Publicat a El Ter, en el número de gener de 2007
Ja hem entrat en un nou any, el 2007. Com no pot ser d’altra manera, la gent es fa molts bons propòsits de cara als propers 365 dies. Hi ha qui desitja canviar la manera de viure, o qui buscarà satisfer molts dels desitjos anhelats. Però aquestes bones intencions, sovint, duren de Nadal a Sant Esteve.
El canvi d’any és un moment simbòlic de transició. A les 23:59 diem que som al 2006 i a les 24:01 ja som al 2007. Què ha canviat? Res, només una percepció metafòrica del pas del temps. Per això fracassen molts dels bons propòsits perquè en realitat res canvia, som els mateixos que fa dos minuts. Un altre moment simbòlic de l’any és quan som nosaltres els qui complim anys. En aquestes dates passa quelcom semblant, amb la diferència que alguns a cada número que afegeixen a la seva edat també hi sumen uns percentatges de depressió.
El dia a dia és l’autèntica transició, el canvi de veritat. Ens passem la vida buscant assolir petits, mitjans o grans objectius que els anem treballant al llarg de tot l’any. De petits volem ser adolescents i d’adolescents volem ser grans. La nostra vida és sempre una transició a un altre jo. I quan aconseguim aquest objectiu, quan arribem allà a on volíem, ja se’ns acut un altre repte per assolir. No assaborim la fita coronada sinó que ens fa més il·lusió pensar en nous cims.
Aquesta és la grandesa del saber viure: estar en constant transició cap als objectius de vida. La gràcia, doncs, no és arribar-hi, sinó gaudir i patir del viatge. És el viatge a Ítaca el que ens manté vius, no arribar-hi. Per això el pitjor que ens pot passar és no tenir objectius per assolir ja que l’única sortida que ens queda és emprendre l’últim i tràgic viatge cap a la mort.
Per tant, el millor desig que podem tenir per un canvi d’any no és tant crear o desitjar nous objectius que no estan al nostre abast, sinó reflexionar en quin moment del viatge ens trobem. Quins són els objectius que ja teníem per davant a les 23:59 del 31 de desembre del 2006. I adonar-nos que els neguits, les angoixes, les pors, les il·lusions i les esperances que ens dóna el viatge és el que ens manté vius. També és un moment idoni per recordar què hem fet en viatges anteriors, quins camins equivocats hem agafat o quines han estat les dreceres més encertades per així fer més planer el camí.
És per això que un bon desig per a aquest inici d’any és esperar que tots plegats tinguem unes pacífiques i felices transicions.
El canvi d’any és un moment simbòlic de transició. A les 23:59 diem que som al 2006 i a les 24:01 ja som al 2007. Què ha canviat? Res, només una percepció metafòrica del pas del temps. Per això fracassen molts dels bons propòsits perquè en realitat res canvia, som els mateixos que fa dos minuts. Un altre moment simbòlic de l’any és quan som nosaltres els qui complim anys. En aquestes dates passa quelcom semblant, amb la diferència que alguns a cada número que afegeixen a la seva edat també hi sumen uns percentatges de depressió.
El dia a dia és l’autèntica transició, el canvi de veritat. Ens passem la vida buscant assolir petits, mitjans o grans objectius que els anem treballant al llarg de tot l’any. De petits volem ser adolescents i d’adolescents volem ser grans. La nostra vida és sempre una transició a un altre jo. I quan aconseguim aquest objectiu, quan arribem allà a on volíem, ja se’ns acut un altre repte per assolir. No assaborim la fita coronada sinó que ens fa més il·lusió pensar en nous cims.
Aquesta és la grandesa del saber viure: estar en constant transició cap als objectius de vida. La gràcia, doncs, no és arribar-hi, sinó gaudir i patir del viatge. És el viatge a Ítaca el que ens manté vius, no arribar-hi. Per això el pitjor que ens pot passar és no tenir objectius per assolir ja que l’única sortida que ens queda és emprendre l’últim i tràgic viatge cap a la mort.
Per tant, el millor desig que podem tenir per un canvi d’any no és tant crear o desitjar nous objectius que no estan al nostre abast, sinó reflexionar en quin moment del viatge ens trobem. Quins són els objectius que ja teníem per davant a les 23:59 del 31 de desembre del 2006. I adonar-nos que els neguits, les angoixes, les pors, les il·lusions i les esperances que ens dóna el viatge és el que ens manté vius. També és un moment idoni per recordar què hem fet en viatges anteriors, quins camins equivocats hem agafat o quines han estat les dreceres més encertades per així fer més planer el camí.
És per això que un bon desig per a aquest inici d’any és esperar que tots plegats tinguem unes pacífiques i felices transicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada