26 d’abril del 2007
Entre una Catalunya i l'altra
24 d’abril del 2007
La Festa Major de Catalunya
Doncs a mi cada vegada em fa més mandra voltar per Barcelona el 23 d’abril i em sento més a gust, per exemple, a Torelló. No hem d’oblidar que ahir, entre d’altres coses, era també el dia del nostre patró, la segona diada més important del nostre país. I la veritat és que a Barcelona, si fem cas del que ens diuen els balcons, cada vegada es nota menys que Sant Jordi és també un dia de reivindicació de la catalanitat. Així que me n’alegro que ahir ja pogués firmar pel Dret a Decidir.
Aquí teniu algunes fotos de la diada de Sant Jordi a Torelló per si voleu desengreixar-vos una mica de tant centralisme barceloní.
22 d’abril del 2007
El dia de l'escriptor mort
Però potser aquesta data és encara més coneguda per la seva relació amb el llibre. En honor, diuen, de l’il·lustre Miguel de Cervantes, que va morir en un 23 d’abril, avui és el Dia Mundial del Llibre. A casa nostra també en diem la Festa del Llibre, amb una connotació diferent a la d’altres territoris. Aquí la festa va lligada a una altra denominació i tradició ja que és el Dia dels Enamorats. Ja sabeu, l’home li regala a la seva parella una rosa i ella a ell un llibre per demostrar-se l’amor.
Finalment, i lligat amb aquesta flor, a Catalunya avui també hi ha qui parla del Dia de la Rosa. De fet, ja ho cantava Pau Riba en una vella cançó del seu disc Diòptria. Així doncs, avui a Catalunya és Sant Jordi, el Dia del Llibre, el Dia dels Enamorats i el Dia de la Rosa.
Però sembla que una cinquena denominació, lligada amb la del llibre, podria acabar fent forat d’aquí a pocs anys. Fa uns mesos va començar un cert debat sobre el moment de sobresaturació literària que vivim. Davant tantes novetats literàries i que moltes d’elles duren pocs dies a les llibreries, hi ha qui diu que prefereix llegir només aquells autors que fa temps que han mort. Un exemple va ser el de Quimi Portet que, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que seguia aquesta pràctica. Pocs dies després, Màrius Serra replicava irònicament, a La Vanguardia, que això podia matar la cultura. De fet, és curiós que el mateix Portet hagi tret aquests dies un llibre basat en el seu bloc a Internet. No sé, coneixent-lo potser realment espera que llegim aquest llibre un cop s'hagi mort.
20 d’abril del 2007
Més(s)independents
Artur Mas sembla que té ganes de tornar a quedar-se a les portes de la presidència de la Generalitat i vol presentar-se a unes terceres eleccions. De fet, s'entén que tingui aquesta intenció perquè si no es presenta és com reconèixer que està acabat, políticament parlant. Però vaja, a CiU ja hem vist que aquells qui semblava que no tenien cap més sortida que l'atur (no l'artur) sempre han acabat trobant un lloc ben col·locats.
Per tant, l'Artur encara és a temps de repensar-s'ho intentant trobar una sortida digne del primer pla de la política. I, la veritat, és que Messi és la clau que pot obrir La Porta de sortida de l'actual "líder" de CiU. Efectivament, el golàs de Messi de l'altre dia ens demostra, indirectament, que a hores d'ara un dels homes amb més projecció nacional i internacional és Joan Laporta. Messi fa encara més gran el Barça i el Barça el presideix Joan Laporta i Joan Laporta té una marca al darrere que li dóna ales per tirar endavant el projecte que li doni la gana. Ell és independentista i si encapçalés les llistes de CiU aquest partit, per fi, faria el pas que fa temps havia d'haver fet. Potser això faria marxar una part dels seus polítics i electors que ja tenen una pista d'aterratge al PP, però segur que es compensaria amb la presidència assegurada per Laporta després de pactar amb Esquerra.
Si a això hi afegim la crisi de credibilitat que pateix la classe política i la situació d'assetjament que pateix Catalunya, l'actual Pesident del Barça pot ser la millor encarnació del famós pla B. Per cert, i si els altres arguments no us agraden, us heu adonat que, a més, reuneix una de les condicions imprescindibles per aconseguir ser president de Catalunya?: té una "l" al cognom i això no s'ha de menysprear.
17 d’abril del 2007
Tot encaixa
16 d’abril del 2007
Més discotecat que mai
La primera gran alegria d'aquest Sant Jordi ens l'ha dut la revista Enderrock. En el número d'aquest mes hi ha un regal del cel: Si els dits fossin xilòfons, el més nou de Mazoni. Un disc que no te l'acabes ni en una, ni en dues, ni en tres escoltades. L'has de fer girar i girar i deixar-te dur per unes peces heterogènies amb aquest regust artesà de sons importats de latituds més anglosaxones.
15 d’abril del 2007
L'autèntic pla A
Ara Artur Mas, amb l’ajuda inestimable de la barretina mediàtica, ja parla d’una consulta popular, ja sigui sobre l’Estatut del 30 de setembre o quelcom semblant a exercir el dret a l’autodeterminació. El que més sorprèn és que CiU està intentant posar el remei a la malaltia que ells mateixos van provocar amb el pacte de la Moncloa, tot i que fan veure que la culpa serà del TC.
Però resulta que hi ha centenars de milers de persones que vàrem votar en contra de l’Estatut perquè crèiem que era insuficient i perquè molts pensem que l’únic referèndum que podem votar positivament és el de la nostra constitució. Doncs bé, a molts de nosaltres l’Estatut que ara es debat al TC mai ha estat el nostre pla A sinó el pla B. O dit d’una altra manera, alguna d’aquelles propostes que ara es fan com a suposat pla B no és res més que allò que molts hem contemplat com a únic pla (diguem-ne A si us agrada més).
El que més em sorprèn és com molts dels qui defensen l’independentisme han caigut a la trampa de l’emparaulament i s'han empassat això del pla B. Per tant, fer-nos creure que la nostra opció de sempre no és la primera o la viable sinó només una alternativa. Un exemple el tenim en els mateixos dirigents d’ERC.
Avui sempre és demà
Tot i que Carod-Rovira, en el seu article d’aquest diumenge a l’Avui titulat "Avui no és demà", no parla de plans, ni B ni A, sí que parteix de quelcom semblant. O sigui, parteix d’una visió victimista de l’independentisme. No sé si s’ho creu, però ens diu que a hores d’ara el més important és intentar governar bé perquè així l’independentisme sigui creïble i majoritari. El més curiós, però, és que això és vol fer amagant les tendències sobiranistes mentre es governi. Vaja, és com si un jugador del Barça, que habitualment no juga, volgués que tothom fos del seu equip i per aconseguir-ho se n’anés cedit, per exemple, a l’Espanyol on tindria més minuts per mostrar la seva suposada vàlua. A més, també parteix d’una altra premissa equivocada: creure que només ERC representa l’independentisme. D’acord, és l’únic partit amb representació parlamentària que se’n proclama, però l’independentisme no és només propietat d’un partit sinó que, per sobre de tot, és una postura o una ideologia personal. No és, com diu Carod-Rovira, patrimoni només del 15% dels votants, els que representa ERC. Estic del tot convençut que hi ha tants, o més, votants independentistes a CiU i que també n’hi trobaríem entre els del PSC i IC. Fins i tot alguns que no van a votar habitualment.
En definitiva, crec que el que realment necessitem és fer una proposta, ara mateix, seriosa de sobiranisme. Hem d’aprofitar el moment propici que ens pot posar en safata el TC i convèncer a tots aquells qui se senten, abans que res, catalans que l’única solució passa perquè el nostre poble decideixi què vol ser quan sigui gran. I, la veritat, crec que això passa perquè ERC intenti persuadir a CiU, o als seus votants, perquè aposti seriosament per l’independentisme abans que fer veure que sap governar i fer-ho de la mà d'un PSC que farà els possibles per impedir-ho.
No tinc cap mena de dubte, almenys així m’ho van ensenyar a l’escola i a casa, que Avui sempre, sempre, és Demà!
13 d’abril del 2007
Ramon Tremosa a Torelló
Com pots comprovar en el cartell que t’adjunto, parlarem d'Aeroports, i alguna cosa més, amb el Dr. Ramon Tremosa i Balcells, un dels artífex de la reunió d'empresaris catalans a l'IESE per demanar la gestió catalana dels aeroports i autor del llibre Estatut, aeroports i ports de peix al cove, que aprofitarà per presentar a la xerrada. És professor de Teoria Econòmica de la UB i es va posicionar en contra del sistema de finançament que hi ha en el nou Estatut, reflectit en un altre llibre: Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides. Aquests dos llibres, juntament amb l’anterior L’espoli fiscal, els podràs adquirir a la xerrada.
Es una bona ocasió per tenir a prop una de les veus, des d’un punt de vista econòmic argumentat i sòlid, més crítiques amb la relació entre Espanya i Catalunya que ens ha portat a la creixent pèrdua de competitivitat del nostre país.
Per cert, l’Ajuntament de Torelló ha tingut la gentilesa de no incloure aquest acte entre els previstos al nostre poble en motiu de la Festa del Llibre. Com que nosaltres no som excloents, aquí teniu els altres actes de Sant Jordi a Torelló.
12 d’abril del 2007
Daniel E. Jones i el periodisme
11 d’abril del 2007
Extermini
10 d’abril del 2007
Esclau internauta
Tant és així que a hores d'ara tinc, seguríssim, més relació professional amb persones per internet que cara a cara, si exceptuem els alumnes, és clar. Tot i això, també us he de confessar que alguns alumnes pràcticament només els conec a través de la xarxa. Això ha fet que diàriament rebi al voltant d'uns 40 correus electrònics, sense comptar els SPAM. Avui, per exemple, després d'uns quantes dies de vacances, he rebut 43 correus. Tot i això, tampoc ha estat un dia massa carregat ja que la majoria no han estat estríctament professionals. Per exemple, m'han convidat a dinar, a un acte polític i a la presentació d'un disc. També m'han informat de les últimes novetats de la facultat o he rebut alguna de les subscripcions a diaris digitals. Una alumna m'ha enviat una feina que m'havia de lliurar, però que no ho ha pogut fer en persona perquè estava malalta. També m'han demanat un parell de favors, professionals, eh!
4 d’abril del 2007
Romário, Canut i Mengual
Mentrestant a Catalunya començaria un debat entre aquells partidaris que Canut continués allà amb totes les despeses pagades per explicar que un jugador com Romário ha de llençar una pilota al fons d'una porteria. Aquests recordarien insistentment que "el Baixinho va marcar amb el Barça alguns dels gols més bonics que s’han vist al Camp Nou". Entre aquests, alguns de memorables en contra del Madrid. En canvi, uns altres criticarien la mena de persona que era Romário: aquell que no anava a entrenar-se perquè estava cansat. "Un bon exemple a seguir, si fa uns 15 anys ja estava cansat, com deu estar ara que ja en té 41?", argumentarien. A més, si almenys la majoria d'aquests gols els hagués fet al Barça, però és que només en va fer 53, o sigui, un 5,3%. I posarien com exemple Gemma Mengual, possiblement la millor esportista del nostre país, que acabaria d'arribar de Melbourne amb 6 medalles en natació sincronitzada i cap periodista de TV3 hauria estat allà per explicar-ho en directe.
2 d’abril del 2007
Ajuts a mida
Lògicament, i només en cas de greus problemes intestinals, un infant no arriba a necessitar-ne aquesta quantitat. Podríem dir que, bolquer amunt o bolquer avall, se’n solen gastar un promig de cinc al dia. Per tant, encara et queden 365 euros per nen. Però és que si, a més, tens en compte que durant aquests 6 anys només en un màxim de 3 es necessiten bolquers, sense cap mena de dubte podem dir que l’ajuda de la Generalitat és més que generosa.
I és que si el Govern de Catalunya parla d’ajuts “a mida de les famílies” se suposa que parla exclusivament de fets a mida per comprar bolquers. Segur que a la propaganda que fa d’aquestes ajudes, en què apareix aquell nen que li va creixent el xumet desmesuradament, s’han deixat de dir-ho. No tindria sentit, per exemple, que parlessin d’ajuts a mida del cost d’una llar d’infants ja que amb 730 euros amb prou feines pagues tres mesos i mig. Tampoc deuen parlar d’ajuts a mida de la vestimenta ja que s’han de comprar sabates, camises, pantalons, roba interior, bates de col·legi, anoracs, etcètera, i amb aquests diners amb prou feines pagues la meitat del que necessiten els més petits de casa. També és dóna per entès que aquesta quantitat tampoc és un ajut suficient o a mida per comprar, per exemple, productes bàsics com llet, aigua, papilles, iogurts o fruita que consumeix un infant al llarg de l'any.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la despesa anual d’un membre d’una família nombrosa està al voltant d’uns 6 mil euros. Per tant, queda clar que quan la Generalitat diu que aquests 730 euros és "un ajut a mida de les famílies" només volen dir que són uns diners que serveixen perquè els catalans tinguem els nens amb el cul net i sec. Que ja és molt.
Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 02/04/07
1 d’abril del 2007
La por a l'article
En més d’una taula es va arribar a unes conclusions semblants: hi ha dos tipus de por, aquella inherent a la persona i la que s’aprèn o s’adquireix a posteriori. Tan l'una com l’altre, però, es poden inhibir o domesticar. I la clau per superar la por és la capacitat de treball que es tingui en un moment d’estrès, de pànic o de temor. O sigui, que davant d’una situació de por i superat el moment inicial, hem de ser capaços de no tancar-nos en un bucle sinó de buscar escapatòries a través d’alguna acció que ens permeti superar-la.
Això explica perquè gent davant d’una situació semblant té o no por. Durant les jornades vam sentir diferents exemples, un de molt recorrent va ser la postura d’un alumne davant de l’examen. La millor manera de no tenir por és estar ben preparat i davant del full en blanc posar-te a treballar, o sigui, a respondre les preguntes i no tancar-te en la idea que “segur que malgrat tot, m’anirà malament”. Per tant, una bona preparació i posar-la en pràctica serveix per superar la por que també és més alta quan més ambiciós és l’objectiu a obtenir.
Un altre full en blanc que provoca sovint pànic o certs temors, és el de l’articulista o el de l’escriptor quan ha de redactar un text. Màrius Serra, Andreu Martín i Marcos Ordóñez van coincidir a dir que existeix la por de quedar-te sense idees davant d’una pàgina en blanc. És curiós, aquest és un temor que sovint té l’autor d’aquesta columna quan es mira el calendari i s’adona que ja fa tard al lliurament de l’article i encara no ha escrit cap paraula. Li comença a entrar pànic davant la possibilitat de no trobar un tema per escriure l’article. Però en lloc de dir-se “no tinc cap idea, no tinc cap idea, no tinc cap idea” connecta el radar que té al cap, sondeja el seu voltant, busca un clau a on agafar-se i de cop en troba un allà a on menys s’ho espera. I es posa a escriure i sense saber ben bé com s’adona que ja el té acabat.