2 de març de 2008

Quina mena de Periodisme

Avui fa una setmana us informava que a la Facultat de Comunicació Blanquerna es presentava el nou llibre de Carles Quílez "Mala vida". Em va tocar fer d'amfitrió i us volia fer cinc cèntims d'algunes coses de les que es van dir. L'autor del llibre va explicar l'elaboració del text i ho va il·lustrar amb un vídeo amb entrevistes a delinqüents i assassins. Amb sang freda algun d'aquests pajarus explicava com van cometre els seus delictes.
El motiu principal del llibre és trencar la versió oficial que estem acostumats a sentir en boca dels mitjans que habitualment fan d'amplificadors de gabinets de premsa. Jutjats, fiscalies, cossos policials, advocats, etcètera, han après, segons Quílez, a posar filtres a la informació perquè ens arribi el màxim de manipulada (entenent com a manipulació la tria de la informació que es considera més favorable als propis interessos). Vaja, una manera de donar la veu a "l'altre", si se'm permet aquest petit homenatge a Kapuscinski (que també va aparèixer citat en algun moment).
Pel que fa a José María Mena, l'exfiscal, va arribar amb gairebé una hora de retard per un compromís inaludible. La seva intervenció no va decebre aquells qui volien sentir sentències clares (com s'espera d'algú que durant tants anys n'ha dictat, de sentències). La seva, de conclusió, va ser que la delinqüència dels autòctons almenys la comet gent que potser algun dia pot ser reinserida a la societat mentre que els immigrants delinqüents no es poden reinserir perquè no han estat mai "inserits".
Però, en realitat el que m'agradaria comentar, perquè negar-ho, és la resposta que els dos ponents van donar a una pregunta del moderador de l'acte, o sigui, d'un servidor. Els vaig preguntar com és que sovint sentim la veu del botxí, del delinqüent de diferents graus de delinqüència, inclosos els terroristes islamistes, però que, en canvi, mai sentim la veu d'ETA. I, en definitiva, si creien que això era una falta de democràcia. La resposta, dels dos, va coincidir en afirmar que ETA, en realitat, és l'actor del conflicte que no vol parlar. Mena, a més, hi va afegir dos arguments més. El primer és que es tracta d'un col·lectiu que es troba en la clandestinitat i que quan vol parlar ja ho fa a través dels seus mitjans "oficials". El segon, que donar-li la veu, en realitat, no és res més que fer apologia del terrorisme. "Espero haber respondido a su pregunta" va concloure l'exfiscal.
Sí que em va respondre la pregunta, però no coincideixo amb els seus arguments. Una vegada li vaig preguntar a un amic basc si era fàcil entrevistar ETA i em va dir que quan volgués em donaria un telèfon que em diria com aconseguir-ho. Sí que és veritat que ETA és clandestina. Sí que es veritat que quan vol comunicar coses ho fa a través de mitjans amics. I també és veritat que la cúpula directiva de l'organització no concedeix entrevistes a tothom. Però ETA la formen centeneras de militants. Alguns empresonats, alguns que han complert condemna, alguns crítics amb la direcció, alguns fugits de la justícia, però molts d'ells fàcils d'utlitzar com a font informativa i que tenen ganes de parlar. I sobre si es fa apologia del terrorisme quan se li dóna la veu hi estaria d'acord si s'acceptés que cada vegada que es dóna la veu a una font que no pensa com tu és també fer apologia d'aquella ideologia, inclosos aquells delinqüents autòctons que davant de pantalla expliquen amb pèls i senyals com han fotut un tret al cap d'algú que li feia nosa.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Només dir-te, Enric, que d'acord amb la legislació vigent, cap fiscal dicta mai una sentència.

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Benvolgut anònim. Gràcies per l'apreciació. Però suposo que el senyor Mena abans de fiscal va exercir de jutge i que en devia dictar alguna, no?

Anònim ha dit...

Benvolgut Enric,
Aquesta és una dada que ignoro, tot i que crec que tota la carrera del Sr. Mena s'ha desenvolupat a la fiscalia. De tota manera no hi posaria la mà al foc. Sí que és cert, però, que els fiscals a vegades sembla que sentenciïn més que no pas els propis jutges; en això sí que et dono la raó.