Calgary 88 és, per mi, una de les millors cançons del nou disc, Lamparetes, d'Antònia Font. Tant m'agrada que fins i tot la vaig fer entrar a l'examen del passat mes de juny a l'assignatura Ràdio Creativa dels alumnes de 4t de la Facultat de Comunicació Blanquerna (en part dedicada a una de les meves alumnes, Alba Ariño, campiona d'Espanya de gimnàstica estètica). Els vaig preguntar quines funcions musicals creien que podria fer aquesta cançó a la ràdio.
La història que explica Calgary 88 no deixa de ser una cursilada, però està tan ben interpretada que es fa difícil que no t'emocioni. A més, per a un servidor, l'any 1988 va ser un gran any, sentimentalment parlant. I suposo que no sóc l'únic que vaig pensar, en algun moment, "i si la història fos certa?". De fet, fins i tot m'ho van preguntar a l'hora de l'examen i els vaig respondre que suposava que no, però que no ho havia comprovat. I aquí, en bona part, va començar aquesta història.
MANIFEST POSTFOTOGRÀFIC
I dic "en bona part" perquè la cosa ja venia de més lluny. Fa anys que sóc un seguidor de Joan Fontcuberta. Gràcies a la companya de feina, i exprofessora, Sandra Balsells, vaig descobrir aquest geni de la fotografia. La meva admiració per Fontcuberta ja va tenir els seus primers fruits en un treball fotogràfic que vaig penjar en aquest blog fa uns anys i que vaig titular Infantificció. Es tractava d'agafar joguines de nens i fotografiar-los en un context en què donés una sensació de formar part de la realitat. Aquí en teniu un exemple:
De Fontcuberta és coneguda, sobretot mediàticament, la història de l'astronauta Ivan Istochnikov (Joan Fontcuberta en rus) que suposadament les autoritats soviètiques havien fet desaparèixer del mapa. En el seu web podreu seguir la història. Un relat que el fotògraf català es va inventar a partir de retocar unes fotografies en què ell mateix hi apareixia caracteritzat com a Ivan Istochnikov. Es tractava de fer-nos creure el contrari, o sigui, que els russos havien aniquil·lat l'astronauta de les fotografies. I va colar. I tant, que va colar, que fins i tot el programa Cuarto Milenio en va emetre un capítol.
Aquí teniu la fotografia retocada, primer, i l'original, després:
I aquí teniu el vídeo de Cuarto Milenio:
Fa poques setmanes, Joan Fontcuberta va publicar al suplement Culturas de La Vanguardia, El Manifest Postfotogràfic. Aquests són els 10 punts que el resumeixen:
Decálogo posfotográfico
¿Cómo opera la creación radical postfotográfica? Esta sería una propuesta plausible expresada de forma tan sumaria como tajante:
La veritat és que es tracta d'un debat molt interessant. Un debat, el dels límits de l'art, tan vell com el mateix art. Quantes vegades, en altres èpoques històriques, s'ha despreciat allò que dècades o segles després han estat considerades autèntiques obres d'art.
FAKE O D'OBRA D'ART?
Feia temps que em corria pel cap la idea de fer una falsificació, salvant les enormes distàncies qualitatives, semblant a la de Fontcuberta amb l'astronauta fantasma. I aquí és un encaixen totes les peces. La cançó d'Antònia Font podia ser un bon pretext per tal de crear una realitat paral·lela històrica en forma de notícia de diari. Què millor que fer-ho, a més, amb un grup que, curiosament, també li agrada parlar d'astronautes.
De fet, Calgary 88 no deixa de ser una falsificació històrica ja que fa servir elements reals (patinatge artístic, els Jocs Olímpics de Calgary 88, la cançó de Modern Talking, la parella russa i sueca, etcètera) però amb un relat de ficció. I d'això en fan una obra d'art, una peça musical impecable. En canvi, no he vist ningú qualificant-la de falsejar la història. Per què? Doncs perquè la música, com el cinema o la literatura, tenen llicència per escriure relats ficcionats contextualitzats en un entorn real o realista.
Així va ser com se'm va ocórrer buscar la notícia de la final de patinatge artístic dels Jocs Olímpics de Calgary 1988 a l'hemeroteca d'El Mundo Deportivo, fins que la vaig trobar:
A partir d'aquí vaig fer treballar el Photoshop. Vaig esborrar el titular, el peu de foto i el cos de la notícia. Vaig afegir el nou titular i vaig "embrutar" l'espai del cos de la notícia fins que em va quedar aquesta imatge:
Ara només faltava afegir el text de la notícia. Vaig triar un cos de lletra semblant i vaig començar a redactar la crònica de la final de patinatge artístic. La gràcia era fer-la el més semblant possible al relat de la cançó. Em vaig inventar els noms, excepte la parella russa que, en realitat, va ser la guanyadora de la final. Vaig procurar, però, fer un relat que tingués pistes per descobrir la falsificació. De fet, era massa semblant a la cançó com per ser real. A més, la segona part de la notícia, en què es relaten altres informacions dels jocs, són les mateixes del text original i al final repeteixo una vegada un paràgraf sencer. El resultat final va ser aquest:
Ara ja només faltava fer córrer la falsa imatge i vaig escollir fer-ho a través del Twitter. El missatge era aquest:
- Pels fans d' @Antonia_Font, i els que no també, mireu què he trobat sobre #Calgary88 #lamparetes http://t.co/2S2u9nD
El missatge es va començar a retuitejar i comentar. En general, els comentaris eren de celebració per haver descobert que la història era real, tot i que jo, en cap moment, així ho vaig afirmar. @danillenas, exalumne meu, va ser un d'ells. Us passo la seqüència dels seus tuits perquè va ser ell qui va descobrir que la fotografia és un muntatge:
- @enricxicoy @Antonia_Font Espectacular!
- @enricxicoy @Antonia_Font M'acabo de donar compte que era un fake, massa maco per ser veritat: http://yfrog.com/gz093hj
- @catalinacllpns @RogerPala @enricxicoy @banyasegol Tot i això l'article "fals" és tot una obra d'art!
No seré jo qui qualifiqui aquesta manipulació com a obra d'art, seria massa pretenciós per part meva. Tampoc, però, m'agrada dir-ne "fake". Més aviat en diria un exercici pràctic del que postula Joan Fontcuberta en el seu manifest, com també estic fent amb la sèrie de fotografies de "Bicicleta, Balcó, Ciutat".
Roger Palà, també a través del seu tuiter @RogerPala, després de descobrir que era una falsificació em va escriure:
- @enricxicoy: explica la història dels retalls de premsa sobre #calgary88 i @Antonia_Font. Poca feina? (yfrog.com/gzzn3yij / ves.cat/aJQt)
En Roger em demana si és qüestió de "poca feina" i que doni explicacions. Aquí les té, les explicacions. I pel que fa a la "poca feina", tot depèn de com es miri, oi?
La història que explica Calgary 88 no deixa de ser una cursilada, però està tan ben interpretada que es fa difícil que no t'emocioni. A més, per a un servidor, l'any 1988 va ser un gran any, sentimentalment parlant. I suposo que no sóc l'únic que vaig pensar, en algun moment, "i si la història fos certa?". De fet, fins i tot m'ho van preguntar a l'hora de l'examen i els vaig respondre que suposava que no, però que no ho havia comprovat. I aquí, en bona part, va començar aquesta història.
MANIFEST POSTFOTOGRÀFIC
I dic "en bona part" perquè la cosa ja venia de més lluny. Fa anys que sóc un seguidor de Joan Fontcuberta. Gràcies a la companya de feina, i exprofessora, Sandra Balsells, vaig descobrir aquest geni de la fotografia. La meva admiració per Fontcuberta ja va tenir els seus primers fruits en un treball fotogràfic que vaig penjar en aquest blog fa uns anys i que vaig titular Infantificció. Es tractava d'agafar joguines de nens i fotografiar-los en un context en què donés una sensació de formar part de la realitat. Aquí en teniu un exemple:
De Fontcuberta és coneguda, sobretot mediàticament, la història de l'astronauta Ivan Istochnikov (Joan Fontcuberta en rus) que suposadament les autoritats soviètiques havien fet desaparèixer del mapa. En el seu web podreu seguir la història. Un relat que el fotògraf català es va inventar a partir de retocar unes fotografies en què ell mateix hi apareixia caracteritzat com a Ivan Istochnikov. Es tractava de fer-nos creure el contrari, o sigui, que els russos havien aniquil·lat l'astronauta de les fotografies. I va colar. I tant, que va colar, que fins i tot el programa Cuarto Milenio en va emetre un capítol.Aquí teniu la fotografia retocada, primer, i l'original, després:
I aquí teniu el vídeo de Cuarto Milenio:
Fa poques setmanes, Joan Fontcuberta va publicar al suplement Culturas de La Vanguardia, El Manifest Postfotogràfic. Aquests són els 10 punts que el resumeixen:
Decálogo posfotográfico
¿Cómo opera la creación radical postfotográfica? Esta sería una propuesta plausible expresada de forma tan sumaria como tajante:
1º Sobre el papel del artista: ya no se trata de producir obras sino de prescribir sentidos.
2º Sobre la actuación del artista: el artista se confunde con el curador, con el coleccionista, el docente, el historiador del arte, el teórico... (cualquier faceta en el arte es camaleónicamente autoral).3º En la responsabilidad del artista: se impone una ecología de lo visual que penalizará la saturación y alentará el reciclaje.
4º En la función de las imágenes: prevalece la circulación y gestión de la imagen sobre el contenido de la imagen.
5º En la filosofía del arte: se deslegitiman los discursos de originalidad y se normalizan las prácticas apropiacionistas.
6º En la dialéctica del sujeto: el autor se camufla o está en las nubes (para reformular los modelos de autoría: coautoría, creación colaborativa, interactividad, anonimatos estratégicos y obras huérfanas).
7º En la dialéctica de lo social: superación de las tensiones entre lo privado y lo público.
8º En el horizonte del arte: se dará más juego a los aspectos lúdicos en detrimento de un arte hegemónico que ha hecho de la anhedonia (lo solemne + lo aburrido) su bandera.
9º En la experiencia del arte: se privilegian prácticas de creación que nos habituarán a la desposesión: compartir es mejor que poseer.
10º En la política del arte: no rendirse al glamur y al consumo para inscribirse en la acción de agitar conciencias. En un momento en que prepondera un arte convertido en mero género de la cultura, obcecado en la producción de mercancías artísticas y que se rige por las leyes del mercado y la industria del entretenimiento, puede estar bien sacarlo de debajo de los focos y de encima de las alfombras rojas para devolverlo a las trincheras.
Em quedo sobretot amb la idea del punt 5è, o sigui, l'art de la fotografia, avui en dia, ja no és tant la creació pròpia sinó l'apropiació d'imatges i manipular-les amb finalitats artístiques. De fet, això no és tan nou. Què feia, sinó, Andy Warhol? Per suposat, es tracta d'un manifest altament provocador. La mateixa Sandra Balsells, fotoperiodista de batalla, ja ha mostrat el seu desacord amb la tesi del document del seu col·lega i amic.La veritat és que es tracta d'un debat molt interessant. Un debat, el dels límits de l'art, tan vell com el mateix art. Quantes vegades, en altres èpoques històriques, s'ha despreciat allò que dècades o segles després han estat considerades autèntiques obres d'art.
FAKE O D'OBRA D'ART?
Feia temps que em corria pel cap la idea de fer una falsificació, salvant les enormes distàncies qualitatives, semblant a la de Fontcuberta amb l'astronauta fantasma. I aquí és un encaixen totes les peces. La cançó d'Antònia Font podia ser un bon pretext per tal de crear una realitat paral·lela històrica en forma de notícia de diari. Què millor que fer-ho, a més, amb un grup que, curiosament, també li agrada parlar d'astronautes.
De fet, Calgary 88 no deixa de ser una falsificació històrica ja que fa servir elements reals (patinatge artístic, els Jocs Olímpics de Calgary 88, la cançó de Modern Talking, la parella russa i sueca, etcètera) però amb un relat de ficció. I d'això en fan una obra d'art, una peça musical impecable. En canvi, no he vist ningú qualificant-la de falsejar la història. Per què? Doncs perquè la música, com el cinema o la literatura, tenen llicència per escriure relats ficcionats contextualitzats en un entorn real o realista.
Així va ser com se'm va ocórrer buscar la notícia de la final de patinatge artístic dels Jocs Olímpics de Calgary 1988 a l'hemeroteca d'El Mundo Deportivo, fins que la vaig trobar:
A partir d'aquí vaig fer treballar el Photoshop. Vaig esborrar el titular, el peu de foto i el cos de la notícia. Vaig afegir el nou titular i vaig "embrutar" l'espai del cos de la notícia fins que em va quedar aquesta imatge:
Ara només faltava afegir el text de la notícia. Vaig triar un cos de lletra semblant i vaig començar a redactar la crònica de la final de patinatge artístic. La gràcia era fer-la el més semblant possible al relat de la cançó. Em vaig inventar els noms, excepte la parella russa que, en realitat, va ser la guanyadora de la final. Vaig procurar, però, fer un relat que tingués pistes per descobrir la falsificació. De fet, era massa semblant a la cançó com per ser real. A més, la segona part de la notícia, en què es relaten altres informacions dels jocs, són les mateixes del text original i al final repeteixo una vegada un paràgraf sencer. El resultat final va ser aquest:
Ara ja només faltava fer córrer la falsa imatge i vaig escollir fer-ho a través del Twitter. El missatge era aquest:- Pels fans d' @Antonia_Font, i els que no també, mireu què he trobat sobre #Calgary88 #lamparetes http://t.co/2S2u9nD
El missatge es va començar a retuitejar i comentar. En general, els comentaris eren de celebració per haver descobert que la història era real, tot i que jo, en cap moment, així ho vaig afirmar. @danillenas, exalumne meu, va ser un d'ells. Us passo la seqüència dels seus tuits perquè va ser ell qui va descobrir que la fotografia és un muntatge:
- @enricxicoy @Antonia_Font Espectacular!
- @enricxicoy @Antonia_Font M'acabo de donar compte que era un fake, massa maco per ser veritat: http://yfrog.com/gz093hj
- @catalinacllpns @RogerPala @enricxicoy @banyasegol Tot i això l'article "fals" és tot una obra d'art!
No seré jo qui qualifiqui aquesta manipulació com a obra d'art, seria massa pretenciós per part meva. Tampoc, però, m'agrada dir-ne "fake". Més aviat en diria un exercici pràctic del que postula Joan Fontcuberta en el seu manifest, com també estic fent amb la sèrie de fotografies de "Bicicleta, Balcó, Ciutat".
Roger Palà, també a través del seu tuiter @RogerPala, després de descobrir que era una falsificació em va escriure:
- @enricxicoy: explica la història dels retalls de premsa sobre #calgary88 i @Antonia_Font. Poca feina? (yfrog.com/gzzn3yij / ves.cat/aJQt)
En Roger em demana si és qüestió de "poca feina" i que doni explicacions. Aquí les té, les explicacions. I pel que fa a la "poca feina", tot depèn de com es miri, oi?
1 comentari:
La historia real de la pareja rusa que ganó la medalla de oro, que también eran novios, es aun más hermosaque la de la canción, pero tuvo un final tragico.
Publica un comentari a l'entrada