29 de novembre del 2009

Un conte de Nadal

IMPOSTURA SUCCESSÒRIA
“No crec que arribi a cap d’any”. La Dolors es va quedar asseguda a la cadira de la sala d’espera de l’hospital i aquelles paraules del metge li anaven ressonant dins el cap. És un oncòleg sensible, amable i d’una familiaritat que s’agraeix. Amb el doctor Huguet es coneixen des que al 2006 li va diagnosticar un càncer als ronyons a la seva mare, la Maria Dolors. La iaia Dolo.
La Dolors ja fa temps que no plora per la seva mare. De fet, no ha vessat mai cap llàgrima per ella. Sí que va plorar per dins quan la seva mare va quedar vídua, un mes abans que tornés a plorar per ella quan el doctor Huguet els va donar la mala notícia. Ella està convençuda que la seva mare va començar a morir el dia que van enterrar el seu marit, en Maurici. A la Dolors no li va afectar la mort del seu pare, almenys no ho va fer negativament. Després de ser testimoni de 45 dels 55 anys de matrimoni dels seus pares, no li va saber greu que en Maurici, el seu pare, se n’anés a l’altra barri. Tot i que la iaia Dolo sempre deia que “has d’entendre el teu pare, les ha passat molt magres” i que s’estimava profundament l’home de la seva vida, la filla única que tenien en comú no perdonaria mai com l’havia tractat.
Ara estava a punt de perdre, també, la seva mare. I això sí que li sabia greu. Poc després que li diagnostiquessin la malaltia, la Dolors va deixar la feina de mestra de matemàtiques de secundària per cuidar la seva mare. Va demanar una excedència, primer, i una baixa per tenir cura d’un familiar, després. També va perdre el seu marit pel camí. Però en Ricard no se n’havia anat a l’altra barri sinó a un altre llit. Per a ell era una càrrega que la seva dona dediqués la seva vida a la seva mare. Per a la Dolors el seu marit era una càrrega que no li deixava cuidar la seva mare. Va ser un descans per tots dos que en Ricard decidís anar-se’n a viure amb una companya seva de feina 7 anys més jove que ell.
La Lola, l’única néta de la iaia Dolo i filla d’en Ricard i la Dolors, estava fent un Erasmus de filologia anglesa a Londres quan la seva mare la va trucar per dir-li que el doctor Huguet li acaba d’anunciar que a la iaia li quedava un mes de vida. “Vols que vingui, mama?”, “no, nena, tu a lo teu”. A la Lola li havia costat molt prendre aquesta decisió: aquest any seria el primer que no celebraria el Nadal en família. Li havia demanat a la seva mare aprofitar que era a Londres per viatjar per Anglaterra amb els seus amics durant les vacances de Nadal. A la Dolors li havia dolgut, però entenia perfectament la seva filla de 21 anys. De fet, era molt conscient que si la Lola havia marxat a Londres era perquè, també, necessitava marxar d’aquell ambient de desamors, dolors, malalties i solituds.
Després d’aquell “no crec que arribi a cap d’any”, la Dolors va romandre asseguda mitja hora més a la cadira de la sala d’espera amb les cames creuades, les dues mans sobre el genoll i el cos lleugerament inclinat cap endavant. Rumiant. Es va aixecar decidida i abans de tornar a l’habitació 2222, va anar al despatx del doctor Huguet. “Doctor, la meva mare sempre havia expressat la seva voluntat de morir a casa”, “ho entenc, demà mateix firmaré la seva alta”.
El 25 de novembre una ambulància va dur la iaia Lola a casa seva. Una casa antiga de poble de dues plantes de 150 mestres quadrats cada una amb 9 habitacions, 3 banys, garatge per a 4 cotxes i jardí de cent metres quadrats més. Una casa de 250 anys d’història en què hi havia viscut la família Rocadaurada. La iaia Dolo era l’última Rocadaurada, de primer cognom, en vida. En aquella casa, entre finals del segle XIX i principis del XX, hi havien viscut fins a 13 persones juntes. L’avi de la iaia Dolo, productor i comerciant de màquines registradores i de comptabilitat, hi vivia amb la seva dona, els seus quatre germans, tres dels quals religiosos, els seus quatre fills, dos dels quals també religiosos, els seus pares i una tieta. Tots ells es van anar morint i només l’hereu de la casa, en Valentí, va tenir fills: la Maria Dolors i en Valentí. El germà de la iaia Dolo va morir de cirrosi amb només 25 anys. Per tant, aquella casa carregada de calaixeres, alcoves, quadres de retrats a l’oli, cortines brodades, butaques de vellut, catifes i làmpades de cristall ara semblava més aviat un museu d’objectes empolsinats i d’olors resclosides i no un lloc per viure. De fet, l’espai que utilitzaven la Dolors i la seva mare era només una habitació, un bany i la cuina.
Els camillers van pujar la iaia Dolo a l’habitació. Estava tot el dia sedada i només obria els ulls dos o tres cops al dia. Els primers dies de tenir la seva mare de nou a casa, la Dolors rebia la visita d’una infermera que l’ajudava a netejar i subministrar els medicaments i els aliments a la seva mare. Però quinze dies més tard la Dolors li va dir que ja ho podria fer ella sola i la infermera no va tornar més. Anava cada dia a l’hospital a buscar les dosis de medicaments i de sèrum.
A mitjan desembre, com cada any, la Dolors va començar a decorar la casa amb objectes de Nadal. Va treure de l’armari la caixa amb boles, llumets i garlandes i el pessebre. Va guarnir l’avet del jardí. Així tenia una distracció per no haver de pensar què seria de la seva vida quan ja no hi fos la seva mare. Sabia que s’hauria d’enfrontar, molt aviat, al repte de reprendre la vida que havia deixat en pausa feia tres anys. De moment, sobrevivia gràcies a la pensió de la seva mare i els diners que li passava el seu exmarit. Però la seva mare no tenia pràcticament ni un ral al banc. El negoci de les màquines registradores feia mig segle que havia pràcticament arruïnat la família. Se li feia costa amunt haver de tornar a donar classes, tot i que era conscient que no tenia alternativa.
I va arribar la nit de Nadal. La iaia Dolo, que no s’havia mogut ni un pam de la posició en què l’havien deixat quan va arribar de l’hospital, s’havia encongint. La pell se li havia anat emblanquint, el nas afilant i havia perdut tots els cabells. El dia 22 havia estat l’últim en què havia obert els ulls. A quarts d’onze de la nit la Dolors li va fer un petó a la seva mare i a cau d’orella li va dir: “mama, vaig a la missa del gall, resaré un parenostre per tu”. A la Dolors li va semblar que la seva mare esbossava un somrís o, almenys, això va voler creure.
Al mateix moment que el mossèn va dir “llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb Ell per sempre” a la Dolors li va recórrer una esgarrifança que la va deixar glaçada. Sigil·losament es va aixecar i se’n va anar cap a casa convençuda que trobaria la seva mare morta. No s’havia equivocat. La seva mare jeia inanimada amb aquell mateix somrís als llavis que li havia semblat veure quan l’havia deixat una hora i mitja abans. Tampoc llavors va plorar, una sensació estranya de lleugeresa, serenor, pau interior i nostàlgia li ho va impedir. Li va fer un últim petó a la seva mare i a cau d’orella li digué: “que descansis, adéu”.
Va agafar un mocador de coll, li va fer passar per sota la barbeta i el va lligar per sobre el cap. Així li mantenia la boca tancada. Tot seguit se’n va anar al rebost i va buidar el congelador gran, aquell de tapa superior de color marró i de forma de bagul. De dins en va treure bosses i bosses de mongetes congelades i paquetets de talls de llom i de filet de pollastre. Feia anys, des que havien comprat la nevera combi de la cuina, que no el feien servir. Va omplir tres bosses d’escombraries i va deixar la tapa del congelador oberta. Va tornar a l’habitació, va agafar la seva mare en braços, pesava molt menys del que s’imaginava, i la va portar al rebost. Amb molta cura, perquè no li caigués, va deixar la seva mare en posició fetal dins el congelador i va tancar la tapa. Va abaixar la temperatura al màxim fins a menys vint-i-quatre graus centígrads. Va anar a la cuina a menjar un tros de torró de Xixona i se’n va anar a dormir.
“Bon Nadal mama! Com està la iaia?” li va dir la Lola des de l’altre cantó del telèfon, “Bon Nadal, cuca, doncs dormint com un angelet, com cada dia”. La Dolors, dos mesos abans, no s’hauria imaginat que el dia de Nadal sentiria una alegria immensa que la seva filla estigués tan lluny de casa. No li volia espatllar aquelles vacances que li feien tanta il·lusió. Els dies següents, la Dolors gairebé no va sortir de casa. Tampoc va tornar a obrir el congelador ni tampoc la porta si trucaven al timbre. Quan estava comprant i es trobava alguna de les seves amigues que li deien que l’anirien a veure ella els contestava que millor que no perquè la seva mare havia de descansar. La Lola havia trucat un parell de cops més i la resposta continuava sent la mateixa: “dormint com un angelet”. Fins i tot se sorprenia de la naturalitat amb què convivia amb el cadàver de la seva mare al congelador.
I va arribar cap d’any. Sola, davant del televisor de la cuina, la Dolors es va menjar el raïm a mitjanit. Cinc minuts més tard trucava la Lola: “Feliç 2010, mama. A nosaltres encara ens falta una hora per arribar-hi.”, “Feliç any nou filla!”. “Com està la iaia?”, “ja ho saps cuca, dormint com un angelet”. Al migdia, mentre la Dolors dinava escudella i carn d’olla a la taula de cuina, va veure i escoltar atentament aquesta notícia a l’informatiu de la tele: “a partir d’avui desapareix l’impost de successions. Entra, doncs, en vigor la nova llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya abans de Nadal i s’aboleix el que alguns col·lectius i partits polítics denominaven l’impost de la mort”.
La Dolors es va aixecar de la taula i se’n va anar a l’habitació de la seva mare i va estendre quatre tovalloles sobre el llit. Se’n va anar al rebost, va treure la seva mare del congelador i la va estirar sobre el llit. A mitja tarda, amb les tovalloles, va eixugar les gotes que quedaven al cos de la seva mare, li va treure el pijama i li va posar el vestit negre que va dur l’any de dol per la mort del seu marit. Va posar la seva mare dins el llit i només va deixar-li el cap a descobert. Va agafar el telèfon per trucar a la funerària i una veu que sonava resignada li digué “en mitja hora som aquí”. Va penjar i va tornar a trucar, ara a la seva filla: “Bona tarda cuca, et truco per dir-te que la iaia ja dorm amb els angelets”.

28 de novembre del 2009

L'editorial preventiu

No ens enganyem, el que volen els senyors Rafael Nadal i José Antich és que la consulta d'Arenys de Munt, les del 13D i les que vindran no ens duguin a l'inevitable independència. L'editorial "La dignitat de Catalunya" que van escriure a quatre mans, i que després van fer arribar als altres diaris editats a Catalunya, només busca una cosa: l'intent desesperat de salvar els seus mobles. L'últim intent per aconseguir que Espanya els escolti i que entengui que els catalans estem a punt de marxar del seu domini si no accepten les mínimes regles de joc que vam escriure amb l'Estatut. En definitiva, l'status quo català té por que la societat civil se li escapi de les mans. I el missatge que està enviant a Madrid, encara que allà no l'acabin d'entendre, és aquest: "us avisem que si no vigileu el què feu nosaltres no podrem impedir la independència de Catalunya". O sigui, aquest editorial, amb la defensa innegable de la catalanitat, li diu a Espanya, desesperadament, que volen continurar sent dependents.
Com us podeu imaginar, doncs, estic d'acord amb la diagnosi que fa, però no amb la solució que proposa. Només cal veure com va titular La Vanguardia l'endemà i ja veiem que, en realitat, no és res més que una defensa d'un estatut que ja va néixer mort.
Per tant, per mi, l'únic editorial al que donaré suport és aquell que, essencialment, digui el mateix que aquest però que, al final, afirmi: "Per tant, esperem impacients la sentència del Tribunal Constitucional per així enterrar l'Estatut i poder començar la redacció de la Constitució de la República Catalana".

De Franch a Franch

Si l'entrada anterior estava dedicada a un Franch aquesta també. Tot i que aquell es diu Miquel i aquest Pere i que diria que els dos comparteixen orígens manlleuencs, en Pere segur, no són de la mateixa família. Avui, doncs, a diferència de l'entrada dedicada a l'alcalde de Torelló, us vull parlar d'un bon amic.
Si fa uns dies us parlava del web de Marçal Sintes ara ho faré del bloc d'en Pere Franch: Franchlyspeaking. Tot i que va néixer fa més d'un any, només té 17 entrades. Per tant, encara està a les beceroles. Malgrat això, les entrades publicades prometen ser un bloc de referència obligada si en Pere aconsegueix trobar temps per escriure-hi més sovint.
En Pere té una dilatada experiència periodística, sobretot a ràdio i premsa. En aquesta última va ser corresponsal als Estats Units i a les ones va conèixer de primera mà la feina de Josep Cuní. Però des de fa més de 10 anys que en Pere va deixar el dia a dia del periodisme per dedicar-se al dia a dia de la universitat a on fa classes de periodisme internacional i de ràdio. I sí, com us podeu imaginar, treballem junts. De fet, fins fa quatre dies i des del juliol del 2002 que ell i jo hem treballat frec a frec dins el departament de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL, els últims tres anys precisament a les "ordres" del director del departament, Marçal Sintes.
Per tant, conec molt bé la manera de treballar d'en Pere i he comprovat que és molt meticulós, perfeccionista, escrupolós i sobretot èticament molt conscienciat. Totes aquestes virtuds traspuen també del seu bloc en què sobretot escriu sobre mitjans i política internacional. Ara només cal esperar, com us deia, que la feina a la facultat i la redacció de la tesi li deixi temps per dedicar-se més sovint al seu bloc. Entreu-hi i ja em direu què us sembla.

26 de novembre del 2009

Carta oberta a l'alcalde de Torelló

Benvolgut conciutadà Miquel Franch,
Aquesta tarda, quan arribava a casa, m’he quedat sorprès de trobar-me un fulletó editat pel consistori que vostè presideix titulat “Reglament de participació ciutadana de Torelló”. M’ha semblat d’una ironia aclaparadora. Així doncs, he pensat que no em podia estar d’escriure-li aquesta carta.
Avui fa un mes que vostè va desempatar una votació al ple municipal en què es demanava donar suport a la consulta popular independentista promoguda per la Comissió 11 de setembre de la Vall del Ges. El seu vot de qualitat va servir per tombar la moció. Ja he escrit anteriorment que considero que CiU, si hagués volgut, podia haver permès que s’aprovés la moció. Però crec, i és una valoració subjectiva, personal i intransferible, que ho van impedir, en bona part, per no fer-lo enfadar a vostè i no fer perillar els acords de govern.
Malgrat això, el seu grup socialista va ser l'únic de votar-hi en contra. Els arguments que va esgrimir la regidora del seu grup municipal, la senyora Flora Vilalta, van ser aquests: que era “una moció polititzada”, que es presentava per motius “oportunistes”, que era il·legal i sobretot perquè “nosaltres no som independentistes, som catalanistes i federalistes”. No tornaré a argumentar els motius per rebatre aquestes fal·làcies. Crec que els vostres arguments es desautoritzen per si mateixos.
Com deia al principi, avui he rebut el reglament de participació ciutadana i en l’article 4.7 llegeixo que “l’Ajunatment reconeix i garanteix a tots els veïns i veïnes (...) el dret a promoure consultes populars”. A l’article 11, a més, regula com s’han de presentar les consultes. Però no ens confonguem, la moció que vostè va rebutjar no demanava que l’Ajuntament organitzés i promogués una consulta vinculant sinó donar suport a una iniciativa popular. O sigui, l’únic que se us demanava és que “reconeguéssiu i garantíssiu als veïns de Torelló a promoure una consulta popular”.
Ja es pot imaginar que, per mi, aquest Reglament neix desacreditat. Per cert, també diu que tenim dret a fer preguntes a l’alcalde per escrit, com ja vaig fer per preguntar-li sobre la nova piscina, però veig que enlloc diu que tenim dret a rebre resposta. En aquest cas, doncs, veig que vostè és coherent ja que tres mesos després encara espero resposta.
Finalment, voldria apel·lar al seu sentit comú, que no dubto que té, per demanar-li que reflexioni si no hauria de rectificar la seva decisió. I és que ¿com se sentirà si 5.000 persones, el 50% del cens, acaba votant en aquesta consulta? Li recordo que vostè va rebre 2.250 vots. ¿Com se sent quan l'acusen, a més, d'entorpir la feina dels ciutadans del seu municipi? ¿Com se sent, una persona que s’autodenomina progressista, no donant suport a un dret reconegut per les Nacions Unides? ¿Com se sent quan veu que exregidors de tots els colors polítics, inclòs del seu, sí que donen suport a la consulta? ¿Com se sent quan es diu que som l'únic municipi de la comarca que no hi donem suport? I li voldria demanar si ¿s’imagina vostè que un govern no accepta una consulta pel simple fet que no està d’acord amb una de les dues opcions de la votació? És com dir que no s’està d’acord a que hi hagi eleccions municipals perquè s’hi presenta l’oposició. Francament, senyor Franch, com se sent?

23 de novembre del 2009

Els amics dels Manel


Són més de 6.345 els amics del grup Manel a Facebook. Ara, entre els amics de veritat segur que hi ha Els amics de les arts, que també tenen amics al Facebook. I no només perquè el que fan els Manel és art sinó perquè aquest és un grup cosí germà dels autors d’“Els millors professors europeus”. Acaben de publicar “Bed & Breakfast”, un disc que musicalment no s'assembla molt al dels Manel, però, en canvi, les lletres sembla que siguin la continuació de les històries del quartet barceloní, tot i que potser van més al gra.
Anem a pams. La primera cançó de “Bed & Breakfast”, "Jean-Luc", comença amb “Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca”. La repesca de les “Corrandes de la parella estable” amb aquell inici de “Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arkadín”. Alhora, aquesta cançó també ens recorda “En la que en Bernat se’t troba” ja que ens les dues cançons tenim a la paret una il·lustració: “un quadre verd” i “un pòster de Godard”. De fet, la noia de Jean-Luc, a part de la dona alta i elegant, podria ser també la dona estrangera, la Dolors o la del pla quinquennal.
A “L’home que va matar Liberty Valance” ens diuen que “totes les guapes sou cambreres” i a “La merda se’ns menja” que “que tot i no ser massa guapo sóc molt divertit”. ¿Recordeu que “els guapos són els raros”? Per cert, el protagonista de “La merda se’ns menja” és en Marcel que amb la Maria no s’hi atreveix, i que s’ho està pensant amb la noia que puja a Verdaguer (nom d'una parada de Metro de Barcelona [Nota de l'autor per a no barcelonins]). Quelcom semblant li passa a “L’home que treballa fent de gos” que no sap com s’ho fa, però sempre acaba relacionant-se amb gent que no és “common people”. Per cert, aquest home, que treballa fent de gos, probablement sigui un d'aquells qui no tenen una feina estable, però, malgrat tot, pot estar content perquè s'acaba tirant la mare de la criatura que celebra la festa d'aniversari i així pot marxar a casa tot cantant: "i a vegades ens en sortim!".
¿I què passa quan les corrandes es converteixen un fandango? Doncs que la paia se’n va a “Reykjavík”. Aquesta cançó ens explica com ell al final es queda “aquell plat del sud de França” que li va “de perles perquè m’aguanta els Tintins”. És curiós que ella, al final, s’emporti els Astèrix. Fins i tot ell ja prefereix Kurosawa a Jaques Tati, potser sí que ja era hora que ho deixessin estar.
La Dolors torna a sortir més endavant, a “Els binocles d’en Pere”. Allà ens explica com és que “entre els caps no hi haurà mirades de complicitat”. I és que en Pere se n’ha cansat, potser perquè “t’has fet vegetariana i balles txà-txà-txà”.
L’Eli us explica molt millor perquè són tan bons “Els amics de les arts”, potser perquè amb ells ja ha compartit algun Breakfast i, qui sap, algun Bed. Jo, que no hi entenc de música, només us puc dir que la meva filla de sis anys ja canta “Olelé! Olalà! Un Shawarma amb tu és el millor que hi ha” i tot seguit em pregunta “papa, què és un xugarma?” I jo que li dic: “una abraçada, com la dels Teletubbies!”

22 de novembre del 2009

100 lectors al Facebook

Fa menys d'una setmana vaig crear al Facebook el grup "Lectors de Ges Avall". Doncs bé, avui diumenge 22 de novembre el grup ja té 97 persones. Tenint en compte els índexs modestos d'audiència d'aquest bloc, estic molt content i agraït a tothom que s'hi ha apuntat. Feia temps que volia donar una mica més de visibilitat a la feina feta aquí, però no trobava el moment. Ara només espero que la família continuï creixent i estar a l'altura. Espero els vostres comentaris a les meves entrades (no les dels meus cabells, aquests us els podeu estalviar) i si de pas us voleu fer seguidors del Bloc també ho podeu fer. Gràcies!

21 de novembre del 2009

L'increïble Manel Fuentes

Títol alternatiu: De Ma(ne)l Borràs

Comencem amb una premissa que convé no obviar: El Matí de Catalunya Ràdio és un magazine. Per tant, és un programa contenidor. Contenidor de continguts, no un contenidor d’escombraries, sinó parlaríem de ràdio-escombraries i no és el cas. Els continguts d’un magazine matinal són una barreja de les dues grans potes de la comunicació de masses: periodisme i entreteniment. Pel que fa al periodisme, podem dir que aquest programa conté els diferents graus d’interpretació de la realitat. Si ho preferiu, però, podem fer servir la terminologia clàssica de periodisme: informació i opinió. Tot i això, ja sabeu que la informació també és interpretació subjectiva de la realitat i, per tant, sempre tindrà gotes d’opinió. Pel que fa a l’entreteniment, tot i que estrictament no parlem d’un entreteniment de ficció, el diferenciem del que considerem periodisme. Ara, algú pot dir que quan al Matí de Catalunya Ràdio fan entreteniment en realitat és un periodisme més light quan toquen temes més interessants que importants, o que fan un periodisme d’humor, quan fan els problemes domèstics.
Feta aquesta prèvia, anem al gra. Ara ja sabem que el senyor Fuentes ha renunciat a fer de showman en un programa d’Antena 3, tot i que havia acceptat una oferta de la cadena estatal. Tot plegat és fruit d’una polèmica políticomediatica a partir d’unes paraules de la diputada de CiU, Meritxell Borràs. He seguit la polèmica a través de l’Avui, on també hi han intervingut, que jo hagi vist, l’Empar Moliner i la Gemma Calvet.
Manel Fuentes és allà a on jo esperava que tard o d’hora arribaria: defensant l’ocupació, cada matí, de la cadira principal de l’estudi 1 de Catalunya Ràdio. Una de les cadires més observades del país. Per tant, no és estrany que saltin les alarmes al mínim gest que es pugui considerar un perjudici pel prestigi del programa i de l’emissora .
Després de llegir l’autodefensa de Fuentes, les acusacions de Borràs i les opinions de Calvet i Moliner, he arribat a algunes conclusions. La primera és que la credibilitat d’El Matí de Catalunya Ràdio la decideixen els seus oients i no pas en Fuentes o la Borràs. En tot cas el que han aconseguit és que la credibilitat del programa sigui tema de debat.
¿Què ens pot dur, com a oients, a jutjar si un dels programes líders de la ràdio a Catalunya pot o no haver perdut prestigi i credibilitat des que Manel Fuentes n’és el conductor? Doncs molts factors. Enumerem-ne alguns.
1) Hi ha qui pot creure que és lleig que algú que condueix el principal programa de la ràdio pública de Catalunya, que tradicionalment ha estat un programa que defensa els valors del catalanisme, hagi acceptat compaginar-ho, encara que ara hi hagi renunciat, amb un programa d’una cadena espanyola i espanyolista. En canvi, d’altres poden pensar que això pot ajudar al Matí perquè així potencia els moments d’entreteniment del programa i guanya nova audiència espanyola.
2) També hi pot haver gent que cregui que és estrany que el conductor d’un programa que s’emet de 6 a 12 i que necessita com a mínim 6 hores més de preparació tingui temps per dedicar-se a altres grans reptes mediàtics. Però d’altres poden pensar que el senyor Fuentes és només una peça més de l’equip i que mentre hi sigui quan ha de presentar-lo, com ja ha fet amb èxit en altres ocasions, ja n’hi ha d’haver prou.
3) La credibilitat del programa també depèn de la imatge prèvia que tinguin del presentador. El seu currículum anterior i les seves tendències ideològiques manifestes condicionen les expectatives dels oients. I especialment aquells qui han treballat amb ell, principalment les persones del sexe femení, tenen molts elements per jutjar la seva professionalitat. En canvi, molta gent pot creure que el prestigi del programa i de l’emissora és fruit de la feina d’uns grans professionals que fa anys que treballen, o han treballat, a l’emissora, com ara la Marta Romagosa o l’Antoni Bassas, i el que faci o deixi de fer Manel Fuentes no variarà gaire la percepció de credibilitat.
4) Per alguns pot dur a la pèrdua de confiança, i per altres una millora, l’actitud bel·ligerant del presentador en el tractament d’alguns temes o, per exemple, la incorporació i eliminació de nous i vells col·laboradors. En definitiva, la percepció de com condueix el programa el presentador també condiciona la imatge que es tingui del programa.
5) Els índexs d’audiència també seran un factor determinant. Si guanya audiència uns diran que és un símptoma de millora en la credibilitat i d’altres opinaran que són fruit de la polèmica. Si perd audiència uns diran que és un símptoma de pèrdua de credibilitat i d’altres opinaran que són fruit de la polèmica.
En definitiva, doncs, és decisió del públic creure si el senyor Fuentes és un paio increïble, un presentador extraordinari, o és un personatge increïble, un presentador no creïble.

20 de novembre del 2009

Minyó rima amb emoció

Un dels moments més emotius que he viscut, i no exagero, va ser el dia que vaig veure coronar el primer 3 de 10 complert de la història. Va ser una diada èpica. El 22 de novembre de 1998 els Minyons de Terrassa, durant la seva diada i comiat de la temporada, van començar a carregar el castell més espectacular dels que es fan i desfan. Aquell dia nevava. Quan l'enxaneta de la camisa malva estava voltant l'aixecador, va patinar i va caure. Ens vam quedar glaçats. El castell no va caure i el van aconseguir desmuntar. Malgrat això, el coratge dels egarencs els va dur a tornar-ho a intentar amb l'escalf i admiració del públic i les altres colles castelleres. El castell va pujar igual de segur i aquesta vegada l'enxaneta el va coronar i el van tornar a descarregar. Les llàgrimes em queien a raig viu.
Enmig d'aquella immensa construcció humana hi havia els meus cosins i el meu tiet: uns Comas de socarrel. Aquesta tarda el germà de la meva mare m'ha trucat a casa i m'ha deixat un missatge al contestador: "...diumenge és la diada dels minyons i es vol fer el 3 de 9, perdó, el 3 de 10, el 5 de 9, el 2 de 9 i el pilar de 8. Tot està molt bé. Avui es farà un super assaig i ni hi cabrem de la gent que ve a assajar. Bueno, per si ho volia veure perquè és una de les darreres vegades que es podrà veure un 3 de 10, em fa l'afecte. I amb tot lo altre, tot plegat són coses que es veuen un cop a la vida i gràcies...". Se m'han posat els pèls de punta només de pensar-hi.
Ho dic de debò, si vols veure un dels espectacles culturals més impressionants del món, no et perdis la XXXI diada dels Minyons de Terrassa aquest diumenge 22 de novembre a les 12 del migdia. Jo estic fent els possibles per anar-hi!

18 de novembre del 2009

En Sintes talla la cinta

Marçal Sintes i Olivella acaba d’inaugurar un web. Periodista format a la premsa comarcal i durant molts anys redactor de política, és un dels opinadors de referència del país. El web reflecteix, precisament, l’articulisme que els últims anys ha compaginat principalment entre l’Avui i El Mundo. Per cert, un web dexcel·lent factura. És membre d’aquell G7 compost, en el seu moment, pels articulistes Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez i Ferran Sáez que havien escrit, entre d’altres, un article memorable titulat “Ara toca president”, una apel·lació a l’aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol, a fer un salt nacional important. També van reclamar a ERC que pactés amb CiU en lloc de fer-ho amb el PSC abans del primer tripartit. Ara fa temps que no sabem res d’aquell G7, però era d’agrair la seva valentia en uns moments polítics en què el temps ens ha demostrat que probablement hauria estat bé que els haguessin fet una mica més de cas en alguns aspectes.
Per tant, en Sintes està inscrit dins aquest corrent ideològico-polític d’un catalanisme que aposta clarament per fer un salt d’autogovern important de la mà dels dos grans partits nacionalistes catalans del país (disculpi senyor Carod si li dic nacionalista a ERC). La seva és una veu que es fa llegir i escoltar, també és tertulià de ràdio i de televisió. Poques vegades et deixa indiferent i sempre introdueix un petit grau de provocació en els seus discursos. Provocació en el sentit que sovint se surt d’un cert status quo establert o, si voleu, del políticament correcte. Entenent com a políticament correcte allò que alguns polítics que s’autodenominen progressistes creuen que és correcte. Això li ha provocat nombroses..., diguem-ne amonestacions, de tots cantons.
T’agradi o no el que diu, Marçal Sintes s’ha de llegir. No només parla de la política nacional o estatal, o del partidisme nacional i estatal, sinó que sovint escriu columnes molt interessants sobre política internacional, sobre temes de societat o de cultura. Gairebé sempre aconsegueix un dels objectius bàsics d’un bon columnista o articulista: dir en poques paraules allò que molts pensem i no sabem com expressar-ho. De moment, només té al web articles dels tres últims mesos però esperem que algun dia hi pengi també els que ha publicat els últims lustres.
Però si us parlo d’en Marçal Sintes és també, i en bona part, perquè sóc company seu a la universitat. No només això, sinó que durant els últims 3 anys i 4 mesos he treballat estretament amb ell, com a coordinador de 3r. Curs i Pràctiques, en el departament de Periodisme que ell dirigeix a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL. Des d’aquesta setmana hi ha un nou coordinador al Departament mentre que jo tinc altres responsabilitats a la Facultat. Per tant, no negaré que l’amistat que ens uneix i la confiança que ha tingut en mi durant aquests anys també condiciona que avui en parli al meu bloc. Tot i així, tampoc negaré que en moltes opinions no coincidim i que sovint hem discutit, o potser millor debatut, sobre aquestes qüestions divergents. Fins i tot és un honor i un plaer que a vegades m’hagi deixat llegir alguns dels seus textos abans que els publiqui o que, en almenys una ocasió, m’hagi citat indirectament en un dels seus articles.
És una llàstima que ja no el puguem llegir diàriament a l’Avui. Els últims temps, després que Vicent Sanchis deixés la direcció, hi ha hagut molts canvis entre els opinadors del diari. Precisament avui, per motius diferents, s’acomiaden dos articulistes més: Teresa Pàmies i Salvador Sostres. Però precisament ara que té aquesta nova eina de comunicació seria un bon moment perquè es plantegés publicar diàriament un text al seu web. Des de la meva taula veig la porta del seu despatx: quan arribi li ho demanaré.

16 de novembre del 2009

Old Nations, New States

En l'anterior entrada us explicava que el dimecres 11 de novembre es va presentar l'Osonosfera a Brussel·les. Ara toca fer la crònica d'aquella escapada d'un dia a la capital europea.
El dia 10, el del meu 36è aniversari, i després d'haver portat els nens al cole, d'haver participat a una reunió i d'haver fet dues classes, agafava l'Aerobús a plaça Catalunya a quarts de cinc de la tarda. La T1 s'assembla molt, moltíssim, a una terminal d'avions. És la conclusió a la que vaig arribar. Allà hi vaig trobar alguns dels companys de vitage, entre ells l'Albert Medrán, en Xavier Peytibi i en Josep Maria Calvet, amb tots tres ja vaig coincidir en un viatge també a Brussel·les la primavera passada. El vol? Bé, gràcies!
A Brussel·les ens creuem amb l'Uriel Bertran. Ja és coincidència, ja, tenint en compte que la persona que ens havia convidat era l'Oriol Junqueras. Allà ens va rebre el seu assistent, en Jordi Bacardit, qui ens va acompanyar fins a l'hotel. A les 10 de la nit, un quart més tard, quedem a la recepció, el doctor Junqueras ens farà una ruta històrica pel centre de Brussel·les.
Com que no hem sopat, ens aturem a un local de Kebab que no diríem que sigui precisament un lloc de fastfood. L'Oriol es cansa d'esperar i se'n va al costat, al Pizza Hut. L'home que ens serveix, mentre ens demana si volem salsa picant, maionesa o ketsup, ens diu: "Espanya? Franco, Franco!". Ens mirem atònits, i ell ho nota. I ho aclareix: "Chiken, Franco...". Ah! "No, no, pollo, pollastre!".
La imatge de l'Oriol Junqueras explicant-nos la relació entre Flandes i Catalunya, camí de la Grand Platz, mentre es menja un tall de Pizza Hut, és impagable. Mentrestant, en Jordi Bacardit pateix un fred que pela ja que s'ha deixat l'anorac al Parlament i només duu una camisa i americana, tot i que havia estat ell qui ens havia advertit que anéssim abrigats. Per fer-nos passar el fred, entrem a una cerveseria regentada per una parella que junts deuen sumar prop de 140 anys. Allà hi trobem els gallecs amb qui coincidirem al cap de poques hores al seminari. Si fos per ells, encara hi seríem fent petar la xerrada i bevent cervesa.
A la sortida atraquem a preguntes a l'Oriol. Respostes: "per més que fem pel nostre país, mai farem prou com alguns dels nostres avantpassats que hi van deixar la vida" o "el que hem d'aconseguir és desactivar els 'no', per tant, ens convé pactar amb el PSC, encara que això ens faci perdre vots". I altres coses que ara no vénen al cas. A la 1 ens n'anàvem a dormir. Vas dormir bé? Com una soca, gràcies!
A les 8 del matí, esmorzats de beicon i ous remanats, pujàvem a l'autobús camí del Parlament. I a les 9 començàvem, força puntuals, el seminari. A la conclusió que arribo del seminari és que som velles nacions que algun dia serem nous estats. Pels volts de les onze, s'obre la porta de la sala i hi apareix Joan Solà, Toni Strubell i Enric I. Canela. Quina sorpresa més agradable! Durant el coffe break del seminari es presenta, a les 11 i 11 de l'11 de l'11, el llibre del viatge dels 10mil.cat. M'agafo un petit entrepà i torno pitant a la sala, no m'ho vull perdre, com tampoc alguns dels corresponsals catalans, hi són l'Albert Segura, la Laia Forés i en Jaume Masdeu. L'acte és molt emotiu, i, sorprenentment, en anglès. En canvi, durant el seminari disposem de traducció simultàia i podem parlar en català. Les paraules, prèvies a l'acte, de Pau Casals davant les Nacions Unides ressonen poderoses i corprenen fins i tot als blocaires gallecs. (No us perdeu aquestes imatges en què, curiosament, hi ha un Junqueras una mica més jovenet). I les de Toni Strubell ressonen amb una contundència que sembla que hagin de fer caure els murs que encara ens separen de la llibertat. Per cert, mentre Strubell ens recorda com Espanya encara no ha fet net amb el franquisme em ve al cap la imatge del regal que va fer Espanya al Parlament Europeu, i que està exposat als passadissos: una reproducció gegant de la primera pàgina de la Constitución Española encapçalada per l'àliga franquista. Potser aquest és el pollastre al que feia referència el paquistanès del dia anterior.
Després del seminari, anem a dinar prop del Parlament, i a la tarda hi tornem. Uns quants seguim a l'eurodiputat Junqueras i entrem per la porta equivocada. Finalment ens troba en Jordi, el seu assistent, que intenta col·lar-nos a l'hemicicle mentre hi ha sessió parlamentària. No ens en sortim i en Jordi demana cap a on hem d'anar a una diputada que està a un despatx guarnit de pósters de Rafa Nadal. Ells dos parlen en anglès. Quan ja marxàvem i estàvem a punt d'agafar l'ascensor, se sent la dona que surt del seu despatx remugant "será gilipollas!", i en anglès ens diu que hem d'agafar un altre camí. Ella sí que va ser gilipolles de no adonar-se que tots sabíem parlar la lengua del imperio.
Finalment ens rep un vell amic, en Ton Orobitg, un dels responsables de comunicació que, molt atentament, respon a tots les preguntes que li fem. Fins i tot les més compromeses. Ja per acabar ens donen 2 minuts per entrar a la tribuna de l'hemicicle, pràcticament buit, mentre sentim una intervenció molt interessant en què es reclama que s'acabi amb la impunitat que demostra Rússia davant la mort d'alguns periodistes.
Ens acomiadem de l'Oriol, que té una reunió sobre petrolieres, i a les set marxem cap a l'aeroport on ens roben la cartera amb una focaccia i quatre bombons. El vol de tornada? Bé, gràcies! A l'Aerobús coincideixo amb en Martí Crespo i quedem que algun dia els aniré a veure a la nova seu de Vilaweb, molt a prop de la nostra Facultat.
A la una em poso a dormir. Vas dormir bé? Com un angelet, mercès! A les 7 del matí sóc a la feina, i és que a les 10 m'esperen a una reunió al Rectorat i abans m'he de llegir prop d'una trentena de correus electrònics.

L'Osonosfera es presenta a Brussel·les

En el marc del Seminari “L’activisme polític a la xarxa”, aquest dimecres es va presentar l’Osonosfera a la seu de Brussel·les del Parlament Europeu. Els eurodiputats del grup Els Verds, Aliança Lliure Europea, Oriol Junqueras, d’ERC, i Christian Engström, del Partit Pirata, van ser els amfitrions d’aquest seminari adreçat a blocaires i periodistes d’internet. Entre els convidats al seminari van intervenir blocaires catalans, bascos, gallecs, escocesos, flamencs i suecs. La intenció de la trobada, en què hi van assistir al voltant de 50 persones, era explicar com es pot fer política 2.0 fent èmfasi en l’experiència de les nacions sense estat.
Un dels dos ponents catalans que va intervenir va ser un tal Enric Xicoy, blocaire fundador de l’Osonosfera, tot i que, perquè negar-ho, un dels menys actiu en les trobades de l'Osonosfera. En la seva intervenció, Xicoy va explicar com i perquè va néixer l’Osonosfera. Es va remuntar a les tertúlies de casino o de cafè com exemple d’allò que pretén recuperar el bloc de blocs de la comarca d’Osona. En aquest sentit, Xicoy va afirmar que “l’Osonosfera pretén reproduir aquell debat intel·lectual i alhora tan local a la xarxa.” Finalment, el blocaire osonenc va assegurar que “el sentiment de pertinença a una comarca és molt viu a Catalunya” i per això té sentit que “tot aquell qui sigui o se senti osonenc, i que tingui un bloc, disposi d’una eina com l’Osonosfera per projectar-se al país i al món”.
En representació de Catalunya, també va intervenir al seminari Martí Crespo, redactor de Vilaweb, i alguns del blocaires més reconeguts de nacions sense estat com Galícia, el País Basc, Escòcia o Flandes. Un dels trets en què van coincidir els participants és que la xarxa permet que es pugui fer una nova política més participativa i també difondre uns pensaments i unes idees que habitualment no tenen cabuda en altres mitjans de comunicació.
Altres dels blocaires convidats i que han escrit sobre aquell seminari són:


15 de novembre del 2009

Conciliacions

L’altre dia parlava amb un company de feina que tenim sort de treballar a la universitat ja que ens és més fàcil conciliar la vida laboral i la familiar. Tot i que encara som una majoria aclaparadora d’homes, hi ha una tendència a evitar posar reunions més tard de les 5 la tarda. I mentre tornava cap a casa, corrents perquè havia d’arribar abans de les 5 per portar els nens a la piscina, vaig donar voltes a això de la conciliació i vaig pensar que parlar de conciliar la vida laboral i familiar és simplificar molt les coses.
Per començar, jo diria que en realitat hi ha tres grans tipus de “vides” que hem de conciliar: la laboral, la familiar i la social. Però, a més, dins de cada una d’aquestes “vides” hi ha diferents tipus de conciliacions. Comencem per la laboral. Depenent del tipus de feina que tinguem hem de tenir en compte que hem de conciliar diferents relacions. La majoria d’empreses tenen treballadors que, alhora, tenen un cap per sobre d’ells. L’actitud que tindrem amb el cap, o amb el subordinat, no serà la mateixa que tindrem amb un company de feina que es troba en una situació semblant a la nostra. També ens trobem que les empreses solen tenir relació amb persones externes com ara clients, proveïdors, empreses subcontractades o col·laboradores, institucions, etcètera. Per tant, quan ens trobem en l’àmbit laboral hem de conciliar diferents relacions. Segons les responsabilitats que tinguem, actuarem d’una o altra manera amb unes o altres persones. Anem canviant la nostra actitud, el nostre rol: ara dono ordres a un subordinat, ara acato allò que em diu el cap, ara atenc un client, ara dino amb un company de feina, ara negocio amb un proveïdor o ara sóc jo el que fa de client. En definitiva, a la feina hem de fer compatibles els nostres diferents interessos laborals.
Quan hem aconseguit conciliar, posar-nos d’acord, dins l’empresa, després hem d’aconseguir que la feina ens faci possible tenir també una vida familiar. D’aquesta conciliació tothom en parla, fins i tot jo, per això avui no ho faré. El que sí que faré és evidenciar que quan estem “vivint” en família també hem d’aconseguir un bon nombre de conciliacions. Suposem que som una família “estàndard” i a més ben avinguda: una parella casada, amb fills, pares, sogres, tiets, cosins, germans, cunyats, etcètera. Dins de casa hem de fer compatible la relació de parella amb la relació amb els fills. Però, a més, ens hem de posar d’acord a l’hora de mantenir el contacte amb els altres membres de la família. Dissabte sopem a casa els teus pares i diumenge dinem a casa dels meus. Dilluns vaig amb bicicleta amb el cunyat, dijous ajudo a fer trasllat de pis al germà, dimarts faré classes particulars a la neboda, divendres celebrem l’aniversari de casament dels tiets i dijous acompanyo l’avi al metge. Ara, precisament, s’acosta l’època de l’any de més dificultats a l’hora de conciliar les relacions de família: el Nadal. Per cert, imaginem-nos que, a més, la família no sigui “estàndard” ni/o ben avinguda.
Però és que encara ens queda un tercer tipus de vida plena de conciliacions: la social. I aquesta també l’hem de conciliar amb les altres dues. A part de relacions amb companys de feina i amb familiars també tenim amics, coneguts i saludats. Fins i tot és probable que siguem membres d’associacions o colles culturals, de clubs esportius, de fòrums de debat, d’organitzacions socials, de comunitats de veïns, d’ampes, de partits polítics, de sindicats, etcètera. I és que un dilluns anem a jugar a tennis amb el pare d’un nen que va a la classe de la nostra filla, dimarts fem una reunió per recaptar diners per a una organització benèfica, dimecres anem a la presentació d’un llibre, dijous fem el sopar dels companys del gimnàs, divendres fem la trobada d’excompanys d’escola, dissabte anem a una manifestació i diumenge a la trobada gegantera. La nostra és, doncs, una vida plena de conciliacions. Tard o d’hora cometem errors o ens neguem a posar-nos d’acord amb algú. A vegades estirem la corda per un cantó o cedim per un altre. Però, normalment, busquem un equilibri en tots els àmbits laborals, familiars i socials per tal de quedar bé amb tothom. I quan ho hem aconseguit, satisfets, ens mirem al mirall i ens assalta una pregunta: “i quan tindré temps per conciliar-me amb mi mateix?”.
Publicat a elter.net

8 de novembre del 2009

Esperant el gest desmesurat

Demà es commemora la primera sublimitat que capgirà la història de la qual en vaig ser un testimoni conscient. Fa 20 anys faltava un dia perquè en fes 16 i vaig sentir-me un privilegiat de viure un moment històric. I és que la història bàsicament s’escriu gràcies a dos tipus d’esdeveniments: aquells que signifiquen un canvi evident i aquells que són canvis latents. Els segons són més difícils de descobrir i sovint necessitem que es facin clarament evidents per ser-ne conscients. Aquestes sublimitats, tal i com les anomena Miquel Martí i Pol, que capgiren la història sovint són gestos desmesurats. Sense aquestes revolucions, completament imprescindibles, les coses canviarien molt a poc a poc. A partir de llavors, podem parlar clarament d’un abans i un després. El més curiós d’aquests grans esdeveniments és que sovint ens arriben de manera desprevinguda. La caiguda del mur de Berlín n’és un clar exemple. Precisament perquè arriben de cop i de manera inesperada són canvis transcendents. A partir de llavors, les coses ja no tornen a ser mai més les mateixes.
A Catalunya encara no he viscut cap d’aquests gestos desmesurats. Almenys no l’he viscut de manera conscient. Hi ha hagut molts fets que han anat canviant lentament i latentment la història del meu país. Però cap d’ells ha estat un canvi prou significatiu com per dir que hi ha un abans i un després. Estic convençut, però, que aquesta sublimitat que capgirarà la història de Catalunya no tardarà a arribar. Un esdeveniment que, finalment, farà accelerar irremeiablement la independència de Catalunya. De moment, ja tenim els símptomes dels canvis latents. El primer d’ells va ser la consulta d’Arenys de Munt. Però aquest no serà el gran gest que estem esperant. La gràcia és que arribarà de manera inesperada.
Tot i així, m’hi jugo un pèsol que aquest gest podria ser la caiguda de la Sagrada Família. Quan les obres de l’AVE provoquin l’enderrocament del temple de Gaudí, Catalunya podria ser que finalment digués que ja n’hi ha prou. El juny del 2007 ja us deia que Barcelona acabaria tenint la seva pròpia Zona Zero. El govern espanyol, el PSC-PSOE i l’Audiencia Nacional, els poders executiu, legislatiu i judicial d’Espanya, seran còmplices d’aquell atemptat contra un dels símbols del nostre país. Ah, i de pas, alguns catalans no només celebraran que tinguem una excusa per ser independents sinó que, a més, celebraran que hagi desaparegut un monument que consideren un destorb.

5 de novembre del 2009

Sobreimpressionat

Aquest divendres acaba a Barcelona la cimera de l'ONU en contra del canvi climàtic. És la prèvia de la lliga de campions que es jugarà a Copenhaguen, ciutat on s'ha de reformular el Protocol de Kyoto sobre les emissions de CO2.
Però el que més m'has sorprès és l'efecte que ha tingut el canvi climàtic a TV3 que ha provocat un canvi mediàtic. Suposo que us heu fixat que cada vegada que als informatius surten les imatges d'un lloc o les declaracions d'algú al peu de la imatge hi ha la sobreimpressió d'un text que ens situa. Aquest text l'entra el propi periodista que ha fet el vídeo. TV3, i les altres cadenes també, tenen un llibre d'estil, sobre com s'escriuen les paraules, i també un disseny propi. Doncs bé, com us deia, m'ha sorprès que durant aquests dies de la conferència TV3 ha canviat aquest disseny per un d'especial. Una globus terraqüi de color blau, que acaba amb la punxa que habitualment tenen els globus dels còmics, està situat a l'esquerra del text sobreimprès. Les lletres són d'un blau verdós i el fons a on estan sobreimpreses és d'un verd més clar. A les fotos i al vídeo ho podreu veure.
No havia vist mai, o potser no ho recordo, que TV3 hagués canviat un disseny especialment per una notícia concreta. No sé a qui se li ha ocorregut la idea, però segur que ha estat un èxit dels promotors de la cimera. Un autèntic gol a l'escaire. Una paradoxa, aquells qui lluiten contre el canvi climàtic ho fa provocant un canvi al clima habitual dels informatius de la televisió pública de Catalunya. Qui sap, potser es converteix en un nou estil i, a partir d'ara, quan surtin polítics parlant de corrupció hi posaran una icona que representi un bitllet de 500€ o, per exemple, quan la notícia sigui sobre el Barça hi posaran l'escut blaugrana i les lletres sobre les quatre barres.



1 de novembre del 2009

Activisme Polític a la Xarxa

El diputat del Parlament Europeu, Oriol Junqueras, m'ha convidat a participar en un Seminari d'"Activisme polític a la xarxa" a Brussel·les. Serà el proper 11 de novembre. Em van demanar de què volia parlar i, tenint en compte els convidats d'altres països, vaig pensar que els podria interessar que els parlés de l'Osonosfera. Probablement no sóc la persona més adequada per parlar-ne, però segur que entre els convidats sóc qui millor la coneix. 1o blocaires o periodistes de la xarxa de Catalunya hi hem estat convidats. Això vol dir que tornarem a coincidir a la capital política d'Europa alguns d'aquells qui ja hi vam ser l'abril passat. Tot un plaer.

Aquest és el programa del seminari:

Seminari d'"Activisme polític a la xarxa"
Brussel·les, 11/11/09

09:00 - 09:10
Presentació del seminari
A càrrec de l’Oriol Junqueras, eurodiputat d’Esquerra

09:10 - 09:35
‘Els blocs com a eina per al debat europeu’
El cas de la competició de blocaires Th!nk about it
A càrrec d’Anne Autio i Rina Tsubaki de l’European Journalism Centre

09:35 – 10:00
‘El periodisme catalitzador d’iniciatives socials’
El cas del diari digital VilaWeb
A càrrec de Martí Crespo, periodista de VilaWeb

10:00 - 11:00
‘El Partit Pirata, l’èxit de la política a la xarxa’
A càrrec de Christian Engström, eurodiputat del Partit Pirata

11:00 - 11:45
Pausa

11:45 – 12:15
‘La blocosfera gallega, nación en el mundo’
Introducció à carrec d’Ana Miranda, portaveu del BNG a Brussel·les
A càrrec de (falta confirmació)

12:15 – 12:45
‘La blocosfera escocesa i la campanya pel domini .scot’
A càrrec de Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot, i del blocaire Christian Jones

12:45 – 13:15
‘La blocosfera flamenca’
A càrrec del blocaire Theo Francken

13:15 – 13:45
“L’Osonosfera, exemple de comunitat virtual comarcal”
A càrrec d’Enric Xicoy, impulsor de l’Osonosfera i professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull (URL)

13:45 – 14:15
‘La blocosfera sueca’
A càrrec del blocaire Henrik Alexandersson

14:15 – 14:45
‘La blocosfera basca’
A càrrec de (falta confirmació)

Ens veiem

Fa uns dies em vaig acomiadar d’una persona, després de reunir-nos, amb un “ens veiem d’aquí a una estona” ja que pocs minuts després havíem de coincidir en un acte. El meu interlocutor em mira amb cara d’estupefacció i em diu “oi tant que ens veiem i d’aquí a una estona ens tornarem a veure”. Em va caure l’ànima als peus quan em vaig adonar de l’error que havia comès. Un error greu, molt greu, tenint en compte que sempre he evitat fer servir aquesta expressió. I no només això, sinó que el meu pare m’havia fet adonar més d’una vegada que a les nostres contrades cada vegada sentia més gent acomiadar-se amb un “ens veiem” quan aquesta expressió no s’havia utilitzat mai en català.
“Ens veiem” és una traducció d’aquell “nos vemos” quan en català utilitzem expressions com “ja ens veurem” o “a reveure”. Però la colonització del castellà no s’atura i, especialment entre els joves, predominen expressions que són traduccions del castellà i que ja han calat. De fet, no només han calat sinó que ja no hi ha volta enrere perquè són expressions majoritàries. En vaig ser conscient l’altre dia quan fins i tot jo, que sempre he procurat mantenir les expressions pròpies del català, inconscientment, vaig fer servir aquella expressió. Un símptoma més que la nostra llengua es troba en un estat proper al terminal.
“Tinc que fer això o allò”, “la una i mitja o les onze i quart”, “me caigut a terra”, “quina risa”, “m’ha tirat una patada”, “les fruites les compraré al colmado”, “per la tarda et truco”, “et dono un petó”, “ja estem tots”, “aquest jersei està vell”.
Diuen que mai abans tanta gent havia estat educada en català. Diuen que mai abans havíem tingut tanta autonomia política. Diuen que mai abans havíem tingut una política d’immersió lingüística que durés tant temps. I, en canvi, mai abans el castellà havia guanyat tantes quotes d’ús social a Catalunya.
Fa cosa d’un any una noia que havia viscut a Barcelona, però que havia nascut a Andalusia i que hi tornava a viure, em deia que a Catalunya els pares haurien de poder triar la llengua en què han de ser educats els seus fills i que no hauria de ser necessari saber català per treballar a les nostres institucions. Jo li vaig dir que si això passava el català moriria en poc temps. I ella em respongué amb un “i què? És llei de vida”. És clar, m’ho va dir en castellà, una llengua que no està en perill de mort.