31 de gener del 2007
Visca els dilluns, dimecres, dijous, dissabtes i diumenges!
Una salut de ferro!
Un notable article
No és egoisme
30 de gener del 2007
2222 visites
29 de gener del 2007
De Juana Chaos com a metàfora
I per què aquest pres s’ha convertit en una metàfora del que passa amb aquest conflicte? Perquè demostra l’enquistament de les diferents posicions. Per un cantó tenim la mirada de les víctimes, que veuen en ell la figura del botxí a qui cal aniquilar per compensar el dolor que han sofert. Per un altre tenim la justícia que en aquest procés vol ser un actor més del conflicte i que de moment no vol que hi hagi ni la més mínima flexibilitat. Una postura que també defensa el Partit Popular. Per al govern espanyol és una pedra a la sabata, símbol de tot el procés de pau ja que li convé fer un gest amb les víctimes, però també sap que tard o d’hora caldran mesures de distensió cap a l’altra part del conflicte.
Pel que fa a aquesta altra part, o sigui, tot el món nacionalista basc, el pres d’ETA també s’ha convertit un símbol del procés de pau, però en termes diferents. Des de la mirada de l’esquerra abertzale, de Juana Chaos és una màrtir i una víctima de la repressió de l’Estat. I pel nacionalisme basc més moderat, un alleujament de la pena de presó o fins i tot una revisió de la condemna, podria significar un pas endavant per tal de trobar una solució al conflicte.
La pregunta lògica és: a qui beneficiarà la mort d’Iñaki de Juana Chaos? Doncs potser serveix a totes les parts. Per a la part del conflicte més immobilista la seva pot ser una mort que, en certa manera, compensi les víctimes dels atemptats d’ETA. Fins i tot pot ser alleugeridora. I per l’altre bàndol del conflicte li pot donar la cohesió i a l’hora arguments de pressió per treure més rendiment a les possibles negociacions. Finalment, pel govern espanyol pot ser el punt d’inflexió que necessita per reprendre el procés de pau.
Potser és pecar d’ingenuïtat i al final aquesta mort acaba d’enterrar tot el procés. Però la història demostra que en conflictes semblants a aquest hi ha gestos o accions que serveixen per canviar el rumb dels esdeveniments. L’atemptat de Madrid en va ser un exemple i la més que possible mort d’aquest membre d’ETA en pot ser un altre. El que és una llàstima és que no hi hagi manera d’acabar aquest conflicte sense que hi hagi més morts sobre la taula.
24 de gener del 2007
L'auca del català
No és la primera vegada que en Monzó defensa la nostra llengua. Entre molts d'altres, recordo un text escrit el 21 d'octubre de 2006, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya, en què criticava la traducció del català "telenotícies" pel "telediari" que fan alguns mitjans. Però, curiosament, el mateix dia i al mateix diari, i poques pàgines més endavant, vam tenir un exemple d'un criteri particular a l'hora d'utilitzar la nostra llengua.
Literalment s'escriu, com hem vist abans, "... però es bacallà" en lloc de "... però és bacallà". O podem llegir "Jo no soc del partit, però soc del Barça", sense accent a "sóc". O "I aixó què es?" en lloc de "I això què és?". La cirereta la posa en la transcripció del poema que es podia llegir en una pissarra al restaurant. Aquí ens quedarà el dubte de saber si en l'original ja hi havia les faltes que hi ha. En cas de ser així, el senyor de Sagarra ho havia de fer notar, no? Podem llegir: "Es l'esquisit", "Per (a) els nostres candidats", "La excelent mendonguilla", "autonomias", "mes be menjaras".
La barretina mediàtica (2a. part)
La barretina mediàtica es caracteritza per buscar, i trobar, qualsevol argument per tal de defensar CiU. Si convé posar-se a favor del PP perquè han pactat amb ells, ho fan. Si cal llepar-li el cul a ERC perquè li doni el govern a ells, es fa. Però si les coses no segueixen el camí que volen, tot són pestes d’aquells que fins feia poc eren els reis del mambo. O sigui, la barretina se la posen i se la treuen quan els convé. També els agrada mostrar, cada dos per tres, les incoherències dels progres. No suporten la diferència entre esquerres i dretes, perquè en el fons se senten de dretes i els fa vergonya reconèixer-ho.
I aquí es troba la clau: fan bandera de les suposades incongruències dels altres, però són incapaços de reconèixer la dels seus. Bé, les reconeixen però no les expliquen. Per això Joan Carretero els ha posat en safata carnassa per fer d’una anècdota la categoria. En el fons, es tracta de desacreditar tant com es pugui l'adeversari per benefici propi.
Adéu mestre Kapuscinski
20 de gener del 2007
La gran borratxera
La Festa Major de Torelló comença i acaba amb una borratxera. La Porronada n’és el tret de sortida i el Rimini el d’arribada. La Porronada consisteix en anar voltant pel poble, de bar en bar, a veure qui beu més alcohol d’un porró. I en la Rimini, es tracta d’aguantar la nit despert anant passant una sèrie de controls i en què es recomana no consumir res que no sigui alcohol.
Per suposat, es tracta d’unes activitats de la festa destinades a la gent més jove, la majoria adolescents. El programa de la Festa Major ja deixa ben clar que la seva organització no va a càrrec de l’Ajuntament, però sí que formen part de les activitats oficials. Tot i això, de moment no s’ha convertit en una activitat polèmica, de manera pública, però sí que porta uns quants mals de cap a pares que pateixen per com tornaran els seus fills a casa.
Aquest tipus de diversió ja s’ha convertit gairebé en una nova tradició, no només a Torelló, sinó també en molts municipis de la comarca i de Catalunya. A Vic, sense anar més lluny, l’ajuntament va prohibir una activitat semblant també per la festa major. I a Torelló, fa unes temporades, també va acabar malament després d’una acció desproporcionada per part de la Guàrdia Urbana.
Tot plegat té indicis de convertir-se en un Tema, en majúscules, els propers anys. No deixa d’anar lligat a tot el debat obert sobre els “botellons” i les ordenances sobre civisme que van aprovant diferents municipis. Es tracta d’un tema delicat perquè segons com es tracti es pot percebre des de la joventut com una voluntat de controlar les seves activitats i restringir al màxim els espais de llibertat que tenen. Però realment caldria obrir una autèntica reflexió de fons.
Possiblement s’hauria de començar responent una pregunta: per què l’alt consum d’alcohol ha de ser la millor manera de divertir-nos? Tenim massa arrelada la idea que l’alcohol sempre ha d’acompanyar les festes i les celebracions. A Catalunya som uns grans productors de vi, cava i cervesa i s’ha de promoure al màxim el seu consum, això sí, acompanyat del petit text que “recomana l’ús responsable”. Però, a on està el límit d’aquest consum responsable? Mentre molts d’aquests fills vegin quin ús i consum fan de l’alcohol els seus familiars més directes, sobretot aquells més grans, és difícil que res pugui canviar.
El problema no està, doncs, en la Porronada. Aquesta és una festa que una vegada a l’any no fa mal. El problema està en què el consum abusiu d’alcohol per part de molta gent jove és el més habitual cada cap de setmana. Alguns d’aquests joves, quan ja no ho són tant, en pateixen les conseqüències. El dia que es comencin a explicar en detall, com s’ha fet amb d’altres drogues, quanta gent de mitjana edat es pot considerar autènticament alcoholitzada o quins perjudicis té per a la seva salut i per a la dels familiars més propers, potser les formes de diversió començaran a canviar. Fa anys que es predica el “si beus, no condueixis”, però els altres que beguin tant com vulguin. Vist el relatiu èxit de la nova llei antitabac, malgrat tot el que sabem sobre els efectes de la nicotina i les prohibicions a mitges, tot fa pensar que la cosa va per llarg.
La barretina mediàtica
18 de gener del 2007
A estones entesos
La triada per Piqué va ser la clàssica I can't get no Satisfaction, en canvi Joan Manuel Tresserres es va decantar per Salt of the Earth. És una bona manera de començar el dia saber que a vegades hi ha coses que ens diferencien menys del que ens pensem. Bé, algunes diferències sí que les trobaríem. Posats a triar em quedo amb Salt of the Earth, menys escoltada, però més sentida i que, com deia Tresserras quan la va presentar, està dedicada als treballadors. A més, és de les poques cançons del grup en què podem sentir juntes les veus de Keith Richards i Mick Jagger. Us recomano una versió que els Stones van interpretar en concert a Atlantic City el 19 de desembre de 1989 juntament amb Axl Rose i Izzy Stradlin dels Guns'N'Roses i que es pot trobar en un triple CD pirata (podeu veure el vídeo aquí sota). També la podeu escoltar en versió original al disc Beggars Banquet.
17 de gener del 2007
La tematització de la bloquesfera
Saul.cat ha aconseguit convertir-se en un tematitzador del món blocàire. A base de recollir tants links, en Saül no només fa de mediador d'altres blocs sinó que tematitza la bloquesfera. Això vol dir que està a les seves mans crear temes dels quals parlar. Si ell focalitza l'atenció, per exemple, en un bloc que parla de la música en català automàticament crea un tema de debat. És un gran mèrit i alhora un exemple de creativitat haver aconseguit ser un referent i un tematitzador de la xarxa.
Per començar, voler fer callar, o posar noms i cognoms, a un confidencial és fruit d'una enorme desconfiança envers a la llibertat d'expressió. Internet és una nova eina de comunicació que permet difondre informacions de la qual desconeixem l'emissor. I què? És així, i ja està. Hi hem d'aprendre a conviure, comunicativament parlant. Voler tallar aquesta manera de comunicar és només un exemple de censura.
També es diu que contaminen la informació, que poden estar mentint o tergiversant la realitat, que no se sap a quins interessos responen, etcètera. Sobre això podem arribar a dues conclusions. La primera és que si realment aquests confidencials menteixen, manipulen la realitat barroerament o responen a certs interessos (polítics, econòmics, culturals, etc.) no patiu que el públic no és tonto i ho sabrà. Sovint sembla que es parteixi del supòsit que el lector és estúpid, que no sap llegir entre línies o que no sap distingir un producte sense qualitat d’un de ben elaborat. Potser això passa perquè aquells qui ho critiquen són experts interpretadors i manipuladors de la realitat des de poltrones suposadament objectives. Insisteixo, el lector té capacitat per comprovar fins a quin punt l’estant mentint, sap contrastar informacions, sap mantenir certes reserves davant d’un que escriu amagat darrere un pseudònim, etcètera.
A la segona conclusió a què podem arribar, i que ja he insinuat abans, és que potser el problema és que aquests confidencials aconsegueixen posar en evidència com funcionen de veritat els denominats mitjans convencionals. Una firma en una ràdio, una tele o un diari és garantia que no s’estigui manipulant o tergiversant la realitat i que no s’estigui al servei d’uns interessos ocults? No pot ser que des de la premsa “seriosa” també s’estigui contaminant la informació i l’opinió pública? Un lector de blocs confidencials hauria de tenir el dret a saber qui s’amaga darrere un confidencial i, en canvi, el lector d’un diari no té dret a saber per què un redactor, un opinador o un director d’aquest mitjà escriu o no, i com ho fa, respecte uns temes determinats? I qui diu un diari pot dir el mateix d’una televisió, d’una ràdio, d’una revista o d’altres mitjans electrònics. O és que el que realment posa en perill l’aparició d’aquests confidencials no és la qualitat informativa sinó certs privilegis?
A mi tampoc m’agraden gaire, per no dir gens, aquests confidencials i també penso que, en molts casos, són pèssims, de mal gust, desinformats, mentiders, poc documentats i servils a interessos evidents. Però també tinc una opinió semblant d’altres mitjans que es presenten com a objectius, transparents i independents.
Aquells qui vulguin combatre la porqueria informativa que ho facin des de la qualitat i mantenint uns valors ètics, no només exigint aquests mateixos valors als altres. I si ja segueixen aquests criteris que no pateixin, que hi tenen les de guanyar.
16 de gener del 2007
Cordons, que car!
- Sí, però ens avisen d'un dia per l'altre. (Tradueixo, que m'ha contesta en castellà).
- Doncs ja passaré. Tot i que aquestes que porto em van bé encara, el que passa és que ja tinc els cordons trencats.
- També tenim cordons si vol.
- Ah, sí!?
- Sí, valen 2€ i les sabates semblaran com noves.
- Doncs possi-me'n un parell.
Total, que m'he gastat 2€ i m'he canviat els cordons. Són una mica més curts, aquests fan 90cm. i diria que els altres devien fer 1m. Tot i això, ara sóc més feliç que un nen amb sabates noves.
Tornem-hi!
14 de gener del 2007
30 grans cançons
Seguint la iniciativa de Jo també compro música en català!, ara proposo que fem un llistat de les millors cançons catalanes. Aquí faig una proposta de 30 cançons. 10 són les que podria considerar Grans Èxits, 10 de les que més estic escoltant últimament i 10 versions interessants. Aquesta mateixa llista la podria fer amb 30 cançons diferents i les seguiria considerant igualment vàlides.
10 GRANS ÈXITS
Aquestes 10 cançons possiblement són les 10 que més vegades dec haver escoltat. Són, segur, de les més conegudes
- Amor particular. Lluís Llach.
- Parlant-me de tu. Raimon.
- Boig per tu. Sau.
- Tinc fam de tu. Lax'n'Busto.
- Els teus somnis. Sopa de Cabra.
- Pantalons curts i els genolls pelats. Els Pets.
- Clava't. Duble Buble.
- La gent vol viure en pau. Companyia Elèctrica Dharma.
- Paraules d'amor. Joan Manuel Serrat.
- Caic. Gerard Quinatana.
10 CANÇONS AMAGADES
Aquestes són 10 cançons que potser no són considerades uns "hits" de la nostra música, però que des del meu punt de vista són de les millors que es poden trobar al mercat. Si més no, són les 10 que en aquests moments posaria en un disc recopilatori.
- Mala Sang. Sopa de Cabra.
- Feliç. Els Pets.
- Irreals. Anegats.
- Perduts en la boira. Mazoni.
- Pecats. Duble Buble
- La música dels astres. Quimi Portet.
- Cançó a Mahalta. Lluís Llach.
- Viure sense tu. Sau.
- Quatre pensaments. Sanjosex.
- Darrere una revista. Antònia Font.
10 GRANS VERSIONS
I aquí tenim 10 cançons que algun altre grup o solista n'ha fet grans versions, ja siguin originals en català com en anglès.
- País petit. Ocults.
- Que tinguem sort. Wildside.
- Angie. Smoking Stones.
- Només ho faig per tu. Adrià Puntí.
- Quan es faci fosc. Pastora.
- Mons apart. Maria del Mar Bonet.
- Em dius que el nostre amor. Quimi Portet.
- Ulls de color mel. Els Pets.
- Qualsevol nit pot sortir el sol. Albert Pla.
- Llença't. Novo.
12 de gener del 2007
Blocs del món (II)
L'Ade és una japonesa a qui li agrada menjar: Ade loves to eat!
Aquí teniu una nordamericana crítica de cinema: The Digital Dogs
Fotografies de petits detalls de la vida quaotidiana: Witzch Moon
Més petites coses, però més "cursis": Little Thing
Un colombià reivindicatiu: Desarticulado
També hi ha dretans blocàires: Blog de Diego Rodríguez-Vila
El bloc d'una artista canadenca, poeta i pintora: Loula dans l'oeil de l'ouragan
El Tió també caga música en català
La Berta posa veu a 12 cançons de la nostra música pop-rock. Una veu dolça, tot i que té alguns problemes de pronúncia. Les cançons s'han relatinzat per donar aquest aire lounge, chill-out. Malgrat això, totes les cançons són perfectament identificables amb l'original, mantenint-te l'ànima. La tria combina, encertadament, clàssics com l'Empordà, Noia de porcellana o Que tinguem sort amb d'altres que tenen molt punts per acabar-ho sent com Muriel, El somiatruites o Llença't dels Lax'n'Busto. Aquesta última, precisament, una de les més encertades del disc. Dóna gust relaxar-se amb aquestes cançons que ja formen part de la nostra geografia musical i sentimental. Mal que li pessi a segons quines persones, el fet que es facin discs de versions és una mostra clara de maduresa musical i de consolidació cultural. I que en vinguin més!
El guanyador del Sona 9 sembla un veterà en aquest món. Un disc fresc, directe, àgil i creatiu. Produit per Jofre Bardagí de qui, curiosament, la veu d'Abras té certes semblances i algunes cançons hi recorden, també a Glaucs. El seu és un Pop que hauria de ser l'enveja de súpervendes com els Bustamente o Bisbal. Els dóna mil voltes, tot i que algun dels temes siguin d'un look melòdic semblant. La diferència és que els altres a part de melòdics sóm mediocres. Abras no i, a més, algunes de les seves cançons tenen una força que gairebé t'estremeix, com la que dóna nom al disc.
L'edat de Crist i La Misèria és una porca són dues entrades anteriors en què deixava pels núvols aquesta sèrie que ens acaba de deixar amb l'ai al cor fins que comenci la nova temporada. L'edició d'aquest disc era gairebé imprescindible. No negaré que sóc dels que em quedava fins a l'últim dels crèdits de cada capítol per saber quina era aquella cançó que acabava de descobrir gràcies a Porca Misèria. Però el millor és que sobretot es fixa en cançons en català que estaven amagades pel públic majoritari. S'hi troben a faltar algunes de les descobertes com els Anegats o Mazoni, però s'agraeixen aquests més de 20 temes, tots ells d'una gran qualitat.
Un boletàire dels de veritat, Eduard Canimas. Res té a envejar als Sisa, Portet, Mas o Puntí. Els jocs de músiques, ja sigui amb instruments, amb sons varis com unes pilotes de ping pong rebotant a terra i amb diferents estils musicals, es combinen amb els jocs de paraules, com el mateix títol ens demostra. De totes aquestes novetats discogràfiques, sense cap mena de dubte, la que més m'ha cridat l'atenció i el disc que més sorpreses descobreixes a mesura que l'escoltes. L'espera de les novetats dels mestres es fa molt més agaradable, fins i tot totalment suportable, gràcies a aquesta obra poètica!
10 de gener del 2007
La (in)coherència d'ETA
Quan s'intenta analitzar des d'un punt de vista serè les accions d'ETA sovint s'utilitza l'expressió: "dins la seva lògica...". Aquesta frase conté dues idees, la primera és que ETA té una lògica pròpia i la segona que els que diuen aquesta frase tenen una lògica diferent a la d'ETA. I a partir d'aquí cadascú hi afegeix a la "lògica d'ETA" un adjectiu, el més habitual: irracional. Feta aquesta prèvia, sempre necessària, però que segurament en una societat més democràtica no caldria fer, passem a intentar demostrar que ETA no és incoherent.
Així doncs, quant ETA anuncia un alto el foc, i sempre dins la seva lògica, insistim-hi, l'única manera de fer pressió que té és a través de l'amenaça violenta. ETA ha fet exactament el mateix que fa el govern israelià o els grups armats palestins quan pacten una treva i, malgrat tot, segueixen excercint la violència. La treva, segons ETA, existeix perquè s'ha aturat el seu macabre full de ruta en què es van marcant objectius a batre. La bomba de Barajas és, per ells, només un avís de per on poden anar els trets, i mai més ben dit, si el govern espanyol no fa passos més decidits i no atura la repressió política, judicial i policial.
Aquesta és la lògica d'ETA. D'acord, hi ha qui ni tan sols creu que ETA pugui tenir cap mena de lògica. Però si els que analitzem com pensa ETA, i que, tot sigui dit, tenim moltes possibilitats d'equivocar-nos, fem un esforç d'entendre, no compartir, la seva lògica, per què no fan el mateix ells amb nosaltres? Per què no volen veure que si realment desitgen la pau i la llibertat del poble basc han de respectar també la llibertat d'altres persones i pobles? Ryszard Kapuscinski explicava molt bé en el seu discurs d'obtenció del Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull que davant l'encontre amb l'"Altre" tenim tres opcions: la violència, l'aïllament o el diàleg. Ell, òbviament, optava per la tercera via. Si realment ETA creu que l'Estat encara és repressor i actua violentament en contra del poble basc per què no fan un esforç per demostrar que amb diàleg i sense violència també es poden aconseguir obejctius polítics legítims? Per exemple, per què en lloc de fer esclatar una furgoneta bomba, amb les morts, desitjades o no, que en aquest cas van provocar, no lliuraven aquesta mateixa furgoneta a la policia sense detonadors? Doncs senzillament perquè no entra dins la seva lògica.
Malgrat tot, com sempre, hem d'intentar veure el cantó positiu de tot plegat. Aquest comunicat d'ETA sí que és diferent a d'altres que hem pogut llegir perquè diu que l'alto el foc es manté. Pot ser una incoherència, pot ser una lògica irracional, pot ser de bojos, però és millor això que, en cas contrari, hagués anunciat que trencava definitivament la treva. O no?
DOS APUNTS MÉS SOBRE AQUEST TEMA
UN ARTICLE INTERESSANT
El mateix dia que Gara publicava la notícia del comunicat d'ETA (10 de gener), també hi podíem llegir un article escrit per Susana Castro, Txanba Payés i Neto Biya, en nom la Asociación Cultural Latinoamericana de Inmigrantes (ACLAI) titulat "Somos imigrantes, cuenten con nostros". En aquest text comencen lamentant la mort dels seus compatriotes equatorians a Barajas, però de seguida diuen: "Por tanto, nos solidarizamos con el pueblo vasco y queremos trabajar con ellos para que este pequeño país viva y siga teniendo futuro como nación. Porque venimos de un continente, de pueblos humildes, pero que están luchando por pensar y construir en sus países alternativas sociales, más justas y solidarias." També denuncien la manipulació que ha rebut el col·lectiu d'immigrants de les seves terres i acaben l'article dient que "Desde aquí queremos dejar constancia de que no todos los latinoamericanos somos becerros de tres al cuarto que sólo saben berrear. Nos negamos a seguir consignas racistas y xenófobas. No queremos que nos manipulen ni nos digan hasta lo que debemos pensar." Queda clar!
UNA CURIOSITAT
Algú em sabria dir per què en aquesta fotografia que ahir (10 de gener) van publicar molts mitjans les manilles estan distorssionades? Es tracta d'un escorcoll que va fer la policia a casa de Peio Alkantarilla, segons l'Avui un "presumpte etarra". En el peu de foto d'aquest diari es diu que està saludant als periodistes. És així? O els ensenya que va emmanillat? I si distorssionen les manilles i no les cares dels policies, com sol ser habitual, pot ser que sigui perquè... Bé, que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.
9 de gener del 2007
La (in)coherència de Batasuna
8 de gener del 2007
L'edat de Crist
Una vegada més, com ja explicava en un post anterior, la sèrie s’ha superat a ella mateixa i el capítol va ser memorable. Per començar, van resoldre magistralment la dificultat d’haver de focalitzar gairebé tota l’acció del capítol en un espai tan limitat com és el del veler. Superat aquest escull, només quedava tornar-nos a commoure amb els diàlegs d’una crueltat, ironia, mala llet, vergonya aliena, confusions i tendresa reals com la vida mateixa.
La metàfora d’una barca sense rumb, enmig del mar, sobre una aigua calmada, esperant la sortida del sol és perfecte per simbolitzar un moment de transició en la vida d’unes persones. A aquesta metàfora hi hem d’afegir el fet que l’Àlex decideixi anunciar que se’n va a viure a Menorca el dia que compleix 33 anys, els mateixos que tenia Jesús, segons la Bíblia, quan es va convertir en Crist. Tots els altres protagonistes també es troben en un moment clau de la seva vida, ja sigui per motius professionals o personals.
I és que quan s’arriba a l’edat de Crist és un bon moment per mirar-nos el passat i projectar el futur i adonar-nos que hi ha moltes coses que han canviat en poc temps. A aquesta edat ja es comencen a tenir responsabilitats professionals i es busca la màxima estabilitat, moltes vegades per fer front a hipoteques desorbitades. Si encara no tens parella i en busques, et comences a desesperar. Si tens fills, la teva vida gira entorn d’ells i si encara no en tens, com els passa a en Pere i la Laia de Porca Misèria, t’ho comences a plantejar.
Sense que te n’adonis, alguns del més joves et comencen a tractar de vostè; cada vegada et costa més sortir de nit i en molts casos a partir dels 30 el teu cos ja no et respon com t’esperes. Et mires al mirall i ja veus les primeres arrugues, les primeres canes als cabells o la cintura més ampla.
Diuen que Crist va morir a aquesta edat per passar a viure un vida nova. Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta sèrie, la millor que ha emès TV3 en molt de temps, ja que a partir d’ara tot serà diferent. El que hem d’esperar que no canviï és Porca Misèria i que continuï mostrant-nos tal i com som ja que de tant en tant va bé que algú ens ho recordin.
7 de gener del 2007
Sí, era una innocentada
5 de gener del 2007
Síndrome del discotecat
Per entendre de quin tipus de síndrome estem parlant, ens hem de remuntar al principi dels anys noranta. Després d’uns anys vuitanta en què el Pop-Rock cantat en anglès i espanyol va triomfar a Catalunya, van començar a aparèixer grups catalans que van triar la nostra llengua per vehicular les seves inquietuds musicals. Noms propis com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax’n’Busto van començar a fer-se un mercat. Els adolescents de l’època, nascuts a la dècada dels 70, a casa amb prou feines havien escoltat en català algun cantautor de la Nova Cançó. Independentment de les moltes o poques campanyes de promoció d’aquests músics, aquells adolescents van anar creixent amb cançons del tipus "L'Empordà", "Boig per tu", "Tinc fam de tu" o "Pantalons curts i els genolls pelats".
4 de gener del 2007
Blocs del món (I)
Voleu comprar bijuteria feta per una noia portuguesa? Missoury.
Sabeu si a Iran hi ha més hipòcrites que el seu president? We are Hypocrite.
Us heu preguntat mai què en fan de les fotos els japonesos? Go flames go!!!.
Teniu ganes d'aprendre a ballar danses irlandeses? Irish Dance.
T'agrada conduir? O t'agrada la carretera? Eito fora.
Vols aprendre a fer ganxet i galetes de gos? Suzies Stuff.
I el mel i mató t'agrada?
Us interessa conèixer el diari d'una ex-puta? Tina Marie. Ex Puta.