16 d’abril de 2007

Més discotecat que mai

Ara que s'acosta Sant Jordi, i com va sent tradicional des de fa unes dècades, no només es publiquen molts, massa, llibres sinó també discs de música catalana. Molts grups i solistes trien aquestes dates, a l'inici de la primavera, per treure novetat, també potser en excés. Si la nostra música ja costa de vendre, concentrar-la massa en unes dates provoca una saturació que no és beneficiosa.
Per paliar això, grups com Els Pets han decidit treure el disc just després de Sant Jordi. Però això que es ven com una estratègia a contracorrent no deixa de ser una gran operació de màrqueting perquè així podran vampiritzar el mercat millor.
Sigui com sigui, els que patim La síndrome del discotecat no ens podem estar d'anar a la botiga de discs el mateix dia que sabem que surt una novetat, amb la lògica decepció de comprovar que encara tarden uns dies a tenir-lo a les prestatgeries.
La primera gran alegria d'aquest Sant Jordi ens l'ha dut la revista Enderrock. En el número d'aquest mes hi ha un regal del cel: Si els dits fossin xilòfons, el més nou de Mazoni. Un disc que no te l'acabes ni en una, ni en dues, ni en tres escoltades. L'has de fer girar i girar i deixar-te dur per unes peces heterogènies amb aquest regust artesà de sons importats de latituds més anglosaxones.
Aquest disc supera un anterior més que excel·lent Esgarrapada, i mira que era difícil. Si encara hi ets a temps, compra't l'Enderrock i deixa't dur fins cap al mar, procurant que no et caigui un llampec però abans recorda que has de regar perquè no se't morin les plantes.
La veritat és que Jaume Pla, gràcies a l'aposta de mitjans com ICatfm, Enderrock o l'Avui, s'està convertint en una punta llança d'uns nous valors de la nostra música que tenen un futur més que prometedor per recórrer.
Menys equilibrat del que marca el seu nom, el més nou de DEPT fa un pas més en la carrera d'aquest grup que ja és un dels de més solatge del nostre estret mercat musical. Equilibri ha fet un salt cap a sons més contundents, amb unes guitarres a estones excessives. Tot i això, grans peces com Més senzill o Equilibri ens retornen als sons que han donat un timbre únic a la banda de David Rosell amb els habituals tocs electrònics, per exemple.
Les seves lletres, sovint farcides de reivindicacions humanistes, es fan escoltar i et fan reflexionar. S'hi troba a faltar alguna altra cançó més tranquil·la que gairebé només trobem en Quan alguna cosa i que faci respirar més el disc. Però potser és que un s'està tornant massa gran?


Els nou Lax'n'Busto costen d'assimilar. El referent de Pemi Fortuny és encara massa calent dins nostre. No és que Salva R. Alberch sigui una mala veu, més aviat tot el contrari. Però es fa difícil, molt difícil, sentir aquests nous Lax sense el carisme d'un Fortuny que era quelcom més que le veu cantant. Qui sap si potser hauria estat més adequat que Relax hagués passat a ser el nou nom del grup en lloc del títol del CD.
Tot i això, les lletres, les guitarres o el ritme de cançons com Si tu vols, La terra o No és massa tard, les tres seguides, continuen tenint un noséquè molt Lax. Cal donar-li temps a aquest nou projecte i la veritat és que només amb un parell de discs més i uns quants concerts podrem acabar de decidir sí realment ha estat encertat o potser calia que el canvi fos més radical. Sigui com sigui, els Lax'n'Busto continua sent el grup que més s'acosta al Rock'n'Roll d'allò que alguns han denominat "Rock català".
El disc més curiós de tots és aquest projecte de Raül Fernández, ànima mater de Refree. Per cert, i permeteu-me presumir, va ser company meu d'universitat i m'alegro molt que li vagi tan bé la carrera musical. Aquest disc és fruit d'un treball de germanor entre Argentina i Catalunya amb un recull de cançons que simbolitzen les migracions, en alguns casos forçoses, evident en cançons com "Corrandes d'exili". Immigrasons és un viatge musical intens en què, per sobre de tot, hi destaca una versió extraordinària de Menuda de Joan Manuel Serrat. Ah, i no sé si és perquè me les sento més meves o perquè pateixo en excés la síndrome del discotecat, però personalment m'agraden més les versions catalanes que les cantades en castellà. Igual deu passar, però al revés, amb aquells aficionats a la cançó d'origen sudamericà. Tot plegat amb aquest acompanyament, o arrenjament, sobretot la percussió, aparentment descompassat que Raül Fernández impregna en moltes de les seves cançons i que li dóna un segell inconfundible.
La gran sopresa de l'any, alguns diuen que de la dècada, però jo no diria tant, és l'últim de Gossos. L'Eli Soriguera en fa una excel·lent crítica en l'últim Enderrock que crec que reflecteix a la perfecció el què significa aquest disc. De fet, va ser ella qui em va recomanar que me'l comprés, malgrat que mai m'ha agradat massa l'estil del grup del Bages.
Aquesta obra mestra aconsegueix enganxar-te de la primera a l'última cançó, cosa molt difícil de dir de la majoria de discs que es fan actualment. Això passa malgrat que, possiblement, la millor cançó és la segona: Corren, amb Dani Macaco. Aquest tema, podeu estar segurs, passarà a ser un dels hits del pop fet al nostre país a l'altura d'altres clàssics de grups com Sopa, Pets, Lax o Sau. La veu de Macaco et posa la pell de gallina i t'arrossega a uns espais sonors que, perquè ens entenguem, són els mateixos que suggereix la portada del disc.
És especialment emotiva la cançó dedicada a Josep Maria Isanta, el jove assassinat a la Patum de Berga: En un instant. Ara que es torna a parlar dels 16 Jutges i que es critica que hagi tardat tant l'homenatge insititucional, s'agraeix veure que encara hi ha grups que fan cançó protesta. I no només en aquesta cançó sinó també en d'altres com Resistirem o Un món de flors i violes. Ah, i també és gratificant que acabin amb dos bonus tracks: No és nou, amb Beth i una cançó bella com ella sola, Turquesa, amb Cris Juanico i fruit del Rock&Cat.
I per acabar aquest repàs, a l'espera impacient de les novetats de grups com Erm , Sanpedro o Mishima, tenim aquest disc gairebé per a col·leccionistes. No tant per la seva qualitat musical, que en part també, sinó per la dificultat de trobar-lo a les botigues. Per aconseguir-lo l'he hagut de comprar directament al web del grup. Malgrat que ja tenen 5 discs editats per elles mateixos, Els Convidats els he descobert a partir d'aquest Ràdio-logia. Precisament perquè no tenen una potent discogràfica al darrere no tenen el reconeixement que es mereixerien.
Potser per això no sonen tan bé, perquè no tenen al darrere una gran producció, però les seves cançons són més que dignes. Aquest disc és de versions dels anys 80, amb temes tan coneguts com Eternal Fame, One of us o Dolce Vita, entre d'altres. De fet, totes elles segur que et sonen, però amb un tret distintiu: estan cantades en català. Pel meu gust, però, al disc hi falta atreviment. Vull dir que ells mateixos diuen que volen fer versions de cançons Pop dels anys 80 que els van marcar, però potser podien haver buscat cançons més trencadores que segur que també són un referent. O sigui, i per mi, peca d'excés de balades. De fet, totes les cançons són balades.
Malgrat tot, i ho deixava expressament pel final, només per la versió que fan de Luka de Susan Vega ja val la pena gastar-se els 12 euros que val el disc. Curta, però intensa, amb aquesta Luka et pot passar com aquell anunci de patates xips: no podràs escoltar-la només una vegada i cada 3 minuts tornaràs al track 12 per tornar a sentir la tendra veu d'Àfrica Pérez que, sincerament, no té res a envejar a Susan Vega.
Per cert, i per si no hi hagués prou motius per comprar el disc, n'hi afegeixo un altre de personal. El bateria Santi Carcasona, un bon company de Torelló, és membre del grup. No va gravar aquest disc, però sí que participa en el nou que estan preparant i que començaran a gravar l'11 de juny. Si els tímids del nostre poble parlessin... en podrien explicar unes quantes d'aquest bateria, possiblement un dels millors de Catalunya juntament amb l'altre torellonenc Tino Peralbo. Què voleu que hi faci, és el narcisme pescallunàtic!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Admeto que jo també pateixo la síndrome del discotecat i per tant no puc ser gaire objectiva, però haig de dir que:
-mazoni és la novetat, genial i tan trencadora que quan hem vaig comprar l'Enderrock amb il·lusió aquesta música em va sorprendre tot i estar preparada (gràcies a Porca Misèria vaig conèixer Mazoni)
-Com a fan dels Lax m'agrada en Pemi, però tot i que jo també pensava que haurien hagut de canviar-se el nom, ara em sembla bé com han quedat: en Salva és molt bon professional (i corroboro que té un molt bon directe).
-immigrasons ho trobo molt interessant, i Gossos crec que s'han superat amb Oxigen.
-Els convidats no em són prou coneguts, però jo també recomano Novo (tot i que és un altre estil i molt diferent de tot el que es parla aquí, té versions que impacten com a estranyes, però són interessants;i d'altres no tant...)Pots escoltar Relk, que les lletres les fa un poeta i tenen un estil molt purista. Antònia font també és bona música, i La Troba kung-fu està en auge, podríem dir.
Per cert, quan m'he apuntat a Sobirania i Progrés he vist que ja ho coneixies. Espero que arribem a algun lloc amb iniciatives com aquesta.

elka ha dit...

això de que em citis és un honor i una satisfacció
m'alegro que t'agradessin els gossos
i em sap greu per la teva butxaca... pq les bones propostes no s'acaben!