18 de febrer del 2010

Una d'indis

Com cada dia, ahir dimecres esmorzava a les 5:25 del matí llegint la columna d'en Monzó a internet. Malgrat el títol, "El último de la ¿qué?", ja m'imaginava que el text no parlaria d'en Quimi Portet i en Manolo García sinó de la nova exigència per ser un bon "nou britànic": fer bé la cua. En Monzó diu: "en el mundo anglosajón las colas son algo sagrado y sólo a un loco se le ocurriría saltárselas". I ens explica que això, a casa nostra, és més aviat tot el contrari i que, a més, "desde los ochenta, la cosa aquí ha degenerado bastante". L'article acaba posant un parell d'exemples viscuts per ell a Barcelona i conclou la columna, com sempre, amb un gran final: "Un día que le comenté a un señor lo absurdo de la cola en la que estábamos –cada uno por su lado–, me contestó: "Lo que faltaba. ¡A mí me van a obligar ahora a ponerme en fila india, como los borregos!". Para mí que no se daba cuenta de que, precisamente, los borregos son incapaces de formar una cola y de mantenerla como es debido."
Després de llegir la columna, a dos quarts de sis del matí, vaig tornar a tenir una d'aquelles agradables sensacions de sincronicitat. No feia ni 12 hores que acabava de viure una escena que exemplificava allò que m'acabava d'explicar en Monzó. Us l'explico?
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.
Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.
Foto de Ma. Teresa Pascual

14 de febrer del 2010

Criaturades

Conec un parell de pares, mascles, de família nombrosa que cada dilluns i cada dimecres coincidiran a la feina a quarts de vuit del matí des d'aquest mes de febrer fins a finals de maig. Entre ells intercanvien algunes de les primeres paraules de la setmana. Això significa que cap dels dos pot portar els seus fills a l'escola el dilluns o el dimecres. Per tant, un exemple més d'allò que en diuen impossibilitat de conciliar vida familiar i laboral. Malgrat tot, són dos pares que prediquen i, quan poden, practiquen aquesta conciliació. De fet, un d'ells no només la predica sinó que, en part, viu de fer-ho. O sigui, en una de les seves ocupacions laborals sovint ens explica les dificultats que té ell, i tots els pares, per compaginar aquestes ocupacions laborals amb les ocupacions familiars.
Aquest predicador s'ha convertit, de fet, en un dels especialistes catalans sobre les relacions entre pares i fills. Va començar explicant-ho en un llibre; va seguir amb un programa de ràdio que va derivar també en un programa de tele; tot plegat l'ha dut a fer xerrades per tot el país i finalment ho ha condensat en un web. No es tracta ni d'un pediatre, ni d'un psicopedagog, ni d'un mestre d'escola sinó d'un comunicador que utilitza bàsicament l'humor. A hores d'ara ja deveu saber, ja ho heu vist a la foto, que us estic parlant d'en Carles Capdevila.
Doncs bé, l'altre que predica i practica la conciliació familiar i laboral és un servidor. En Carles i l'Enric són professors de la mateixa assignatura a la mateixa hora a la mateixa facultat de comunicació, Blanquerna, els mateixos dies de la setmana. Normalment els temes de conversa giren entorn de l'assignatura, però sovint també ho acaben fent de criatures. Últimament han comentat el recent nascut web d'en Carles: criatures.cat. Es tracta d'un interessantíssim web en què s'hi condensen moltes de les coses que en Carles ha anat recollit durant aquests anys que s'ha dedicat a la comunicació sobre les relacions entre pares i fills. El web s'ha convertit, a través de la seva productora Anar fent, en la continuïtat del programa de ràdio Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio. Criatures.cat barreja l'humor amb la informació, l'agenda infantil amb blocs de col·laboradors, en definitiva, un gran nombre de seccions i apartats que poden interessar als pares i fills de tot tipus i condició. Per a alguns pares, a més, hauria de ser de lectura obligatòria.
Doncs bé, l'altre dia en Carles i l'Enric parlaven del web i el primer li va demanar al segon si podia penjar un dels seus vídeos domèstics del youtube en què hi apareixen les seves criatures en memorables actuacions. I el segon li contestà que: evidentment! Així és com a la portada del web des d'ahir podeu veure aquest vídeo.
Mentrestant, en Carles i l'Enric, avui diumenge, estan exhaurint les últimes hores en família del cap de setmana abans que els soni l'impertiment despertador a primera hora del dilluns.

13 de febrer del 2010

Discrepàncies al PSC? Hehehe!

Després d'uns dies allunyat del bloc per motius que no vénen al cas, no em puc estar de comentar les paraules suposadament polèmiques d'Ernest Maragall. No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres. De pas, ICV farà veure que està enfadada per tal de fer-se passar per un partit més d'esquerres i així cada un manté les quotes. A Esquerra ja li va bé per mantenir-se dins la línia suposadament independentista i CiU simularà una crisi al tripartit per reclamar la majoria absoluta. I finalment el PP demanarà la dimissió de qualsevol persona que parli en nom del tripartit. I au, tots contents.
No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder. L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.

1 de febrer del 2010

Vaga edulcorada

Aquest dissabte vam anar a veure Sherlock Holmes als Cinemes Sucre de Vic. Just abans de pagar, vaig veure al vidre de la taquilla uns cartells anunciant que avui farien vaga en contra de la llei del cinema del Parlament de Catalunya. Per cert, és curiós que en diguin "vaga" d'un tancament patronal, oi? Al costat d’aquest anunci hi havia un altre cartell en què deien quelcom semblant a “estem a favor del català, estem en contra de la nova llei” i un seguit d’explicacions ja conegudes: que si redueix l’oferta, que si s’eliminaran llocs de treball, etcètera.
Per tant, els Cinemes Sucre, que a part dels multicines del mateix nom també són propietaris dels cinemes Nou i Vigatà, són uns grans defensors del país i del català però no volen que la meitat de les pel·lícules s’emetin amb la nostra llengua. Els mateixos cinemes que dissabte tenien, com cada dissabte, una pantalla gegant emetent el partit del Madrid amb el senyal en castellà de La Sexta tot i que el partit el feia també TV3 en català. Els mateixos cinemes que de 14 pel·lícules en cartellera només n’hi tenen una en català: “Nico, el ren que volia volar” i que es projecta només dissabtes i diumenges a les 16:15 i diumenge a les 11:45. Els mateixos cinemes que no han projectat mai cap pel·lícula 3D en català (d'això en té bona part de culpa també el govern). Els mateixos cinemes que quan projecten una pel·lícula doblada als dos idiomes sempre col·loquen la versió catalana a la pitjor sala: Mil·lènium2 la vàrem haver de veure a la Sala 1 del Nou, la pitjor sala de Vic i probablement del país. Els mateixos cinemes que sovint t’atenen en castellà quan tu els parles en català.
Un estudi publicat avui per l’Avui, encarregat pels promotors del tancament, demostra que aquesta llei no només no perjudica als cinemes sinó que fins i tot pot atraure més públic (entre els quals m’incloc acompanyat de tres criatures). Si aquesta gent de Vic són tan catalanistes com diuen, ara ja no tenen excusa per continuar maltractant la llengua que tan estimen.