Old Nations, New States

En l'anterior entrada us explicava que el dimecres 11 de novembre es va presentar l'Osonosfera a Brussel·les. Ara toca fer la crònica d'aquella escapada d'un dia a la capital europea.

El dia 10, el del meu 36è aniversari, i després d'haver portat els nens al cole, d'haver participat a una reunió i d'haver fet dues classes, agafava l'Aerobús a plaça Catalunya a quarts de cinc de la tarda. La T1 s'assembla molt, moltíssim, a una terminal d'avions. És la conclusió a la que vaig arribar. Allà hi vaig trobar alguns dels companys de vitage, entre ells l'Albert Medrán, en Xavier Peytibi i en Josep Maria Calvet, amb tots tres ja vaig coincidir en un viatge també a Brussel·les la primavera passada. El vol? Bé, gràcies!

A Brussel·les ens creuem amb l'Uriel Bertran. Ja és coincidència, ja, tenint en compte que la persona que ens havia convidat era l'Oriol Junqueras. Allà ens va rebre el seu assistent, en Jordi Bacardit, qui ens va acompanyar fins a l'hotel. A les 10 de la nit, un quart més tard, quedem a la recepció, el doctor Junqueras ens farà una ruta històrica pel centre de Brussel·les.
Com que no hem sopat, ens aturem a un local de Kebab que no diríem que sigui precisament un lloc de fastfood. L'Oriol es cansa d'esperar i se'n va al costat, al Pizza Hut. L'home que ens serveix, mentre ens demana si volem salsa picant, maionesa o ketsup, ens diu: "Espanya? Franco, Franco!". Ens mirem atònits, i ell ho nota. I ho aclareix: "Chiken, Franco...". Ah! "No, no, pollo, pollastre!".

La imatge de l'Oriol Junqueras explicant-nos la relació entre Flandes i Catalunya, camí de la Grand Platz, mentre es menja un tall de Pizza Hut, és impagable. Mentrestant, en Jordi Bacardit pateix un fred que pela ja que s'ha deixat l'anorac al Parlament i només duu una camisa i americana, tot i que havia estat ell qui ens havia advertit que anéssim abrigats. Per fer-nos passar el fred, entrem a una cerveseria regentada per una parella que junts deuen sumar prop de 140 anys. Allà hi trobem els gallecs amb qui coincidirem al cap de poques hores al seminari. Si fos per ells, encara hi seríem fent petar la xerrada i bevent cervesa.

A la sortida atraquem a preguntes a l'Oriol. Respostes: "per més que fem pel nostre país, mai farem prou com alguns dels nostres avantpassats que hi van deixar la vida" o "el que hem d'aconseguir és desactivar els 'no', per tant, ens convé pactar amb el PSC, encara que això ens faci perdre vots". I altres coses que ara no vénen al cas. A la 1 ens n'anàvem a dormir. Vas dormir bé? Com una soca, gràcies!

A les 8 del matí, esmorzats de beicon i ous remanats, pujàvem a l'autobús camí del Parlament. I a les 9 començàvem, força puntuals, el seminari. A la conclusió que arribo del seminari és que som velles nacions que algun dia serem nous estats. Pels volts de les onze, s'obre la porta de la sala i hi apareix Joan Solà, Toni Strubell i Enric I. Canela. Quina sorpresa més agradable! Durant el coffe break del seminari es presenta, a les 11 i 11 de l'11 de l'11, el llibre del viatge dels 10mil.cat. M'agafo un petit entrepà i torno pitant a la sala, no m'ho vull perdre, com tampoc alguns dels corresponsals catalans, hi són l'Albert Segura, la Laia Forés i en Jaume Masdeu. L'acte és molt emotiu, i, sorprenentment, en anglès. En canvi, durant el seminari disposem de traducció simultàia i podem parlar en català. Les paraules, prèvies a l'acte, de Pau Casals davant les Nacions Unides ressonen poderoses i corprenen fins i tot als blocaires gallecs. (No us perdeu aquestes imatges en què, curiosament, hi ha un Junqueras una mica més jovenet). I les de Toni Strubell ressonen amb una contundència que sembla que hagin de fer caure els murs que encara ens separen de la llibertat. Per cert, mentre Strubell ens recorda com Espanya encara no ha fet net amb el franquisme em ve al cap la imatge del regal que va fer Espanya al Parlament Europeu, i que està exposat als passadissos: una reproducció gegant de la primera pàgina de la Constitución Española encapçalada per l'àliga franquista. Potser aquest és el pollastre al que feia referència el paquistanès del dia anterior.

Després del seminari, anem a dinar prop del Parlament, i a la tarda hi tornem. Uns quants seguim a l'eurodiputat Junqueras i entrem per la porta equivocada. Finalment ens troba en Jordi, el seu assistent, que intenta col·lar-nos a l'hemicicle mentre hi ha sessió parlamentària. No ens en sortim i en Jordi demana cap a on hem d'anar a una diputada que està a un despatx guarnit de pósters de Rafa Nadal. Ells dos parlen en anglès. Quan ja marxàvem i estàvem a punt d'agafar l'ascensor, se sent la dona que surt del seu despatx remugant "será gilipollas!", i en anglès ens diu que hem d'agafar un altre camí. Ella sí que va ser gilipolles de no adonar-se que tots sabíem parlar la lengua del imperio.

Finalment ens rep un vell amic, en Ton Orobitg, un dels responsables de comunicació que, molt atentament, respon a tots les preguntes que li fem. Fins i tot les més compromeses. Ja per acabar ens donen 2 minuts per entrar a la tribuna de l'hemicicle, pràcticament buit, mentre sentim una intervenció molt interessant en què es reclama que s'acabi amb la impunitat que demostra Rússia davant la mort d'alguns periodistes.

Ens acomiadem de l'Oriol, que té una reunió sobre petrolieres, i a les set marxem cap a l'aeroport on ens roben la cartera amb una focaccia i quatre bombons. El vol de tornada? Bé, gràcies! A l'Aerobús coincideixo amb en Martí Crespo i quedem que algun dia els aniré a veure a la nova seu de Vilaweb, molt a prop de la nostra Facultat.

A la una em poso a dormir. Vas dormir bé? Com un angelet, mercès! A les 7 del matí sóc a la feina, i és que a les 10 m'esperen a una reunió al Rectorat i abans m'he de llegir prop d'una trentena de correus electrònics.