28 d’abril del 2008

Presidents pallassos

Aquest diumenge em va tocar fer aquest vídeo dedicat a aquell que diuen que és l'home més poderós del món. El senyor Bush sembla que, una vegada més, ha demostrat les seves virtuts humorístiques. Bé, de fet, només té aquesta virtut, la de ser un pallasso i no li queda massa temps per seguir demostrant-la. I no ho dic perquè a principis de l'any que ve ja no serà president. Ho dic perquè, pel que diuen, aquest bon home podria morir abans d'acabar mandat. Tot i que sembla que la profecia s'hauria trencat amb la "no mort" de Ronald Reagan.
El que sí que sembla inevitable és que continuï fent el ridícul. És curiós com alguns dels presidents més odiats tenen una vesant humorística. Bé, odiats per una part del món o dels seus conciutadans. I és que si són presidents és perquè algú els ha elegit. D'exemples en tenim uns quants. Silvio Berlusconi o Hugo Chávez en serien dos, d'aquests exemples. Una de les seves poques virtuts, si és que en tenen també alguna més, és fer pallassades. Potser per això han acabat sent presidents, perquè aquesta característica és la que més aprecien els seus electors.
En canvi, diria que un dels presidents menys estimat que hem tingut en els últims temps i en les nostres contrades no té aquesta capacitat de deixar-se anar o fer sovint el rídicul en públic. Tot i així, sí que de tant en tant fa riure sentir-lo parlar. Potser perquè de tan seriós que es presenta, i les coses que diu, ens recorda un dels millors humoristes de la història del nostre país: Eugenio.
No, no us diré de qui estic parlant, no fos cas que, coneixent el seu mal humor i la seva guàrdia pretoriana, m'hagués d'acabar exiliant a algun Mont perdut o a una Illa deserta.

27 d’abril del 2008

El nou El Ter

Després del canvi de periodicitat de la revista El Ter de Manlleu, que passa de 12 a 2 publicacions anuals, ara aquesta s'ha adaptat a internet. Agafant la base d'elter.net i afegint-hi bona part dels continguts que tenia en paper, ara aquest web s'ha redissenyat. La veritat és que es tracta dels millors webs informatius de la comarca d'Osona. Ara la meva columna mensual "Ges Avall" torna al seu lloc d'origen. A la propera entrada podreu veure el primer text.

La pasta del paper

Encara no hem estat capaços de calibrar la importància que ha tingut i tindrà internet en la nostra societat. De fet, i degut els constants canvis a la xarxa, és possible que no ho aconseguim mai del tot. Fins i tot l’empresa Microsoft té clar que el seu sistema operatiu, allò que en diem el software o el programari, tard o d’hora no el necessitarem perquè podrem obtenir el que vulguem lliurement a Internet i perquè la xarxa ja és un gran programari.
Doncs bé, tal i com va passar al seu temps amb l’aparició de la ràdio, el cinema, la televisió o els videogravadors la premsa torna a estar en crisi o qüestionada. Recordeu allò de video kill the radio star, doncs ara la pregunta és ¿matarà Internet el redactor de premsa? De fet, també la televisió, el cinema i la ràdio pateixen unes crisis semblants. En realitat, Internet no és res més que un canal de canals, o una manera de fer-nos arribar informació i entreteniment quant i quan volem. ¿La premsa, el mitjà de comunicació de masses més antic, sobreviurà a Internet? Probablement no. O, almenys, no ben bé tal i com l’entenem avui en dia. I és que especialment els diaris o els periòdics de pagament ja han començat a patir les conseqüències de l’altíssim consum d’Internet. Aquest mitjà que ara llegiu amb un nou disseny n’és un exemple. Hi ha alguns diaris impresos que ja tenen més lectors per Internet que en paper. Un altre exemple d’aquesta crisi són les nombroses promocions que inunden els quioscos, especialment els caps de setmana, que han de pal•liar i maquillar les fortes baixades en vendes.
Al mateix temps, però, Internet també ha provocat que la premsa sigui, actualment, d’una altíssima qualitat. Al text de paper, per sobreviure, hi hem de trobar un plus que Internet no té: la garantia de la qualitat informativa. Per això moltes redaccions s’han hagut de posar les piles per tornar a fer autèntic periodisme, ja sigui informatiu o d’opinió. Els redactors han de treballar més per tractar els temes amb més profunditat i treure més exclusives, mentre que els opinadors han de dir coses que no s’hagin llegit ja a la xarxa.
Però perquè un mitjà de comunicació es mantingui en aquesta alta qualitat hi cal molta inversió econòmica. És per això que en els propers anys veurem com desapareixeran molts mitjans impresos i els que quedin passaran a menys mans. Mentrestant, els ecologistes i els defensors d’aturar el canvi climàtic haurien de celebrar que cada vegada disminueixi més l’ús excessiu i abusiu del paper, i és que diuen que no hi ha bé que per mal es porti.

25 d’abril del 2008

El Descriptor

Josep Maria Espinàs acaba de publicar el seu últim llibre: El meu ofici. Avui, divendres dia 25 d'abril, dos dies després d'haver-lo rebut com a present, l'he acabat de llegir. De tots els llibres publicats poc abans de Sant Jordi, era el que més il·lusió em feia tenir. Així ho vaig dir descaradament a la meva dona quan em va demanar quin em faria gràcia que em regalés.
Aquells a qui ens agrada escriure, però no en sabem massa, és possible que en vulguem aprendre més. És per aquest motiu que volia llegir el llibre de l'Espinàs, perquè parla de l'ofici d'escriure, en general, i del seu ofici d'escriure, en particular. O sigui, que sovint es posa a ell com exemple per entendre millor les seves explicacions.
Definir de quin gènere es tracta aquest text seria estúpid (com estúpid em sento jo escrivint quelcom sobre algú que ha escrit un llibre que explica a la perfecció com és la feina d'escriptor i que jo no sé dur a la pràctica). Però crec que no m'equivoco si dic que té una bona dosi d'autobiografia, si tenim en compte que és la reflexió d'algú que explica com és el seu propi ofici. Al mateix temps també té uns ingredients d'assaig, o, si voleu, de teorització (que no dogmatització) d'aquesta professió. Les seves valoracions i, sobretot, perfeccionaments d'algunes definicions en són un bon exemple. El que no és, aquest text, és un manual d'instruccions per a saber escriure. No. No t'explica tècniques narratives. Senzillament et defineix un ofici (em sembla que això ja ho he dit, i ell també ho diu clar en el títol del llibre). Però, tot i no tractar-se d'un manual tècnic, sí que pot ser un text de consulta. L'he llegit en dos dies, però no he assimilat ni un deu per cent de la informació que m'ha donat. Algú em dirà: "doncs haver-lo llegit més a poc a poc...". No hi té res a veure. Hi ha hagut capítols que me'ls he llegit i rellegit. Però és que el text diu moltes coses, massa per ser assimilades en una sola lectura. Ah, i si encara voleu que us digui què més crec que és aquest llibre (que segur que no ho voleu saber) us diré que està escrit com si fossin una cinquantena de les seves columnes.
Aquest llibre, tot i que no sembla ser l'objectiu del seu autor, té tots els ingredients per convertir-se en un text de lectura obligatòria durant unes quantes dècades. Un llibre de referència per a futurs escriptors i/o lectors. Per això m'atreveixo a definir l'Espinàs com un Descriptor, en majúscules. Ell ens descriu què és un escriptor. De fet, la majoria de la seva escriptura ha estat descriptiva, ens ha narrat allò que ha vist.
A mi, aquest llibre, m'ha provocat, a estones, ganes d'escriure. A mi, aquest llibre, m'ha provocat, a voltes, ganes de no pretendre dedicar-me a aquest ofici. A mi, aquest llibre, m'ha provocat, indubtablement, ganes d'escriure aquestes paraules que acaben en el punt d'aquí a la dreta, al costat de la lletra a.

23 d’abril del 2008

Per Sant Jordi, un conte

Dissabte passat el GAT (Grup Actiu de Torelló) em va lliurar el Primer Premi del seu concurs literari, concretament de narrativa. Com us podeu imaginar estic molt content, i més tenint en compte que era la primera vegada que participava en un concurs. Doncs bé, en un dia com avui, aquí us el deixo. Espero que em digueu què us sembla
Tens un SMS nou
“Tens un SMS nou. El vols llegir?”. El número de la persona que l’enviava estava amagat. Malgrat això, ell va dir que sí:

12-01-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit moriràs.

Molta gràcia no li va fer, però tampoc en va voler fer mala sang. Va passar de la indignació inicial, per no conèixer ni poder contestar al missatger desconegut, a un cert temor. ¿I si era veritat? L’havia llegit poc abans d’anar a dormir i al principi li va costar agafar el son, sobretot tenint en compte que vivia sol, però va arribar viu a l’endemà.
Va tardar uns dies a oblidar-se’n i no va esborrar el missatge de la memòria del mòbil, per si de cas. Va intentar descobrir, sense èxit, si algun dels seus amics li havia gastat aquella broma. Un mes més tard, quan ja ni se’n recordava, va rebre un segon missatge també d’origen desconegut:

11-02-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit no dormiràs.

Sense cap mena de dubte, l’havia enviat la mateixa o mateixes persones que el primer. Una vegada més, allò que li va fer més ràbia va ser no saber-ne la procedència. Però aquest missatge tampoc li va acabar traient el son i sí, va dormir. Tot i això, l’endemà va trucar a l’atenció al client de la seva companyia telefònica per saber si hi havia alguna manera de saber des de quin telèfon li enviaven aquells missatges, però li van contestar que no li ho podien dir. En tot cas, si volia, podia restringir-ne l’entrada. Però si alguna cosa l’havia deixat encuriosit era saber com s’acabaria aquella tonteria i per això va decidir esperar. Això sí, estaria més atent que mai als comentaris que li poguessin fer els seus amics o companys de feina sobre els missatges de mòbil i analitzaria detingudament tots els que rebés d’altres persones conegudes. Havia de descobrir-ne l’autor o autors.
I així van tornar a passar alguns dies, pràcticament un mes més, sense cap avenç en la investigació, fins que va rebre el tercer SMS:

10-03-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit farem l’amor.

Si una cosa estava clara és que el missatger anònim o era o intentava fer-se passar per una dona. Bé, això tenint en compte que qui fos que enviés els missatges sabés que ell era un home i que li agradaven les dones i no pas els homes. Aquesta vegada fins i tot li va fer més gràcia i il·lusió rebre el missatge. Els últims dies tenia moltes ganes de saber amb què li sortiria el missatger amb el nou enviament. Continuava una mica mosca amb l’anonimat, però sabia que formava part de la gràcia d’aquell joc.
No va tardar gaire a adonar-se que els tres missatges de text els havia rebut a la mateixa hora. Estranya coincidència la dels quatre 2 seguits. I més estranya si tenim en compte que molt fàcilment la persona que enviava els missatges no per força havia de tenir l’hora del seu mòbil programada igual que ell. O potser sí. De fet, el seu mòbil actualitzava l’hora via satèl·lit i, per tant, era molt probable que aquesta opció també la tingués la persona que li enviava els missatges. Arribada a aquesta conclusió, li costava molt entendre per què les 22 i 22 i no qualsevol altra hora. De fet, a partir d’aquell dia en què va reflexionar sobre les 22:22 va començar a veure aquella hora en tot tipus de rellotges digitals. Sortia a fer una copa a la nit i just quan passava pel davant de la farmàcia de la cantonada resulta que el rellotge marcava aquella hora; s’asseia al sofà per veure “la pel·lícula de la setmana” i en el moment que mirava la pantalleta del DVD que tenia sota la tele els dígits eren quatre dosos seguits; treia diners del caixer automàtic i si demanava el rebut aquest portava imprès que l’operació s’havia fet passats vint-i-dos minuts de les deu de la nit. No s’ho volia acabar de creure. No volia creure que tot allò tingués a veure amb els missatges i en el fons pensava que durant el dia veia registrades moltes altres hores: 12:34, 18:56, 1:08 o 7:30 i que si es fixava en aquella hora cap-i-cua era perquè ja hi estava predisposat.
I la segona cosa que va advertir és que els missatges arribaven just el dia abans d’acomplir-se un mes de l’anterior SMS. Així va ser com, fent números, no li va costar gaire endevinar que si el primer l’havia rebut el 12 de gener, el segon el 11 de febrer i el tercer el 10 de març el proper, si és que arribava, ho havia de fer el 9 d’abril. I així va ser. Ja des del matí d’aquell dimecres de primavera estava impacient per saber, primer, si rebria un nou missatge i, segon, què diria. La impaciència va anar en augment a mesura que es va anar fent de fosc i sobretot a partir de les deu del vespre. Aquells vint-i-dos minuts es van fer eterns, però, finalment, fidel als últims quatre mesos, el seu mòbil es va il·luminar i va aparèixer la pregunta clau: “Tens un SMS nou. El vols llegir?”. Per suposat, va dir que sí:

09-04-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit somiaràs amb mi.

Va ser el primer missatge que es va fer realitat de tots els que va rebre. Bé, només en part ja que sí que va somiar en tot el que li estava passant, però va ser incapaç de posar-hi un rostre. El somni, com sol passar, era del tot surrealista: les persones tenien forma de mòbil i totes portaven imprès a la cara un gran “22:22”. El qualificatiu de “somni” era massa generós, aquell va ser un gran malson que el va fer despertar suat i esverat a mitjanit.
De la il·lusió que tenia per intentar descobrir l’origen de tota aquella història va passar a un estat de desànim i depressió. Se sentia més impotent que mai perquè no tenia cap més element que aquells quatre missatges i la seva imaginació per esbrinar qui li estava gastant una broma d’aquell tipus. Fins i tot s’estava plantejant seriosament la possibilitat de canviar-se de número i de companyia de mòbil. Però, al mateix temps, prendre una acció d’aquell tipus li semblava una derrota, i allò encara el deprimia més. No li quedava cap més remei que seguir anant a remolc d’aquell joc i tenir la suficient paciència per esperar a veure com acabava. A veure què diria el missatge del 8 de maig:

08-05-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit em coneixeràs.

“Per fi!”, va pensar ell, però una vegada més la decepció va ser monumental. Tot i que va decidir sortir a prendre unes copes al local de cada dijous amb l’esperança que el fantasma el tingués controlat, que conegués les seves rutines i que es presentés, aquest no va fer acte de presència. Va tornar borratxo a casa i l’endemà la ressaca a la feina va ser de campionat. Una més de les que anava acumulant últimament per culpa del mateix: “¿qui m’està fent això? ¿Per què jo?”. El següent mes va ser desesperant. A la feina van donar-li un toc d’atenció i fins i tot li van recomanar que anés al metge a demanar la baixa si seguia arribant al lloc de treball cada dia amb aquella estat decrèpit. Pràcticament a diari es tornava a llegir una i altra vegada els missatges, tot i que no hauria calgut perquè se’ls sabia de memòria. Els escrivia en un full fins a omplir-lo tot, l’estripava, el llençava a la paperera i tornava a començar en un full nou. Més d’un cop es va plantejar la possibilitat d’explicar-ho als seus amics i demanar un per un si eren ells qui li gastaven la broma. Però, una vegada més, la por a veure’s derrotat el refrenava. Tampoc havia descartat la possibilitat que fos una de les dues exnòvies, però difícilment se les imaginava fent res per l’estil tenint en compte que havien estat elles qui l’havien deixat i que li havien assegurat que el volien perdre de vista. L’última possibilitat que s’havia plantejat, per tal d’aclarir-ho tot, era interposar una denúncia a la policia, però el fet en si tenia tant poca consistència delictiva que s’avergonyia només d’imaginar-se explicant-ho a un agent de l’ordre.

07-06-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit comença l joc dl mirall.

Ell encara no ho sabia, però aquell seria el sisè i últim missatge anònim que rebria. Com en els cinc anteriors, a les 22 i 22 minuts tenia la mirada fixa en el seu telèfon mòbil. Ja s’esperava que comencés amb l’habitual “Aquesta nit”, i així va ser. Aquell va ser el missatge que li va tornar a encendre la il·lusió amb tot plegat: el missatger misteriós parlava obertament d’un joc i pel que semblava les coses tot just començaven. Allò del mirall el va deixar molt encuriosit i s’hi va obsessionar. No va tardar gaire a mirar-se a tots els miralls de la casa a la recerca d’algun tipus de senyal, però després de fer-ho es va adonar que la seva paranoia començava ser preocupant. ¿Qui podia haver entrat a casa seva i fer qualsevol cosa amb els miralls del pis? Només ell i la seva mare en tenien la clau. La seva obsessió pels miralls hauria estat digne d’estudi per un psicoanalista.
Va passar de fixar-se a diari amb els rellotges a les 22:22 a veure miralls per tot arreu. Va quedar admirat de la quantitat de vegades que ens podem arribar a emmirallar cada dia: 10, 11, 12 o 13 vegades. Algun dia va arribar a comptabilitzar fins a 22 miralls diferents. Per suposat, no eren diferents als del dia anterior, sinó sumats als que ja tenia controlats. La seva obsessió va ser de tal calibre que va arribar a visitar l’antiquari del veïnat i comprar un mirall modernista que li va valer un ull de la cara. Tot plegat en un mes ple de d’emmirallaments. ¿Era aquell el joc? No ho sabia, però fos com fos havia recuperat la il·lusió dels missatges misteriosos i a la feina li van dir que feia més bona cara, potser perquè cada vegada que es mirava al mirall s’arreglava els cabells, qui sap.
El dia que havia de rebre el següent missatge, el 6 de juliol, començava el seu viatge de vacances d’estiu. Havia de ser un dels millors viatges de la seva vida ja que amb dos amics més, solters i sense compromís, com ell, anaven a passar un mes sencer a Menorca. Agafaven l’avió a les 21:37 i, com no podia ser d’altra manera, estava previst que aterrés a l’aeroport de Maó a les 22:22. Això volia dir que, per primera vegada, no podria rebre el missatge en el precís instant que la persona misteriosa li fes arribar perquè hauria de tenir el mòbil apagat. Però aquella situació no l’angoixava, només de baixar de l’avió connectaria el mòbil i encara que el llegís tard el missatge arribaria igualment. El que no s’imaginava és que no el rebria mai perquè senzillament el missatger no l’hi enviaria. L’avió va aterrar a dos quarts d’onze tocats i de seguida que van posar els peus a terra el mòbil va començar a buscar xarxa. La seva decepció va ser molt gran quan, passades un parell d’hores, després d’haver llogat un cotxe i d’haver arribat a l’habitació de l’hotel, el mòbil seguia sense donar cap mena de senyal del missatger. Sol a la seva habitació, per suposat els tres amics van decidir llogar tres habitacions per separat per si de cas a la nit tenien alguna mena de companyia, es va començar a preguntar: “¿De què ha servit tot plegat si la història s’ha acabat? ¿Sabré mai qui m’havia enviat els missatges?”. Els cops enèrgics dels seus companys trucant a la porta el van aturar just quan estava a punt de llençar el mòbil per la finestra. L’anaven a buscar per començar la primera nit de marxa a l’illa, no podien perdre temps. Ell es va mirar al mirall, es va posar colònia, va fer un sospir i va sortir de l’habitació.
Al principi li va costar molt refer-se de la decepció, però els seus companys eren uns excel·lents relacions públiques i no van tardar gaire a fer amics i, sobretot, amigues. Havien arribat a l’illa el 6 de juliol i agafaven l’avió de tornada exactament un mes després, el 6 d’agost. L’endemà, el dijous dia 7, tots tres tornaven a la feina. I els dies van començar a caure del calendari amb una rapidesa i al mateix temps amb una monotonia imparables. El que havia de ser un viatge memorable es va convertir en una monotonia avorrida: les mateixes platges, els mateixos dinars, les mateixes migdiades i sobretot les mateixes nits de marxa. No havien tardat a trobar la companyia de tres noies i les habitacions, de nit, ja no estaven ocupades només per una persona. Ell no estava del tot satisfet de la que s’havia convertit en la seva companya d’exercicis sexuals. I no perquè no tingues un bon cos o perquè el sexe amb ella no fos més que plaent, sinó perquè era alemanya i entre ells només parlaven una barreja estranya d’anglès i castellà. En realitat, ella dominava molt bé l’anglès, però ell era més que nefast amb aquesta llengua. No hi havia només el problema de l’idioma, el principal inconvenient era que els temes de conversa eren més que eixuts i imbècils. Havia tingut l’esperança que aquell viatge a Menorca hauria servit per conèixer, finalment, la dona de la seva vida. “Ja és mala sort conèixer una alemanya a Menorca, quan la majoria són a la veïna Mallorca, i no una catalana tenint en compte que n’està ple per tot arreu”, comentava sovint als seus companys. Tot i això, cada nit, mentre feia l’amor amb la seva amant d’estiu, s’oblidava de tot i es deixava endur per tot tipus de perversions sexuals que ni s’havia imaginat.
Fins que va arribar la vigília del viatge de tornada, el 5 d’agost. Les tres mosses alemanyes ja en feia dos, de dies, que havien tornat al seu país. Els tres xicots es van quedar sols, sobretot de nit, i ja no els quedava gaire esma per tornar intentar lligar a part que ja els havia entrat la depre postvacacional. Però aquella vigília era especial per un dels tres nois: tot i que durant les vacances pràcticament no hi havia ni pensat, aquell era el dia en què tornava a tocar missatge, en cas que la cadena no s’hagués trencat definitivament. Així va ser com mentre prenia una copa de l’última nit a l’illa amb els seus companys es va mirar més d’un cop el telèfon pels volts de les 22:22 amb l’esperança que arribés un nou SMS. Tot i això, en el fons, creia que si no rebia el missatge volia dir que aquella història ja s’hauria acabat i que tot plegat no havia estat res més que una broma sense sentit. Aquella possibilitat no li acabava de desagradar ja que quan recordava com havia patit aquells últims mesos no volia tornar a passar pel mateix. Qui sap, potser l’autor dels missatges havia escollir un mòbil a l’atzar i ara estava gastant la mateixa broma a algú altre. Per tant, tampoc li va saber massa greu quan va veure que el seu mòbil marcava les 22:23 sense cap missatge no a la llista d’entrada. Va esperar que fossin dos quarts d’onze per parar definitivament el telèfon i centrar-se única i exclusivament en acabar de passar el millor possible l’última nit de les vacances amb els seus companys de batalles. I, per què no, oblidar-se definitivament d’aquella història.
Mentre intentava treure’s del cap els maleïts missatges, els tres nois van quedar gratament sorpresos quan van veure entrar al local tres noies que no havien vist fins aquell dia. No van tardar gaire a ocupar tots sis la mateixa taula. La veritat és que el contacte amb elles va ser més gratificant del que es podien imaginar: eren tres noies guapíssimes i, a més, eren catalanes. Ja era hora, va pensar ell, que poguessin parlar sense esforços amb tres persones del sexe oposat. Tampoc va passar massa temps fins que es van formar tres parelles. Per fi, a ell, li va semblar que no sempre les coses li havien de sortir malament: la noia que a primer cop d’ull li havia cridat més l’atenció ara seia al seu costat i li estava explicant els problemes que havia tingut per trobar les seves maletes a l’aeroport de Maó. A més, havia estat ella la que s’havia afanyat, o almenys això creia ell, a seure al seu costat:
— Com et dius?
— Pol, i tu?
— Júlia.
El temps es va anar escapant mentre la feien petar fins ben entrada la matinada. Era hora de tancar el local i, pel que semblava, els altres dos companys ja tenien plans per tenir un bon comiat de les vacances i ajornar unes hores la crisi postvacaional. Però en Pol i la Júlia sabien que la relació que havia començat feia només unes hores era diferent a la d’un ligue d’una nit d’estiu. És per això que van agafar dues tovalloles, se’n van a anar a seure a la platja i s’hi van passar la resta de la matinada, fins a la sortida del sol. Aquella era la primera nit de les vacances de la Júlia a Menorca i l’última d’en Pol i havien d’aprofitar el màxim les hores que podien compartir. Les tres noies vivien a Barcelona, com en Pol, i s’estarien a Menorca també un mes sencer, fins el 5 de setembre al matí. Van arribar a la conclusió que allò que havia començat aquella nit no podia acabar així. Ella li va demanar que durant les vacances no es truquessin i que deixessin passar tot el mes. Si realment estaven enamorats, si aquella nit hauria de ser l’inici d’una més que bona amistat, haurien de ser capaços d’aguantar un mes i tindrien moltes ganes de tornar-se a veure. Per això van quedar que el mateix divendres 5 de setembre anirien a sopar junts.
“¿Què deu pensar ella en la distància d’uns quants quilòmetres de Mediterrània entremig?”, es va preguntar en Pol durant aquell mes. Estava convençut dels seus sentiments: n’estava més que enamorat. Diàriament recordava aquella matinada, la del neguit com la va definir ell. Del neguit perquè mentre gaudia de la companyia de la Júlia no podia deixar de pensar que l’endemà se’n tornava a casa. ¿Per què no podia ser etern aquell moment? ¿Per què no es podia quedar amb ella? ¿Per què ella no podia marxar amb ell? Va començar a perdre gana, i, en conseqüència, pes. L’obsessió cap a la Júlia s’anava accentuant. No podia suportar imaginar-la a ella sortint de nit i lligant amb qualsevol turista i, al mateix temps, oblidant-se d’ell. I s’ho imaginava perquè ell ho havia fet durant un mes i se suposa que tres noies solteres a Menorca no hi van només a prendre el sol. A vegades, recordava amb tot tipus de detall la conversa d’aquella matinada i la veritat és que hi havia molts indicis que feien pensar a en Pol que allò podia anar seriosament. Aquella matinada no s’havien besat als llavis, i no perquè ell no ho hagués desitjat, però sí que van acomiadar-se amb una abraçada llarga i calorosa que no es fan dues persones que només senten certa atracció l’un per l’altre. En canvi, en altres moments li entrava la depressió i s’imaginava que en el fons la Júlia podia fer el mateix amb qualsevol altre noi. Només feia vuit hores que es coneixien quan es van acomiadar i amb aquest temps no era fàcil que la Júlia s’hagués enamorat d’ell, com sí li havia passat a ell. “Qui sap, potser tot plegat no és res més que un teatre”, pensava. Una mentida i una excusa perquè en Pol no se l’emportés al llit aquella nit. Estava fet un garbuix.
La nit abans de la cita amb la Júlia, el 4 de setembre, en Pol la va passar molt malament. El neguit s’havia fet cada vegada més gran, fins i tot li semblava que començava a tenir un principi d’úlcera intestinal. Feia un mes que no sabia absolutament res d’ella. L’única cosa que tenia clara és que l’endemà a les 9 del vespre havia quedat amb ella davant la porta del teatre Club Capitol al principi de la Rambla. No s’havien ni tan sols donat els respectius números de telèfon, havien pactat que “si un dels dos no es presenta abans de dos quarts de deu vol dir que entre nosaltres tot s’ha acabat”. En Pol va intentar agafar el son, però no podia. No parava d’imaginar-se a ell mateix sol, palplantat, esperant la Júlia fins a les 10 del vespre, i les 11 i les 12 de la nit. Finalment, va aconseguir adormir-se i quan ho va fer va tenir un somni eròtic amb la Júlia: acabaven fent l’amor a la platja. Després del somni es va despertar moll, i no només de suor.
El dia de la cita va sortir del Metro a les 9 menys cinc minuts del vespre. Va pujar les escales mecàniques que portaven a Les Rambles amb el cor bategant uns quants passos més endavant. Els nervis li provocaven una intensa picor a sota les aixelles, que no parava de gratar-se. Es va repassar de dalt a baix: es va tocar el coll del jersei per assegurar-se que el tenia ben posat; es va passar les mans pels cabells buscant si tenia algun rínxol fora de lloc i es va mocar per deixar-se el nas ben net. Des del moment que va posar els peus a Les Rambles va dirigir la mirada cap a l’entrada del Club Capitol. Si el cor encara podia bategar més fort ho va fer quan va intuir una figura femenina just davant la porta. Les seves millors expectatives es feien realitat a mesura que s’hi acostava, aquella era la Júlia.
Ni en el més idíl·lic dels seus somnis en Pol es podia imaginar que la cosa podia anar d’aquella manera. El sopar, el seu primer sopar amb la Júlia, va servir per confirmar que ella havia tingut també els mateixos neguits que en Pol. S’havia preguntat si realment ell s’hauria presentat a la cita i no havia pogut suportar imaginar-se en Pol a braços d’una altra noia. Tot i això, encara els feia cert pudor fer el següent pas, el que tots dos desitjaven. Tenien la sensació que tot es podia espatllar si anaven massa de pressa i per això, implícitament, sense dir-ho en veu alta, van pactar donar-se un temps per conèixer-se millor abans de fer el gran salt. Les abraçades van començar a ser cada vegada més sovintejades i poc a poc els petons a la galta van començar a tendir cap al centre de la cara. En Pol i la Júlia es desitjaven intensament. Quan ja feia quatre caps de setmana seguits que sortien junts, finalment van quedar veure’s al pis d’un d’ells dos. Va ser el divendres 3 d’octubre. Van sopar a casa d’en Pol i les mirades ho deien clar: aquesta nit trenquem el pacte no escrit ni verbalitzat. Després de menjar van seure al sofà i van posar música. Ell va posar el seu cap sobre l’espatlla de la Júlia i ella va començar a tocar-li els cabells. Poc a poc les carícies van augmentar fins que l’espurna va saltar amb el primer petó a la boca. Del sofà al llit i del llit a la glòria, o almenys això va pensar en Pol. La Júlia ja no va dormir més al seu pis. Es va traslladar l’endemà mateix i en Pol estava convençut que finalment havia trobat la persona que havia buscat. Aquell inici de tardor era la millor que recordava de la seva vida. Feien l’amor totes les nits i per més impossible que pogués semblar en Pol cada dia n’estava més enamorat.
Però a finals d’octubre van tenir el primer xoc d’interessos. Resulta que tan la Júlia com en Pol tenien per costum celebrar Tots Sants en família. ¿Aquesta vegada a casa de qui ho celebraven? En principi, cada un d’ells deia que tan feia i precisament aquell “tan feia” va ser el que els va fer discutir i barallar. Cap dels dos coneixia la família de l’altre i fer la presentació oficial en un dia com aquell, en què hi ha tants familiars en una mateixa taula, els angoixava bastant. Van arribar a la conclusió que la millor opció era deixar les presentacions per més endavant i que cadascú anés sol a casa dels seus respectius pares. Tot i això, aquella decisió salomònica no havia acabat de satisfer-los i van fer-se morros tot el dia. La nit de Tots Sants, quan es van tornar a veure després dels dinars, no van fer l’amor. Havia estat la seva primera discussió.
Quan l’endemà, dia dels Morts, en Pol es va despertar va veure que la Júlia ja ho havia fet. Era diumenge i l’empatx de panellets i castanyes de la nit anterior havien fet que ell no hagués dormit massa bé. Se’n va anar a la cuina convençut que hi trobaria la Júlia esmorzant, amb ganes de passar full i reconciliar-se amb ella, però no va ser així. Ella no hi era. Tampoc era al lavabo. No quedaven gaires més opcions, decididament la Júlia no era a casa. Al moment no en va fer massa cas. Podia ser perfectament que hagués anat a comprar alguna cosa per esmorzar, o que hagués baixat a buscar el diari. Però quan ja feia més d’una hora que s’havia llevat i tenint en compte que ja era gairebé migdia, en Pol es va començar a preocupar. Va trucar-la al mòbil, però estava desconnectat. I de cop va tenir un mal pressentiment: ¿i si li havia passat alguna cosa? Però aquell primer dubte de seguida va derivar cap a un altre. Va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que no tot era al seu lloc. O, dit d’una altra manera, que hi faltaven coses. Efectivament, faltava bona part dels objectes personals de la Júlia, tot i que algunes de les seves coses encara eren al seu lloc. Malgrat tot, hi havia un objecte que destacava per la seva absència: la maleta de viatge de la Júlia. Se n’havia anat. El pànic i l’estupefacció es va apoderar d’en Pol. Es va dutxar, va fer un cafè i, ràpidament, es va dirigir cap al pis de la Júlia. I mentre hi anava es va adonar d’una cosa que li havia passat desapercebuda: era la primera vegada que hi anava. Tenia la seva adreça perquè ella la hi va donar, però no hi havia estat mai. Fins i tot les seves coses les havia anat duent ella mateixa tota sola. Ella sempre li havia dit que era una habitatge molt petit, de trenta metres quadrats, i que feia molt de temps que en volia fugir perquè s’hi sentia com en una presó. Li havia fet la promesa que tard o d’hora hi anirien per acabar d’endur-se alguna cosa més, però que abans volia trobar un comprador. Ell tampoc havia insistit en el fet d’anar-hi alguna vegada perquè ja en tenia prou de saber que cada dia la tenia al seu costat a casa seva. El fet que mai li hagués volgut ensenyar, ara que ella havia marxat, li feia mala espina. Una sensació que es va acabar de confirmar quan va arribar al pis on suposadament vivia la Júlia i va veure que no hi era. I no només això, sinó que allà hi vivia una parella jove des de feia quatre anys.
El següent que se li ocórrer va ser anar a casa els seus pares, però tampoc no sabia on vivien. Ella també li havia explicat que eren del barri de Sants, però com no els coneixia no en sabia l’adreça. En Pol va decidir tornar a casa amb l’esperança que ella hagués tornat. No va ser així. La va trucar repetides vegades al mòbil, seguia desconnectat. Es va dedicar, sense èxit, a buscar per tot arreu del pis algun paper o alguna carta que ella li hagués pogut deixar. Va plorar, i molt. No sabia què fer. De cop es va trobar més sol que mai, més que les altres dues vegades que l’havien deixat. Almenys les seves ex havien tingut la decència d’acomiadar-se.
No ho podia entendre, només feia dos dies que la cosa anava bé i tot just havien tingut la seva primera baralla. I tampoc n’hi havia per tant. El que més l’angoixava era que no tenia cap mena de pista de com localitzar-la. Per no tenir, ni tan sols tenia cap telèfon de les seves amigues, sempre era ella qui les trucava. De cop, va ser conscient que tot el que sabia d’ella, o el que tenia d’ella, no era altra cosa que ella mateixa. El contacte amb la Júlia era la Júlia. Si la Júlia marxava tot allò relacionat amb ella també se n’anava.
Es va passar el diumenge abatut estirat al sofà esperant que la Júlia tornés. Al principi la trucava cada quart d’hora, al final cada hora. I així fins que es va fer fosc, i ell continuava estirat al sofà. No va dinar, ni sopar, només es va preparar un gran got de llet amb galetes a mitja tarda. I tot plegat mentre recordava pas a pas, dia a dia, tot el que havia viscut amb ella: els millors dies de la seva existència. ¿On era? ¿Per què havia marxat? Aquestes dues preguntes no el van deixar dormir, es va passar tota la nit del 2 de novembre intentant trobar-hi una resposta.
El novembre, sense la Júlia, va ser molt dur per a en Pol. Aquell va ser el pitjor novembre de la seva vida. Es pensava que els temps difícils ja havien passat, però estava molt equivocat. L’aparició i posterior desaparició de la Júlia a la seva vida l’havia canviat per complert. Mentre era al seu costat havia estat molt feliç, fins i tot a la feina li deien que feia més bona cara que mai. En canvi, a partir de la seva desaparició, les coses van anar empitjorant. Els seus companys de batalla a Menorca tampoc entenien res. Ja els va costar entendre com allò havia fructificat ja que cap dels dos havien tingut la sort de tornar a relacionar-se amb les amigues de la Júlia. Encara van quedar més sorpresos del desenllaç. A la feina en Pol va tornar a no rendir i a mitjans de mes li van dir que o canviava d’actitud o l’haurien d’acomiadar. A finals de mes el van fer fora. La depressió en què va caure va ser la més gran de les que havia viscut. Ni tan sols els seus amics van ser capaços de fer-li sortir una mínima espurna d’alegria, esperança o felicitat. En Pol estava desesperat, “¿Per què no torna la Júlia?, ¿Per què té sempre el telèfon parat?, ¿Per què no dona cap senyal de vida?”.
S’acostava Nadal, faltava menys d’un mes. Els dies cada dia eren més curts i en Pol no sortia de casa per res. El primer dia de desembre la ment d’en Pol va passar de la grisor ennuvolada a la més absoluta negror. Per ell ja no tenia cap mena de sentit continuar vivint. Va sortir al balcó del seu sisè pis i es va llençar daltabaix, directe al buit del carrer. Va morir a l’instant. Del xoc el seu rellotge es va parar de cop, eren les 22:22 del 01-12-03. Aquí va acabar el joc del mirall que havia començat feia 11 mesos menys 11 dies a les 22:22 del 12-01-03.

21 d’abril del 2008

L'arc de Sant Martí sencer

Ja sé que és un retoc d’imatge una mica penós i que no domino massa el Photoshop, però perquè us en feu una miqueta la idea, aquest és l’arc de Sant Martí que es va poder veure a Torelló divendres al vespre i que, tal i com us explicava el mateix divendres, en Tomàs Molina el va mostrar en El Temps de TV3.

20 d’abril del 2008

Roinejar

La paraula roinejar significa plovisquejar que, alhora, significa "ploure lleugerament i a gotes molt petites". I, etimològicament, segons explica Joan Veny a Coromines, colós de l’etimologia aquest és el seu origen: "És indubtable que, fent una comparació amb els mots congèneres d’altres llengües neollatines, podem trobar el bon camí de l’etimologia d’un mot de la nostra llengua. El DCVB derivava roina, roinar, roinejar, del llat. RUINA; però Coromines ens duu per un altre camí: tenint en compte les formes rosinar de l’occità i del sard, derivades de rosar ‘ruixar’, tindríem roïnar, roïnejar, amb grau zero de la -s- per dissimilació. Per tant, la forma catalana ha fet llum sobre altres formes romàniques."
Però, des d’avui, proposo una nova definició de roinejar: "justificar unes postures amb uns arguments suposadament irrefutables per, en el fons, defensar dissimuladament o descaradament la ideologia de CiU". Etimològicament aquesta nova definició sorgeix de tots aquells intel·lectuals (o si ho preferiu tertulians i/o opinadors) que des de fa unes setmanes no paren d’argumentar que el transvasament del Roine és la millor opció per tal de solucionar definitivament els futuribles problemes d’aigua. Es tracta d’aquells qui desvien l’atenció de l’actual situació d’emergència d’aigua per tal de centrar-la en el vell argumentari de CiU de proposar el transvasament del Roine. I ho fan, en realitat, per desgastar, una vegada més, l’actual govern de la Generalitat que consideren que és fruit d'una traïció a la voluntat del poble de Catalunya. No importa, doncs, si aquesta és o no la millor opció de futur, sinó defensar-la perquè aquest és el principal argument de Convergència i Unió.
A més, trobo que roinejar també és una paraula idònia per definir allò que fan des de l’entorn de CiU per dos motius més. El primer és que aquesta estratègia no deixa de ser una pluja fina per anar desgastant especialment els partits que actualment ocupen el nostre govern. I el segon, perquè són molts qui des de CiU esperen que roinegi, o sigui, que "plogui lleugerament i a gotes petites" no fos cas que el problema de la sequera se solucionés abans d'hora i es descartés, una vegada més, l'opció del Roine.

La Contra no va a la contra

Marga Soler és allò que La Vanguardia en diu la defensora del lector. O sigui, la treballadora del diari que s'encarrega de respondre els dubtes sobre el funcionament de la redacció del diari del Grupo Godó. En la seva columna setmanal d'aquest diumenge dia 20 d'abril intenta respondre aquesta pregunta: "¿Por qué 'La Contra' entrevista a tantos escritores que justo acaban de publicar un libro?". Com sol ser habitual en aquesta mena de textos, al final la defensora del lector acaba defensant la feina que fa el seu diari: "La Contra no pierde ni autenticidad ni credibilidad por entrevistar a autores de libros, en todo caso realiza la buena labor de fomentar la lectura. Además, es una ventana abierta para que los variopintos personajes que pisan una ciudad con tanta vitalidad cultural como Barcelona cuenten su trozo de verdad, que puede (o no) estar en un libro, que puede (o no) estar a la venta en los puestos que llenarán las calles el miércoles, cuando libro y rosa se den la mano para festejar Sant Jordi."
I és que Marga Soler s'ha dedicat a comptar, des de principis d'any, quants entrevistats ho han estat per publicar un llibre: 27, als quals se n'hi ha de sumar 10 que es dediquen a l'escriptura. En total, 37 de 90. Els altres 53 ho han estat per altres motius. Pel que sembla, el principi fundacional de 'La Contra' és "buscar lo desconocido de los conocidos y lo que merece ser conocido de los desconocidos, sabiendo que nadie tiene toda la verdad."
La veritat és que l'última pàgina del diari s'ha convertit un text de lectura obligada per molta gent i sí que és veritat que la varietat dels entrevistats és tanta com entrevistes han publicat.
Però la pregunta que se li hauria de fer a la defensora del lector és: "¿quants dels entrevistats de 'La Contra' ho són fruit d'un acte de promoció promogut per un equip de comunicació?". Aquells qui saben com funciona el món de la comunicació, especialment aquells qui treballen en gabinets de premsa o de comunicació, ja saben que ser entrevistat pels Amiguet, Sanchís i Amela és un dels màxims objectius per tenir un impacte mediàtic important. M'agradaria saber quantes ofertes d'entrevistes reben diàriament aquests tres entrevistadors que els facilita enormament la feina. I és que molts dels entrevistats de 'La Contra' també ho són perquè són convidats a Barcelona o als voltants per participar en ongressos, festivals, exposicions, actuacions, etcètera, i els organitzadors d'aquests actes venen el seu convidat als periodistes per treure'n un rendiment informatiu.
Doncs bé, un servidor també ha fet una mica de feina i aquí us passo la llista dels entrevistats dels mesos de març i abril i els motius pels quals són entrevistats. Jutjeu vosaltres mateixos si són o no, gairebé tots, fruit d'un acte de promoció:




17/04/08
Congo Lassané, educador que utiliza el fútbol para formar a niños pobres en Burkina Faso
Un amigo lo ha traído a Barcelona para presentarle a gente del Barça, por ver si respaldan su proyecto educativo en Burkina Faso.
16/04/08
Angélique Ciza, directora y administradora en Burundi de la Fundación G3T
15/04/08
Akio Hayashiya, director de la Agència Catalana d´Inversions en Tokio
14/04/08
Serge Girard, corredor que ha atravesado todos los continentes corriendo
Ha estado en la Expo Marató de Barcelona, donde ha presentado su próximo reto como corredor de ultrafondo, patrocinado por Mizuno.
12/04/08
Esther Ferrer, artista conceptual; la primera mujer performer de España
Así llega a la galería Àngels Barcelona, donde se pueden ver sus autorretratos, la evolución de su físico en 35 años, la mitad de su rostro hace 30 años se une a una mitad actual.
11/04/08
Ignacio Bao, elegido el segundo cazatalentos más influyente del mundo
10/04/08
Ricardo Espírito Santo Salgado, presidente ejecutivo del Banco Espírito Santo
09/04/08
Enrique Echeburúa, psicólogo estudioso de la conducta de los violadores
Echeburúa me habla de estos asuntos con la fría distancia del científico, sin dejar que interfieran juicios ni pasiones, como lo ha hecho en el ciclo Las causas de la violencia de la Obra Social de la Fundació La Caixa.
08/04/08
Dechen Shak-Dagsay, cantante de mantras
Esta noche actúa en el Auditori.
07/04/08
Massimo Carlotto, ex ultraizquierdista, sufrió 11 procesos y 86 juicios, y hoy es escritor
05/04/08
Jean-Louis Cianni, lector de filósofos
Así le salió La filosofía, un remedio contra el paro (Libros de Vanguardia), una crónica de su propia resurrección, un manual ante las adversidades avalado por 2.500 años de filosofía.
04/04/08
Corinne Maier, portavoz del movimiento Women Child-Free (mujeres libres de hijos)
03/04/08
Juan Gorriti, escultor de la madera
Está pintando con dos niños, rodeado de sus esculturas (Sagardi BCN Centre).
02/04/08
Eva Herman, antifeminista, portavoz del movimiento europeo para refeminizar la mujer
01/04/08
Beatriz Preciado, filósofa transgénero y pansexual
Ahora nos explica en Testo yonqui (Espasa) su experiencia con la testosterona.
31/03/2008
Eduardo Jáuregui, profesor en St. Louis University; fundó la consultora Humor Positivo
Mañana, 1 de abril, se celebra en todo el mundo el día internacional de la Diversión en el Trabajo. Eduardo Jáuregui y Jesús Damián Fernández, con su consultora de formación Humor Positivo, liderarán la primera Marcha por la Diversión en el Trabajo.
Juntos han escrito un libro peligroso y necesario: Alta diversión,los beneficios del humor en el trabajo.

29/03/2008
Alan Abel, ridiculizador profesional de los medios de comunicación desde hace cuarenta años
Colaboro con el CCCB.
28/03/2008
Conrado Giménez, fundador de la Fundación Madrina
Sobre lo que ha dado una conferencia invitado por el Grup Entitat Catalana de la Família.
27/03/2008
Pier Ugo Calzolari, rector de la Universidad de Bolonia
Ahora han decidido reunirse en Barcelona para conjurarse: quieren ser más influyentes en Europa.
26/03/2008
Marie Balmary, psicoanalista
De sus conversaciones nace El monjo i la psicoanalista, Fragmenta Editorial
25/03/2008
Philip Campbell, director de la revista ´Nature´, astrofísico
24/03/2008
Michel Rolland, el enólogo más famoso del mundo
Ha venido invitado por el congreso internacional Cambio Climático y Vino, organizado por la Academia del Vino de España.
22/03/2008
Barbara Hendricks, soprano, Príncipe de Asturias por su defensa de los derechos humanos
Actuó en Barcelona de la mano del IX Festival Mil · lenni.
20/03/2008
David Archibald, paleontólogo expedicionario, evolucionista, experto en dinosaurios
Colaboro con la Obra Social de La Caixa.
19/03/2008
Juan Gómez-Jurado, escritor
Contrato con Dios (El Andén) es una entretenida cascada de aventuras y secuela emocional de la película que marcó la infancia del autor: Indiana Jones en busca del arca perdida, naturalmente.
18/03/2008
James Repace, físico forense, autor de la "teoría del tornado" para los fumadores pasivos
Estoy colaborando con la Agència de Salut Pública de Barcelona.
17/03/2008
Thérèse-Hélène Nouna, viceprovincial de la orden de las Dominicas en Oriente Medio
Ha venido a Barcelona para dar apoyo a quienes le dan apoyo, una pequeña ONG, Compromesos amb el Món.
15/03/2008
Ramón Andrés, músico, ensayista, historiador de la música
Bien titula Ramón Andrés su último libro El mundo en el oído (Acantilado), que sigue a El oyente infinito (DVD Ediciones) y a otras obras sobre la maravilla de la música.
14/03/2008
Seymour Hersh, premio Pulitzer por informar sobre My Lai (Vietnam) y Abu Graib (Iraq)
Recibo el premio Vázquez Montalbán de Periodismo.
13/03/2008
Tyler Cowen, autor del blog económico más visitado del mundo
En Descubre al economista que llevas dentro (Planeta) nos cuenta cómo utilizar incentivos para enamorarnos, sobrevivir a las reuniones y motivar a tu dentista.
12/03/2008
Fernando Vallespín, director del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS)
11/03/2008
Juan Tamariz, mago
Acaba de hacerlo en el Festival de Màgia de Badalona
10/03/2008
Trevor Paglen, geógrafo, escritor y experto en instalaciones militares clandestinas
Ha participado en el festival The Influencers, organizado por CCCB.
08/03/2008
Mary Lou Quinlan, fundadora de Just Ask a Woman, experta en marketing para mujeres
Participo en Rethink the Basis of Communication.
07/03/2008
Enrique Gil Calvo, sociólogo y analista político
Publico La lucha política a la española (Taurus)
06/03/2008
Marta Montañez, viuda de Pau Casals y Eugene Istomin
Acaba de inaugurar en París una placeta dedicada a Casals (un proyecto de Restaura), con estatua y placa, y ha pasado unos días mimando el Museu-Fundació Pau Casals (http://www.paucasals.org/), en el paseo Marítim de la playa de Sant Salvador de El Vendrell.
05/03/2008
Thorkil Sonne, empresario
Specialisterne es única en todo el mundo y su creador ha expuesto su caso en Esade.
04/03/2008
Malcolm Hayday, miembro del Foro de Davos, director del Charity Bank
Aciertan al invitarlo los alumnos del IESE.
03/03/2008
Javier Esteban, defensor de la ebriedad
Javier Esteban ha escrito ´El derecho a la ebriedad´ (Amargord), panfleto en defensa de un derecho que las legislaciones urdidas durante el siglo XX han considerado un peligro.
01/03/2008
Wim Mertens, compositor
El 5 de marzo actuará en el Palau de la Música junto con la violinista Gudrun Vercampt.

19 d’abril del 2008

Ha mort Danny Federici, els dits de l'E Street Band

Aquesta és la nota que ha penjat Bruce Spingsteen al seu web:

"Danny and I worked together for 40 years - he was the most wonderfully fluid keyboard player and a pure natural musician. I loved him very much...we grew up together."—
Bruce Springsteen.

Danny Federici, for 40 years the E Street Band's organist and keyboard player, died this afternoon, April 17, 2008 at Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in New York City after a three year battle with melanoma.
The Federici family and the E Street family request that, in lieu of flowers, donations be made to the Danny Federici Melanoma Fund. A web site for the Fund is being established and we'll post its link when it is on line.
Bruce Springsteen's concerts scheduled for Ft. Lauderdale, Orlando and Tampa have been rescheduled at the same venues as follows. Existing tickets will be honored and more specific information is available on Ticketmaster and venue sites:

Ft. Lauderdale: Friday, May 2
Orlando: Wednesday, April 23
Tampa: Tuesday, April 22

Així que aquells qui tenim la sort d'anar a veure el Boss aquest estiu al Camp Nou no podrem tornar a sentir i veure en acció un dels músics més tranquils de l'E Street Band. Una autèntic llàstima! Al web de Bruce Springsteen podreu veure-hi una de les seves últimes actuacions no fa ni un mes.

18 d’abril del 2008

Un arc de Sant Martí a Torelló



En Tomàs Molina, un dels homes del temps de TV3, m'acaba de dir, a les 21:05, que avui ensenyarà una d'aquestes fotos al Temps del TN Vespre. A veure si és veritat!
Sí, ha estat veritat! Ha ensenyat la segona!

17 d’abril del 2008

Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament


Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament és el títol d'una de les últimes entrades al bloc de l'Eli Soriguera. La intenció de l'Eli és aquesta:

"Tranquils, això només és un estudi sociològic, que deplorablement no es basa en cap tipus de paràmetre extraordinàriament coherent. De fet, la màxima coherència que li puc trobar a aquests mots és dir que Chiquiliquatre vol aconseguir entrades gratis per la festa d'aniversari de l'Enderrock mentre crida 'ERC - g, vull sexe abans de que arribi el transvassament!'. Però això seria una mentida.A aquesta se li ha anat la castanya?
No, amics, el que passa és que m'han dit que el món dels blocs es basa en una batalla per sumar visites. Per aconseguir-les pots fer dues coses: explicar quelcom d'interessant perquè la gent visiti el teu bloc amb curiositat per veure què dius, o bé posar les paraules claus que fan sumar visites a través de l'omnipotent Google. Segons l'expert Rockviu, les paraules claus són algunes de les del títol d'aquest post. Així gent sense cap tipus d'interès ni per la música, ni per la gent poc-moderna, ni per res del que aquí poguem explicar, entrarà pensant que una poc-moderna ofereix sexe gratis o que ERC té alguna cosa a veure amb Chiquilicuatre.Sí, aquest és un post paradigmàtic -paraula que m'han comentat que és clau per fer de qualsevol text un text d'alçada, tot i que crec que aquest serà difícil de salvar-. A veure quanta gent pica... us mantindré informats sobre l'estudi."

I jo li dic en un comentari:

"Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament
Enric Xicoy i Comas dijous, 17 d'abril de 2008 19:06h
Eli, si vols ho torno a escriure: Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament. I una vegada més: Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament. Així tindràs més gent, encara. O, si ho prefereixes, un dia quedem a l'Enderrock, o a prop de l'Enderrock, mentre em deixis entrar Gratis, i m'expliques com practiques el Sexe en solitari mentre t'imagines que l'estàs practicant, el Sexe (l'escric dos cops, la paraula Sexe, perquè t'entri més gent, al bloc vull dir), amb un dirigent d'ERC , o un militant d'ERC, si ho preferiexes, disfressat de Chiquilicuatre i que en el moment de l'orgasme crida: Transvassament! (ja se sap, la paraula Transvassament vol dir passar un líquid d'un espai a un altre a través d'una canonada). Ah, i de regal, Gratis, si et sembla bé, escriuré una entrada des del meu bloc que digui Sexe + Enderrock + Gratis + ERC + Chiquilicuatre + Transvassament, tot i que et faré la competència perquè el meu bloc és de Google i aquests tenen preferència en la recerca.Atentament, en Xiqui, Xicoy, no en Xiqui Chiquilicuatre!
"


Doncs això, experimentant i fent estudis sociològics. Us mantindré, també, informats dels resultats de l'estudi.

12 d’abril del 2008

Abonant l'embestida

Ja està fet! José Luis Rodríguez Zapatero ha fet el mateix que els anteriors presidents de govern espanyols. La primera legislatura es vesteix de progre i de federal per dissimular una miqueta, no massa, el nacionalisme espanyol. No cal que fem el repàs a l'anterior legislatura, tots sabem com va enredar els catalans.
Ara tothom diu que ha girat al centre. El que passa és que els que ho diuen parlen del centre ideològic. Mentida, al suposat centre ideològic no hi pot tornar perquè, en realitat, mai n'ha sortit. El que sí que ha fet és girar al centre geogràfic. O, dit d'una altra manera, posar-se de cul a la perifèria. És per això que, des d'un punt de vista catalanista, espero que d'una vegada per totes els polítics catalans i catalanistes s'adonin que Zapatero ara ja no tindrà vergonya de fer allò que fins ara feia d'amagat. Bono com a President del Congrés és la metàfora que ho exemplifica millor. I les paraules de Rajoy, la demostració que aquesta legislatura l'objectiu és l'embestida anticatalanista. De moment, sembla que CiU s'està empassant el gripau, babau! Si Duran i Lleida, ara que no es veu a la llista de ministres, s'emprenyés de veritat potser encara hi seríem a temps de rectificar.
Ah! I prou d'hipocresies. El PSC no és, ni serà, un partit catalanista i a Madrid hi pinta tant com un diputat de Màlaga, d'Alcorcón o de Sebastián de los Reyes. I els ministres Chacón i Corbacho no són minstres catalans, són ministres espanyols que saben parlar una mica el català.

9 d’abril del 2008

Bones notícies

LA PROMO D'EN SISA
Finalment TV3 va emetre la promo del nou disc de Jaume Sisa. Si no recordo malament va ser abans d'ahir al TN Vespre, presentada per la bona amiga Raquel Sans. A l'enllaç podreu veure el vídeo. Així que al final haurà passat pràcticament una setmana després del dia que tenia previst. Val més tard que mai.



ENDERROCK 150
És imprescindible comprar l'Enderrock d'aquest mes. La revista compleix 150 números i 15 anys incloent un número especial a part d'un documental del mític concert del Sant Jordi. Si en voleu més informació entreu al web i sobretot als endeblocs per veure l'autobombo, més que justificat, d'aquesta colla de constructors de bones notícies a qui, sincerament, envejo per la feina que fan. Per cert, ¿per què fan 15+2 entrevistes? ¿Algú m'ho podria dir?



LA POC-MODERNA SORIGUERA
Entre aquests endeblocs no hi trobareu, almenys avui no hi era a la llista, l'Eli Soriguera (a veure si us actualitzeu!). Malgrat tot, un dels últims fitxatxes de la revista ja té bloc i, personalment, ja el considero de referència.




GRANS NOVETATS DISCOGRÀFIQUES
Abans de Sant Jordi ja se sap que apareixen molts discs, especialment en català. De totes ells, potser em quedo amb Mètode de Rocanrol de Pascal Comelade. Però us recomano també Ni cap ni peus d'en Jaume Sisa, Liffey de Joana Serrat (que és en anglès, algun dia us en parlaré), Telescopi de Plouen Catximbes i Les cançons tel·lúriques de Roger Mas.


8 d’abril del 2008

Tibet Lliure!


Ballant "Wa Yeah!", versió'08

Davant l'èxit espectacular de la versió'07, i el clam unànime demanant un bis, aquí teniu aquesta segona versió gravada avui mateix del ball excitat de Wa Yeah! dels Antònia Font de tres criatures induïdes per un pare perillosament tocat d'una ala i part de l'altra.

Ara sí que l'esborraran!


Avui fa exactament 2 mesos que us deia que les pintades de l'innominable havien aparegut molt a prop de l'Ajuntament. Doncs bé, finalment sembla que el nostre consistori es dignarà a esborrar aquesta apologia del feixisme. ¿I per què? Doncs perquè tenint en compte que les estelades han estat eliminades del mapa grafiter de Torelló és lògic que ara que algú s'ha dignat a posar una estelada en lloc dels escrits a favor d'aquell amic de l'amic de Manuel Fraga, que és amic de Rajoy, amic de la Soraya Sáenz de Santamaría, se suposa que les esborraran.

1 d’abril del 2008

Ballant Wa Yeah! d'Antònia Font

Estem d’enhorabona! Diuen que el concert dels Antònia Font al Liceu va ser brutal i que marcarà un abans i un després. Com tot a la vida, oi? També ens expliquen que Joan Miquel Oliver acaba de publicar un llibre, El misteri de l’amor. I love you! I també us explicava ahir que en Joan Miquel també ha produït el disc de Jaume Sisa, Ni cap ni peus. Insisteixo, estem d’enhorabona davant tanta sobredosi de galactismes.
Per tant, i seguint la línia, des d’aquest bloc un petit homenatge amb aquest ball de més avall, des del Ges Avall, de la cançó Wa Yeah! Perpretat fa un any pels tres xics de casa. Això sí que no té ni cap ni peus.