26 d’abril de 2007

Entre una Catalunya i l'altra

Josep Antoni Duran Lleida (curiosament la "i" entre cognoms ha desaparegut i sí apareix en la portada de llibres anteriors) acaba de publicar un nou llibre, que no he llegit, titulat Entre una Espanya i l'altra. De l'11 M a l'atemptat de Barajas. Malgrat tot, sí que vaig llegir la pàgina sencera que li va dedicar La Vanguardia el dimecres 18 d'abril, una mostra que la seva tesi coincideix gairebé a la perfecció amb la línia editorial actual del diari. De fet, el mateix director li va dedicar elogis en un dels seus articles, l'endemà, dia en què es publicava també la crònica de la presentació del llibre que va comptar amb la presència de Miquel Roca. La tesi de fons de Duran és la cantarella ja sabuda que CiU ha de formar, algun dia, part del govern d'Espanya. Tampoc és notícia afirmar que amb aquest llibre el que busca el líder d'Unió és fer més punts per acabar sent ell el ministre en nom de la federació catalana.
Però, de tot plegat, em vull quedar amb una altra tesi del llibre, i per tant part de l'ideari de Duran, que resumeix Josep Gisbert en la pàgina del 18 d'abril: "La defensa de un catalanismo político "moderado, de síntesis y central" lleva a Josep Antoni Duran Lleida a dejar claro que el objetivo no es la independencia, que la identidad catalana, "pactista como ninguna otra", no va dirigida contra la unidad de España, sino contra una determinada idea de esta unidad, y que el derecho de autodeterminación, que ampara, no es sinónimo de independencia, ante lo que censura abiertamente a los que querrían convocar un referéndum por considerar que lo máximo que conseguirían sería dividir a la sociedad catalana en dos mitades."
El primer que sorprèn és que digui que empara el dret a l'autodeterminació, però que l'objectiu no és la independència. No ho acabo d'entendre. D'acord, tots sabem que exercir aquest dret vol dir posar sobre la taula unes opcions d'autogovern i que el poble decideixi quina prefereix. Però, segons Duran, entre aquestes opcions sempre s'ha d'excloure l'opció de la independència? Oi tant que el dret a l'autodeterminació no és sempre sinònim d'independència, i si no que ho preguntin als quebequesos, però sí que l'exercici d'aquest dret sempre ha d'incloure l'opció de la independència.
La segona afirmació que em sorprèn és que ens digui que exercir aquest dret suposaria dividir la societat catalana en dues meitats. No senyor, no dividiria el nostre poble entre una Catalunya i una altra, sinó que simplement evidenciaria exactament quins percentatges representen aquestes dues visions de Catalunya que ja existeixen. Li agradi o no a Duran Lleida, a Catalunya, a hores d'ara, només hi ha dos grans grups de persones, si parlem d'autogovern: els independentistes i els dependentistes, donant per entès que hi pot haver un tercer grup que inclouria els que tant els fa una o altra opció. Lògicament, el senyor Duran es troba entre els dependentistes, que, curiosament, a Irlanda del Nord en dirien unionistes.
Per tant, en el fons, el que pretén el senyor Duran és amagar sota la catifa una realitat existent a Catalunya. Potser li fa por que l'opció que ell no defensa acabi sent més majoritària que la seva? A ningú, i encara menys a algú que s'autodenomina democratacristià, li hauria de fer por cap exercici de democràcia i encara menys un de tant legítim com aquell en què un poble decideix què vol ser. L'afirmació de Duran està a un pas del totalitarisme ja que pretén imposar una sola opció d'autogovern. La democràcia sempre divideix el poble, sigui entre dues opcions o entre les 18 que, per exemple, es presentaven per Barcelona en les eleccions autonòmiques.
Estic convençut que si Duran Lleida hagués esmerçat els mateixos esforços per ser ministre espanyol a intentar ser un ministre d'un estat català potser, a hores d'ara, ja tindria aquest privilegi.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Celebro aquest post, Enric.
A mi em descol.loca aquesta dèria de defensar el dret a l'autodeterminació per ser antiindependentista que la tenen molt intínsica molts convergents, molts d'Unió i molts de l'esquerra de disseny.
Ho has explicat molt bé, com sempre.
Salut.
PS: porto una setmana molt complicada, per això avui no he pogut visitar la teva "casa".

Francesc Puigcarbó ha dit...

Cony Enric, s'ha tret la "i" per quan sigui ministre. On s'ha vist un ministre de l'Estat Espanyol amb la "i" entre cognom i cognom.