31 de març del 2008

La fi de l'emergència nacional

En aquests moments una bona part de Catalunya està immersa en dues grans emergències nacionals. La segona més important és la sequera. La primera, la crisi de joc del primer equip de futbol del Barça. En un atreviment propi d’un blocaire insensat, m’atreveixo a fer una previsió de com acabaran aquestes dues emergències.
La del Barça acabarà aquest cap de setmana. Dilluns que ve, d’aquí a una setmana, els diaris diran que l’equip blaugrana ja torna a estar a 4 punts del Madrid i pràcticament classificat per les semifinals de la Champions després de guanyar demà dimarts al Shalke04 per 1 gol a 3. A més, el Barça arribarà al Bernabeu a 2 punts de l’equip blanc i li prendrà el liderat aquella nit. En podeu estar convençuts.
L’altra emergència, la de l’aigua, tardarà una mica més a desaparèixer-se. Amb una pèl de sort s’acabarà després que algun dels hipòcrites opinadors, aquells que no tenen ni idea de com funciona la pagesia del nostre país, s’hagin ofegat mentre es banyen a la piscina de casa seva. Aquesta primavera plourà una miqueta més, però no suficientment com per solucionar, encara, el problema fins l’any que ve. La fi de la crisi arribarà després dels monumentals ruixats d’aquest juliol. Alguns pagesos, d’aquells que sí que saben de què parlen, ja han escoltat allò que els diuen les cebes que comencen a néixer: que el mes de juliol serà molt plujós.
Ah, ¿i si m’equivoco? Doncs continuaré donant motius a Xavier Graset perquè no em fitxi a la tertúlia l’Oracle de Catalunya Ràdio.

Remant a contracorrent



TV3 va emetre ahir diumenge al vespre un excel·lent espot del nou disc de REM, Accelerate. Pel que diuen aquells qui hi entenen, ha de convertir-se en un dels èxits de la temporada i, probablement, una obra mestra del Pop. Aquest espot es va emetre en format notícia dins el TN i, la veritat, és que et venien moltes ganes d’anar a comprar el disc demà mateix, dia en què surt a la venda.
Sí, sí, era un anunci publicitari, com la majoria de notícies que publiquen els mitjans cada vegada que informen de la sortida d’una nova obra (discogràfica, literària, teatral, escultòrica, etcètera) en què sobretot es destaquen aquells elements positius que els caps de premsa s’han dedicat a vendre als periodistes. Després, en tot cas, ja serà la crítica i el públic qui donarà a l’obra el valor que cregui convenient.
I suposo que si aquest espot es va emetre ahir diumenge dia 30, per parlar d’un disc que sortirà demà dia 1, deu ser perquè aquest vespre emetran l’espot del llençament del nou disc de Jaume Sisa, Ni cap ni peus. Mentre el disc de REM és el que fa 14 del grup, el de Sisa l’acostarà al trentè llarga durada d’aquest cantautor que en diferents etapes de la seva carrera ha canviat d’identitat artística.
El disc l’ha produit el polifacètic, i diria polimòrfic, Joan Miquel Oliver, ànima dels Antònia Font. Aquells qui també hi entenen, diuen que no decebrà als seus incondicionals i que també hauria de convertir-se en un dels discs de referència de l’any.
Tot i això, em temo que les coses no aniran exactament com haurien d’anar i que el d’en Sisa no tindrà la difusió que es mereix. Potser per això el cantautor galàctic fa bona la dita que qui no es consola és perquè no vol i assegura que aquest any follarem com folls.

27 de març del 2008

Quan ell ve, plou

Un bon amic, el millor, que viu a Alemanya es queixa que cada vegada que baixa a Catalunya hi plou. Viu en un territori farcit de pluges i sap que aquí, mentrestant i normalment, hi fa més bon temps. Però quan aterra a casa seva, a la recerca d’uns dies de sol, resulta que acaba plovent i ho lamenta. Perquè negar-ho, d’altres ens n’alegrem.
Però el meu amic no és tan estúpid de creure que és qui porta la pluja, per més broma que faci sobre aquest tema. Doncs bé, aquesta estupidesa sembla que sí que acompanya un dels principals arguments de Carod-Rovira per defensar que ell ha de ser el candidat a la presidència a la Generalitat. Això va dir en Carod el dia 15 de març a l’Avui: “Jo he estat fins ara la cara electoral d'ERC, per tant la persona que quan ha encapçalat les llistes s'ha esforçat i, amb l'ajuda de tot el partit, ha aconseguit obtenir els millors resultats.” Just després d’haver dit que “ERC ni comença ni s'acaba amb Carod i Puigcercós, perquè això són noms i càrrecs i el debat que jo plantejo no és de noms ni de càrrecs.” Unes paraules semblants les vàrem sentir fa dos dies a la ja famosa entrevista a Catalunya Ràdio. ¿En què quedem? Si és un debat d’idees i no de noms, ¿per què el conseller de la vicepresidència no para de dir que és ell, la persona, el seu nom, qui dóna més vots a ERC?
Per suposat que en Carod no diu cap mentida quan afirma que ell de cap de cartell és qui ha obtingut més vots, així com el meu amic no menteix quan afirma que sempre que aterra a Catalunya hi plou. Però la pregunta clau és: ¿el motiu pel qual ERC treu més vots en unes eleccions i no tants en unes altres és perquè Carod-Rovira n’és el cap de llista? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer a aquells qui l’última dècada han votat ERC i quedaríem parats de les respostes.
¿Els pactes entre CiU i PP no hi ha tingut res a veure? ¿Puigcercós de número 2 a les últimes eleccions no van ajudar a mantenir els resultats? ¿Com és que en Carod és linxat després de la legítima entrevista a ETA i obté els millors resultats? ¿No era un vot en defensa del diàleg? ¿No hi té res a veure el paper d’Esquerra al govern Montilla, amb en Carod de vicepresident, en la caiguda de vots a les últimes espanyoles?
I ara, aquell qui hagi llegit fins aquí i es pensi que aquest article és un text en contra de Carod-Rovira, s’equivoca. Crec que Carod-Rovira podria ser un excel·lent President a la Generalitat de Catalunya i probablement de les 5 o 6 persones més preparades del país per ser-ho. Aquest text més aviat pretén denunciar el cinisme, la hipocresia i la falta de sensibilitat que està tenint últimament Carod-Rovira amb els seus votants i companys de partit. La intel·ligència i un pas endavant que ha demostrat més d’una vegada, l’està dilapidant cada vegada que obre la boca.
Si en Josep-Lluís vol tornar a ser candidat a la presidència del nostre país, si realment vol presidir la Generalitat, no pot ser que cada vegada mostri més prepotència, encara que intenti dissimular-la amb falsa modèstia.

16 de març del 2008

Felicitats gegants

Aquest any la Colla Gegantera de Torelló celebra els 100 anys dels 2 gegants i de 6 nans: felicitats! En motiu d'aquesta celebració, la colla organitza o participa en diferents actes. Entre aquests una espectacular cercavila amb tots els nens de les escoles de Torelló i part de la Vall del Ges. 1600 nens van sortir al carrer divendres dia 14 de març fins arribar al Jardins Vicenç Pujol (Can Parrella) a fer el ball final. Allà els nens van cantar la cançó escrita especialment per aquest centenari i que, la veritat, va ser un dels moments més emotius i màgics d'aquesta celebració. Aquí teniu un parell de fotos d'aquell acte:



A part d'aquest acte, l'endemà hi va haver una ballada a la plaça Nova coincidint amb el 1r. Congrés d'Associacionisme Cultural Català. Aquí sota teniu els 4 balls que normalment podem veure per Rocaprevera, la Festa del Barri de Montserrat i la Festa Major i que ahir, excepcionalment, es van poder veure a la plaça Nova.

BALL DE GEGANTS DE TORELLÓ:






15 de març del 2008

Titulars que enganyen



Fa uns dies un company de feina em va dir: "ho veus, ara en Ridao ja diu que el 2014 no hi haurà referèndum". És curiós que m'ho digués algú que es dedica al Periodisme i que coneix com funcionen les trampes d'aquest ofici. I és que m'ho va dir després de llegir aquest titular de més amunt. O potser no, potser ho va dir perquè sap com van les coses i la seva il·lusió més profunda és demostrar que ERC fa temps va a la deriva. Però aquest titular no contradiu en Carod. Fer un referèndum no vol dir per força guanyar-lo, i encara menys quan és el primer.

Lògicament en aquest titular hi havia la més mala llet possible. En el de més avall també hi ha mala llet, però sobretot incompetència. I és que aquest titular és mentida. A la senyora Ferrusola no li molesta que Montilla es digui José. De fet, estic convençut que tan se li'n fot com es diu en Montilla. El que li molesta a la exprimera dama, càrrec que va ocupar 23 anys, és que el President de la Generalitat tingui un nom castellà. La veritat és que almenys la senyora Ferrusola diu el que pensa, encara que alguns diaris li fan dir coses que no pensa.

12 de març del 2008

La tendresa

Una de les coses que més em va sorprendre del concert de comiat de Lluís Llach va ser sentir-li dir que quan va escriure la cançó “Tendresa” va pensar “que potser era bleda, però de tan bleda en realitat és revolucionària”.
Doncs té raó, és revolucionària.
La cançó diu:
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Sovint, massa, la solitud fa acte de presència. Una solitud d’esperit, un desemparament davant les inclemències que ens envolten. Quan lluites per uns valors i t’adones que una ventada pot enderrocar el fràgil castell de cartes que tant t’ha costat construïr, tu també caus. Ai! Fa mal! Tens la sensació que ningú t’entén, o que no ho fa prou. I et preguntes: ¿potser sóc jo qui està equivocat? Si no ho penses ets un cínic.
I busques aixopluc, la pluja et cala. No el trobes, ho engegaries tot a la merda. Però quan et sents abatut, derrotat, obres la porta i arriba la tendresa. La seva mirada il·luminada, innocent i fresca se’t clava al fons del cor. I ells o ella salten a sobre teu i t’abracen. Amb força, la força de la tendresa. La seva escalfor et crema els mal pensaments. Et sents feliç i lliure. Ets un privilegiat: l’infant que tens en braços et recorda que tu també has estat infant. Agraeixes, a qui sigui, poder viure en plenitud allò que un dia vas ser i que ja no recordaves que havia existit. Tens la segona oportunitat de viure la infantesa, la teva infantesa. No, la teva no, una de millor, la dels teus fills.
Dedicat a Francesc Orteu, per allò que tenim en comú i especialment pel seu article "A Sant Joan de Déu" publicat el divendres 7 de març de 2008 a l'última del diari Avui.

10 de març del 2008

La lupa sobre ERC

Aquestes són 10 reflexions sobre ERC que, en el fons, no fan res més que condensar aquelles idees que ja hem escrit més d’una vegada en aquest bloc.
1) Esquerra Republicana continua sent el centre d’atenció de la política catalana. Avui, l’endemà de les eleccions espanyoles, en què Zapatero o Rajoy haurien de ser els protagonistes, en realitat ho és Joan Puigcercós. Això demostra el pes real d’un partit que té la clau de la governabilitat de Catalunya. També demostra que és el partit que té un potencial més gran dins el panorama polític del nostre país.
2) Però bona part d’aquesta atenció és deguda també a la suma d’incidències institucionals que ha protagonitzat un dels partits més antic del país. En l’actual etapa democràtica, si no m’equivoco, els únics consellers que han presentat la dimissió són els dos màxims dirigents d’ERC. I no només això, també els seus consellers han estat els únics que han estat expulsats d’un govern. En les anteriors ocasions des d’ERC es va dir que es faria autocrítica i sembla que només ha servit perquè ara es digui, un altre cop, que es farà autocrítica. Potser seria hora que, a part de dir-ho també es faci. O sigui, ¿i sí passem de l’autocrítica a l’actocrítica? La dimissió de Puigcercós, encara que tard, és un exemple d'actocrítica.
3) Malgrat això, no es pot negar que té molt mèrit la valentia que han tingut els dirigents d’aquest partit a l’hora de posar el seu càrrec a disposició quan han cregut que havien comès algun error. Molts altres consellers, d’aquest i d’anteriors governs, han mantingut el càrrec malgrat la seva nefasta gestió i que haurien hagut de plegar per motius més justificats.
4) Com deia, gairebé tothom es permet el luxe d’opinar sobre ERC i aconsellar els passos que ha de seguir, inclòs un servidor. Però la gent del partit no hauria de fer massa cas d’aquelles opinions que vénen dels salvapàtries, sigui quina sigui aquesta pàtria, que en realitat pretenen salvar els seus partits de referència. Consellers (parlo d’aquells qui donen consells) de CiU, PSC-PSOE, ICV i PP que s’atreveixen a parlar-ne com aquells entrenadors de futbol que comencen una roda de premsa dient “no vull parlar d’àrbitres” per acabar criticant-los. I amb quin cinisme i hipocresia molts d'ells fan veure que lamenten la pèrdua del grup parlamentari català quan, en realitat, el que voldrien és veure la desaparició d'Esquerra.
5) En canvi, potser haurien de fer més cas a aquells qui realment n’opinen o els critiquen perquè s’estimen el partit i desitgen un país més lliure. D’aquests n’hi ha molts que han escrit o verbalitzat algunes propostes molt interessants i se’ls ha ignorat. I no només ignorat, sinó fins i tot menyspreat i intentat silenciar.
6) Perquè si un defecte ha tingut el partir republicà ha estat no obrir-se suficientment a l’aire nou. Si Carod-Rovira es llegís avui la llista de gent que va firmar el manifest “Carod President” li hauria de caure la cara de vergonya de no haver aprofitat el potencial que hi havia en desenes d’aquelles firmes que ara pensen que se’ls va utilitzar primer i ignorar després.
7) I és que allò que diuen molts d’aquests vertaders amics d’ERC és que l’estratègia iniciada a partir del primer tripartit sembla que no duu als resultats esperats. Donar ales a un PSC moribund no només l’ha ressuscitat sinó que ha comportat els millors resultats de la branca a Catalunya del PSOE i a un president de la Generalitat de l’executiva d’aquest partit espanyol i espanyolista.
8) Malgrat tot, els resultats d’aquestes eleccions espanyoles no han estat tan dolents com semblen. En cap cas es tracta d’una “derrota”, tal i com hem sentit aquesta nit al TN de TV3. Són els segons millors resultats en unes espanyoles, unes eleccions en què tradicionalment el votant independentista no s’hi sent identificat.
9) Per tot plegat, no hem de perdre l’esperança que el rumb encara es pugui redreçar. El sentiment independentista realment és molt present i s’ha de convertir en majoritari. CiU s’està adonant que aquest pot ser el camí a seguir. Els propers mesos, en aquest sentit, seran crucials. Tot i les desavinences, convé que el catalanisme de veritat, no aquell manllevat i maquillat, faci pinya davant l’envestida nacionalista espanyola que ens espera.
10) La incertesa i feblesa estratègica d’aquests últims anys fa la impressió que no consolida un full de ruta clar que dugui a convertir-lo en un partit majoritari. Però ERC ha sobreviscut a moments pitjors que aquest i a uns mínims que feien presagiar la pràctica desaparició. Qui sap, potser tots aquells qui ens creiem amb el dret de dir-hi la nostra i ens atrevim a donar consells algun dia ens haurem de menjar les paraules que fa anys que repetim. Quan això passi us asseguro que faré autocrítica i actocrítica.

3 de març del 2008

Canvi d'estratègia

Diuen que rectificar és de savis. Per tant, si fa uns dies us deia que votaria al PP ara m'he adonat que no és la pitjor opció. Com vaig preveure, ni els votants de CiU, ni d'ERC, ni del PNB, ni de Batasuna, ni ningú m'ha fotut cas. Les enquestes així ho demostren. Així doncs, sembla clar que el PP no guanyarà per majoria absoluta.
Doncs bé, canviem d'estratègia. Si la majoria absoluta dels dos partits sembla impossible, no ens queda cap més remei que buscar el gran Pacte Nacionalista (parlo de nacionalistes espanyols). Aquest és el pacte que agradaria a una bona majoria d'espanyols i d'espanyolistes per frenar el catalanisme i el basquisme. ¿Què ha de passar per aconseguir-ho? Doncs que aquests dos partits treguin el mínim de vots possible. Només si perden diputats a compte dels altres partits, especialment els basquistes i catalanistes, no els quedarà cap més remei que pactar per arraconar-nos.
Però ¿què és allò que port forçar encara més aquest pacte, que seria la pitjor de les pitjors opcions possibles? Doncs que al Congrés dels Diputats hi hagués dos grups parlamentaris catalanistes: el de CiU i el d'ERC. Tenint en compte que CiU té assegurat aquest grup, no ens queda cap més remei que votar amb força a ERC. Suposo que a tots els votants catalanistes, votin qui votin, els faria il·lusió que això passés, oi?
Ara que ho acabo d'escriure m'adono com he passat, en una setmana, de voler votar el PP a proposar fer-ho per ERC. Potser sí que el torellonenc Jordi Casals té raó quan diu que les meves propostes són surrealistes. Jo en dic esquizofrenopolítica.

2 de març del 2008

Quina mena de Periodisme

Avui fa una setmana us informava que a la Facultat de Comunicació Blanquerna es presentava el nou llibre de Carles Quílez "Mala vida". Em va tocar fer d'amfitrió i us volia fer cinc cèntims d'algunes coses de les que es van dir. L'autor del llibre va explicar l'elaboració del text i ho va il·lustrar amb un vídeo amb entrevistes a delinqüents i assassins. Amb sang freda algun d'aquests pajarus explicava com van cometre els seus delictes.
El motiu principal del llibre és trencar la versió oficial que estem acostumats a sentir en boca dels mitjans que habitualment fan d'amplificadors de gabinets de premsa. Jutjats, fiscalies, cossos policials, advocats, etcètera, han après, segons Quílez, a posar filtres a la informació perquè ens arribi el màxim de manipulada (entenent com a manipulació la tria de la informació que es considera més favorable als propis interessos). Vaja, una manera de donar la veu a "l'altre", si se'm permet aquest petit homenatge a Kapuscinski (que també va aparèixer citat en algun moment).
Pel que fa a José María Mena, l'exfiscal, va arribar amb gairebé una hora de retard per un compromís inaludible. La seva intervenció no va decebre aquells qui volien sentir sentències clares (com s'espera d'algú que durant tants anys n'ha dictat, de sentències). La seva, de conclusió, va ser que la delinqüència dels autòctons almenys la comet gent que potser algun dia pot ser reinserida a la societat mentre que els immigrants delinqüents no es poden reinserir perquè no han estat mai "inserits".
Però, en realitat el que m'agradaria comentar, perquè negar-ho, és la resposta que els dos ponents van donar a una pregunta del moderador de l'acte, o sigui, d'un servidor. Els vaig preguntar com és que sovint sentim la veu del botxí, del delinqüent de diferents graus de delinqüència, inclosos els terroristes islamistes, però que, en canvi, mai sentim la veu d'ETA. I, en definitiva, si creien que això era una falta de democràcia. La resposta, dels dos, va coincidir en afirmar que ETA, en realitat, és l'actor del conflicte que no vol parlar. Mena, a més, hi va afegir dos arguments més. El primer és que es tracta d'un col·lectiu que es troba en la clandestinitat i que quan vol parlar ja ho fa a través dels seus mitjans "oficials". El segon, que donar-li la veu, en realitat, no és res més que fer apologia del terrorisme. "Espero haber respondido a su pregunta" va concloure l'exfiscal.
Sí que em va respondre la pregunta, però no coincideixo amb els seus arguments. Una vegada li vaig preguntar a un amic basc si era fàcil entrevistar ETA i em va dir que quan volgués em donaria un telèfon que em diria com aconseguir-ho. Sí que és veritat que ETA és clandestina. Sí que es veritat que quan vol comunicar coses ho fa a través de mitjans amics. I també és veritat que la cúpula directiva de l'organització no concedeix entrevistes a tothom. Però ETA la formen centeneras de militants. Alguns empresonats, alguns que han complert condemna, alguns crítics amb la direcció, alguns fugits de la justícia, però molts d'ells fàcils d'utlitzar com a font informativa i que tenen ganes de parlar. I sobre si es fa apologia del terrorisme quan se li dóna la veu hi estaria d'acord si s'acceptés que cada vegada que es dóna la veu a una font que no pensa com tu és també fer apologia d'aquella ideologia, inclosos aquells delinqüents autòctons que davant de pantalla expliquen amb pèls i senyals com han fotut un tret al cap d'algú que li feia nosa.