15 de novembre de 2009

Conciliacions

L’altre dia parlava amb un company de feina que tenim sort de treballar a la universitat ja que ens és més fàcil conciliar la vida laboral i la familiar. Tot i que encara som una majoria aclaparadora d’homes, hi ha una tendència a evitar posar reunions més tard de les 5 la tarda. I mentre tornava cap a casa, corrents perquè havia d’arribar abans de les 5 per portar els nens a la piscina, vaig donar voltes a això de la conciliació i vaig pensar que parlar de conciliar la vida laboral i familiar és simplificar molt les coses.
Per començar, jo diria que en realitat hi ha tres grans tipus de “vides” que hem de conciliar: la laboral, la familiar i la social. Però, a més, dins de cada una d’aquestes “vides” hi ha diferents tipus de conciliacions. Comencem per la laboral. Depenent del tipus de feina que tinguem hem de tenir en compte que hem de conciliar diferents relacions. La majoria d’empreses tenen treballadors que, alhora, tenen un cap per sobre d’ells. L’actitud que tindrem amb el cap, o amb el subordinat, no serà la mateixa que tindrem amb un company de feina que es troba en una situació semblant a la nostra. També ens trobem que les empreses solen tenir relació amb persones externes com ara clients, proveïdors, empreses subcontractades o col·laboradores, institucions, etcètera. Per tant, quan ens trobem en l’àmbit laboral hem de conciliar diferents relacions. Segons les responsabilitats que tinguem, actuarem d’una o altra manera amb unes o altres persones. Anem canviant la nostra actitud, el nostre rol: ara dono ordres a un subordinat, ara acato allò que em diu el cap, ara atenc un client, ara dino amb un company de feina, ara negocio amb un proveïdor o ara sóc jo el que fa de client. En definitiva, a la feina hem de fer compatibles els nostres diferents interessos laborals.
Quan hem aconseguit conciliar, posar-nos d’acord, dins l’empresa, després hem d’aconseguir que la feina ens faci possible tenir també una vida familiar. D’aquesta conciliació tothom en parla, fins i tot jo, per això avui no ho faré. El que sí que faré és evidenciar que quan estem “vivint” en família també hem d’aconseguir un bon nombre de conciliacions. Suposem que som una família “estàndard” i a més ben avinguda: una parella casada, amb fills, pares, sogres, tiets, cosins, germans, cunyats, etcètera. Dins de casa hem de fer compatible la relació de parella amb la relació amb els fills. Però, a més, ens hem de posar d’acord a l’hora de mantenir el contacte amb els altres membres de la família. Dissabte sopem a casa els teus pares i diumenge dinem a casa dels meus. Dilluns vaig amb bicicleta amb el cunyat, dijous ajudo a fer trasllat de pis al germà, dimarts faré classes particulars a la neboda, divendres celebrem l’aniversari de casament dels tiets i dijous acompanyo l’avi al metge. Ara, precisament, s’acosta l’època de l’any de més dificultats a l’hora de conciliar les relacions de família: el Nadal. Per cert, imaginem-nos que, a més, la família no sigui “estàndard” ni/o ben avinguda.
Però és que encara ens queda un tercer tipus de vida plena de conciliacions: la social. I aquesta també l’hem de conciliar amb les altres dues. A part de relacions amb companys de feina i amb familiars també tenim amics, coneguts i saludats. Fins i tot és probable que siguem membres d’associacions o colles culturals, de clubs esportius, de fòrums de debat, d’organitzacions socials, de comunitats de veïns, d’ampes, de partits polítics, de sindicats, etcètera. I és que un dilluns anem a jugar a tennis amb el pare d’un nen que va a la classe de la nostra filla, dimarts fem una reunió per recaptar diners per a una organització benèfica, dimecres anem a la presentació d’un llibre, dijous fem el sopar dels companys del gimnàs, divendres fem la trobada d’excompanys d’escola, dissabte anem a una manifestació i diumenge a la trobada gegantera. La nostra és, doncs, una vida plena de conciliacions. Tard o d’hora cometem errors o ens neguem a posar-nos d’acord amb algú. A vegades estirem la corda per un cantó o cedim per un altre. Però, normalment, busquem un equilibri en tots els àmbits laborals, familiars i socials per tal de quedar bé amb tothom. I quan ho hem aconseguit, satisfets, ens mirem al mirall i ens assalta una pregunta: “i quan tindré temps per conciliar-me amb mi mateix?”.
Publicat a elter.net