31 de desembre del 2011

Aquest 12 ja en són 39

Aquest del 2012 ha estat el meu 39è Cap d'Any. Fem un repàs a aquests 39 anys amb una cançó per any:

1) 1973
Aquest va ser el meu any de naixement. I aquesta ha estat, possiblement, la cançó que més m'ha marcat i que més vegades he escoltat i els Rolling Stones han estat el meu grup preferit, com podreu comprovar.



2) 1974

El meu primer Cap d'Any va ser el del 74, pocs mesos després d'haver nascut. Lluís Llach va editar aquest any un dels seus millors discs, "I si canto trist..." amb cançons com Que tinguem sort. Però jo em quedo amb aquesta Cançó a Mahalta. Us passo l'última vegada que la va cantar, el 2007.


3) 1975
David Bowie no ha estat precisament un dels meus cantants preferits, però en aquesta llista no hi podia faltar:


4) 1976
Queen sí que l'he escoltat molt. Potser més cap al final de la seva carrera, però aquesta cançó va ser un dels seus primers èxits.


5) 1977

Supertramp també ha tingut un raconet a la meva vida. No molt gran, però suficient com per apreciar cançons com aquesta.



6) 1978
Aquest sí que va ser un gran any. L'any de "Some Girls" dels Stones i, per tant, l'any d'una altra de les meves preferides. Gran versió en concert.


7) 1979
Dire Straits, un altre dels grups de capçalera. Especialment a partir del "Money for Nothing". Però abans, van fer grans perles.


8) 1980
Aquesta cançó és un himne. Imprescindible.


9) 1981
A partir d'aquest any, vaig començar a ser conscient de què escoltava. I The Police va ser un dels meus referents.


10) 1982
Un altre de les meves preferides dels Stones. Ho sento, aquesta no hi podia faltar.


11) 1983
A partir d'aquí se'm farà molt difícil escollir una cançó per any. Aquest 83, per exemple, podria posar Michael Jackson. Però com que no ha estat un dels meus preferits, he d'escollir una altra de The Police. Sense cap mena de dubte, la que més vegades he escoltat.


12) 1984
Potser és l'única cançó pròpia que m'agrada de Nena. Però m'agrada molt i l'he ballat molt, també.


13) 1985
Aquest any sí que va ser molt productiu, musicalment parlant. Springsteen, Dire Straits, etcètera. Potser us hauria de posar un fragment del concert d'en Lluís Llach al Camp Nou, la primera vegada que entrava al camp del Barça, però si hi ha una cançó que vam cantar molt al col·le aquell any, aquesta va ser:


14) 1986
Bé, potser seria hora de posar temes més nostrats, no? Un altre himne. La millor cançó d'El Último? No ho sé, però L.P. d'"Enemigos de lo Ajeno" el vaig gastar cara i cara.


15) 1987
Els U2 i "The Joshua Tree". No hi ha paraules per definir aquest disc i aquesta cançó


16) 1988
El gran any, musicalment parlant. El meu primer macroconcert amb Bruce Springsteen i després Amnistia Internacional. Aquesta va ser el meu primer gran concert i així va començar, amb la cançó que donava nom al disc editat aquell mateix any.


17) 1989
De l'any 1987 us havia d'haver posat Sau... i el seu "No puc deixar de fumar". Però com que el 1989 van treure el segon disc "Per la porta de servei", en posarem una de doble d'aquest disc. Així vaig veure Sau... per primer cop, amb en Sabater amb la mateixa americana durant tota la gira.


18) 1990
Aquesta cançó és del 89, però va ser un dels més escoltats el 1990. I mira, volia posar-la a la llista.


19) 1991
Loquillo y los Trogloditas. Grans discs, també. Tot i que després vaig perdre certa simpatia, sobretot quan el senyor parlava de política. Però com que els dos tenim simpatia pels Stones...


20) 1992
The Cure, aquella època, era un grup de nenes. Però amb el temps m'han anat agradant, i molt. Especialment cançons com aquesta.


21) 1993
Un altre d'aquells grups d'un "hit", i poca cosa més. Però mira, és d'aquelles cançons que et feien ballar.



22) 1994
Els Pets han anat millorant, i molt, disc rere disc. Per mi, el primer salt qualitatiu el van fer amb "Brut Natural". Amb aquesta cançó, un ja començava a sentir nostàlgia de la seva infància.


23) 1995
Els Lax'n'Busto no han estat dels meus grups preferits en català. Tot i així, hi ha algunes cançons que he escoltat bastant. Aquesta, precisament, no és una d'elles. Però és un dels millors temes del disc que van editar el 1995.


24) 1996
Grups com Oasis semblava que podien ser els substituts d'altres que ja començaven a fer-se grans. Tot i així, a partir d'aquesta època vaig començar a desconnectar de la música cantada en anglès i, com podreu veure, vaig centrar l'atenció sobretot en la feta i cantada en català.



25) 1997
En Quimi Portet, aquest sí que ha estat un gran referent. El seu segon disc, "Hoquei sobre pedres", va ser un gran descobriment. Tot i que la meva preferida del disc és Massa, aquest vídeoclip és genial.


26) 1998
The Verve va editar aquesta cançó i els Rolling Stones van ser tan fills de puta que se'n van apropiar l'autoria. El vídeoclip també és molt bo.


27) 1999
Els Umpah Pah primer, i l'Adrià Puntí després, han compost una de les banda sonores més suggerents de finals del segle passat.


28) 2000
U2 va fer un dels disc més complerts, després del "Joshua Tree" amb aquest "All that you can't leave behind". Difícil triar una cançó d'aquell disc.


29) 2001
Per mi, l'últim disc d'estudi de Sopa de Cabra va ser també el millor.


30) 2002
I el primer comiat de Sopa de Cabra va ser dur, però també va servir per descobrir una cançó que m'havia passat per alt.


31) 2003
Aquest any va ser l'últim en què en Pemi Fortuny va editar un disc d'estudi amb els Lax'n'Busto. D'aquest disc hi ha grans cançons, algunes amb tanta marxa com aquesta.


32) 2004
Del disc "Agost" em quedo la cançó Feliç. Però com que no tenen vídeoclip, us passo la que dóna nom a l'àlbum.



33) 2005
Sanjosex va ser una gran descoberta del 2005. Des de llavors, fan incondicional.


34) 2006
Antònia Font els vaig descobrir realment aquest 2006 amb "Batiscafo Katiuscas". Wa Yeah ha estat la cançó que més han ballat els meus fills, com podeu comprovar en aquest vídeo, i potser la primera cançó que s'han après d'un grup català.


35) 2007
I Mishima ha estat un altre dels grans descobriments d'aquest principi de segle.


36) 2008
Sí, no es pot negar, el gran descobriment del 2008 va ser Manel.


37) 2009
L'any 2009 va ser el de la mort d'Estanislau Verdet. Tot i que aquest any no va publicar cap disc, sí que es van fer públics alguns dels seus vídeoclips. L'any 2010 va ser també l'any d'un gran disc de Pau Vallvé. Així que vull dedicar el 2009, l'any de transició de l'Estanislau a en Pau, o d'en Verdet a en Vallvé, amb aquest vídeoclip que, si no vaig equivocat, van fer uns alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna.


38) 2010
IX! és d'aquells grups de solatge. Guanyen amb el temps. Convé anar-los escoltant. Fins que arriba un moment que no te'ls pots treure del reproductor de CD's.


39) 2011
I sí, aquest 2011 ha tornat a ser l'any de Manel, tot i que probablement algun altre grup s'ho mereixeria més que el grup barceloní. Sí, els Antònia Font s'ho mereixen. A veure quines sorpreses agradables ens esperen aquest 2012. Alguns molt agradables, com els Amics de les arts, Mishima o Quimi Portet, tal i com ens expliquen els amics de l'Enderrock.

17 d’octubre del 2011

Lizarra i congrés de pau 2011

Avui s'ha firmat un document de pau de proposta de resolució del conflicte basc i la fi d'ETA. El 12 de setembre de 1998 es firmava al País Basc el pacte de Lizarra. Doncs bé, aquí teniu alguns fragments dels dos documents confrontats. Busqueu les diferències i digueu-me si això no es podia haver resolt fa 13 anys:

Lokarri 2011

Llamamos a ETA a hacer una declaración pública de cese definitivo de la actividad armada, y solicitar diálogo con los gobiernos de España y Francia para tratar exclusivamente las consecuencias del conflicto.

Lizarra 1998

El proceso de diálogo y negociación puede propiciarse con conversaciones multilaterales que no exijan condiciones previas infranqueables para los agentes implicados, a fin de que el diálogo pueda producirse.

El proceso de negociación y resolución propiamente dicho, que lleva implícitos la voluntad y el compromiso de abordar las causas del conflicto, se realizaría en unas condiciones de ausencia permanente de todas las expresiones de violencia del conflicto.

Lokarri 2011

En nuestra experiencia de resolver conflictos hay a menudo otras cuestiones que si son tratadas pueden ayudar a alcanzar una paz duradera. Sugerimos que los actores no violentos y representantes políticos se reúnan y discutan cuestiones políticas así como otras relacionadas al respecto, con consulta a la ciudadanía, lo cual podría contribuir a una nueva era sin conflicto. En nuestra experiencia terceras partes observadoras o facilitadoras ayudan el diálogo. Aquí, el diálogo también podría ser asistido por facilitadores internacionales si así fuese decidido por las partes involucradas.

Lizarra 1998

La resolución política sólo puede plasmarse a través de un proceso de diálogo y negociación abierto, sin exclusiones respecto a los agentes implicados y con la intervención de la sociedad vasca en su conjunto.

La negociación debe ser global, en el sentido de abordar y dar respuestas a todas las cuestiones que constituyen el conflicto así como a las que son consecuencia de éste. No hay agendas limitadas. En este sentido, la negociación no debe ser concebida como un proceso de ganancias particularizadas sino para resolver el conflicto.

15 d’octubre del 2011

Entrant i sortint

Últimament, com heu comprovat, no escric gaire al blog. El motiu? Falta de temps i també perquè em demanen col·laborar en d'altres espais. Us en faig un resum.

- El present ja és aquí. Publicat al blog "Emparaulant la realitat" del diari ARA.
- ETA en campanya. Publicat a la col·laboració "L'eixavuiro" d'Intocable Digital.
- Nucli, cadavegada menys antic. Publicat a "Ges Avall" d'El Ter

Finalment, també he començat una col·laboració amb El 9 TV, concretament al programa "De bat a bat" presentat per Jordi Vilarrodà. Us passo aquesta primera tertúlia amb Cesc Poch, Anna Piella i Josep Pujadas:

16 de setembre del 2011

Ho estem pETAnt!

Aquesta setmana, immodestament, us he de confessar que ho estic pETAnt a la xarxa, tant al Twitter com al YouTube.
Anem a pams.
Per la diada, el president Pujol va decidir regalar-nos un dels seus èxits mundials. Aquesta vegada parlant-nos de les Jenifers. Doncs bé, no se'm va ocórrer res més que agafar el tall de veu i fer-lo coincidir amb la cançó d'Els Catarres. El resultat:



Poc després, l'ARA va penjar el vídeo i vaig decidir fer la versió del videoclip:



Amb poc més de 5 dies, el vídeo ha rebut més de 80.000 visites i desenes de comentaris. Si teniu un moment, mireu-vos els comentaris. Són delirants. Ahir vaig tenir l'oportunitat de parlar amb l'Èric, el cantant d'Els Catarres, i li vaig dir que si volia em podia denunciar per l'ús que faig de la seva cançó. I em va contestar que no, que tot plegat els va bé per la publicitat que els fem. I és que, fins i tot, com era d'esperar, l'APM? va fer la seva versió:



I també "El Matí i la mare que el va parir":



Bé, això per un cantó. Per l'altre, suposo que ja esteu al cas de la manipulació d'El Mundo d'una foto perquè aparegués enquadrada la paraula ETA. A Comunicació 21 us expliquen molt bé la polèmica. Aquesta és la foto:


A partir d'aquí, se'm va ocórrer fer un Twitt que deia "si us plau, envieu a perquè no se li acabin les idees". Doncs bé, el hasthag #paraulesambETA es va convertir en Trending Topic, en poques hores, a Catalunya primer i a Espanya després:

Doncs res, ben mirat, estem tots plegats una mica malalts, no?

Debut a Osona.Com

Des d'aquesta setmana he començat una nova col·laboració, desinteressada com tota la resta, a Osona.Com. M'he estrenat amb un article titulat "El Cap i a la fi" que remet a un altre que vaig publicar aquí ja fa uns anyets: "Pancartistes oficials".

31 de juliol del 2011

Poliphilo (Torelló, FM11)
















Festa Major de Torelló, 2011. Fotografies del Poliphilo, l'únic esport del món sense normes.

4 de juliol del 2011

Confusa repercussió de Calgary 88

Ostres, ara resulta que un anònim m'ha deixat un missatge en l'entrada anterior en què em diu que ha sentit una referència al meu exercici postfotogràfic de Calgary 88 a Catalunya Ràdio. La busco, i la trobo. Divendres en Pere Mas va entrevistar als Antònia Font i en van parlar. En Joan Miquel Oliver no sap de què va la història, però en Pau Debon sí.
Aquí la podeu escoltar. El fragment en què en parlen és a partir del minut 17, aproximadament:

30 de juny del 2011

El Sí sempre guanya

He publicat una nova entrada al blog del diari ara titulada "Estadística per a periodistes", molt semblant a una altra que vaig publicar fa mesos en aquest mateix blog "Suspendre estadística". Les dues són reflexions a partir d'unes enquestes que demostren que si es convoqués un referèndum sobre la independència el Sí guanyaria per més d'un 60% dels vots.

27 de juny del 2011

Calgary 88 postfotogràfic

CALGARY 88
Calgary 88 és, per mi, una de les millors cançons del nou disc, Lamparetes, d'Antònia Font. Tant m'agrada que fins i tot la vaig fer entrar a l'examen del passat mes de juny a l'assignatura Ràdio Creativa dels alumnes de 4t de la Facultat de Comunicació Blanquerna (en part dedicada a una de les meves alumnes, Alba Ariño, campiona d'Espanya de gimnàstica estètica). Els vaig preguntar quines funcions musicals creien que podria fer aquesta cançó a la ràdio.
La història que explica Calgary 88 no deixa de ser una cursilada, però està tan ben interpretada que es fa difícil que no t'emocioni. A més, per a un servidor, l'any 1988 va ser un gran any, sentimentalment parlant. I suposo que no sóc l'únic que vaig pensar, en algun moment, "i si la història fos certa?". De fet, fins i tot m'ho van preguntar a l'hora de l'examen i els vaig respondre que suposava que no, però que no ho havia comprovat. I aquí, en bona part, va començar aquesta història.

MANIFEST POSTFOTOGRÀFIC
I dic "en bona part" perquè la cosa ja venia de més lluny. Fa anys que sóc un seguidor de Joan Fontcuberta. Gràcies a la companya de feina, i exprofessora, Sandra Balsells, vaig descobrir aquest geni de la fotografia. La meva admiració per Fontcuberta ja va tenir els seus primers fruits en un treball fotogràfic que vaig penjar en aquest blog fa uns anys i que vaig titular Infantificció. Es tractava d'agafar joguines de nens i fotografiar-los en un context en què donés una sensació de formar part de la realitat. Aquí en teniu un exemple:

De Fontcuberta és coneguda, sobretot mediàticament, la història de l'astronauta Ivan Istochnikov (Joan Fontcuberta en rus) que suposadament les autoritats soviètiques havien fet desaparèixer del mapa. En el seu web podreu seguir la història. Un relat que el fotògraf català es va inventar a partir de retocar unes fotografies en què ell mateix hi apareixia caracteritzat com a Ivan Istochnikov. Es tractava de fer-nos creure el contrari, o sigui, que els russos havien aniquil·lat l'astronauta de les fotografies. I va colar. I tant, que va colar, que fins i tot el programa Cuarto Milenio en va emetre un capítol.
Aquí teniu la fotografia retocada, primer, i l'original, després:



I aquí teniu el vídeo de Cuarto Milenio:


Fa poques setmanes, Joan Fontcuberta va publicar al suplement Culturas de La Vanguardia, El Manifest Postfotogràfic. Aquests són els 10 punts que el resumeixen:

Decálogo posfotográfico
¿Cómo opera la creación radical postfotográfica? Esta sería una propuesta plausible expresada de forma tan sumaria como tajante:

Sobre el papel del artista: ya no se trata de producir obras sino de prescribir sentidos.

Sobre la actuación del artista: el artista se confunde con el curador, con el coleccionista, el docente, el historiador del arte, el teórico... (cualquier faceta en el arte es camaleónicamente autoral).

En la responsabilidad del artista: se impone una ecología de lo visual que penalizará la saturación y alentará el reciclaje.

En la función de las imágenes: prevalece la circulación y gestión de la imagen sobre el contenido de la imagen.

En la filosofía del arte: se deslegitiman los discursos de originalidad y se normalizan las prácticas apropiacionistas.

En la dialéctica del sujeto: el autor se camufla o está en las nubes (para reformular los modelos de autoría: coautoría, creación colaborativa, interactividad, anonimatos estratégicos y obras huérfanas).

En la dialéctica de lo social: superación de las tensiones entre lo privado y lo público.

En el horizonte del arte: se dará más juego a los aspectos lúdicos en detrimento de un arte hegemónico que ha hecho de la anhedonia (lo solemne + lo aburrido) su bandera.

En la experiencia del arte: se privilegian prácticas de creación que nos habituarán a la desposesión: compartir es mejor que poseer.

10º En la política del arte: no rendirse al glamur y al consumo para inscribirse en la acción de agitar conciencias. En un momento en que prepondera un arte convertido en mero género de la cultura, obcecado en la producción de mercancías artísticas y que se rige por las leyes del mercado y la industria del entretenimiento, puede estar bien sacarlo de debajo de los focos y de encima de las alfombras rojas para devolverlo a las trincheras.

Em quedo sobretot amb la idea del punt 5è, o sigui, l'art de la fotografia, avui en dia, ja no és tant la creació pròpia sinó l'apropiació d'imatges i manipular-les amb finalitats artístiques. De fet, això no és tan nou. Què feia, sinó, Andy Warhol? Per suposat, es tracta d'un manifest altament provocador. La mateixa Sandra Balsells, fotoperiodista de batalla, ja ha mostrat el seu desacord amb la tesi del document del seu col·lega i amic.
La veritat és que es tracta d'un debat molt interessant. Un debat, el dels límits de l'art, tan vell com el mateix art. Quantes vegades, en altres èpoques històriques, s'ha despreciat allò que dècades o segles després han estat considerades autèntiques obres d'art.

FAKE O D'OBRA D'ART?
Feia temps que em corria pel cap la idea de fer una falsificació, salvant les enormes distàncies qualitatives, semblant a la de Fontcuberta amb l'astronauta fantasma. I aquí és un encaixen totes les peces. La cançó d'Antònia Font podia ser un bon pretext per tal de crear una realitat paral·lela històrica en forma de notícia de diari. Què millor que fer-ho, a més, amb un grup que, curiosament, també li agrada parlar d'astronautes.
De fet, Calgary 88 no deixa de ser una falsificació històrica ja que fa servir elements reals (patinatge artístic, els Jocs Olímpics de Calgary 88, la cançó de Modern Talking, la parella russa i sueca, etcètera) però amb un relat de ficció. I d'això en fan una obra d'art, una peça musical impecable. En canvi, no he vist ningú qualificant-la de falsejar la història. Per què? Doncs perquè la música, com el cinema o la literatura, tenen llicència per escriure relats ficcionats contextualitzats en un entorn real o realista.
Així va ser com se'm va ocórrer buscar la notícia de la final de patinatge artístic dels Jocs Olímpics de Calgary 1988 a l'hemeroteca d'El Mundo Deportivo, fins que la vaig trobar:

A partir d'aquí vaig fer treballar el Photoshop. Vaig esborrar el titular, el peu de foto i el cos de la notícia. Vaig afegir el nou titular i vaig "embrutar" l'espai del cos de la notícia fins que em va quedar aquesta imatge:


Ara només faltava afegir el text de la notícia. Vaig triar un cos de lletra semblant i vaig començar a redactar la crònica de la final de patinatge artístic. La gràcia era fer-la el més semblant possible al relat de la cançó. Em vaig inventar els noms, excepte la parella russa que, en realitat, va ser la guanyadora de la final. Vaig procurar, però, fer un relat que tingués pistes per descobrir la falsificació. De fet, era massa semblant a la cançó com per ser real. A més, la segona part de la notícia, en què es relaten altres informacions dels jocs, són les mateixes del text original i al final repeteixo una vegada un paràgraf sencer. El resultat final va ser aquest:

Ara ja només faltava fer córrer la falsa imatge i vaig escollir fer-ho a través del Twitter. El missatge era aquest:
- Pels fans d' , i els que no també, mireu què he trobat sobre
El missatge es va començar a retuitejar i comentar. En general, els comentaris eren de celebració per haver descobert que la història era real, tot i que jo, en cap moment, així ho vaig afirmar. @danillenas, exalumne meu, va ser un d'ells. Us passo la seqüència dels seus tuits perquè va ser ell qui va descobrir que la fotografia és un muntatge:
- Espectacular!
- M'acabo de donar compte que era un fake, massa maco per ser veritat:
- Tot i això l'article "fals" és tot una obra d'art!

No seré jo qui qualifiqui aquesta manipulació com a obra d'art, seria massa pretenciós per part meva. Tampoc, però, m'agrada dir-ne "fake". Més aviat en diria un exercici pràctic del que postula Joan Fontcuberta en el seu manifest, com també estic fent amb la sèrie de fotografies de "Bicicleta, Balcó, Ciutat".
Roger Palà, també a través del seu tuiter @RogerPala, després de descobrir que era una falsificació em va escriure:
-: explica la història dels retalls de premsa sobre i . Poca feina? ( / ves.cat/aJQt)

En Roger em demana si és qüestió de "poca feina" i que doni explicacions. Aquí les té, les explicacions. I pel que fa a la "poca feina", tot depèn de com es miri, oi?