27 de febrer del 2007

Cacofonia i festival musical

Suco el melindro en una tassa de xocolata calenta mentre l'astre canta al toca-discos, que ni toca ni té discos. Així que poso el cd mentre un cotxe s'atura al ceda el paso. Escolto: au, diu l'au els dimarts i els divendres. Ec, contesta l'ànec mut, que deixa de ser mut un minut abans que li tallin el cap amb bec inclòs. Orc, el porc brama davant l'espectacle mentre la biga del sostre se la menja un corc. Tot plegat ho contempla estorat "lo bell carnicer" que mentalment s'imagina l'estofat.
I en Portet en fa propaganda, bevent-se un brou i a mi també l'entrecuix em cou. Ostres! I cargols de mar festegen l'esdeveniment, a ells no els maten, se'ls mengen vius, evidentment. Compares i no trobes res millor, aquest noi progressa adequadament. Un disc blanc, o gris de gos com fuig, medecina pels sentits que escolto quan em fa mal l'ull de poll, em pica el coll, se m'aixuga dins l'os el moll, una neurona fa al cervell un escorcoll i vull apagar el soroll.
A l'hora de sopar el disc s'atura i sopo una pizza amb anxova i el paisatge no és napolità ni purità. Bum, bum, bum fa la rentadora del damunt. Rento les estovalles, en Quimi ha vessant el brou mentre es tocava un ou imaginant-se el sou que en traurà d'aquest enrenou. El calaix dels coberts s'ha trencat, xafem-ho tot que un xàfec de cantautor ens caurà a ganivetades. Ai, crida el xai quan el cabrit li clava el dit al pit des del fons del llit on adormit somniava analtit pel crit de Kyrieleison, de tots els més sentit.
No entenc res, no passa res, ell ja m'entén.

26 de febrer del 2007

Paraula d'Otegi

El 20 de setembre de 1998, pocs dies després de la firma del Pacte de Lizarra i de l'anunci de treva d'ETA, el diari La Vanguardia publicava una entrevista a Arnaldo Otegi. Això que ara sembla tan normal, en aquell moment va ser un gest molt significatiu. Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, el juliol de 1997, es va imposar un silenci mediàtic sobre l’esquerra abertzale que aquesta entrevista va trencar. La va fer Antoni Batista i no va ser exempta de polèmica. El director del diari era Juan Tapia i el cap de política José Antich. El primer la volia publicar, el segon no. Al final va aparèixer a la portada del diari, però fent referència a la revista de diumenge. O sigui, no es va publicar a les pàgines de política. L’any 2000 José María Aznar va guanyar per majoria absoluta i poc després José Antich seria el nou director de La Vanguardia i Jordi Barbeta el cap de política. Juan Tapia i Antoni Batista ja no són al diari. Aquella entrevista va ser un exemple més de les lluites internes que vivia aquella redacció.
Han hagut de passar més de 8 anys i mig perquè el diari dels Godó torni a entrevistar a Otegi. Ara el director i el cap de política són els mateixos de fa 6 anys i ha estat el mateix Barbeta qui ha entrevistat Otegi. Les paraules del líder de Batasuna van sortir en portada, tot i que amb un cos de lletra més petit que el 98, i de la resposta posterior de Rodríguez Zapatero titulars, també en portada, a tota pàgina i un editorial. Els anys acaben posant les coses al seu lloc.
És curiós veure com ara aquest diari afirma que Arnaldo Otegi és una persona que ha canviat d’opinió. En l’editorial d’aquest dilluns es pot llegir: “En esta ocasión puede haber elementos nuevos en el mensaje que Otegi ha lanzado a través de la citada entrevista, e incluso indicios de un cambio de estrategia, como se desprende de la afirmación de que “el Estado español no tiene que pagar un precio político a ETA ni a nosotros””. I la portada parla de "la nueva estrategia de Otegi". Potser sí que les coses sembla que sonin diferent, però no hi ha cap canvi substancial. El que passa és que d’alguna manera o altra s’ha de dissimular aquests 8 anys i mig de silenci. O és que no s’han llegit o escoltat les múltiples entrevistes que han fet a Otegi en altres mitjans i que ells mateixos han resumit? Que no s’han llegit el Pacte de Lizarra? Que no s’han llegit la proposta d’Anoeta?
O és que tampoc es van llegir l’entrevista del 98 al mateix diari en què el líder de la llavors HB va dir: “Nosotros reconocemos que Euskal Herria es una sociedad plural, qite hayun sentimiento cultural de sectores proclives a sentirse con total legitimidad españoles, pero existe en el país indudablemente y de forma bastante extendida, incluso mayoritaria, el sentimiento de pertenecer a una nación propia y de no compartir la identidad ni francesa ni española. Por lo tanto, el camino para que esas dos culturas, en vez de enfrentarse en el terreno de la confrontación violenta, busquen el terreno de la confrontación democrática, es articular un espacio común de convivencia, democrático, en el que cualquiera pueda defender su opción: sea que Euskal Herria siga atada a España o a Francia, o que Euskal Herria pueda emprender un camino solitario. Y que la resolución final de este proceso sea democrática, que sea el país el que decida cuál de los dos caminos elige”. Dir això no és afirmar que no s’ha de pagar un preu polític per a la resolució del conflicte? Si una cosa ha demostrat Batasuna aquests últims anys és la seva coherència de discurs i així ja ho apuntava en una entrada que vaig titular "La (in)coherència de Batasuna".
Si a Arnaldo Otegi se l’hagués escoltat seriosament des de 1998 i se li hagués fet una mica de cas, potser alguns ara no tindríem aquesta sensació de déjà vu. Però vaja, si tot plegat ha de servir a fi de bé, també farem veure que estem davant d’un moment històric de la democràcia i del periodisme espanyols i ens sumarem a l’entusiasme.
Publicat a Poliblocs.

Neix SemiPeriodisme

Si tot va bé, demà dimarts dia 27 de febrer els 13 alumnes d'un seminari de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna començaran a publicar els seus treballs en un bloc que porta per títol SemiPeriodisme. El bon amic Saül Gordillo ja en parla en el seu bloc i li ho agraeixo, una vegada més i ja en van unes quantes.
A continuació transcric la presentació d'aquest nou bloc que també podreu llegir en el mateix bloc:

SemiPeriodisme serveix per definir aquest bloc de 13 alumnes d'un Seminari de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Es tracta del primer contacte pràctic especialitzat en la seva llicenciatura i per això és "semi" de seminari i "semi" d'iniciàtic. Però també perquè és una bona manera de definir la imatge que encara es té del periodisme que es fa des d'internet.
Mentre que a classe hauran de fer textos semblants a la notícia periodística, en aquest bloc publicaran altres gèneres com columnes d'opinió, crítiques, cròniques, entrevistes, reportatges, articles a fons, etcètera. Esperem que en aquest bloc tot sovint hi digueu la vostra després de trobar-hi textos interessants i entretinguts, però també amb continguts importants i informatius.
Els alumnes d'aquest curs 06/07 seran els primers de publicar a SemiPeriodisme. Són 13 alumnes que ja tenen ganes de posar mans a la massa, però al mateix temps amb certs temors davant les possibles sortides professionals. La Laura Diéguez, per exemple, després d'entrevistar Rosa Maria Calaf se li ha encès el cuc de les corresponsalies. A un altre a qui li agradaria voltar món, seguint els passos de mestres com Kapuscinski o dels viatgers de la Gran Anaconda, és en Marc Martí. Tampoc hi pot faltar, només faltaria, el "malalt" per la informació esportiva, en aquest cas en Ruben Martínez. Més sorprenent, a priori, és l'afició d'en Pere Solà per la política ja que pocs joves de la seva edat confessen que han estat a punt de dedicar-s'hi però que es desdiuen per culpa dels polítics.
En general no hi ha preferències molt clares sobre quin tipus de mitjà prefereixen, però la Marta Clotet sí que és molt aficionada al fotoperiodisme i sembla que vol seguir aquest camí. La Núria Sales, per la seva banda, ja té certa experiència perquè treballa a la televisió local de Vallirana, però sembla oberta a provar nous mitjans.
I pel final deixem les alumnes indecises, que no són poques. L'Alba Om té moltes ganes de trobar una mirada periodística pròpia, però encara no té clar com comunicar-la tot i que ja ho està posant en pràctica a UrbeTV on presenta un programa. També té dubtes la Cristina Rendón que tot i que semblava encaminada cap a la ràdio un professor de la facultat li va fer interessar-se per la premsa. Quelcom semblant li ha passat a la Núria Vila, que dubta entre aquests dos mitjans, però almenys sembla que té clar que vol ser reportera. La ràdio també sembla, a priori, el mitjà que més agrada a la Marta Carrerras, però esperarà a decidir-se quan hagi conegut millor les altres opcions. En canvi, a la Isabel Roldán li crida més l’atenció la comunicació audiovisual, sobretot el documental, sense descartar el disseny gràfic o la fotografia. En la mateixa línia la Nina Ordeig també se sent atreta pel documental i fins i tot no descarta acabar fent una segona llicenciatura cursant Comunicació Audiovisual. Per acabar tenim la Francina Anglès que possiblement és la que té els dubtes més grans ja que també se sent molt atreta per la publicitat, tot i que segur que no es penedirà d’haver triat periodisme.
En definitiva, aquí teniu SemiPeriodisme, el bloc de 13 persones que faran els possibles per treure’s de sobre, quan abans millor, l’etiqueta de “semi”.

24 de febrer del 2007

Nova col·laboració

Saül Gordillo i Daniel Solano han creat un nou portal que recull blocs polítics: Poliblocs. En aquest s'hi recull allò que publiquen els polítics catalans a la bloquesfera. Gordillo i Solano, a més, resumeixen en una mena de lead allò que diuen els polítics. Crec que és una molt bona idea tenir en una sola pàgina el recull dels pensaments dels nostres polítics. A part d'estalviar-nos feina, també és una demostració de democràcia.
A part d'això, i com explica el mateix Saül Gordillo a "Vidal, Batlle i Xicoy s'incorporen a Poliblocs", també recull altres aspectes que copio a continuació:

>>L'hemeroteca és més atractiva gràficament, i s'ha guanyat molta utilitat perquè els lectors poden fer cerques per paraules i també per dates de les notícies publicades. Qui vulgui saber què s'ha publicat a la portada de Poliblocs pot trobar-ho més fàcilment visitant l'hemeroteca.
>> El directori de blocs ofereix noves prestacions. A part de buscar els blocs per partit i per municipi, l'eina permet de cercar-los pel nom i cognom dels seus autors. A més, la navegació pel directori és ara més àgil gràcies a una barra alfabètica que permet d'anar directament als blocs escrits per autors el cognom dels quals comença per cada lletra en qüestió.
>> A l'apartat enllaça'ns trobareu cibertires amb el seu codi html perquè les afegiu als vostres blocs i faciliteu així l'accés a Poliblocs.
>> La secció de documents és oberta a tothom que pugui aportar articles, estudis i altre material d'interès per a la catosfera. Hem afegit el pdf del treball Anàlisi del teu bloc, escrit per Òscar Palau [bloc], militant de CiU del Vendrell. Aquest espai, doncs, també serà dinàmic i pretén esdevenir una biblioteca virtual de la bloquesfera de parla catalana.
Finalment, dir que també ha incorporat un apartat de col·laboradors independents que periòdicament aniran publicant les seves opinions. Són Eduard Batlle, Marc Vidal i un servidor. De fet, es tracta que algunes d'aquelles entrades que es publiquen en aquest bloc també apareguin a Poliblocs.
Vull agrair a Saül Gordillo i Daniel Solano que hagin pensat en mi per a aquesta col·laboració que, la veritat, em fa molta il·lusió. La primera entrada que hi publicaré és la que podeu llegir just a sota d'aquesta.

23 de febrer del 2007

Prestigiar l'independentisme

Últimament, i massa sovint, quan escolto o llegeixo les paraules d'aquells qui se senten propers al món del catalanisme (diguem-ne nacionalistes catalans) noto un calfred. La divisió que hi ha dins la família nacionalista és molt aguda. Tan aguda, que fins i tot ha arribat a l'insult personal, i ho dic per experiència pròpia (mai abans m'havien dit feixista). Hi ha un clar enfrontament entre aquells qui se senten propers a CiU i els que estan més a prop d'ERC. Lògicament, la gota que va fer vessar el got va ser la configuració del govern de la Generalitat. Però no caurem, una vegada més, en la temptació de dir qui en va ser el culpable perquè hi ha arguments justificats en una i altra banda.
Però sí que m'agradaria proposar una possible via de conciliació. Per mi la solució passaria pel fet que CiU decidís proclamar-se una formació independentista i exercir com a tal. Intentaré exposar-ne els motius.
Quan escoltes en públic a dirigents de CiU, o a la barretina mediàtica que hi dóna suport, sents com critiquen de manera oberta l'independentisme titllant-lo d'utòpic, il·luminat, radical, etcètera. Però en el rerefons el que volen criticar són unes persones concretes, uns partits concrets o unes associacions concretes que es proclamen independentistes. A qui tenen mania de veritat és a uns dirigents polítics, a uns opinadors o a uns impulsors de campanyes sobiranistes i no al concepte d'independència en si. Aquesta "mania persecutòria" està motivada, sobretot, per, com he dit abans, la creació del govern tripartit.
Per tant, molta de la gent de CiU, en el fons, se sent independentista però no ho proclama públicament perquè no volen que se'ls associï amb aquells a qui tenen tanta mania. Molt sovint sents en públic com defensen la via sobiranista del PNB, o de partits d'altres països que també se'n proclamen. I no només això, sinó que elogien processos com els del Quebec, Irlanda del Nord o Escòcia. També diuen que si mai a Catalunya hi ha una majoria independentista seran els primers de pujar al carró. Però és que, a més, en privat sents a molta gent propera a CiU que et confessa que vol la nostra independència. Fins i tot en la votació de l'Estatut n'hi havia que deien que "el meu és un "sí" independentista".
No ens enganyem, el que separa CiU i Esquerra, sobretot, no és la via sobiranista sinó un concepte diferent de societat. Si a molts no agrada la separació entre dretes i esquerres, que no la facin. Però si ens preguntem què pensen uns i altres sobre conceptes com l'avortament, el casament entre homosexuals o el concepte de família en general, el control públic de certs aspecte de la societat, la laïcitat, l'ecologisme, etcètera, i hi veurem diferències substancials.
Per tant, si a CiU allò que no li agrada de l'independentisme és les persones que actualment s'hi proclamen que es facin ells independentistes públicament. Sil·logisme fàcil: CiU és independentista, a mi m'agrada CiU, per tant, a mi m'agrada l'independentisme. O és que la gent de CiU no s'agrada a ella mateixa? A més, aquest pas no és tan complicat ja que en la majoria de casos no és canviar d'ideologia, sinó simplement fer públic allò que es desitja en el fons del cor. Dit d'una altra manera: que surtin de l'armari aquells qui volen un estat català.
A més, si CiU decidís apostar fort per la via sobiranista o independentista, mantenint el seu tarannà assenyat, el que aconseguirà és prestigiar l'independentisme i fer-lo més majoritari. Si això passés, no ens enganyem, Esquerra no tindria cap més remei que fer govern amb Convergència. Per més que sembli que ERC ha abandonat la via sobiranista a canvi de la "social", no ens enganyem, el seu votant no entendria que si es pogués no es fes un govern independentista.
Des de CiU em diran, com sempre s'ha afirmat, que aquest és un partit que aglutina diferents tendències i que aquest canvi de rumb podria no ser entès per tothom i fer-los perdre votants. No hi estic d'acord, per dos motius. El primer, perquè crec que la majoria de votants de CiU ho són sobretot per les formes d'aquesta federació. O sigui, es tractaria d'aplicar un independentisme moderat, argumentat, sense estridències que segur que agradaria al seu elector. A més, insisteixo que la marca "conservadora" de CiU no hauria de desaparèixer. I el segon és que en l'actual situació política, amb el conflicte gairebé diari amb el govern espanyol i amb un Estatut ferit de mort, s'entendria més que mai que CiU fes aquesta tria. I és que l'altrenativa perquè CiU torni a ser un partit de govern és pactar amb el PP, i em sembla que aquesta decisió encara s'entendria menys.
Per tant, crec que ens trobem en un moment idoni perquè CiU es plantegi molt seriosament aquesta opció que crec que seria beneficiosa per a la federació, per al catalanisme i per a la democràcia i el futur del nostre país.
Publicat a
Poliblocs.

21 de febrer del 2007

24,13 centímetres

Aquest matí de dimecres és notícia de portada de gairebé tots els diaris Amillia, la nena més prematura del món que ha sobreviscut després d'haver nascut a les 21 setmanes i sis dies de gestació. Ja es coneix com la "nena miracle" perquè néixer als 5 mesos i sobreviure es considera un miracle.
Els diaris han obert i tractat un debat sobre si és o no convenient permetre aquest tipus de naixements perquè la que posteriorment serà un nena, una adolescent i una adulta potser haurà de viure amb greus seqüel·les. La polèmica, doncs, està servida, a l'estil del que va passar amb un altre récord recent, el de la Carmela, la dona que ha estat mare a més avançada edat. Per cert, quina ironia, no? Hem passat de la mare més gran del món, a la nena més petita del món.
Però de tot plegat i després d'haver sentit certa angunia inicial, el que més m'ha sorprès és haver llegit i haver sentit que Amillia medeix 24,13 cm. "gairebé la mida d'un bolígraf". I perquè en quedi constància ens adjunten la fotografia d'ella al costat d'un bolígraf. I miro la foto i dic: "sí, és veritat, és una miqueta més gran que el boli". Però si m'hi fixo bé, veig que el bolígraf arriba a l'altura de les orelles, pel cap, i poc abans dels tormells, pels peus, tenint en compte que té les cames arronsades. Tinc la impressió que m'han pres una mica el pèl, aquesta nena és bastant més gran que un bolígraf. Gairebé de manera compulsiva, començo a medir els bolis que tinc sobre la taula del despatx, a la feina. Per exemple, un Bic Cristal negre fa 14,8 cm.; un Pilot VBall Grip "Extra Fine", en aquest cas vermell i que ja no guixa i hauria de llençar, medeix 13,4cm.; un altre promocional de FIATC Seguros, que jo diria que deu fer més de 10 anys que és aquí, d'un disseny bastant lamentable i que escriu de color blau, arriba als 14,4 cm. amb la punta sortida i la peça més llarga és un rotulador Edding 1200 "superior quality", també de color negre, que arriba als 16,4 cm.
O sigui, que el "boli" que més s'acosta a la mida d'Amillia és aquest rotulador al qual encara li falten 7,73 cm. per arribar a la mateixa llargada. Direu, "si que ets primmirat". Potser sí, però és que 7,73 cm. és gairebé una tercera part de la llargada que fa aquesta nena. És com si volguéssim comparar l'alçada de la Torre Agbar de Barcelona, que medeix 142 metres, amb un edifici que en faci 94,5. La proporcionalitat és la mateixa. Quanta gent, després de llegir-se la notícia agafarà un boli i pensarà: "carai, sí que era petita aquesta nena, sí".
Potser és una tonteria, però és un exemple més d'aquelles tantes i tantes notícies que es publiquen diàriament en què pràcticament es fa un "talla i enganxa" a partir d'una notícia d'agència o de comunicat de premsa sense contrastar la informació que s'hi dóna. I que consti que sóc el primer d'acusar-me d'haver-ho fet en més d'una ocasió.
Sort n'hi ha que no tothom cau en la mateixa trampa i almenys en un dels diaris que he llegit avui, La Vanguardia, compara aquesta llargada amb "el tamaño de un zapato de mujer número 36". Tot i que la pregunta que em faig és, i aquest ja seria tema d'un altre article, les sabates d'home del número 36 medeixen diferent que les de dona?

20 de febrer del 2007

Progressem sobiranament


Agustí Colomines i Companys escrivia aquest dilluns a l'Avui un altre dels seus articles "dedicat" als il·luminats independentistes titulat "Hi tenim dret, esclar". Dubto que el senyor Colomines llegeixi aquest bloc, però em veig retratat en les seves paraules quan diu: "Més encara, molts dels que llavors van posar el carro davant dels bous, avui tornen a insistir que si el Tribunal Constitucional tomba l'Estatut, gairebé haurem fet bingo, perquè a partir d'aquest moment posarem la directa cap a Montenegro. Angelets!". I és que sóc d'aquests que creu que si el TC ens tomba l'Estatut això ens pot facilitar les coses de cara a la independència del nostre país. Ah, i no entenc aquesta mania per Montenegro, vingui d’on vingui, a mi no se m’hi ha perdut res ni a Montenegro ni a Los Monegros, el que vull és un Estat Català, i prou.
Pel senyor Colomines som només "profetes i il·luminats que escampen la divisió entre el catalanisme". I a continuació, després de paraules i paraules insistint en què l'actual societat civil no té res a dir per aconseguir més autogovern i fent els possibles per dividir encara més el catalanisme, insultant carinyosament, ens dóna una aproximació a la solució: "Més efectiu que certes campanyes és construir una societat civil forta, unida i plural que es dediqui a difondre aquell catalanisme banal, quotidià, popular, que és l'aliment del patriotisme que generen aquells pobles que lluiten per defensar la capacitat de gestionar la vida de les persones i de fer sentir la seva veu com a comunitat nacional". I ja està, aquesta és la solució. Amb noms i cognoms, full de ruta, amb clars passos a seguir, oi?
Si els ideòlegs de la barretina mediàtica tenen tan clar que els independentistes anem a la deriva perquè en lloc de criticar la falta de lideratge no es dediquen a proposar solucions reals. Per què no lideren ells mateixos les ovelles esgarriades? Ell diu que demanar el dret a decidir és "pensar-se que només proclamant-lo a crits s'hi arribarà per art de màgia." Com si les seves paraules no fossin crits a l’aire.
Em sap greu seguir sent un profeta il·luminat que escampa la divisió entre el catalanisme, però crec que la campanya que han engegat Sobirania i Progrés i la Plataforma pel dret a Decidir és una iniciativa concreta i no un somni impracticable. Es tracta de fer una recollida de firmes perquè el poble català pugui referendar el dret a l’autodeterminació que el propi Parlament de Catalunya ha reconegut. Però és que aquesta campanya no ha de ser, ni serà, només per recollir firmes, sinó per explicar que aquesta és l’única solució viable per aconseguir ser un poble normal. I si aquesta no és un aproposta concreta, un full de ruta, si us plau, que me n'indiquin una de més factible.
No entenc aquesta mania de la barretina mediàtica de carregar-se tot allò que no tingui el suport de CiU al darrere. Li he sentit a dir a Duran i Lleida que no té sentit fer un referèndum que no es pot guanyar. I jo li diria que, per aquesta regla de tres, encara té menys sentit tornar-se a presentar a les eleccions si després de guanyar-les dues legislatures seguides són incapaços de governar. No fotem, home! No podria ser que, per una vegada, fossin ells els que estan equivocats? Si CiU i ERC demanessin la independència de Catalunya, i fessin els possibles per convèncer-nos de les millores que suposaria aconseguir-la, no hi hauria possibilitats de guanyar el referèndum? Puc estar d'acord en què aquestes plataformes no són majoritàries, però i si ens donéssiu un cop de mà a aconseguir-ho?
Sí, potser visc en un núvol i estic somniant despert. Si és així, que d’una vegada per totes em despertin del somni amb un full de ruta més real i realista que el que proposen les dues plataformes abans citades. Ah, i si realment desperto del somni, no m’ho tingueu en compte que sóc de Torelló i ja se sap que també se’ns coneix com els “pescallunes”.

19 de febrer del 2007

El Canvi Lingüístic

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 19/02/07
Sembla que hi ha certa unanimitat mundial a l’hora d’admetre que estem vivint un canvi climàtic. Això ha provocat una espècie de ressorgiment d’apocalíptics i integrats. O sigui, per un cantó tenim aquells qui proclamen gairebé la fi del món i per un altre els que en minimitzen els efectes. Sigui com sigui, sembla que gairebé ningú està content davant les possibles conseqüències del canvi climàtic.
Ningú? Potser els que haurien d’estar més satisfets són els filòlegs. Ara que es qüestiona la llicenciatura de filologia catalana, el canvi climàtic pot ajudar-la una mica a tornar guanyar valor. I direu, què té a veure la supervivència de la filologia amb el canvi de la climatologia? Doncs molt. Fixem-nos en el llenguatge que utilitzem cada dia i veurem com fem servir moltes expressions que tenen a veure amb el temps. Per exemple, ens llevem amb un “bon dia” i anem a dormir amb un “bona nit”. Aquestes expressions difícilment variaran, però n’hi ha moltes que per culpa del canvi climàtic s’hauran de revisar i aquí és on entren en joc els lingüistes.
Allà on ja hi comença a haver els primer símptomes de canvi és en els homes del temps. Aquest hivern cada vegada que diuen “demà farà bon temps” han de matisar amb un “bé, tot i que per a molts faria més bon temps si plogués”. Sempre hem associat “fer bon temps” amb una temperatura agradable i cel serè. Però quan això passa durant la majoria de dies d’hivern és fàcil preveure que aviat acabarem dient que farà bon temps que s’acostin pluges abundants.

Ara bé, sobretot allà a on tindran més feina els filòlegs serà en la reformulació dels centenars de frases fetes que hem forjat després de segles de cultura oral. Sense anar més lluny, el llibre “Tots els refranys catalans” d’Anna Parés té registrats més de 1500 refranys sobre el temps meteorològic. Quantes vegades hem dit “cel rogent, demà pluja o vent” i ha funcionat? Moltes, però últimament sembla que potser seria més fiable que diguéssim “cel rogent demà vent i només vent”. I si ara fa aquest temps, què passarà quan entrem al març? Podrem continuar afirmant que “març, marçot, mata la vella i la jove si pot”? O potser haurem de canviar la dita per “març, marçot, escalfa la vella i la jove si pot”? I com aquestes, frases de l’estil “a l’abril, cada gota val per mil”; “pel maig, cada dia un raig”; “ni a l’hivern deixis la capa ni a l’estiu la carbassa”; “per la tardor, ni fred ni calor” o “vent de llevant, pluja a l’instant”. Tot i això, hi ha frases que, segur, no canviaran mai, com aquella que diu que “mai plou a gust de tothom”.

17 de febrer del 2007

Migració


Aquesta d'aquí dalt és la imatge que fins ahir divendres dia 16 de febrer podies veure d'aquest bloc. A partir d'aquesta plantilla i fent alguns canvis substancials, he migrat a la que pots veure actualment.
Bàsicament he canviat la capçalera, fent un muntatge amb una foto original del cartell del carrer de Torelló que dóna nom a aquest bloc i el retoc a una fotografia de l'ull d'un servidor. També he modificat els colors. A baix de tot de la pàgina veuràs un faldó en què explico el nom d'aquest bloc: "El Ges és un riu que passa per Torelló, afluent del Ter que també dóna nom a un carrer, Ges Avall. Aquest bloc ha agafat aquest nom perquè pretén ser una mirada periodística des de Torelló, però no només sobre Torelló sinó també sobre coses que passen més avall." Pel que fa a l'ull, vol recordar que aquesta és la meva mirada periodística de la realitat.
Finalment, també he canviat la foto del perfil per la imatge d'aquest cap fet del mateix material amb què es fan els gegants i els capgrossos. Aquesta peça me la va fer un artista de Torelló, en Gabí Boixader, que a part d'un excel·lent pintor també restaura i crea capgrossos i gegants. L'any 1999 va crear aquest i el de la meva dona, basant-se en nosaltres dos, per fer un regal als nostres pares quan ens vam casar. Posant aquesta imatge vull simbolitzar tres coses. La primera és que tot i que aquest és un bloc personal, no deixa de ser una veu periodística i representativa que tampoc acaba de concordar exactament amb mi. O sigui, els opinadors, periodistes, etcètera, quan escrivim sobre el món tampoc som ben bé nosaltres mateixos sinó una espècie de figura que se'ns hi assembla.
Segonament, i com he demostrat en els meus textos, la meva és una mirada catalana i catalanista de la realitat. I això també ho simbolitza aquesta figura. A més, així demostro que de barretinàries no només n'hi ha a la barretina mediàtica.
I per últim, també simbolitza un homenatge a Gabí Boixader i en general a les persones que han escollit viure a Torelló i fer els possibles per crear un bon clima de convivència, de relacions humanes, de vida social, de vida cultural, etcètera. En Gabí i la Judith Camps, la seva parella, viuen, a més, al carrer Ges d'Avall. Per cert, la foto del faldó és d'aquest carrer.
Espero que us agradi el nou disseny i si és així, però sobretot si hi ha alguna cosa que no us agrada, espero que m'ho feu saber.

15 de febrer del 2007

Visca Zapata!


Ho direm tantes vegades com faci falta: si us plau, que el TC digui que el nostre Estatut és inconstitucional! (Vegeu "Ja falta menys!" i "Digueu no!"). No entenc com ERC s'ha sumat al joc de les recusacions i, juntament amb ICV, li hagi demanat al President de la Generalitat que es plantegi fer-ho amb el magistrat Jorge Rodríguez-Zapata. Esquerra té l'oportunitat, en aquest cas, de demostrar dues coses: una, que és independentista i dues, que no juga al mateix joc antidemocràtic. Em va agradar sentir-li a dir a Carod-Rovira allò que hem defensat des d'aquest bloc: si no ens volen a Espanya haurem de marxar. Però de la il·lusió he passat, un cop més, al desànim quan després es plantegen recusar aquest jutge. El que hauria de fer Esquerra és no interferir en aquest cas i posar el màxim de facilitats al TC perquè ens acabi tombant l'Estatut, la via que a hores d'ara més ens pot ajudar a aplanar el camí.
Però és que, a més, quina imatge més patètica la del nostre Govern quan un dia denuncia la politització de la justícia, concretament del TC, i l'endemà s'apunta al mateix joc decidit a fer exactament el mateix que fan els altres. I tot plegat amb un tuf pudent d'encàrrec de La Moncloa. A casa, de petit, quan feia una malifeta imitant algun company de classe sempre em deien: "i si ell es llença a les vies del tren tu també ho faràs?". Doncs això!

L'absència de la Reina: dubte aclarit

Després de la mort d'Erika Ortiz, un dels dubtes que tenia preocupada l'Espanya compungida va ser per què no van esperar a inicinerar-la a que arribés la Reina d'Espanya del seu viatge humanitari. El divendres passat, dia 9 de febrer, Catalunya Ràdio en va poder donar, en exclusiva, la versió oficial en boca de Maria Àngels Alcazar, tertuliana del Matí de Catalunya Ràdio. Per evitar males interpretacions en un tema tan delicat, un Tema d'Estat, transcric literalment la pregunta que li fa l'Antoni Bassas a la Maria Àngels Alcazar i la seva resposta quan, mitja hora després d'haver començat, aquesta s'incorpora a la tertúlia poc després d'haver aterrat a Madrid. Pots descarregar la tertúlia sencera aquí.
- Antoni Bassas: “Dèiem..., les 9 i 19 minuts, la Maria Àngel Alcazar ha arribat aquesta nit procedent d’Extrem Orient, acompanyant la Reina de tornada. Maria Àngel, una primera pregunta que ens fèiem ara aquí: com és que si la Reina precipita la tornada no s’esperen a incinerar les restes de la germana de la Princesa d’Astúries justament a que arribi la Reina?”
- Maria Àngels Alcazar: “Jo crec que va ser al revés, perquè resulta que la Reina va decidir, bueno ais..., això pensem que això, va quan, quan es... estàvem a Medan, una ciu... una ciutat que està a l’illa de Sumatra, no a la part del sunami, que va ser a la part de l’Oceà Índic, sinó la part de dintre diguess..., bueno, a la part que dóna fro... front les costes de Malàsia, el mar de Malaka. Llavors quan ella va decidir tornar, aquí Espanya eren les dos..., potser les tres de la tarda, i allà eren les 9, què va passar? Que el... es va decidir que es tornava amb un parell d’hores de manera que haguéssim arribat a Bar... a Madrid ahir al dematí. El que suceeix és que aquell alo... aloport de Melan el van tancar, mmmhhh no sé si perquè el tancaven normalment o perquèèèè... i sobretot havíem d’anar a deixar a la Leire Pajín, a la Secretaria d’Estat de Cooperació, a Phnom Phen i aquell aeroport també van dec... no sé si per per qüestions climatològiques o pel que sigui també, llavors quan s’havia decidit tornar es va haver de retrassar sis hores la... la tornada perquè no, no, no hi havia, no es van, no hi havia permisos de vol i permisos de sobrevol. Però clar, ja s’havia decidit tornar i jo crec que havien decidit tornar perquè... perquè l’enterrament, o la incineració en aquest cas, ja s’havia decidit fer-la avui al migdia. Ells havien volien fer a les 24 hores d’haver trobat el cadàver de l’Erika Ortiz perquè és el plaç, em fa l’efecte, que no sé si és el plaç legal o el plaç mínim i això és lo que van decidir. I ja després clar es van preci... tot el problema aquell que vam tindre llavors perquè penseu, penseu, que nosaltres vam sortir d’aquesta ciutat d’Indonèsia a la una de la matinada hora d’aquí de, de, hora peninsular i vem arribar ahir al ves... aquesta matinada passada també a la una, o sigui, vam estar 24 hores volant perquè hi havia molts problemes d’una cosa que es diu sobrevol, que no hi havien permisos per sobrevolar certs pa... certs països, no perquè no poguéssim sobrevolar sinó per congestió aèria o pel que sigui, vem anar de baixar fins a Dubai, vem estar dues hores a Dubai, o sigui, jo crec que, que, va pass... ha passat tot això perquè es va prendre la decisió de tornar i quan van... quan va ser el punt d’agafar l’avió... i clar el que no...”.
Si voleu aclarir més dubtes sobre la nostrada monarquia, i sobre altres temes de l'actualitat, podeu escoltar la tertuliana Alcazar normalment els divendres al voltant de les 9 del matí a Catalunya Ràdio.

13 de febrer del 2007

La trempera matinera

Avui, a quarts de vuit, he escoltat una falca de ràdio en què una dona té una topada, se suposa que amb el cotxe, amb un home. Ella diu quelcom semblant a "perdona, no t'he vist" i ell contesta, més o menys, ara no ho recordo exactament, "no passa res! No passa res!" molt content.
La situació reprodueix una escena tòpica i estereotipada, però amb una sorpresa final. La situació "normal" està basada en l'estereotip d'una dona que com que no sap conduir provoca una topada amb el cotxe d'un home que, se suposa, sí que en sap. La resposta lògica de l'home, també seguint el tòpic, hauria de ser agressiva i s'hauria d'encarar a la dona acusant-la de tot. Però no, la sorpresa és que l'home trenca l'estereotip i contesta animadament i feliç que "no passa res! No passa res!".
I seguidament sabem per què l'home està tan content i trempat. Doncs per això, perquè probablement va trempat. Resulta que, des que ha descobert Boston Medical Grup, ja no té problemes d'erecció i per això va tan feliç per la vida. I aquest acaba sent el missatge final: que si els homes poden trempar, van feliços per la vida.
Aquesta és una patologia, si fem cas als spam que rebem diàriament recomanant-nos Viagra, bastant extensa. Els que la pateixen segur que ho passen molt malament, però la mateixa companyia de clíniques mèdiques s'ho prenen amb bon humor a la falca publicitària. I gràcies a aquesta descobrim quelcom interessant. Resulta que si l'estereotip ens diu que els homes demostrem la nostra virilitat responent agressivament quan conduïm és probable que sigui perquè no anem prou satisfets per la vida.
I aquí poden trobar una possible solució a l'agressivitat que vivim diàriament als carrers i carreteres de les nostres terres. El Conseller Joan Saura hauria de fer una campanya semblant reclamant als homes del nostre país que quan sortim cada matí al carrer amb el cotxe ho fem trempats. Es tractaria d'aconseguir mantenir la trempera matinera des que sortim de casa fins que arribem al lloc de feina. Fins i tot el propi "matrimoni" Saura-Mayol podria protagonitzar la falca i, per què no, l'espot de televisió. Sabuda és la sana relació sexual que manté la parella institucionalantisistema i si no rellegiu l'entrevista a La Vanguardia que li va fer Joana Bonet a Imma Mayol el dia 25 d'octubre de 2006 en plena campanya electoral. Quan Bonet li pregunt com és Saura en la intimitat ella assegura que "Joan es muy divertido. Fue de las cosas que enseguida detecté, tiene mucho sentido del humor. Es muy jucoso y muy tierno, detallista, cuidadoso. En este sentido es muy femenino." Us imagineu quin èxit tindria aquesta campanya amb aquella cara somrient i "femenina" del conseller Saura dient-nos l'eslògan: "Surt trempat de casa i condueix feliç!".

11 de febrer del 2007

Encaixats

L’altre dia em vaig trobar un bon amic economista de Barcelona. Vam anar a fer un cafè i va començar a explicar-me com és un dia de la seva vida. A dos quarts de vuit del matí es desperta. Se'n va a la dutxa i com que no és de les persones acostumades a dutxar-se amb aigua freda des del moment que comença a sortir l’aigua calenta els comptadors del gas, Gas Natural, i de l’aigua, Aigües de Barcelona, es posen en marxa.
Aquest company té el costum d’esmorzar un cafè amb llet i un galetes de la marca blanca de Caprabo. Surt de casa, un pis de 70 metres quadrats que va comprar a la Immobiliària Colonial i que té hipotecat a “La Caixa” i puja al seu cotxe que encara està pagant amb la mateixa hipoteca. Actualment treballa al Vallès i de camí ha de passar pel peatge d'Abertis que paga amb un Teletac. També pel camí, quan ha de posar gasolina, habitualment reposta en una benzinera de Repsol-YPF que hi ha també a l'autopista.
I jo me'l mirava amb una cara com volent dir "i a mi què m'expliques?" i com si hagués sentit la meva pregunta em va contestar: "espera, espera, que això no és tot!".
També em va dir que paga les factures de telèfon, mòbil i fix, a Telefonica. La mateixa companyia amb què treballa la seva empresa que de tant en tant l'envia al nord de la península i que sempre que viatja dorm en hotels d'Occidental Hoteles. Finalment, em va explicar que l'altre dia li va fer el Carnet Jove al seu fill, que acaba de fer 14 anys, i que per a celebrar-ho van anar a passar el dissabte a Port Aventura. Ah, i em va recomanar l'últim llibre de Paul Auster, Viatges per l'Scriptorum, publicat a Edicions 62.
Ara ja no només ho pensava, sinó que li vaig preguntar directament: "i a mi per què m'ho expliques tot això'"?
I ell em va contestar: "T'has adonat què tenen en comú Gas Natural, Aigües de Barcelona, Caprabo, Repsol-YPF, Abertis, Immobiliària Colonial, Telefonica, Occidental Hoteles, Port Aventura i Edicions 62? Doncs que totes aquestes empreses estan participades per La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. Si a això hi afegim que hi tinc la hipoteca i que el Carnet Jove també el vam haver de fer a "La Caixa" puc dir que a casa estem ben "encaixats"".
Abans d'acomiadar-nos, amb ironia, em va dir que li sabia greu que no hagués prosperat l'opa de Gas Natural sobre Endesa ja que amb els interessos i comissions que paga ajuda a mantenir aquestes empreses i així cada vegada que encengués l'interruptor s'hauria sentit una mica propietari de la seva propia llum.
Sempre li quedarà l’esperança que “La Caixa” compri accions de Funerària de Barcelona i així el dia que l’“encaixin” de veritat se senti plenament satisfet.

El colmo de Kelme

Davant la situació creada per la rescissió del contracte de Kelme amb Oleguer Presas, ha casa hem decidit fer el mateix, però a l'inversa. Amb solidaritat amb el jugador del Barça, la xica de la casa vol trencar amb la firma valenciana unilateralment. Fa uns mesos vàrem firmar un contracte amb Kelme adquirint un parell de bambes. Ara la xica, molt empipada, ha decidit canviar de casa. Mentre espera alguna oferta interessant pels propers mesos, ha amagat tot senyal de Kelme a les seves bambes. Acció que tants i tants jugadors fan amb el seu calçat esportiu. Aquí en teniu la seqüència:






PD. Entenc la postura del Barça de no voler que s'instrumentalitzi el club en aquest cas. Massa sovint, a Espanya, s'han fet associacions desafortunades en què tota opinió contrària a la marcada per la "majoria democràtica" és sinònim de terrorisme. Entenc que darrere el Barça hi ha milions de seguidors arreu del món i també a Espanya. Però considero un greu error, gravíssim, que el president del Barça digui que l'Oleguer es va equivocar en fer certes declaracions en les oficines del Barça. No ens equivoquem, l'Oleguer va escriure un article i per això se'l criminalitza. A Can Barça l'únic que va fer va ser contestar una pregunta d'un periodista com fan, han fet i faran tots els altres futbolistes que han parlat d'altres temes que no són estríctament esportius. Admiro, i molt, el que està fent Joan Laporta pel Barça, per Catalunya i per acabar amb la violència i el feixisme als camps de futbol. Però precisament per això, crec que el president blaugrana havia d'haver estat més contundent en la defensa del seu jugador. Crec que Oleguer Presas és la icona, la imatge, del club que vol que sigui Joan Laporta i la seva junta directiva.

9 de febrer del 2007

Un consell: màxim 2 fills!


Estic totalment d'acord amb el decret d'admissió d'alumnes que està preparant la conselleria de Maragall ("Tete" pel seu germà). Aquest és un altre senyal explícit de la Generalitat per tal de fer desdir a moltes famílies d'una decisió totalment inhumana: voler tenir tres o més fills. Sort en tenim que la nostra administració fa anys que s'està encarregnat de fer-nos repensar això de voler ser una família nombrosa.
Per exemple, se'ls extravien les cartes que envien als pares perquè cobrin les ajudes de nens menors, i no avisen a ningú. Reparteixen un carnet de família nombrosa i només serveix per ampliar el gruix de la cartera. La voluntat del nostre govern és acostar-se al màxim als índexs d'Espanya, o sigui, que calgui tenir 18 fills per aconseguir les mateixes ajudes que tenen a Alemanya per només 3 nens.
Així, doncs, que ningú s'estranyi que Francesc Colomé, secretari de Polítiques Educatives, justifiqui que es treguin aquests 15 punts al fet que són pocs els catalans que tenen 3 fills. Ja sabem que aquells països que es dediquen a ajudar les minories l'únic que fan és ser compassius. I que a ningú se li acudeixi pensar que ho fan perquè si no beneficiaria als immigrants i en canvi així els tenen més controlats.
La Generalitat ens diu que això ja es compensa en cas d'empat ja que tindrien preferència les famílies de més de dos fills. O també ens diuen que ja val molts punts tenir un germà al centre. Però el Govern de Catalunya sap que no som estúpids i que ja ens adonem que una família nombrosa es quedarà fora si no empata o que tampoc podran escollir escola aquells nens de família nombrosa que accedeixen per primer cop a un centre educatiu.
A casa som això que en diuen una família nombrosa i des del primer dia ens en penedim. Quin cost, quin trauma, això d'haver de cuidar tres fills. El nostre cas va ser un lamentable accident perquè en van venir dos de cop quan ja en teníem una, de criatura. Si no haguéssim tingut bessons no ho hauríem dubtat ni un moment: hauríem seguit les recomanacions explícites i implícites de la Generalitat perquè com a màxim els catalans tinguem dos fills.

A Sebastià Ges, des de Ges Avall

Tal i com m'ha passat amb La Xicoia (vegeu l'entrada A "La Xicoia, d'un Xicoy"), fins fa poc no he sabut que Ges, a part del nom d'un riu, també és un cognom. A diferència del que m'ha passat amb La Xicoia, el col·lectiu gastronòmic del Pallars Sobirà, he conegut el cognom Ges per un esdeveniment molt lamentable. Per cert, a Catalunya només hi ha 126 persones que tinguin aquest com a primer cognom i 166 en el segon, almenys això diu l'IDESCAT. Al Segrià, comarca on viu el protagonista d'aquesta història, només en són 28 de primer i 36 de segon cognom.
Sebastià Ges és l'home de Sudanell que va matar dos joves que estaven apallissant el seu fill dins de casa seva. Estem davant d'un típic esdeveniment de successos en què falta molta informació i sense conèixer exactament què va passar no farem hipòtesis ja que podríem caure en el rumor i la mentida.
Per tant, no podem dir fins a quin punt l'acció de Ges va ser simplement legítima defensa o no. Sigui com sigui, sí que hi ha un parell de coses clares. La primera és que aquest fet és diferent al de la família Tous. Té simílituds, ja que genèricament podem dir que un home dispara a uns altres davant una amenaça d'agressió, però les circumstàncies sembla que són molt diferents ja que no és el mateix trobar-te tres agressors apallissant el teu fill dins de casa que enxampar un pressumpte lladre mentre et vigilia la casa dins del seu cotxe. Si una de les dues reaccions té més lògica que l'altra, fins i tot més empara legal, aquesta és la de Ges. Tot i això, ens hem de preguntar si la reacció dels dos homes hagués estat la mateixa si els últims anys no haguéssim tingut tants assalts a cases del nostre país.
Però si intentem reflexionar sobre la reacció violenta de les persones davant l'amenaça, sí que semblaria que estem davant del mateix tipus de persones. No sóc ni sociòleg, ni psicòleg, ni res per l'estil, però semblaria que davant l'amenaça violenta hi ha dos tipus de persones: els que també reaccionen violentament i els que no. Els nostres protagonistes serien dels primers. Tots coneixem persones que tenen una reacció més agressiva davant d'un atac i d'altres que són menys impulsius. Tot i que davant d'una situació com la que va viure Sebastià Ges és molt difícil saber com hauríem reaccionat tots nosaltres perquè segurament funcionen sistemes més irracionals que no podem ni imaginar.
Ell va destrossar dues famílies i va estroncar dues vides i això la justícia decidirà si es mereix una pena de presó. Però el que ningú pot negar és que aquest home deu estar fet pols. Sigui en defensa pròpia, o no, Sebastià Ges haurà de carregar amb aquest pes per sempre més. Com el riu que passa pel nostre poble quan desemboca al Ter, Ges ha vist com el curs de la seva vida ha canviat d'un dia per l'altre i ja mai més tornarà a ser el mateix.

8 de febrer del 2007

37-44-45-46-47-48

Aconseguir encertar la combinació de 6 números sobre 49, ha estat i és el somni de centenars de milers de catalans. Jugar a la 6/49 i que et toquin els com a mínim 600.000€ de pot ha de ser un plaer indescriptible. Per cert, si no recordo malament, quan vàrem canviar a l'euro l'aposta va passar de valdre 100 pessetes a 1€. Per compensar-ho, es va apujar el pot mínim de 100 milions de pesstes a 1 milió d'euros. Però ara, en canvi, torna a ser de 600.000€ i, en canvi, l'aposta mínima es manté en 1€. Si m'equivoco, disculpeu-me, i si no potser hauríem de demanar que tornin a apujar aquest 40% perdut ja que si ens toca almenys que poguem dir que som milionaris.
Una de les combinacions catalanes més famoses de la 6/49 ha estat la que li va tocar a la Rosa de la sèrie Poble Nou, si no recordo malament cap allà l'any 1994. La seva va ser 1-2-3-4-5-6 i a partir d'aquell moment molts altres catalans van fer la mateixa amb l'esperança de tenir la mateixa sort que aquella humil família de la ficció televisiva. Però com que aquesta, si no vaig errat, no ha tocat mai, o potser per portar la contrària, estic segur que molts catalans van decidir triar les 6 últimes xifres, o sigui, 44-45-46-47-48-49. Una opció que és tant impossible, o probable, que et toqui com l'altra o com, per exemple, 4-8-15-16-23-42: els sis números misteriosos de Lost que tants mals de cap ha provocat als seguidors de la sèrie.
Doncs bé, avui dijous dia 8 de febrer de 2007, i sense por d'equivocar-me de gaire, puc afirmar que al voltant d'un centenar de catalans estan abonats a les 6 últimes xifres de la 6/49. Per què ho sé? Doncs perquè ahir dimecres va tocar la combinació 37-44-45-46-47-48 i hi va haver 101 catalans que almenys van encertar 5 d'aquests 6 números. És molt probable que la majoria d'aquests estiguin abonats a aquests últims 6 números. I deveu pensar "quin bon pessic es deuen haver emportar, no?". Doncs no! Només s'emporten 64,80€ quan, per exemple, els 5 encertants de 5 números de l'últim sorteig van cobrar al voltant de 1.400€. Aquest és el problema de jugar tots a la mateixa combinació: si toca sou més a repartir.
Aquí el més murri va ser aquell qui va decidir canviar l'últim número, el 49, pel 37 ja que s'ha endut els 600.000 euros de pot. Potser ho va triar la màquina, d'aquí a uns dies ho sabrem, però si és una combinació a la qual està abonat: BINGO! També és probable que alguns dels altres encertants de 5 números hagués fet el mateix, fins i tot aquell a qui li va tocar els 5 + comeplementari (35). Sigui com sigui, és un misteri saber què mou a tants catalans a fer aquestes i altres combinacions. Si sabéssim els motius pels quals les fan, segur que tindríem moltes sorpreses. Per exemple, quants juguen cada setmana als números de Lost?
Però jo, personalment, l'únic misteri que voldria descobrir és quan sortirà la meva combinació setmanal que, lògicament, no us penso desvetllar.

7 de febrer del 2007

A La Xicoia, d'un Xicoy

Des que tinc cert us de raó, si és que mai n'he arribat a tenir, per mi la xicoia ha estat la denominació que en certes ocasions rebia una dona amb cognom Xicoy o la dona (diguem-ne parella) d'un Xicoy. En el meu cas, la dona de cognom Xicoy que més conec és la meva germana i les dones (diguem-ne parelles) d'un Xicoy amb qui més tractes tinc són la meva mare i la meva dona (diguem-ne parella i perdoneu el possessiu "meva" que en cap cas és sinònim de "propietat"). Aquest no ha estat mai un emparaulament que jo hagi utilitzat, lògicament. Si m'he de dirigir a aquestes dones, que tant estimo, sempre ho faig pel seu nom de pila. Però sí que alguns familiars, amics i saludats al preguntar per elles han fet servir aquesta expressió que tot i que més aviat pot semblar que tingui un cert to pejoratiu, i que a elles no els agrada gaire que les diguin així, en cap cas s'ha utilitzat amb aquesta finalitat.
Ja de més grandet, després de descobrir que Xicoy era sinònim de xicot, vaig saber que la xicoia és una "planta herbàcia perenne de la família de les compostes (Taraxacum dissectum), de fulles pinnatipartides, en roseta basal i de capítols grocs" tal i com la defineix el Diccionari de l'Enciclopèdia. Pel que sembla és la varietat petita de la xicoira.
Però des d'aquest cap de setmana he sabut que també existeix La Xicoia, un col·lectiu de restauradors del Pallars Sobirà. He de demanar disculpes per haver tardat tan a conèixer-los, tenint en compte que ja fa més de 3 anys que existeixen, però és que m'ha passat com a molts catalans: fins que no ha saltat la polèmica mediàtica pel sopar d'aquest cap de setmana amb el ruc català a la recepta no n'havia sabut res.
Aquest dimecres Quim Monzó a La Vanguardia resumeix molt bé el que jo també penso, que és una rucada criticar aquesta festa. El talibanisme en contra d'aquest acte d'associacions com Libera s'entén perquè es dediquen a criminalitzar qualsevol matança d'animals per al consum humà. El que no s'entén és que sense saber de què va aquesta festa i en quines condicions es fa, es digui que aquest és un atac al ruc català quan, en realitat, n'és un homenatge.
Curiosament, fa unes setmanes hi va haver una polèmica relacionada amb aquestes bèsties, a la qual també fa referència Quim Monzó, després que Jordi Pujol escrivís un article en contra de l'adhesiu del burro català. Com que Saül Gordillo en va fer un resum exhastiu en una entrada al seu bloc, no hi afegiré gaire res més (us recomano el text de Salvador Cardús). Només dir-vos que fa uns 4 anys, quan vaig penjar el burro al cotxe, li vaig oferir un adhesiu a una persona que em va respondre: "no el vull perquè amb aquesta iniciativa encara hi haurà algú que hi farà calés". Una mostra de l'autoodi de molts catalans que no tenen cap problema per consumir i donar diners per operacions de màrqueting d'empreses espanyoles, nordamericanes o d'on sigui i, en canvi, els fa pudor d'estafa qualsevol iniciativa creativa que vingui del nostre país. El mateix que ha passat amb molts que critiquen la festa gastronòmica de La Xicoia.
Sigui com sigui, és probable que les persones que més s'hagin alegrat per aquesta polèmica mediàtica, a part dels restauradors del Pallars Sobirà a qui han fet publicitat gratuïta, siguin les xicoies (amb perdó) de la meva família ja que potser a partir d'ara ja no les cridaran més per aquest nom. Els ho hauré de preguntar.

6 de febrer del 2007

Sóc finlandès, i no ho sabia

Fa una setmana vaig publicar una entrada en què us explicava que ja havia arribat a les 2.222 visites (ara ja en porto gairebé 2.700). En aquell text em preguntava qui devia ser algú que sovint em visitava des d'Helsinki, Finlàndia. Aquest matí he descobert que la persona desconeguda m'ha tornat a visitar i que ja era el retorn que feia 198 a aquest bloc. Tot i que en aquella entrada li demanava al visitant que donés senyals de vida si em llegia, aquest no m'ha posat cap comentari.
Fa uns dies fins i tot vaig fer una recerca a Google sobre els catalans que poden estar instal·lats a la capital finlandesa. Però no hi vaig trobar cap pista significativa. Però avui, finalment, he descobert de qui es tracta. La pista l'he trobat en el "Referring URL", o sigui, el web a partir del qual han entrat en aquest bloc. He entrat al link que hi apareixia i ha resultat que era la meva pròpia compta de blogger. O sigui, i perquè ens entenguem, resulta que el visitant misteriós sóc jo mateix.
Per un d'aquells misteris de la xarxa, de la bloquesfera, resulta que Telefónica de España connecta el meu ordinador a la xarxa a través de Finlàndia. O sigui que misteri resolt! Almenys tinc el consol que ara la connexió ja no es fa a través de Madrid, com us explicava fa una setmana.

Bufa mal vent al pla

Aquesta nit me n'aniré a dormir convulsionat, nerviós, plorós, neguitós, atemorit i acollonit. Acabo de veure a la tele que el líder d'una secta segresta una noia embarassada a qui se li va morir el marit poc després de quedar-hi. El segrestador fuig i atropella un noi que l'ingressen a l'hospital esperant un fetge. El noi, que al final es morirà, segur, està abatut després de saber que el segrestador s'ha emportat el nen de la segrestada que l'ha parit dins un cotxe als set mesos d'embaràs.
I tot això passa en un poble de Girona on antigament ja hi havia hagut una contaminació d'eqüifer, el segrest d'un home i el seu fillastre, un robatori a l'ajuntament, l'accident mortal d'un noia i una altra va quedar en cadira de rodes, un jove pateix una sobredosis de droga. També hi va haver l'assassinat d'un taxista, l'assassinat d'un advocat, qui havia maltractat la seva dona, i el seu assassí se suïcida. Una dona se separa del seu marit perquè ha hagut de quedar-se la filla d'un cosí seu que es mor d'una malaltia greu.
Aquest és el mal vent que bufa al pla d'un poble gironí. Insisteixo, aquesta nit no podré dormir sabent que no massa lluny de casa meva, a un cop de cotxe per l'eix transversal, hi passen coses tan greus. Em sembla que treuré al cap per la finestra a veure si per aquí bufen millors aires.

5 de febrer del 2007

La victòria d'ETA

Continua el procés de pau al País Basc. Encara que no ho sembli, tot està obert. A diferència del desembre del 1999, quan ETA va trencar la seva treva, ara el procés encara està viu. L'atemptat de Madrid, de moment, no ha estat res més que una part més d'aquest camí cap a la pau. ETA, de moment, està guanyant la partida de la tensió ja que ha aconseguit dividir els principals partits nacionalistes espanyols, el PSOE i el PP. La imatge de les dues manifestacions a Madrid, organitzades per aquests dos partits, en són la mostra. O les fotografies de l'Ertzaintza detenint els joves de l'esquerra abertzale i la d'Iñaki de Juana Chaos al Times en són unes altres.
Però la culpa no és d'ETA, sinó del PP. Aquest és el partit que està més espantat perquè sap que aquesta vegada la cosa pot anar seriosament. L'actitud de la justícia així ho està demostrant. Se'ls està escapant de les mans una situació que pot acabar girant-se en contra d'ells. No és que me n'alegri que un president espanyol acabi penjant-se la medalla d'haver salvat la pàtria, però tinc la impressió que a Zapatero encara li queda algun as a la màniga. Si fos intel·ligent i volgués convertir-se en el segon president que més anys aguanta al càrrec després de Felipe González, sap que només ho pot aconseguir si duu aquest procés fins a les últimes conseqüències.
Abans de l'estiu, també abans de les eleccions municipals, podem tenir notícies d'Euskadi. No seria estrany que el president espanyol anunciés un gest cap a ETA a canvi d'un gest de l'organització basca. No tinc cap mena de dubte que les negociacions continuen obertes. Per això el PP està tan nerviós.
Allò que ara sembla, doncs, una victòria d'ETA pot ser un miratge més i potser hi acaba sortint guanyant la pau. O potser sóc jo qui està immers en un miratge i no me n'entero de la pel·lícula?

4 de febrer del 2007

Ja falta menys!

A principis de desembre publicava una entrada titulada "Digueu No!". En aquesta defensava que la millor notícia que podríem tenir aquells qui desitgem la independència del nostre país és que el TC (Tribunal Constitucional) declari el nostre estatut anticonstitucional. Aquest dissabte, en portada, La Vanguardia ens avisava que aquest tribunal sembla que s'està decantant per votar en contra d'aquesta llei orgànica espanyola.
Inisistim-hi, el que a priori semblaria una mala notícia, és el millor que ens pot passar. El PP es pensa que si ens tomben l'Estatut haurà guanyat una batalla (també ho deuen pensar els del PC, Partido de la Ciudadanía). Però s'equivoquen, a qui més pot beneficiar aquesta sentència és als seus enemics, o sigui, a l'independentisme. Ja deia en l'anterior article que si a Espanya no volen aquest Estatut només ens queda una opció: fer la pròpia Constitució. Lògicament, i si Esquerra fos coherent amb els seus ideals, no li quedaria cap més remei que abandonar el govern. De fet, el més lògic seria que el propi President de la Generlitat dissolgués el Parlament, però perquè això passi caldria que el nostre president tingués sensibilitat nacional i de moment no ha quedat demostrada.
Per tant, si es fa realitat aquesta decisió del TC la independència del nostre país és més a prop que mai. Per això el PSOE té tanta por a aquesta sentència. No només perquè ha estat un partit que ha defensat aquesta llei espanyolitzadora, sinó perquè com a nacionalistes espanyols saben que si el TC dóna suport al nostre Estatut es blindaran durant uns quants anys les reivindicacions nacionals.
Si us plau! Que el TC es carregui l'Estatut d'una punyetera vegada!

3 de febrer del 2007

Menja't 25 rosquilles

És dissabte a la tarda. A fora fa fred i el cel està rúfol. Fa mandra sortir. A més, dos dels xics de casa tenen unes dècimes de febre. Què fem? I per què no preparem unes rosquilles? Bona idea, mans a la massa. Si disposes de Thermomix, es recomana fer-lo servir per a la massa. Cal dir, però, que una vegada vaig intentar fer-la amb la recepta original, en què cal un quilo de farina, i gairebé em carrego el trasto aquest. Per tant, avui proposaré fer-la amb la meitat dels ingredients, dels quals en sortiran unes 25 rosquilles.
Començarem tirant un ou i mig al vas. Suposo que amb dos o un també passaríem, però com que en la recepta original n'hi posaven 3, n'he agafat un, l'he batut una mica i n'he tirat la meitat dins el Thermomix. Seguidament hi he afegit un cubilet del Thermomix (equivalent a una tassa de cafè) i mitja de sucre, mitja d'anís, mitja de llet i mitja d'oli. Antigament es recomanava que aquest oli estigués prèviament fregit amb una pell de llimona perquè perdés el gust. Però si ho feu amb un oli d'oliva suau també serveix. Hi acabarem d'afegir 1 sobre de Royal, mitja llimona ratllada i mig quilo de farina. Primer programem la màquina uns segons a velocitat 4 i finalment un minut a velocitat "espiga". La farina la podeu anar tirant mentre la màquina està en marxa. Si no tenim el Thermomix, lògicament, es pot fer el mateix anar amassant tots els ingredients i anant-hi afegint la farina a poc a poc. De fet, encara que ho hagis fet amb aquesta màquina l'hauràs d'acabar d'amassar amb les mans.
Al final us sortirà una massa com la que podeu veure aquí al costat i l'heu de deixar reposar una estoneta. Una bona opció és preparar la massa abans de dinar i continuar un cop hàgiu acabat. Veureu que fa una olor d'anís molt intens, però que un cop fetes no es notarà tant. Després d'aquest temps podeu fer unes boletes com les d'aquí a la dreta, d'uns 30 grams cada una i així us en sortiran unes 25. Després amb les dues mans les aneu estirant com si us sortís un cordill de poc més d'un pam. Feu-los prims i llargs perquè ja s'engreixaran i empetitaran un cop fregides. Finalment, només falta lligar aquests cordills en forma de rodona.

A continuació poseu oli en una paella, força plena. Si és de girasol millor, perquè no tindran tan gust. Però també es pot fer amb el mateix oli d'oliva suau que hem dit abans. S'han d'anar fregint sense que l'oli estigui massa calent. I si a dins hi poseu una crosta de pa no hi haurà tan perill que se us cremi l'oli. Deixeu-les torrar una miqueta, però no massa perquè tindran gust de cremades. Però tampoc massa poc perquè si no no es faran. Vigileu perquè les últimes es faran molt més ràpid que les primeres. Aneu-les posant en una plàtera amb un paper absorvent.

Deixeu-les refredar, que no tardaran gaire, i a menjar! Les rosquilles d'aquest tipus són pròpies del nord de la Península Ibèrica. Cada zona té les seves pròpies fòrmules. Aquesta, concretament, ve d'una família del poble més bonic d'Euskal Herria, Otsagabia (Ochagavía) de Nafarroa (Navarra). La foto de la capçalera és d'aquest poble (extreta d'ojodigital.com) on es va rodar la pel·lícula Secretos del Corazón de Montxo Armendáriz. Diuen que moltes d'aquestes receptes són secretes, però de què serveix amagar-les si igualment no se'n pot fer negoci? Hi ha petits tresors dels quals tothom hauria de tenir l'oportunitat de gaudir-ne. Proveu de fer-les, sigui o no dissabte, no us portarà més d'una horeta. I un cop les hagueu tastat, digueu-me què us han semblat i si ha valgut la pena.

2 de febrer del 2007

Deixa't trencar les dents

Publicat a El Ter de febrer de 2007.
El setembre passat publicava en aquestes pàgines un article sobre l’alcoholisme titulat “La gran borratxera”. Doncs bé, començàvem l’any amb la notícia que aquest 2007 s’ha d’aprovar una llei semblant a la del tabac per intentar fer baixar el consum desmesurat d’alcohol que, pel que sembla, està provocant un greu augment de malalties.
Com que en aquell article defensava que cal més moderació en el consum d’alcohol i perquè no se m’acusi de carca o d’anar en contra de la important indústria d’aquestes begudes, proposaré una trampa per tal de poder beure i conduir begut sense que la policia et multi.
El divendres 12 de gener el 9 Nou publicava una notícia titulada “Absolen un veí de Torelló per no bufar bé per falta de dents en un control d’alcoholèmia”. Segons es desprèn d’aquesta notícia, a l’home el van condemnar a 6 mesos de presó per desobediència greu a l’autoritat. Però després de presentar-hi recurs el jutge ha cregut que l’acusat té raó quan diu que no s’hi va negar si no que li va ser impossible bufar perquè tenia dues dents trencades que li ho impedien ja que sentia molt dolor i “la sensació de fred i calor que li podia produir el fet de bufar tan fort”. Així ho va testificar un testimoni.
Els successius consellers d’Interior mai han dit que els ocupants dels cotxes no puguin anar beguts, només demanen que sigui el conductor qui no hi vagi. De fet, cada vegada que sento allò de “si el jovent surt de marxa que almenys un de la colla no begui perquè pugui conduir” ja m’imagino, en una nit de festa, un pobre marginat suportant les bromes dels companys perquè no pot mamar. També veig ben nítidament aquest cotxe carregat de borratxos i el sofert conductor esperant impacient el cap de setmana següent per agafar una bona turca. Però ara ja tenim una solució per a aquest jove que li toca conduir sense beure. La sentència favorable del veí de Torelló pot crear jurisprudència. Es tracta del següent: tots els joves es poden torrar tant com faci falta i just abans d’agafar el cotxe han de jugar-se a sorts a veure a qui li toca que els altres li clavin un cop de puny als morros i li facin saltar les dents. No s’ha de patir pel dolor que pugui sentir aquest jove ja que com que anirà borratxo ni se n’adonarà del que li han fet.
També hi ha l’opció de quedar entesos amb una altra colla, preferent enemiga o amb fortes enemistats, i liar-se a hòsties abans d’agafar el cotxe. Com que aquest és un esport també habitual els caps de setmana, no ha de ser difícil triar aquesta opció. Un cop hagi acabat la baralla, el que tingui els morros més inflats que agafi el cotxe i cap a casa. Lògicament, aquest mètode té un inconvenient: què passa quan tots els de la colla ja s’han quedat sense dents? Haurem d’esperar que aviat una nova sentència judicial ens il·lumini.