravella a can Montilla. Ahir, una vegada més des de l'Avui, ens ho explicava molt bé Salvador Cardús. Sense cap mena de dubte, l'article de Cardús era el millor antídot al somnífer de Montilla. Cardús ens deia: "I el pas següent és anomenar l'eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC -i la seva àrea d'influència mediàtica- excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d'allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: "Amb la crisi que tenim al damunt, i n'hi ha que perden el temps en referèndums d'independència!"." El doctor Cardús, que va formar part del meu tribunal de tesi, sap que d'això jo en dic "emparaular la realitat". O sigui, posar noms deliberadament a certes coses amb una intencionalitat política.
Doncs jo crec que si el que vol el senyor Montilla és prioritzar de veritat la crisi la solució està, precisament, en la independència. Si Catalunya fos un Estat independent, també fiscalment, tindríem moltes més eines per fer front a la crisi. ¿Algú sent parlar aquests dies de tancaments d'empreses al País Basc o Navarra?
"Montilla defensa Catalunya, Zapatero i Espanya"
Sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui, el diari va titular amb una doble falta tipogràfica a la portada. El diari va titular "Jo defenso Catalunya; Zapatero, Espanya" quan, en realitat, Montilla devia dir "Jo defenso Catalunya, Zapatero i Espanya". Suposo que devia ser un error de transcripció. O, si no, com que la portada la devien enviar a presidència, aquests la devien tornar censurada i, m'atreveixo a dir, amb l'ordre capgirat. I és que, ¿algú dubte que Montilla defensa Espanya, Zapatero i Catalunya per aquest ordre?
Finalment, per acabar amb la dosi de montillisme de la setmana, també entenc les queixes de l'equip de Montilla davant el final del seu discurs a TV3 del dia 10. S'han queixat, i han aconseguit una disculpa, que Sergi Mas aparegués just després de Montilla sense cap mena de separador. I dic que ho entenc perquè a mi, sincerament, la intervenció de Mas (Sergi) no em va fer cap mena de riure i, en canvi, em vaig pixar de riure durant el discurs anterior.

9 de setembre del 2009

L'Estatut, quin poema!

ESTATUT DE CATALUNYA
ESTAT DE CATALUNYA
ESTAT DE CALUNYA
TAT DE CALUNYA
TAT D CUNYA
T D CUNYA
T CUNYA
T CUA
T CU
T C
TC

8 de setembre del 2009

El mapa de l'autodeterminació

Fa uns 8 anys vaig participar en unes jornades organitzades pel MAPA (Moviment arenyenc per a l’autodeterminació). Eren les VII Jornades Independentistes, dedicades, en aquella ocasió, a “Premsa i nació”. Em va sorprendre gratament l’empenta d’aquell grup de persones. Ara, la seva consulta independentista ha posat definitivament el camí que faltava al mapa de l’autodeterminació. És probable que aquest camí ja sigui, definitivament, la ruta sense retorn cap a la independència. Aquí us deixo algunes reflexions sobre aquest referèndum.
De la Vega té raó
La vicepresidenta del govern espanyol diu que l’autodeterminació i la independència no caben a la constitució espanyola i té més raó que un sant. Precisament d’això es tracta, que no hi cabem a la constitució dels espanyols i en volem marxar. Ja sabem que pràcticament cap constitució d’un estat centralista, si és monàrquic encara menys, contempla que un dels seus territoris se’n separi. Per això tampoc té cap mena de sentit pretendre esperar que ens donin permís per marxar o per convocar un referèndum d’independència, que és el mateix. Aquest dret, perquè és un dret, l’ha d’exercir el poble de Catalunya per iniciativa pròpia i, en tot cas, després fer els passos diplomàtics que calgui per tal de ser reconeguts per l’ONU i la UE.
Vicenç Villatoro també té raó
L’escriptor egarenc ho explicava molt bé fa uns dies a l’Avui. La consulta d’Arenys és, en el fons, el mateix que fan totes aquelles empreses d’estudis d’opinió quan demanen als ciutadans sobre la independència de Catalunya. El que realment els fa por als espanyols és la imatge dels catalans dipositant un vot en una urna en què a la papereta hi diu “sí, vull”. Aquesta consulta no és ni serà mai il·legal. I si un jutge ho prohibeix no tindrà res a veure amb la legalitat o no de la consulta. Prohibir això és com prohibir que en una empresa es decideixi, en votació, si la cara del paper higiènic ha d’anar per davant o per darrere. En realitat la jutge prendria una decisió sobre quelcom que no ha passat ni passarà: a Arenys no s’exerceix aquest diumenge el dret a l’autodeterminació. ¿Us imagineu que un dia, de cop i volta, un jutge decideix prohibir una invasió extraterrestre?
Majoria social
Curiosament, la revolta de l’Estat, amb falangistes oficials i no oficials inclosos, està aconseguint l’efecte contrari al desitjat. La iniciativa del MAPA arenyenc ja s’ha estès pel mapa de Catalunya. Al Facebook, per començar, ja es demana que hi hagi referèndums a municipis com Vilanova i la Geltrú, Carles d’Estrac, Tarragona, Gràcia (Barcelona), Argentona, Sant Celoni, Blanes o Torelló. Fins i tot n'hi ha una de genèrica en què hi podreu trobar altres municipis: Tots els municipis del país. Però, a més, poblacions com Calders, Serós o Sant Pere de Torelló ja estan començant els passos per fer la consulta. I segons com vagin les coses aquest diumenge a Arenys, la iniciativa s’estendrà com una taca d’oli.
Una flor no fa estiu
El més trist, però, seria que això s’acabés com ha acabat sempre qualsevol fogonada reivindicativa: ofegant-se en un got d’aigua. Tinc claríssim que tard o d’hora hi ha d’haver una autèntica implicació dels partits polítics en tot aquest procés. Sense el suport parlamentari tot plegat no servirà de res. Ara, això no ha de voler dir que els partits facin com sempre: moltes paraules i cap fet. Recentment, el Parlament ja ens ha demostrat que, de moment, no és una institució nacional sinó autonòmica.
Sortosament, sembla que últimament hem tingut alguns “brots verds” de sobiranisme partidista. En moments com aquests és quan els polítics s’han de mullar i posar tothom al seu lloc. El millor, però, és que ara està clar que la societat civil no s’aturarà. Per més que fitxatges estrella com Javier Sardà a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio vulguin fer-nos creure que estem perdent el temps. Hem d’estar preparats per escoltar personatges com Sardà, o Rangel, o Tura, o Montilla que faran els possibles per treure els clàssics arguments per convèncer-nos que, una vegada més, hem d’intentar persuadir Espanya perquè ens estimi més.
Manifestació salvadora
L’últim cop de mà d’Espanya ens ha d'arribar amb la sentència del TC. Sobre aquesta s’ha escrit molt durant aquest estiu, però ningú ho ha explicat millor que Salvador Cardús a l’Avui. Cal que tothom llegeixi atentament aquests tres articles perquè ens expliquen molt bé què cal fer davant la sentència. En resum, però, Cardús ens diu, al final de l’últim article, que “Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: "Som una nació, i ara la farem". I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país.” O sigui, que el que hem de fer en aquesta manifestació és mirar endavant, mai enrere per defensar els errors del passat.
Trencar tòpics
I mirar endavant ha de voler dir, per força, explicar bé què demanem amb la independència. S’han de desmuntar, un per un, aquells tòpics que per interessos o per ignorància s’han anat escampant. El llibre de la Patricia Gabancho, que encara no he tingut temps de llegir, us pot ajudar. Aquí us deixo alguns exemples.
No anem contra Espanya
Una part important de l’independentisme hauria de deixar de parlar d’Espanya com si fos l’enemic. Espanya és un estat de la Unió Europea preciós. Preciós per la seva gent i pel seu territori. És un destí turístic i cultural de primer nivell. Té un ciutadans majoritàriament extravertits i amables. A més, amb els espanyols tenim molts més nexes d’unió que amb escandinaus o anglosaxons. I quan siguem independents haurà de ser amb l’Estat que més ens haurem d’entendre per fer front als interessos comuns davant la Unió Europea. El divorci amb Espanya no ha de ser traumàtic sinó amistós. Fins i tot m’atreviria a dir que seria lògic que Catalunya continués pagant a Espanya, durant un temps limitat i de quantitat decreixent, una part dels seus impostos. Vaja, una espècie de “manutenció”, però amb uns criteris semblants als del concert econòmic.

No anem contra la UE
Aquells qui proclamen un estat lliure, fins i tot de la Unió Europea, s’equivoquen de mig a mig. Jo també tinc dosis d’euroescepticisme. Però Catalunya només podrà ser un estat ric i ple si ho és dins la Unió Europea. Per cert, és allà, a Brussel·les, on realment hem de guanyar la batalla. Us diré un secret: als països de la UE els interessa que Catalunya sigui independent. El problema, però, és que no ho saben ni ells. Si algú expliqués a Alemanya (99 diputats), França (72), Regne Unit (72), Itàlia (72) i Polònia (50) que Espanya podria passar de 50 diputats a 37 potser se’ls obririen els ulls com unes taronges. Catalunya té uns 2 milions més d’habitants que Dinamarca que aporta 13 diputats al Parlament Europeu. Per tant, seria lògic que Catalunya, almenys, tingués també 13 diputats que perdria Espanya. Això, des d’un punt de vista estratègic, li aniria molt bé a molts països de la Unió.

Independentisme de corbata
En la línia del que explicava abans, convé, doncs, eliminar la idea estesa que l’independentisme està farcit de frikisme. Ara ens volen fer creure que tot plegat és cosa de quatre eixelebrats antisistema, extremistes i violents. D’aquests n’hi ha, com també n’hi ha a l’espanyolisme i al nazisme. Però la majoria silenciosa cada vegada ha de tenir més veu. L’independentisme no pot ser patrimoni de ningú sinó una postura majoritària. Per tant, des de la rasta fins a la corbata hi cap tothom.

El Barça a on jugarà
Els culers no es volen ni imaginar no tornar a guanyar 2 a 6 al Madrid en un partit de lliga. Cap problema. Si el Mónaco juga a la lliga francesa i l’Andorra a l’espanyola, el Barça i els equips catalans poden jugar igualment en una lliga “ibèrica”. Segur que amb això ens posem d’acord. I si no, ens convertim en l’Holanda del sud. Amb els diners que tindríem si fóssim independents podríem crear una lliga catalana prou potent. El talent el tenim.

Els tancs
¿Algú realment creu que sortiran els tancs al carrer per defensar la unitat d’Espanya? La imatge que donaria Espanya al món seria tercermundista. L’amenaça dels tancs només fa por a aquells qui van fer la mili perquè saben que existeixen. D’acord, no és poca la gent que va fer la mili. Però cap ministre espanyol de defensa voldrà passar als annals de la història per haver provocat una segona guerra civil a Espanya.
Conclusió
És evident, no? Vulguin o no vulguin, Catalunya haurà d'acabar decidint el seu futur en un referèndum sobre la independència del nostre país. Fa pocs dies un company de feina em va dir: "jo no ho veuré mai". És massa jove per pensar que li queden pocs anys de vida, per tant, ho diu convençut que mai podrem exercir-lo. Tampoc era possible el triplet blaugrana, oi?

4 de setembre del 2009

La fotoportada


Habitualment els diaris solen posar en portada fotografies que et remeten a un text posterior. Un cop a les pàgines interiors hi trobem la notícia o informació relacionada que llavors, si porta també fotografia, és diferent de la de portada (sovint presa des d'un altre angle). La tria de la foto de portada sol ser un dels debats que sovint acaben sent més encessos en les reunions dels consells de redacció. El diari es compra també pels ulls. Els indecisos, aquells qui no tenen un diari de capçalera o els que compren més d'un diari cada dia, sovint es decideixen per allò que veuen a la portada i/o contraportada. Per això és tan important escollir bé les fotografies que encapçalen un diari.
El que no sol ser gaire habitual, però, és que la principal fotografia de portada, i tot allò que explica, es mori a la mateixa pàgina. O sigui, no passa sovint que al peu de la foto no hi hagi la referència a la pàgina i/o secció del diari que en parlarà. Doncs bé, això ho trobem avui a La Vanguardia. El rotatiu godonià ha decidit posar en portada una fotografia, en realitat en són dues, del president dels Estats Units a la sala oval acompanyat d'un dels seus fills amagat. La fotografia en color, i més destacada, és la d'Obama, borrós, assegut a la "taula més poderosa del món" mentre la seva filla Sasha, enfocada, se'l mira amagada des de darrere el sofà. En l'altra foto que acompanya aquesta hi apareix JFK també assegut a la mateixa taula i a sota, a través d'una porteta, hi treu el cap el seu fill John. I tot plegat acompanyat d'un petit text explicatiu encapçalat pel titular "Espiando a papá en su despacho, 46 años después".
Tal i com us deia, però, el que em sorprèn és que aquesta informació s'acaba a la portada. En cap pàgina interior hi trobarem cap referència. Ni tan sols a les pàgines salmó. I em sorprèn perquè no és habitual. Personalment, m'hauria agradat que el diari m'expliqués la història de les dues fotografies, encara que aquesta estigui edulcorada (o adulterada) de falsa espontaneïtat. Sigui com sigui, crec que d'aquest gènere n'hauríem de dir "fotoportada". No sóc gaire bon analista mediàtic i potser aquest nom ja existeix o potser algú desmenteix la meva idea que aquesta és una pràctica poc habitual. Si és així, rectifico.
A la conclusió que arribo, però, després de veure la foto d'Obama és que aquest últim ha buscat, clarament, agafar definitivament el relleu d'un dels presidents més mitificats de la història dels Estats Units d'Amèrica. Pocs dies després de la mort de l'últim gran Kennedy em sembla molta coincidència que aparegui aquesta fotografia. Obama, i el seu entorn, dominen massa l'estratègia mediàtica com per fer-me creure que aquesta no és una operació de màrqueting per aconseguir convertir Obama en el Kennedy del segle XXI que, ara sí, farà realitat les utopies del seu predecessor.

3 de setembre del 2009

La foto de l'estiu


Des de fa uns anys el Magazine de La Vanguardia convoca el concurs de la millor foto de l'any. I també, com en anys anteriors, he participat al concurs. Si cliques en aquest enllaç trobaràs la fotografia que, de moment, he penjat aquest any. Si vols, perquè t'agrada la fotografia, la pots votar. La vaig fer el 18 d'agost en una excursió entre Tavertet i Rupit en una font d'aquest últim poble.

2 de setembre del 2009

Abjecta mandra

Benvolgudes i adotzenades persones. Després d'un mes absent de putinejos blocaires el cos em demana continuar així: absent. Però el deure em crida, i el deute m'ofega. Aquí no em faré ric, ans tot el contrari. I és que mentre continuï escrivint el que escric mai rebré cap subvenció pública. En tot cas la rebré púbica: o sigui, una cossa al cul.
Bé, per avui ja n'hi ha prou. Per anar fent boca, o queixalada, del que us espera en aquest puestu güep, aquí teniu un adotzenament jitpareit extret del lloc Iutxiup Ralphcomas purament propagandístic previ a l'extracció mercadotècnica de "Viatge a Montserrat" de l'astre intercomarcal Quimi Portet que aquest sant dia de dimecres 2 de setembre és interviuat a lo diari amb direcció accidental (mireu-lo amb HQ (Higiènic Quimi)):