30 de març del 2007

Desprestigiar l’independentisme

Aquells qui ens dediquem, gairebé d’una manera masoquista, a fer un seguiment estret de la política catalana acabem tenint més informació que la majoria de ciutadans. Això fa que la suma de dades ens permeti tenir una visió possiblement més acurada d’allò que es cou en les cuines polítiques. Això provoca que moltes vegades la idea general que podríem dir que té l’opinió pública no acabi sent la mateixa que la que tenen aquells qui es dediquen a seguir de prop la política i que, al mateix temps, tampoc s’acaba assemblant a la pròpia realitat.
Però poques vegades com avui sembla haver-hi tanta unanimitat a l’hora de concloure que del debat d'aquesta setmana al Parlament el que n’ha sortit més perjudicat és l’independentisme. No fa ni un mes que en aquest bloc dèiem que CiU era la força política que podia acabar de donar el prestigi que necessita l’independentisme per convertir-se en una opció política “normal”. Doncs bé, sembla que hem perdut una oportunitat perquè això fos així. El dret a l’autodeterminació, que segueixo creient que tant CiU com ERC no dubten a defensar, s’ha utilitzat d’una manera barroera i partidista que l’ha acabat perjudicant.
Tant me fa si aquesta no és la imatge que es volia donar i que en el fons hi hagi hagut una voluntat real d’arribar a un acord. Tant me fa si la proposta de Vendrell era o no seriosa o només per posar en evidència CiU. Tant me fa si Artur Mas s’ha vist obligat a no acceptar la resolució d’ERC perquè no en modificaven un paràgraf. Tant me fa que el mateix Mas digui que s’ha subhastat la presidència quan ell ha permès durant unes hores mantenir vives les apostes. Tant me fa que Carod-Rovira hagi guanyat una batalla a Puigcercós o que s’hagi convertit en un salvador del nostre govern. L’únic que m’importa, a hores d’ara, és que això no ha fet sumar més independentistes i possiblement ha fet desil·lusionar-ne molts que fa dècades que lluiten perquè el catalanisme polític faci un pas endavant decidit. I que, una vegada més, la imatge de la nostra classe política davant de temes de gran calat no ha estat gaire seriosa.


Sempre queda un fil
Malgrat tot, i per no abandonar el meu optimisme perpetu, crec que de tot plegat se’n poden treure algunes conclusions positives. La primera és que el dret a l’autodeterminació s’ha convertit en un nou tema de debat. Potser l’arrencada no ha estat la millor, però no estic d’acord amb aquells qui proclamen que ja l’hem matat. Ni molt menys. Això només ha fet que començar. Hem de recordar que aquest no és un tema propietat només dels polítics i que hi ha plataformes com Sobirania i Progrés que hi estan treballant seriosament. Encara que no ho sembli, s’està creant un caldo de cultiu favorable a exercir aquest dret. Només que hi hagi algú més que digui “ah, i és que existeix la possibilitat de ser independents?” ja hi hem sortit guanyant.
Aquest debat, que ha arribat a la societat, també és interessant i positiu que s’hagi fet dins de CiU i ERC. Aquests dos partits necessiten que dins seu hi hagi reformulacions i posicionaments clars davant una oportunitat històrica que tindrà aviat Catalunya per dir: “ja n’hi ha prou!”. És saludable que s’hagin evidenciat els corrents interns d’aquests partits i qui està disposat o no a anar més lluny.
Una altra conclusió positiva és que aquest debat s’ha fet en un moment en què el TC encara no ha tombat l’Estatut i que precisament pot ajudar perquè al final se’l carregui. L’autèntica resposta unitària i autodeterminista s’ha de debatre, i arribar a acords, quan això passi. Com més dur sigui l’atac espanyolista més alta de mires pot ser la resposta catalanista. Encara que pugui semblar que s’han trencat més ponts entre CiU i ERC tinc l’esperança que, d’una vegada per totes, els nostres polítics es posin d’acord quan la situació sigui realment crítica.
No cal dir que també m’alegro que el president Montilla hagi quedat en evidència. Ja estava fart d’aquest silenci gairebé dictatorial. Insisteixo, potser les formes i la manera de fer el debat no han estat la més adequades, però calia algun gest que demostrés d’una punyetera vegada que són tres partits que tenen trets comuns per governar, però que els seus objectius i projectes són diferents.
En definitiva, i com diu una de les últimes cançons de Lluís Llach, sempre queda un fil. Espero que el cantautor em perdoni la utilització d’aquesta peça que està dedicada a les germanes de Salvador Puig Antich. El que passa és que es tracta d’un poema (permeteu-me que la defineixi així) que té una lletra de lectura universal. La cançó ens diu que malgrat que puguem perdre un ésser estimat i que el dolor sigui insuportable, sempre queda aquest fil que ens uneix a aquella persona. En aquest moment que molts donen per morta la via sobiranista jo em rebel·lo i dic “no ha d’esborrar el temps ni un sol traç de tants sentiments per tu, ni podrà l’oblit trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.” I en aquest cas, sortosament, l’independentisme no ha mort i amb una gosadia potser excessiva, em remeto de nou a Llach i citant una altra de les seves recents composicions concloc que “som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany, si vols amb els punys oberts, si cal amb els punys tancats, per mor que el somni que tenim junts es faci possible”.

29 de març del 2007

Circ Cric de volta(s)

En poques paraules: el Circ Cric tornarà el somriure als nostres fills. Mentre els pallassos del Parlament estan fent salts mortals, amb la xarxa mediàtica a punt d'alleugerir la caiguda, hi ha qui treballa pel país. L'Eduard Voltas, Director de Cultura de la Generalitat, es va reunir ahir amb representants del Circ Cric i tot sembla indicar que aquest podrà tornar a voltar per Catalunya sota "la carpa" del nostre govern.
Així doncs, ja s'ha fet el primer pas que reclamàvem fa uns dies quan vàrem saber que el millor circ de Catalunya i Premi Nacional havia de desmuntar la carpa i fer fora als seus treballadors. Com molt bé explica Ferran Mascarell en un article a l'Avui, el mateix dia que es publica la bona notícia del retorn de Poltrona i companyia, cal que la solució passi de ser provisional a definitiva. Cal dir, però, que el que va ser conseller de Cultura durant pocs dies no va tenir temps de posar-ho en pràctica i qui sap si realment hauria pogut fer-hi gaire res ja que l'actual titular de la conselleria, Joan Manuel Trasserres, ja va avisar que una qüestió com aquesta necessita que s'hagin de posar d'acord massa parts.
Tot i això, quan convé que certes coses se solucionin ràpid sempre es troben alternatives imaginatives. I si ara n'hem trobat una de provisional amb certa rapidesa, a veure si tenim sort i aviat podem veure com el circ que es fa Catalunya, que no només passa pel que fa el Cric, tingui el reconeixement que es mereix.

28 de març del 2007

Ara sí!

Imagineu-vos una colla de tres amics i un d'ells, posem que es diu Xavier, proposa anar al cinema, concretament a veure l'última pel·lícula de David Lynch, tot i saber que els altres són bàsicament seguidors d'Almodóvar i poca cosa més. Aquests dos es miren l'argument i diuen: "no ens agrada, preferim anar de copes". Oi que sembla clar que hi ha dos amics que es desmarquen de la proposta? Doncs així per què avui tots els mitjans diuen que ERC es desmarca del Govern? Que ERC no forma part del Govern? No podem dir que el PSC i IC es desmarquen de la proposta d'ERC?
Però ara suposem que a la colla s'hi afageix un quart amic que, de tant en tant, va amb la colla. Resulta que el fan de David Lynch abans de fer la proposta als altres dos amics ja li ha enviat un sms a aquest quart amic dient-li: "què tal si fem un David Lynch" i aquest li contesta, al moment, "em prens el pèl o què?". No trobaríeu lògic que el seguidor del cineasta nordamericà digués: "m'he quedat sol". Però resulta que el quart amic, que al moment s'havia pensat que això de "fer un David Lynch" era una nova postura sexual, s'adona que en realitat li estan parlant de cinema d'autor. Oi que a ningú se li acudiria dir que "en Xavier ja no té ganes de veure David Lynch"? Així doncs, per què avui alguns mitjans insisteixen en dir que ara ERC torna a canviar d'idea?
Deixem les coses clares d'una punyetera vegada. A en Xavier sempre li ha agradat David Lynch i farà els possibles per veure la seva última pel·lícula. El que passa és que té una oferta 2x1 i no la vol anar a veure sol. ERC sempre ha tingut com a objectiu últim la independència de Catalunya, el que passa és que aquest objectiu només el podrà assolir si rep un suport majoritari. ERC sap que no la pot aconseguir si almenys un dels dos grans partits no hi dóna suport. El problema és que aquest és un tema molt seriós i no es pot frivolitzar. Per això en Xavier Vendrell va cometre un error de comunicació, com ell mateix va reconèixer ahir en una xerrada a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL, a l'hora de fer arribar aquesta proposta a CiU.
Esquerra no només no ha canviat d'idea sinó que, a més, ha convertit aquest proposta en allò que reclamàvem ahir des d'aquest bloc: en una proposició parlamentària. Ara esperem que el quart amic, de nom Artur, li quedi clar que la proposta que li va fer en Xavier no era una postura sexual sinó una pel·lícula seriosa, que està en cartellera, d'un cineasta reconegut, arriscat i sovint polèmic que duu el suggerent títol d'"Inland Empire", que podríem traduir per "L'imperi interior". No us vénen ganes d'anar-la a veure?

26 de març del 2007

És això company

Mentre en l'entrada de sota dèiem que potser les formes d'ERC no han estat les millors a l'hora de proposar a CiU fer un front comú per a la independència, ara toca elogiar les formes de Lluís Llach.
L'últim gran concert d'en Llach va ser més que això, va ser immens. Malgrat que a les quatre, de l'hora nova, m'havia de llevar, em va ser impossible desenganxar-me del televisor fins a l’Estaca final. Quin plaer sentir-li criticar l'esquerra acomodada i la dreta reaccionària davant d’una classe política que TV3, potser massa insistentment, ens va anar mostrant amb cara de circumstàncies. Per cert, no acabo d’entendre perquè alguns comentaristes aquest dilluns o diumenge s’han dedicat a criticar a aquests polítics perquè hi van anar gratuïtament quan segur que ells tampoc van haver de fer “cues” per internet o telèfon.
Però, per sobre dels comentaris entre cançó i cançó són aquestes, les cançons, les que haurien de fer ruboritzar a més d’un polític. Si a això hi afegim la força amb què les va cantar dissabte, no és estrany que el públic xiulés alguns d’aquests dirigents polítics i institucionals. Les abraçades del propi Llach al final del concert van ser prou eloqüents. Si no t’agrada en Llach és possible que davant del piano només hi veiessis, com ell mateix s’autodefineix, una bleda assolellada. Però si alguna vegada les seves cançons t’han commogut, t’han cantat les quaranta (i mai més ben dit) o t’han explicat un camí a seguir, la nit de dissabte segur que te’n vas anar a dormir pensant que "ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l'espera dels que no ens aturem fins que no ens calgui dir: no és això".

No és això companys

Setmanes, o mesos, esperant un gest com el d’Esquerra cap a CiU i quan arriba el moment el fan des d’una calçotada un diumenge al migdia i en boca del vicesecretari. Això és prendre’s seriosament el futur del nostre país? No fotem! Fins i tot a TV3 van estar dubtant de si donar la notícia per venir de qui i d’on venia.
I a sobre després sembla que se’n penedeixin. Com pot ser que dissabte es fes el Consell Nacional del partit i al final no es llegís un comunicat amb aquesta proposta amb tota la cúpula directiva secundant-la? No és estrany que després s’acusi a ERC de tenir problemes amb les formes que, lògicament, fan que es posi en qüestió el fons.
Si darrere de tot plegat només hi ha un suposat rentat d’imatge de cara a les eleccions per desmarcar-se dels altres partits del govern i guanyar terreny a CiU, la veritat és que aquesta manera no sembla la millor. Des d’aquest bloc hem reclamat sobretot a CiU i també a ERC que fessin passos clars, i si podia ser conjunts, cap a la independència del nostre país. Però si quan arriba el moment les coses es fan així, la veritat és que, com em deien avui, aquest partit més aviat sembla un “partit de calçotada”.
Aquest cop Artur Mas ha demostrat més sensatesa que altres vegades i ha dit que si tot plegat va en serio que es plantegi la proposta aquest dimecres al debat de l’Estatut al Parlament de Catalunya, tal i com ha de ser. I res de fer cas a Duran i Lleida quan diu que aquest referèndum seria anticonstitucional i que per això no té sentit plantejar-lo. És clar que no és constitucional, si ho fos ja l’hauríem posat en pràctica temps enrere. Si hem d’esperar que la Constitució Espanyola empari un referèndum d’autodeterminació, ja podem tancar la paradeta.
Ens trobem en un moment important, qui sap si a un pas d'una segona i definitiva transició. Com s'està reclamant des de diferents àmbits no podem deixar passar el que pot ser una oportunitat única i, aquesta vegada sí, històrica.

23 de març del 2007

El gest correcte

"I vindrà l’adéu, com així ha de ser, i em pregunto si trobaré el gest correcte, i sabré acostumar-me a la teva absència". I tot això ja no serà una altra història sinó una realitat aquest dissabte a la nit a Verges. Aquesta frase, i la cançó sencera "Amor Particular", m’ha acompanyat des dels 10 anys, la primera vegada que la vaig sentir. Si no ho recordo malament, que també podria ser, diria que els meus pares es van regalar mútuament "T’estimo" el Sant Jordi de 1984. Amb això està tot dit.
Aquesta cançó m’ha servit de guia per saber que tota relació d’amor té un adéu i que la clau està en saber trobar "el gest correcte". Però també el temps m’ha demostrat, i ara que en Llach acaba la seva carrera dalt dels escenaris així m'ho confirma, que l’autèntic gest correcte és seguir estimant. La clau perquè un adéu no sigui dolorós es retenir l’amor, o almenys una engruna, envers l'altre. Així que, en realitat, no diem adéu a l’amor sinó a una manera d’estimar-nos.
Lluís, et seguiré estimant encara que no pugui sentir el teu alè a pocs metres. Només cal que, de tant en tant, torni a escoltar aquell Maremar al Camp Nou i deixi caure alguna llàgrima recordant com em va emocionar, als 13 anys, escoltar-te en directe la primera vegada que entrava al camp del Barça. I com aquest, centenars de records que tinc de i amb tu o gràcies a tu. Mai oblidaré el dia que vas obrir-me les portes del teu camerino al Poliorama perquè t’entrevistés quan encara era estudiant de periodisme i vas fer una excepció precisament per això, perquè era un estudiant.
El gest de Verges, no ho dubtis Lluís, és un gest correcte. Tan correcte com qualsevol altre que haguessis triat. Si una cosa hem après aquests anys d’escoltar-te és que la llibertat és un dels béns més preuats. Per tant, ni jo ni ningú pot negar-te la llibertat de fer el que més et plagui en el teu comiat dels escenaris, només faltaria.
Només voldria, però, demanar-te un últim favor. Un últim gest que, com ens deia el nostre estimat Miquel Martí i Pol, no cal que sigui desmesurat. Som molts els que voldríem ser avui i/o demà a Verges per dir-te adéu i no podrem. Per això et voldria demanar que quan publiquis l’últim concert en CD i/o DVD, que no dubto que ho faràs, ho facis íntegrament. Això vol dir que hi hagi del primer a l’últim so d’aquest comiat. De la primera a l’última cançó i no una tria de les que creguis més destacables. Al disc del Camp Nou, per exemple, n’hi trobem a faltar. Però no només això, sinó que també voldria que deixessis tota i cadascuna de les teves intervencions entre cançó i cançó, si us plau! Per mi, i suposo que a per a molta altra gent, aquest seria un gest més que correcte, seria un autèntic gest d’amor. Ah, i posats a demanar no tinguis ni la vergonya ni la timidesa de titular-lo “el gest correcte”.

22 de març del 2007

2222

Avui, 22M, Màrius Serra publica un interessant article a La Vanguardia partir del número 22. El que havia de ser, en principi, un text sobre noms de comerços coneguts pel número de la seva adreça, al final ha derivat cap a aquests 2 dosos. Tot a partir del Bailén 22, nom d'un local de prostitució de Barcelona. Així que, al final, ha acabat escrivint 2 articles sobre aquest local, un en dia 20 i l'altre en dia 22.
A part de Bailén 22 també cita el 22@, la Llibreria 22 o les galetes 222. Però es queda curt. En aquest mateix bloc ja vaig publicar una entrada dedicada a les 2222 visites que havia tingut Ges Avall. En aquell text justificava haver triat aquest número i no un altre per parlar dels visitants al bloc. Avui, gràcies a Màrius Serra, és hora d'ampliar-ne els motius.
Des de fa molts anys, i mentre estic mirant la televisió a la nit, tinc l'estrany costum de mirar-me el rellotge de l'aparell de vídeo just a les 22:22. Estic parlant de gairebé 22 anys fixant-m’hi. Quan em vaig adonar que això passava gairebé cada dia, ho vaig explicar a la meva família i, de cop, a tots ells, els va començar a passar el mateix.
Poc a poc es va anar convertint en una obsessió. Algú dirà que això fa que estic predisposat a mirar-me el rellotge a aquesta hora. Però no és tan estrany ja que és un moment de transició a la nit. Almenys per mi. Més o menys a aquella hora és quan, després d'haver començat a pair el sopar, em vénen ganes de fer un ressopó i aprofito per mirar l'hora a veure si aviat tocarà anar a dormir.
Però és que, a més, els 2 repetits se m'han aparegut més d'una vegada en moments determinats. Són múltiples els correus electrònics, sms o trucades de telèfon significatives que he rebut a aquesta hora. No els explicaré tots, però sí que posaré exemples més destacats.
Un dels casos més espectaculars el vaig viure passejant per Vic acompanyat per una persona amb qui estava tenint una discussió bastant alterada, cosa poc habitual entre nosaltres. De cop, em vaig fixar en un caixer automàtic que anava alternant l'hora i la data. Doncs bé, en aquell moment eren les 22:22:22 i us asseguro que la discussió va baixar de to. Per cert, us heu fixat que aquesta és l'única hora cap-i-cua del dia en què les tres broques del rellotge estan alineades?
En una altra ocasió vaig parar el cotxe, que feia pocs mesos que havíem comprat, i aquest marcava que ja havíem recorregut 2.222 quilòmetres. Direu, i què? Doncs resulta que acabava d'aparcar-lo per anar a recollir una biòpsia que m'havien fet després d'extreure'm un petit quist a l'entrada de l'estómac. Us podeu imaginar que en aquells moments estava bastant nerviós, però, per sort, no va ser res més que una petita inflamació.
Hi ha més exemples, alguns inexplicables. Però el més enigmàtic el vaig viure el 06 del 06 del 05. Aquell dia teníem programat, per evitar possibles riscos, el part dels nostres bessons. O sigui, un part de 2 nens. Doncs bé, quan es disposaven a pujar-nos a l'habitació em va cridar una infermera per dir-me que ens havien assignat l’habitació 2224. Just en aquell moment la van trucar per telèfon, i jo vaig tornar a l’habitació del costat de les sala de part. 2 minuts més tard va arribar la infermera i em va dir "perdona, us han canviat l'habitació, heu de pujar a la 2222".
Però és que això no acaba aquí, i no m'ho invento. Mentre estava escrivint aquest text, avui, un mes després del 22/02 (per cert, la data en què va néixer la dona que en aquests moments tinc asseguda al meu costat) he mirat un moment la televisió ja que estic assegut al sofà. No, no eren les 22:22, però sí que estaven acabant de passar un espot de la Creu Roja amb un telèfon sobreimprès: 902 2222 92.
D'acord, algú dirà que estic tocat de l'ala, o de totes dues. I segur que més d'un m'argumentarà que m'han passat coses més espectaculars o importants a la vida en altres hores del dia. Per exemple, a les 12:34, a les 06:49 o a les 03:14. També algú pot dir-me com pot ser no hagi tingut mai cap matrícula del cotxe amb un 2222, tot i que un antic Renault Clio hagués tingut un suggerent 2218 (només li faltaven 4 números per arribar als 4 dosos). Però aquells incrèduls que m'escriguin un comentari d’aquí a uns dies quan comprovin que comencen a veure aquests 2222 a totes parts. Ah, i de pas que algú m’expliqui com pot ser que després de llegir aquest text sobre el 2222 dues vegades hagi descobert que el text té exactament 4444 caràcters, amb espais inclosos.

Insistirem

Una vegada més una entrevista a Arnaldo Otegi ha creat un gran ressò informatiu quan, en realitat, estem davant de les mateixes declaracions de sempre. Aquest ja és el tercer text en què intento explicar que, en el fons, Otegi no aporta res de nou en cap d'aquestes entrevistes, per més que així se'ns intenta fer veure. L'altre dia al Matí de Catalunya Ràdio sí que Otegi va dir que era un error voler aconseguir la independència d'Euskadi amb violència. Però per què no és cap novetat? Doncs perquè ell mateix va dir que ETA creu que actualment es donen les condicions per solucionar el conflicte per vies estrícatment democràtiques. O sigui, i en definitiva, si ETA manté la treva deu ser perquè, des del seu punt de vista, seria un error buscar la independència mitjançant la violència, no?
Per què en lloc de focalitzar sempre l'atenció en les paraules (buscades) de condemna de la violència no ens centrem en una altra condemna que fa Otegi. No és més interessant i important investigar si és veritat, com afirma Otegi, que cap dels 20 supòsits pels quals va ser il·legalitzada Batasuna o no s'ha demostrat o no ha tingut cap sentència condemnatòria? No podríem explicar, d'una vegada per totes, que aquesta llei, a part de no tenir precedents a Europa, no és Batasuna qui la incompleix sinó els que l'apliquen?
Sigui com sigui, crec que no anem pel mal camí. Les paraules de Rajoy "sólo un gesto podrá servir para que Batasuna se presente a las elecciones: un comunicado de ETA en el que manifieste su decisión unilateral de disolverse" en són un bon exemple. Estic convençut que aquesta setmana hi pot haver un comunicat d'ETA i que servirà perquè el govern legalitzi Batasuna. Per això Rajoy posa els límits d'aquest comunicat: "decisió unilateral de dissoldre's". Com que el comunicat no dirà exactament això, el PP seguirà tenint munició pel seu terrorisme polític. Però, almenys, i així ho espero, haurem fet un pas més cap a la pacificació d'Euskadi.

Resposta clara i contundent

Escolto l'altre dia Artur Mas a TV3 dient que si el TC retalla l'Estatut caldrà donar una resposta "clara i contundent". I jo em pregunto, què pot ser una resposta "clara i contundent"? Un cop de bat de beisbol al cap de la Presidenta del Constitucional? És una resposta molt clara i sobretot contundent. De fet, la paraula "contundència" sol ser sinònim de "violència". Quantes vegades hem sentit "la policia ha actuat amb contundència..."?
O la contundència de l'assenyat Mas és més moderada? No sé, per exemple: "presentarem un recurs en forma de recollida de firmes que serà contundent, perquè la firmarà molta gent, i serà clara perquè estarà ben redactada (en espanyol, és clar!)".
Prou d'ambigüitats! El cap de l'oposició i principal avalador de l'actual redactat de l'Estatut, que ja hem vist que tan pot ser interpretat com un simple apèndix del text de Sau per un cantó com un preàmbul de la màxima sobirania per un altre, no pot dir una afirmació tan poc clara i poc contundent com aquesta. El líder nacionalista, sí, sí, nacionalista, ha d'aclarir quina serà aquesta resposta clara i concretar el grau de contundència. Què tal si directament demana que es pregunti al poble de Catalunya si "està d'acord amb continuar formant part del Regne d'Espanya o prefereix crear un Estat Català". I que només hi hagi una resposta possible: Sí o No. No seria aquesta una resposta clara i contundent?
Des d'aquest bloc ja hem dit, demà farà un mes de l'última vegada, que el "problema català" només se solucionarà el dia que CiU, d'una vegada per totes, es proclami un partit independentista. Ah, i lògicament, esperem que la resposta clara i contundent del partit de govern ERC sigui exactament la mateixa.

19 de març del 2007

Gràcies Jordi(s)

Diumenge Jordi Barbeta i dilluns Jordi Juan, tots dos a La Vanguardia, van denunciar des de la seva columna setmanal la pressió i insult que han rebut per part del govern de Catalunya, concretament del director de l'oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño. L'últim paràgraf de Barbeta passarà als annals de la història perdiodística d’aquest país. La frase “Te juro que no voy a parar hasta joderte”, atribuïda pel redactor en cap de política del diari dels Godó a Bolaño, gairebé ja la podríem posar al nivell d’altres clàssics del periodisme i algun dia s’estudiarà a les universitats. De fet, us asseguro que almenys en una facultat aquest article es llegirà i s’estudiarà en profunditat aquesta setmana.
L’ona expansiva del terratrèmol provocat per aquest article, conseqüència de la frase de Bolaño, encara no s’ha aturat. Hem d’agrair als dos periodistes, alts directius del diari, que hagin destapat la caixa dels trons. Com el mateix Barbeta deia al Matí de Catalunya Ràdio aquest mateix dilluns a la tertúlia, ara sobre la taula hi ha un cas concret que s’ha de denunciar i solucionar. El Col·legi de Periodistes no pot restar callat i ha de fer les investigacions necessàries per aclarir per què un representant del govern català vol fer callar un grup de comunicació.
I quan s’hagi aclarit aquesta situació, i ara que s’ha obert la veda, suposo que ningú callarà. En la mateixa tertúlia abans citada s’ha dit, i repetit, i insistit, que aquest no és un cas aïllat. Suposo que començaran a parlar tots i cadascun dels periodistes que una vegada o altra han rebut una trucada, una amenaça, els insults, d’algun membre d’algun organisme públic d’ara o de fa uns anys. Podríem començar per la premsa local i arribar de nou a la premsa generalista. Quan hàgim acabat amb aquest llistat, que apareguin a la llum tots els periodistes que han rebut aquestes mateixes pressions, però per part d’organismes, empreses o institucions privades.
Després de fer el llistat d'insults, se suposa que aniran apareixent les denúncies, una per una, de les pressions rebudes en positiu, o sigui, no a base d’insults sinó a través de subvencions encobertes, dinars i viatges pagats, lots de Nadal, etcètera.
Quan tinguem el repàs acabat, amb un parell de setmanes el tenim fet, parlaran els de l'altre bàndol. No aquells que han pressionat i insultat a periodistes, sinó al revés. També necessitaríem uns dies per fer el llistat de tots aquells cap de premsa, empresaris, polítics, etcètera que han rebut pressions i en ocasions insults per part de periodistes i directius de mitjans perquè no han passat una informació quan ells volien o l’han lliurat a un altre mitjà.
I quan tota la merda la tinguem ben escampada sobre els nostres caps, qui sap si començaran a aparèixer els insults i desqualificacions de caràcter personal. Uf, quin maremàgnum!
O potser no. Potser el que ens passa és que en aquests moments, en calent, ens sembla que la cosa ha de portar conseqüències greus o transcendents i al mateix temps positives per la nostra professió però que a l'hora de la veritat i coneixent com funciona aquest país potser al final tot plegat no deixarà de ser un sisme submarí en un mar mort.

15 de març del 2007

Matisos

Hi ha alguns grans temes d'aquells que denominem de societat que periòdicament van apareixent als mitjans. Són notícies que ja tenim etiquetades amb conceptes del tipus bullying, mòbing, anorèxia, violència domèstica (de gènere, sexista o com en vulgueu dir), immigració (amb les derivacions de casos de racisme), etcètera. El periodisme, en certa manera forçat per les rutines periodístiques, però també per culpa d’una certa demanda de la societat que necessita rebre la informació mastegada, tendeix a simplificar conceptes. Així ens trobem que massa sovint fem passar bou per bèstia grossa a l’hora d’informar sobre certs aspectes de la nostra societat. Posem-ne alguns exemples.
Possiblement el tema més recorrent, desgraciadament, és la violència contra les dones. Gairebé de manera automàtica cada vegada que apareix una dona assassinada li posem l’etiqueta de "violència domèstica, de gènere o sexista". A vegades tenim la decència d’afegir-hi “possible” o “probable” o “presumpte”, però gairebé mai trobarem aquest matís en titulars. Si davant aquest crim hi ha un sospitós, habitualment la parella de la difunta, amb una facilitat pasmosa sentenciem “la víctima ha mort a mans de la seva parella”. Si la policia ha detingut el presumpte assassí i aquest ha confessat el crim, encara que un jutge no l’hagi condemnat, és totalment lògic posar aquesta frase. El problema és que expressions d’aquest tipus les escrivim quan encara estem davant d’una sospita i a vegades fins i tot quan no hi ha ni tan sols un detingut o un testimoni dels fets. Per si de cas, i un cop ja hem dictat sentència, ens curem amb salut amb un contundent “la policia, però, manté totes les hipòtesis obertes...”.
L’estadística demostra que al final hi ha un alt percentatge de possibilitats que l’haguem encertat i que allò que eren suposicions s’acabi confirmant amb dades irrefutables i que l’assassí sigui la parella. Però davant d’una sola possibilitat, per remota que sigui, que no hagi estat ell, que ens podríem equivocar, hauríem de ser més curosos a l’hora d’informar-ne. Sobretot a les primeres hores d’haver passat el succés.
Aquest, però, no és l’únic matís que hauríem d’incorporar. Per què a tota mort d’una dona en mans d’un home en diem “violència domèstica o de gènere o sexista”? En teoria quan parlem d'aquesta violència fem referència a aquella en què un home mata a la seva parella, o exparella, pel fet de ser una dona que no es vol sotmetre a les normes que ell dicta. O, dit d’una altra manera, la mata perquè no la pot posseir. Però qui decideix que aquest ha estat el mòbil de l’assassinat? Estic del tot convençut que hi ha alguns casos, per pocs que siguin, als quals posem aquesta etiqueta i que en realitat tenen unes motivacions que no es corresponen del tot amb aquest estereotip. Per exemple, és un típic cas de violència de gènere un avi que se suïcida després de matar la seva dona que pateix alzheimer o una malaltia greu perquè està fart de veure-la patir i/o perquè no se’n pot fer càrrec? O hi ha algun matís que el diferencia d’altres casos? No podria ser considerada una mena d’eutanàsia activa?
Un altre exemple, un home que pateix d’esquizofrènia o un síndrome d’abstinència per culpa de les drogues i en un moment determinat pateix una crisi aguda i mata la persona que té més a prop, en aquest cas la seva parella, és també un cas de violència de gènere? O potser aquest home hauria matat a qualsevol altre familiar que se li hagués posat al davant en aquell moment, com ha passat tantes vegades? Voleu més exemples? Si un home mata la seva dona per motius purament econòmics, per robar-li els diners, és violència de gènere? La dona que es va dedicar a matar àvies i a qui robava els diners, per què no se l’acusa també de violència de gènere? O és que no hi ha hagut casos de dones que han fet matar els seus marits per motius econòmics i no se les cataloga d’aquesta manera?
D’acord, en tots aquests casos la dona és la víctima i indubtablement és una violència de gènere perquè “la dona” és un gènere, concretament el femení. Qui sap, potser hauríem d'eliminar o redefinir algunes etiquetes o, si més no, hauríem de ser capaços de no posar etiquetes amb tanta facilitat perquè no sempre són justes amb la realitat ni amb les pròpies víctimes.
Encara sobre aquest tipus de violència, algun dia hauríem d’analitzar també amb calma un altre tipus de violència silenciada i també és aquella que practiquen tan homes com dones cap a la seva parella, o exparella, pel fet de ser un dona o un home que no es vol sotmetre a les normes que dicta ell o ella, però de carcàcter psicològic. Aquesta violència, sortosament, no és ni física ni criminal, però també existeix. En cap cas, tots aquests matisos no han de treure ni un gram de denúncia en contra dels fills de puta que diàriament maltracten a les seves dones o exdones i que converteixen aquesta violència en una autèntica xacra que pateix la nostra societat i que cada any porta moltes, massa, dones a la tomba abans d’hora. Tot el contrari, aquests matisos ens han d'ajudar a no aturar aquesta lluita i a donar-li la importància que es mereix.


Altres matisos
Altres etiquetes que hem citat abans són les de bullying, mòbing, anorèxia o racisme. En cada un d’aquests casos i també amb molta facilitat expliquem les coses des d’un sol punt de vista quan la realitat està molt sovint carregada de matisos.
No podríem parlar de mòbings i bullyings a l’inversa? Què passa quan una família vol recuperar una propietat per a ús propi, no per aprofitar-se d’una especulació immobiliària, i no pot perquè un llogater hi posa les màximes pegues legals per treure’n, a més, un rendiment econòmic? Això no és també denunciable com fem amb aquells especuladors que s’aprofiten immoralment de gent desvalguda per treure un rendiment d’una vivenda? I per què no parlem de l’adulació d’adolescents? Hi ha molts joves que són líders de les seves colles gràcies sobretot a la seva capacitat de domini i d’atemoriment que practiquen respecte als altres nens. En aquestes edats pocs són els casos de lideratges gràcies a virtuts com la intel·ligència i sí en canvi per la cara bonica, la capacitat d’insultar millor, per tenir millor accés a les drogues, en definitiva, més cara dura. Molts d’aquests líders exerceixen una molt mala influència cap als altres adolescents i al cap d’uns anys molts d’ells acabaran sent persones marginades per la societat. En canvi, quants casos coneixem de nois que de joves han patit allò que ara en diem bullying i de grans despunten en molts àmbits professionals?
I així podríem tractar amb més profunditat i deteniment casos com l’anorèxia, amb unes mares i uns pares que són el pitjor model a seguir ja que es passen el dia preocupats per la seva imatge, sovint en famílies de classe mitja-alta. O per què parlem de racisme quan l’atac no és en contra d’una raça sinó d’una cultura o d’una religió? Amb aquesta regla de tres no és racisme allò que practiquen alguns espanyols en contra de bascos i catalans, o al revés?
En definitiva, la realitat mediàtica que construïm està molt mancada de matisos. Sovint és fruit de la falta d’informació o de temps per obtenir-la. Però també en moltes ocasions està fet amb una clara voluntat tergiversadora. No sé què és pitjor.

14 de març del 2007

3 places reutilitzades

La Guarderia més gran de Catalunya

La Plaça Major de Vic és coneguda sobretot pel seu mercat del dissabte. Encara ara molts pagesos de les contrades baixen el primer dia del cap de setmana a fer-hi algunes compres. S'ha convertit en un reclam turístic que atrau a centenars de persones cada dissabte. Tan famós és aquest mercat que Vic es promociona com "la ciutat de fires i mercats".
Però una altra utilització de la plaça està fent ombra a la tradicional. Quan els paraires han recollit els trastos, els equips de neteja han fet la seva feina i les famílies la migdiada, cada tarda de dissabte la plaça s'omple de desenes i desenes de cotxetes infantils i de criatures jugant-hi. Les activitats preferides són el futbol i la paleontologia. Mentre uns juguen a pilota, els altres excaven la terra amb pales de plàstic a la recerca, qui sap, d'algun tresor amagat. Fins i tot l'ajuntament munta una sorrera en un dels vèrtexs de la plaça quan s'acosta el bon temps, aquest any ja tarden.
Així que aquesta plaça es converteix cada dissabte a la tarda, i en part també els altres dies de la setmana quan els nens ja no són a escola, en la guarderia més gran de Catalunya. Sí, sí, en "guarderia" no en "llar d'infants" o "escola bressol" ja que la majoria de nens campen al seu aire mentre els pares prenen la copa asseguts en alguna de les terrasses dels bars del voltant. Pocs progenitors tenen cura dels seus fills mentre aquests s'embruten de pols i es dediquen a jugar amb les altres criatures. Bé, això de jugar és un dir ja que sovint la cosa acaba en baralles. Les famílies previsores, equipades amb estris d'excavació o pilotes de totes mides, han de patir l'assetjament constant d'aquells nens que els seus pares han deixat de la mà de déu a la plaça sense cap joguina per distreure's i que es dediquen a prendre la dels altres, preferentment la dels nens més petits.
Només quan les baralles pugen de to i algun nen decideix actuar davant d'un intent de furt utilitzant la seva pala com a arma de defensa, apareix el pare o la mare del lladregot i amb unes paraules tendres i amables es dirigeix al seu fill dient-li "tete, això és d'aquest nen, demana-li si t'ho deixa..."
També corre per la plaça alguna criatura aprenent de karateka o judoka i que deu imitar, qui sap, allò que deu veure o viure cada dia a casa. Senzillament gaudeix hostiant els altres nens. Lògicament, el seu pare s'ho mira dissimuladament assegut tranquil·lament a la seva cadira i per dins va pensant: "fot-li fort Joanet, que quan siguis més gran has d'estar preparat per defensar-te en aquest món tan cruel!".
I si a l’Ajuntament no li agrada que es digui que aquesta plaça és una “guarderia” podria convocar unes oposicions per ocupar la plaça de “mestra de Plaça d’infants”, valgui la redundància. Així podria afegir un eslògan de promoció: “Vic, la plaça d’infants més gran de Catalunya”.

El pipican més gran de Catalunya
Més lluny de Vic, a Barcelona, hi tenim dues places molt properes que fan un altre servei molt útil a la nostra societat.
L’il·lustre filòleg Joan Corominas estaria encantat de veure com la plaça que duu el seu nom té com a marc els edificis del CCCB, el MACBA, la FCCB-URL i l’antic teatre de la casa de la Caritat. A més, una vegada a l’any es converteix en el centre neuràlgic del Sónar, el Festival de Músiques Avançades més important del món.
Però, en el dia a dia, aquesta plaça te una finalitat lúdica encara més útil: es tracta del Pipican més gran de Catalunya. Durant tot el dia s’hi passegen tot tipus de gossos amb tot tipus d’amos que han anat expressament fins a una plaça que queda lleugerament amagada darrere els edificis abans citats per dipositiar-hi els seus excrements i els seus pipins (els dels gossos, vull dir). És molt agradable la varietat de sons i lladrucs que transmeten els cans i els seus amos. Crec que el programa Bèsties de TV3 hauria de dedicar-hi un capítol.
Els vianants sense gos que s’hi passegen, han de fer eslàloms per esquivar les deposicions de les bestioles, però qui els mana a posar-se allà a on no els ho demanen? Oi que no entren als altres pipicans de la ciutat per prendre la fresca? Doncs què hi fan en aquest? Si volen anar a alguns dels edificis de la plaça que utilitzin la petita vorera del voltant, que per això hi és.
La plaça més artística del món


I si la plaça Corominas és darrere el Macba, al davant hi trobem la tercera plaça reutilitzada o reciclada: la Plaça dels Àngels. En teoria hauria de ser la plaça més artística de Catalunya, i qui sap d’Espanya, gràcies a tenir el MACBA d'amfitrió. Com en la majoria de museus d’art contemporani del món, hi hauria d’haver en aquesta plaça abans que res llargues cues de gent per entrar al museu i la plaça hauria d’estar plena de paradetes de disseny en què s’hi poguessin comprar entrepans, de disseny, roba, de disseny i postals, de disseny. Encara més si tenim en compte que al davant hi ha el FAd, Foment de les Arts Decoratives. Però aquesta és la teoria, a la pràctica hem descobert que en realitat aquest museu no només és un bon decorat per la plaça sinó que aquesta és la seva principal funció: decorar. I què decora? Doncs un altre art que en lloc de ser a dins de les parets del museu és a fora: l’art del monopatí.
Podeu estar convençuts que l’aposta de Barcelona ha estat guanyadora, la capital de Catalunya ja ha estat reconeguda com la Skate Capital Of The World. Desenes de monopatinadors es dediquen a diari a polir les dures arestes de les voreres i baranes de pedra de davant de l’edifici. Aquesta exhibició diària s’ha convertit en una de les atraccions turístiques més importants de Barcelona.
Estic convençut que si Turisme de Barcelona fes pagar entrada per veure l’espectacle se'n vendrien més que al Museu Picasso o a la Sagrada Família. De fet, seria recomanable que aquest espectacle mundial, del qual ja se’n venen DVD i tot, fos de pagament. Així els skates s’estalviarien les molèsties que els causen tants vianants i turistes despistats que entorpeixen i desconcentren les seves piruetes artístiques. Fins i tot hi ha persones immensament irresponsables que tenen la mala llet d’asseure’s als llocs on els skates fan els seus salts més espectaculars. Algun dia algun monopatí tallarà el coll d’algun turista i encara serà culpa dels artistes de carrer.
Encara hi ha algun d'aquests turistes despistats que té la gosadia de preguntar-te si han traslladat aquí una part del zoo quan veuen tants bípedes peluts fent saltirons i aixecant els braços compulsivament. Es pensen que Barcelona és tan fashion que fins i tot han ensinistrat els micos perquè facin espectacles a l’aire lliure. Va home, va! Si no saben apreciar l’art del carrer que se’n tornin als seus països d’origen.
Per cert, i de pas, si es posessin tanques a la plaça i s’hagués de fer pagar entrada, els skates i l’ajuntament es podrien treure de sobre una colla d’indigents que fan vida a la plaça. No només hi són durant el dia sinó que, a més, també hi dormen durant la nit. A la fotografia apareixen asseguts en un dels llocs preferits dels patinadors, amb una actitud clarament provocadora. Que d’una vegada per totes Barcelona promocioni la plaça dels Àngels com la plaça més artística de Catalunya i, per què no, del món!

13 de març del 2007

Blocs i webs de Comunicació Blanquerna

Cibertira FCCB


Avui que comencen les Jornades Blanquerna de Comunicació voldria dedicar aquesta entrada als companys de la Facultat de Comunicació Blanquerna blocàires o que tenen web, que no són pocs. Alguns d'ells fa uns quants anys que tenen un bloc i ja són un referent en la bloquesfera. Suposo que em deixo algú, si és així, demano disculpes i espero anar actualitzant aquesta entrada a mesura que tingui més informació.
BLOCS POLITITZATS
Si ens centrem en la part més periodística i alhora política, tenim un veterà com és Josep Sort. El seu és un bloc de reivindicació catalanista, però també és un referent en diferents temes de política internacional, sobretot aquella que passa al Quebec. Combina entrades en català i anglès i això fa que tingui visites d'arreu del món i ja porta comptabilitzades 15.000 visites, que no són poques. En Josep és doctor i professor de sociologia a la facultat.
Un altre dels veterans a la bloquesfera és Oriol Izquierdo. El seu Oi? és d'una bellesa literària envejable. La seva és una carrera molt vinculada amb la literatura del nostre país i aquesta feina s'ha vist reconeguda amb el recent nomenament com a nou director de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquesta bona notícia per mi no deixa de tenir un cert regust amarg ja que se'l troba a faltar al despatx d'aquí davant. Tot i això, no ha abandonat la facultat del tot i hi continua impartint diferents assignatures, entre elles una elogiada per tots els alumnes Història de la Literatura. Per cert, el seu bloc és un autèntic diari personal en què combina la cosa pública, quan convé, amb retrats de la seva vida diària passant per la seva Lectura o un més que recomanable món Interior.
Un dels més novells a la bloquesfera, però no en la professió periodística, és Toni Aira. El seu "cortina de fum" en poc temps es pot convertir en un referent per tots aquells qui vulguin tenir a mà una reflexió molt ben documentada i argumentada d'allò que passa en la política catalana, espanyola i part de la internacional. En Toni actualment està redactant la tesi doctoral sobre la gestació de la figura del candidat Artur Mas. En el seu bloc també tenim accés a la seva extensa feina feta en altres mitjans, entre aquesta destaca la de l'Avui.
En una línia ideològica semblant a la d'en Toni, però amb més varietat temàtica en el seu web, tenim a l'Enric Vila. Les seves carreres periodístiques són gairebé paral·leles ja que els dos han fet bona part dels seus treballs a l'Avui. En un web auster, però ben endreçat, tenim accés als seus treballs no només en el bloc sinó també en altres publicacions. Així podem navegar, a part dels articulets o articulots, pels seus reportatges o les cròniques. La seva és una mirada molt interessant perquè combina la seva formació en història amb un gran interès per a la política i la literatura.
Finalment un altre debutant a la bloquesfera, però veterà en l'art de l'escriptura és Rafael Vallbona. L'escriptor i periodista recull els seus articles a Casa de VBN en què són molt presents els textos relecionats amb la nostra cultura. De moment té publicades poques entrades, però la seva prosa, com sempre, és molt amena i clarivident.

BLOCS I WEBS DE DIFERENTS ÀMBITS TEMÀTICS
Jaume Radigales
, un dels crítics de música operística més reconeguts dels nostre país, també té un bloc on hi penja els seus treballs. El seu Dietari Operístic és de visita obligada per tots aquells a qui els agradi l'òpera que es complementa amb un altre dedicat a Mozart, Mozartmania. El doctor Radigales imparteix a la facultat Música i audiovisual en què sobretot centra l'atenció en la utilització de la música en el cinema.

D'una temàtica totalment diferent, però també de referència en el seu àmbit, és el bloc de sor Gemma Morató. El títol del seu bloc, Mi Vocación, ja ens indica que el seu és un diari personal de caràcter religiós. A la facultat imparteix Transmissió del Missatge Cristià, una assignatura optativa més que recomanable per aquells periodistes que vulguin dedicar-se al periodisme religiós en l'era del suposat "xoc de civilitzacions" que sovint és també un "xoc de religions". El seu bloc, per cert, està constantment actualitzat i a part de tenir un alt contingut de reflexions cristianes també té un apartat dedicat a Orient Mitjà.
Si focalitzem l'atenció en els webs d'alguns professors és altament recomanable el de la fotoperiodista Sandra Balsells. La Sandra, Premi Ortega i Gasset del 2006, ha penjat algunes de les seves fotografies en aquest web. El seu treball l'ha fet sobretot a l'estranger en què destaca la seva immensa obra dedicada als balcans que es va publicar en un llibre, Balkan In Memoriam, que retrata la guerra d'aquella zona durant gairebé deu anys. La foto d'aquí al costat li he "robat" del seu web. Els seus seguidors estem impacients que acabi una altra obra magna dedicada a les processons religioses i que en podem veure alguns detalls a l'espai dedicat a Sicília. La veritat és que aquells qui l'hem tingut com a professora ens ha encomanat un amor per al fotoperiodisme que ja no hem pogut abandonar.
Un altre professor de la casa que té web pròpia, en aquest cas sense bloc, és Jordi Viader. La seva és una afició sobretot en l'àmbit de la literatura infantil. És un dels més grans col·leccionistes del nostre país sobretot de l'autor alemany Karl May. En Jordi és periodista de Tv3 i recentment va dirigir els programes Caçadors de Bolets i La Rentadora.
BLOCS DE SEMINARIS

Cada vegada més s'està utilitzant l'eina del bloc com a mitjà de comunicació per publicar els treballs dels seminaris de la nostra facultat. Un dels pioners en aquest àmbit ha estat el professor Eugeni Madueño, periodista de La Vanguardia. El curs passat va començar a posar en pràctica aquesta manera interactiva de fer els treballs. Es tractava que cada alumne tingués el seu bloc on aniria penjant els treballs d'aques seminari de 2n. de Periodisme. Actualment ho està tornant a portar a la pràctica i aquests són alguns dels seus estudiants: Pau Albornà, Laura Pons, Carina Verdú, Elena Canseco i Xavier Cols.
Marçal Sintes, director del Departament de Periodisme i col·laborador de diferents mitjans, també ha començat aquesta any a posar-ho en pràctica. Ell és professor d'un seminari de Tercer en què ja s'estan especialitzant en premsa. Els textos dels seus estudiants els podeu llegir al seu bloc Aula 407.
En aquests llista, lògicament, no hi podria faltar SemiPeriodisme. Aquest bloc és la nineta dels meus ulls. Són els "meus" estudiants del seminari de 2n. de Periodisme. Van debutar amb la Columna d'Opinió i ja hi han penjat la primera Crítica. Aviat hi podreu llegir algunes cròniques de les Jornades de Comunicació Blanquerna. Ja han actualitzat els enllaços en el que pretén ser un compendi del món del periodisme, des dels webs de les ràdios, diaris i televisions o altres empreses de comunicació passant per les lectures obligades o les associacions periodístiques, entre d'altres. La veritat és que sembla que és un bloc que està tenint èxit si tenim en compte el número de comentaris i d'entrades que ha tingut des que es va crear fa un mes. Per cert, entre els alumnes que publiquen a SemiPeriodisme en Pere Solà, la Laura Diéguez i en Marc Martí també ho pengen al seu bloc.
WEBS PUBLICITÀRIES I DE MARKETING
A la facultat, lògicament, també tenim pàgines d'internet dedicades al món de la publicitat. Entre aquestes destaca sobretot la que mantenen els doctors Joan Sabaté i Josep Rom, els dos són vicedegans. El seu ep! (Estudis Publicitaris) la veritat és que crida molt l'atenció. És un web que dóna suport a les seves respectives assignatures i en què s'hi poden veure els treballs gràfics dels seus alumnes, com aquestes etiquetes de cerveses. També és un excel·lent web sobre la teoria de la publicitat en què recull articles molt interessants i imprescindibles.
Una eina semblant és el bloc dels professors Jordi Botey i Antoni Solanilla, un suport imprescindible per a la seva aula oberta Comunicació Interactiva.
Un altre professor d'aquesta llicenciatura és Xavier Duran que en aquest web dedicat al marketing ofereix serveis en l'àmbit de la relació entre les marques i els consumidors.
MULTIMÈDIA

En una facultat com la nostra no hi podien faltar les assignatures vinculades amb els Entorns Multimèdia o Informàtica. Aquestes dues assignatures estan estretament lligades amb el món d'internet i diferents blocs hi donen suport. Entre d'altres coses s'encarrega als estudiants que facin els seus propis blocs per tal de practicar el temari de l'assignatura.
En aquest àmbit la professora Eva Domínguez és ja un referent a la bloquesfera. Ella mateix em va confessar fa uns dies que té tants blocs que ja n'ha pedut el compte. És una de les persones que millor coneix l'entorn dels blocs i que té una columna pròpia, El Cuarto Bit, sobre aquest món a La Vanguardia.es. L'Eva es dedica a analitzar quina funció fan els blocs sobretot a l'hora de crear diferents comunitats virtuals. L'Eva imparteix l'assignatura d'Entorns Multimèdia, que també té un bloc de suport. L'assignatura també la dóna el professor Joan Sabaté Salazar. Els alumnes també creen els seus propis blocs vinculats a l'assignatura per fer proves, aquí en tenim un parell d'exemples: Pau Albornà i Gerard Durantes.
Pel que fa a l'àmbit més tècnic, Jorge Coderch, professor d'Informàtica, té un bloc, Eines, que és molt útil precisament per mantenir un bloc. Per exemple, vols saber com penjar un vídeo de YouTube al teu bloc? Doncs aquí t'ho explica. També en té un altre sobre el món d'internet vinculat a un seminari i de la facultat conjuntament amb el doctor Héctor Borrat. Aquesta assignatura també la imparteix Lluís Añó que també té el suport de la xarxa per complementar les classes. Així per un cantó disposa del web del temari de l'assignatura i un bloc que serveix de guia. A més, els alumnes també hi participen amb els seus propis blocs que aquests dies han practicat publicant informacions relacionades amb les Jornades Blanquerna, aquí en teniu alguns: Informatica T1 DJGIGA, The Communicators, Blog d'informàtica i Ètica Hacker.
Lluís Añó, juntament amb Jordi Colobrans, també dóna l'assignatura Antropologia Cultural i junts mantenen un portal amb el seu corresponent temari i suport docent.
WEBS DE LA FACULTAT
Finalment aquí teniu un llistat d'altres adreces o enllaços del web de la nostra facultat:
Trípodos, la revista de pensament i comunicació. També hi trobareu els llibres publicats per la facultat.
Biblioteca de la facultat, amb una interessant enllaç a bases de dades del món de la comunicació.
Blanquerna Ràdio, on hi pengen els seus treballs radiofònics els alumnes de la facultat.
Nova Ciutat Vella, la revista gratuïta mensual que es distribueix al barri de Barcelona. També hi publiquen, majoritàriament, els alumnes de la facultat sovint fruit de treballs de seminari.
IV Congrés Internacional Comunicació i Realitat, aquesta ja serà la quarta edició d'un congrés en què s'hi presenten desenes de comunicacions, aquest any entorn de "Les cruïlles de la comunicació. Límits i tansgressions".
Periodismo Internacional, un excel·lent web sobre diferents països del món. També el fan alumnes de la facultat que cursen el seminari de política internacional.

12 de març del 2007

100 dies d'afirmació autonomista

Des que puc exercir el meu dret a vot, no he votat a cap dels Presidents de la Generalitat de Catalunya. O dit d’una altra manera, no he votat el seu partit. Així he tingut la sort que m’he pogut estalviar haver de dissimular cada vegada que el president del meu país m’ha fet emprenyar. Feta aquesta prèvia, he de dir que per primera vegada no sento l’actual President de la Generalitat com el meu president. Tinc pocs records de Josep Terradellas, per tant, Jordi Pujol considero que ha estat el meu primer president. A mesura que vaig començar a tenir cert ús de raó política, si és que mai n’he tingut, vaig començar a valorar la seva figura. En molts aspectes estava a anys llum del que jo considerava que havia de ser el president de Catalunya, però en el fons hi havia quelcom que m’unia a ell i el sentia legitimat per representar-me com a president. Quelcom semblant em va passar amb el President Maragall: mai va ser exactament el president que hauria desitjat, però el sentia el meu president.
En canvi, amb José Montilla, per més que ho hagi intentat en aquests 100 dies, no el sé veure com el màxim representat del meu país i, per tant, a mi, personalment, no em representa. Estic convençut que José Montilla és un excel·lent President de la Generalitat de Catalunya o si voleu un excel·lent President de la Comunitat Autònoma de Catalunya i em mereix el màxim respecte institucional. Però sóc incapaç de veure’l com el president d’allò que considero que és, o hauria de ser, Catalunya.
Un president que no és capaç de dir què farà si ens retallen l’Estatut i es limiti a dir que no renunciarà a la seva essència és com aquell metge que li diu a un pacient: “no pateixi, li tallarem una cama, quatre dits, li arrencarem un ull, però l’ànima li deixarem intacte”.
Ara Catalunya té el President de la Generalitat que millor representa allò que som: una comunitat autònoma d’Espanya. Això que per a alguns ens sembla un defecte potser és un avantatge. Qui sap si ja era hora que finalment féssim clarament visible allò que els altres dos presidents van intentar dissimular. Potser el problema ha estat que hem viscut massa anys en un miratge i qui sap si serà el primer pas per fer un autèntic salt endavant en l’autogovern del nostre país.
Emès al programa "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 12/03/07

Retrats del passat

Ell acabava d’obrir la porta del garatge del seu bloc de pisos. És el camí més fàcil quan va acompanyat dels tres xics de casa: una nena de tres anys i mig i dos nens bessons d’un any i mig. La nena i un dels bessons van entrar corrents, l’altre era en braços del seu pare. De cop, va sentir una veu que des de darrere el va cridar pel seu nom i li va dir: “vols veure una foto teva de quan eres petit?”. I ell es va girar sorprès per la pregunta i per la persona que li va fer.
Es va mirar la dona i no la va reconèixer, però no va dubtar en respondre la pregunta: “sí, sí que la vull veure”. La dona, de mitjana edat, baixeta, rossa i amb ulls clars, va treure del bolso unes fotografies més petites de l’habitual, en blanc i negre i embolicades en un sobre molt arrugat. De seguida va trobar la fotografia del pare de família nombrosa que va quedar perplex quan es va reconèixer trenta anys enrere: “sí que sóc jo, sí!”, va exclamar admirat.
I ella li va dir: “no saps qui sóc, oi?”. “No, la veritat és que no”. Finalment en va treure l’entrellat: “vaig ser la teva professora de la llar d’infants...”. Ella li va dir que portava les fotos a sobre perquè el pare d’un altre nen les hi havia demanat i en reconèixer-lo a ell pel carrer li havia fet gràcia ensenyar-li aquella foto.
Es van acomiadar i va entrar a l’ascensor amb els seus fills i li van començar a venir al cap altres retrats de la seva etapa infantil. Tots els records eren molt borrosos. Aquella etapa de la seva vida li quedava molt lluny, però recordava amb tendresa i certa nostàlgia com havia canviat ell i el seu entorn en trenta anys. En aquells moments li va saber greu no tenir els records de la seva infància més vius.
Un cop a casa, es va mirar els seus fills mentre jugaven. Precisament arribava de la llar d’infants i es va adonar que no era capaç de visualitzar amb claredat el seu passat, però, en canvi, en aquells moments estava vivint i al mateix temps creant el passat dels seus fills. Allò que a ell li semblava un present no deixaria de ser un record confús quan els seus fills fossin també pares. Va ser un petit moment màgic, en què es va sentir immensament afortunat de ser pare i de poder tenir una segona oportunitat de viure la Infantesa, en majúscules.

10 de març del 2007

El Circ Cric fa crac

Enmig de tanta voràgine informativa farcida de previsions d'allò que podria ser el partit del segle, la manifestació del mil·leni, la cimera històrica, etcètera, gairebé va passar desaparcebuda la notícia de l'aturada de la gira del Circ Cric. A TV3 van reaccionar gairebé 30 hores més tard, exceptuant l'entrevista de la Mònica Terribas a la Nit al Dia.
Quan estem acostumats als grans esdeveniments, que una companyia de circ digui que ha de fer fora a 50 treballadors perquè a cada poble per on passa li exigeixen una normativa diferent fins al límit de no poder-hi actuar, ens sembla una puça en un gos d'atura. I mai més ben dit. La puça d'en Tortell Poltrona, malgrat ser l'animal del món del circ que fa més anys que puja dalt dels escenaris, gairebé trenta, també és la més ignorada. Catalunya té un Premi Nacional de Cultura que no pot sortir al carrer a fer viure algunes de les il·lusions més intenses que han sentit fills i pares perquè en un poble li roben el públic, en un altre li exigeixen que torni més endavant perquè fa poc hi ha passat un altre circ, en un altre li posen limitacions mediambientals, i així fins haver d'aturar les representacions i acomidar la companyia.
Si demà tanca una fàbrica de components de Seat amb 50 treballadors, tothom a córrer a reclamar que els tornin a contractar, a fer manifestacions, vagues i el que calgui perquè es capgiri la situació. En canvi, si la nostra cultura més popular, en el bon sentit de la paraula, ha de plegar veles no passa res, ja tenim una exposició a Nova York o tenim la nostra literatura convidada a Frankfurt.
Sembla que el conseller Tresserres vol posar fil a l'agulla, però que busqui una solució immediata i no ens digui que aquesta és complexa perquè s'han de posar d'acord amb tots els municipis. D'acord, convé una normativa pactada amb tots els pobles, però de manera provisional s'ha de fer els possibles perquè el Premi Nacional de Cultura del 2005 torni immediatament als carrers abans que la puça se'ns mori de pena.

8 de març del 2007

No és parvulari, és primària


L'ironista (neologisme per definir aquells articulistes que basen els seus textos en la ironia) Iu Forn publica aquest dijous un article titulat "El nivell és de parvulari". Amb un dels seus diàlegs originals, irònics i al mateix temps metàfora d’una realitat massa crua, ens explica que les baralles entre els dos partits majoritaris d’Espanya semblen les que tindrien els nens de parvulari. Aquesta és una comparació, un tòpic, molt habitual per definir uns adults que es comporten com a criatures. Sovint se sol posar la discussió al pati, ell mateix parla del “pati de la llar d’infants”. Així hem sentit més d’una vegada expressions del tipus: “una discussió de pati de guarderia” o quelcom semblant.
Però potser començaria a ser hora de canviar el tòpic i pujar un esglaó en l’escalafó educatiu. Aquells qui tenim nens en edat infantil quedem parats del grau de disciplina dels nens que aconsegueixen mantenir les mestres de parvulari a l’escola. Fa pocs dies vam anar a una tutoria de la nostra filla, que fa P3. Ens va sorprendre el silenci que hi havia a les aules de parvulari i vam pensar que devien ser en algun altre lloc de l’escola. La nostra percepció inicial era equivocada, vam passar per davant de l’altra classe de P3 i tots els nens estaven callats fent un exercici de pintura. El comentari de la meva dona, professora de 1r d’ESO, va ser: “estan més callats que els meus alumnes”. Possiblement a parvulari encara són massa petits per trencar certes disciplines escolars. En canvi, no cal arribar a Secundària per veure com la cosa es desmadra, ja en tenim més exemples a Primària.
Així doncs, què tal si en lloc de dir “el nivell és de parvulari” ho canviem per “el nivell és de primària”? A més, tenint en compte que la reacció d’aquests polítics és primària i sovint, com dimecres al Senat, més pròpia de Primats, potser l’alternativa és més encertada.

6 de març del 2007

El silenci, la millor defensa


Els estudiosos del terrorisme sempre han cregut que sense els mitjans de comunicació aquest no tindria sentit. De fet, tot acte de terrorisme no deixa de ser un pseudoesdeveniment que més enllà del dany humà o material que causa sobretot pretén escampar el terror i per això necessita els mitjans de comunicació de masses. És per aquest motiu que sovint s'ha debatut a les redaccions si el més convenient seria silenciar els atemptats o actes terroristes per així no facilitar un dels principals objectius dels terroristes.
El temps ha demostrat que això és impossible, perquè, per sobre de tot, preval el dret de la societat a estar informada. Així ha estat com els mitjans, tradicionalment, en lloc de silenciar el terrorisme el que han fet ha estat informar-ne, però sempre de manera el màxim de negativa possible. Això, per suposat, els mitjans no afins als terroristes, que són la majoria. Amb aquesta excusa s'han fet excessos i l'atac ha anat, massa vegades, més enllà arribant a criminalitzar ideologies que també es defensen pacífica i democràticament. El conflicte basc n'és un clar i proper exemple.
Ara el PP està actuant com una organització pseudoterrorista verbal. Terrorisme entès com a acció violenta amb voluntat d'atemorir la societat. Insisteixo, es tracta d'una violència verbal i que, per suposat, no té res a veure amb els crims que causen altres organitzacions. Es tracta d'enviar, diàriament, missatges premeditats i calculats a la societat amb una alta càrrega de mentides, mitges veritats, insults, etcètera, a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, estem parlant d'un atemptat diari a la intel·ligència humana. A diferència d'altres terrorismes, aquest té un sector mediàtic afí nombrós i de gran difusió. Això ha creat una lluita que sobrepassa la pura disputa parlamentària o política i s'ha traslladat al carrer.
Davant la impossibilitat de dialogar i fer raonar aquesta gent, sembla que només hi ha dues maneres de combatre-ho: o reaccionant amb violència o amb el silenci. Si la reacció és violenta, com es veu que intenta practicar el PSOE, la situació pot acabar malament. Per tant, i per no posar-se del bàndol d'un partit que també ha practicat i practica certa violència verbal, i temps enrere intents d'altres violències, no queda cap més remei que callar. Només silenciant, no donant la veu, a aquesta colla d'intoxicadors de la informació i de la realitat social veig possible una via cap a la pau. En aquest cas el dret dels ciutadans d'estar informats quedaria a un segon terme quan s'en vulnera un altre: el dret de tot ciutadà a no ser agredit diàriament.
Aquest, lògicament, ha de ser el pas previ a un futur diàleg i fins i tot a una negociació política amb aquesta gent que, a hores d'ara, no entén cap altre tipus de llenguatge. Fins que el PP no condemni la violència verbal i abandoni definitivament les armes lingüístiques, no hi ha res a negociar!

Qui té por?


La setmana que ve, dimarts, dimecres i dijous (13, 14 i 15 de març), la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull organitza les tretzenes Jornades de Comunicació Blanquerna. Tres dies de reflexió entorn dels tres àmbits de la comunicació: periodisme, comunicació audiovisual i publicitat i relacions públiques. Prop de 20 actes que aquest any giren entorn de com es tracta la por en els mitjans de comunicació.
Alguns dels noms que passaran per les jornades són:

Pilar Cugat, directora del programa 3XL.NET (Televisió de Catalunya), Siscu Molina, director general creatiu de Tiempo/BBDO, Joaquim Roglán, periodista, Rafael Nadal, director El Periódico de Catalunya, Jordi Busquets, director El Punt, Vicent Sanchís, director Avui, Michel Maffesoli, sociòleg, professor de la Sorbonne de París, autor del llibre “La part del diable”, Àngel Sala, director del Festival Internacional de Cinema de Catalunya- Sitges, Lidia Tovar, responsable de sensibilització de Moviment per la Pau, Víctor Valdés, porter del F. C. Barcelona, Natxo Tarrés, músic, membre del grup Gossos, Pere Arquillué, actor, Verònica Pardo, cap de premsa del Servei Català de Trànsit, Sandra Balsells, fotoperiodista, Andreu Martín, escriptor de novel·la negra i guionista, Marcos Ordóñez, novel·lista i crític teatral, Màrius Serra, novel·lista i enigmista, José Antonio Marina, filòsof i pedagog, autor del llibre “Anatomía del medio: un tratado sobre la valentía”, Antoni José Navarro, crític de cinema, revista Dirigido, José Maria Latorre, crític de cinema i escriptor, Nil Bohigas, aventurer, Sebastián Palomo Danko, torero, Pep Font, psicòleg de l’esport, Joan Tharrats, guionista, Albert Monteys, director de la revista El Jueves, Bruno Oro,actor de Polònia, Minoria Absoluta, Josep Maria Carbonell, president del CAC, Ildefonso García-Serena, degà del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya, Josep Martí i Gómez, periodista, Joan M. Oleaque, periodista, Oksana Chelysheva, periodista, directora de l’Agència d’Informació Russo-Txetxena i sots-directora de la Societat per a l’Amistat Russo-txetxena, Marina Litvinovich, periodista, autora de la pàgina web “La veritat sobre Beslan”, Agustí de Uribe, president d’Uribe y Asociados, Jaume Guamis, cap del Departament d’Emergències de la Generalitat, Martí Gironell, periodista i autor del llibre "La ciutat dels somriures".
A més d'un acte d'homenatge a Carles Sentís, "un periodista entre dos segles" i el lliurament al Premi Millor Comunicador de l'Any.

Pots consultar el programa sencer aquí. L'entrada és gratuïta i hi esteu tots convidats.

Borjamari i Nacho a la mani

Aquest matí, en un punt indeterminat de Barcelona per sobre la Diagonal, indeterminadament hem pogut escoltar aquesta conversa entre dos adolescents que anaven a una escola, també indeterminada:
- Oye Borjamari, no te jode tío, ayer papá me dijo que el sábado no vamos a esquiar.
- Ostia Nacho, lo mismo que el mío. Y mira que me jode porqué cada vez hace más buen tiempo y nos vamos a quedar sin nieve.
- No me digas! Vosotros también vais a Madrid el sábado?
- Si tío, ya comienzo a estar harto de tantas manis.
- A mi también me jode un montón de rechupetón. Yo que ya había quedado con Jennifer en Vaqueira para hacer unas bajaditas y luego por la noche ya tenía unas pastis…
- Y vosotros que vais a hacer? Vais a ir con el bus del partido o con el Cayanne?
- No, esta vez con el bus.
- Pues yo le voy a decir a mamá que voy con vosotros, no puedo soportar otro viaje con la pija de mi hermana.
- Vale Nacho. Así nos lo vamos a pasar bomba y a joder esos mierdas de vascos.
- Bueno Borjamari, al menos esta vez es por una buena causa, no sabes la ganas que tengo que se muera ese hijodeputa que encima se llama como yo.

"La Caixa" i The Police

Quan encara no se sabia que l'alemanya E.ON llançaria una Opa sobre Endesa, l'elèctrica espanyola (i espanyolista) va començar a emetre un anunci en què la paraula "ON" prenia tot el protagonisme. En principi, la intenció semblava que era simbolitzar l'encesa de la llum. Poc després, i per contrarestar l’opa de Gas Natural, vam saber que aquell anunci era una llicència irònica que s'havia permès Endesa en què enviava un missatge “subliminal” del que poc després seria una realitat: que ells apostaven per E.ON. La veritat és que, ens agradi o no l’estratègia d’Endesa, no podem negar que va ser molt original.
“La Caixa”, després del fiasco d’aquesta opa, ha après la lliçó i ara semblaria que segueix la mateixa estratègia. Des de fa unes setmanes l’entitat financera emet un espot de televisió en què sona la cançó Every Breath You Take dels The Police. Amb una veu de dona i una versió més lenta que l’original, la peça musical acompanya aquest anunci que acaba amb el ja mític “"La Caixa", parlem?”.
Ara que ja sabem que The Police ha triat Barcelona per fer el seu únic concert a la Península, comencem a entendre algunes coses. No podria ser que tot plegat sigui una venjança malèvola de “La Caixa”? Què millor per fotre als espanyols que llençar una opa als The Police. Primer emets un anunci amb la cançó més famosa del grup per anar aplanant el camí. En lloc de fer com Schweppes i adaptar la lletra, recordeu aquell “tu vida cambió, ya no eres como ayer, sabes escoger...”, per un “cada cop que respiris, cada moviment que facis, cada esglaó que pugis, t’estarem cobrant comissió...”, han optat, amb bon criteri, per la versió original. Recordem que aquesta diu “every breath you take... i’ll be watching you”, que també serveix.
Després, com aquell qui no vol la cosa, pactes amb Sting que a el grup actuï només a Catalunya i tots els mitjans se’n fan ressò acompanyat d’un “encara no se sap quan posaran les entrades a la venda”. I aquest serà el següent i decisiu pas: d’aquí a uns dies anunciaran “les entrades de The Police ja es poden comprar al ServiCaixa de “La Caixa””.
La cirereta la posarà Sting quan pugi a l’escenari de l’Estadi Lluís Companys el proper 27 de setembre i en lloc de dir el ja clàssic “Bona nit Barcelona!” ens sorprengui amb un: “Barcelona, cantem?”.
I si tot plegat no acaba sent com pronostico, la veritat és que haurà estat una oportunitat perduda per donar pel sac a Manuel Pizarro.

5 de març del 2007

Humilitat, curiositat universal i bona escriptura

Josep Maria Huertas Claveria va ser un dels primers professors de Periodisme que vaig tenir. Ens impartia Història dels Mitjans de Comunicació. Recordo com si fos ara que tot i que aquesta era, com el nom indica, una assignatura de repàs històric, en Huertas ens definia com creia que havia de ser un bon periodista. Per ell, citant alhora a Manuel Ibàñez Escofet, un periodista havia de tenir "humilitat, curiositat universal i bona escriptura".
Ell intentava portar-ho a la pràctica. I és que realment era una persona humil, tot i que no era excloent amb un fort caràcter i un alt grau de mala llet quan hi havia situacions que l'indignaven. Era també una persona molt nerviosa, les seves ulleres n'eren testimoni, i inquieta. I com se sol dir, defensor de causes perdudes.
Dissabte a la tarda, 5 mesos després de l'última vegada, em van trucar per anar a treballar l'endemà al Canal 3/24 per a una substitució. Ho vaig comentar a la família, que havien vingut a sopar a casa, i la meva mare em va dir: "a veure si tindràs la mala sort d'haver de redactar la notícia de la mort d'en Huertas" i és que ja se savia que el seu estat era molt greu. Ironies de la vida, o de la mort, l'endemà una de les primeres feines que vaig tenir va ser editar un tall de veu de l'exdegà del CPC Josep Pernau. Vaig triar la frase en què Pernau deia: "de periodista no se'n neix, ni se'n fa, sinó que depèn molt de les persones amb qui treballes, que tens al teu costat. I ell va ser una d'aquestes persones que va ser mestre de molts periodistes joves". Ara molts d'aquests periodistes ja no són tan joves. Mai em va fer de mestre, perquè no vaig tenir la sort de treballar amb ell, però sí que és veritat que dels periodistes que més he après és d'aquells amb qui he pogut compartir hores de feina.
Diumenge, a primera hora de la tarda, tornant de treballar, vaig escoltar a Catalunya Ràdio una entrevista reemesa a Huertas al programa Memòria Selectiva. Va tornar a repetir quines havien de ser les qualitats d'un bon periodista i n'hi va afegir una altra, treball, i de propina "tenir la gràcia dels déus".
El destí ha volgut que Huertas Claveria morís just quan la lluna recuperava la seva esplendor després de l'eclipsi. Avui, segur, hi ha molts amics i familiars que seguiran ombrats per una mort que ha estat prematura. Però el llegat que deixa, després de 40 anys de carrera, és una escletxa de llum enmig de tantes ombres. Sense anar més lluny, l'últim article, pòstum, que publica l'Avui el mateix dia del seu enterrament n'és un exemple. D'aquest Oleguer i Buenafuente em quedo en una frase del final del text: "Potser toca mullar-se, tot i poder caure en el pou de les crítiques dels que prefereixen el banymaria del deixar fer els qui no tenen cap inconvenient a anar enverinant l’ambient social fins a extrems intolerables." Aquesta frase, tot i que la va escriure per parlar de l'Oleguer Presas i l'Andreu Buenafente, també serviria per definir la que va ser la seva manera de ser durant 4 dècades.

A Torelló, Pescallunes



Aquest és un dels motius de poble que es repeteix a diferents poblacions. A cada població aquest tipus de llegendes s’adapten a la seva geografia i la seva cultura. En el cas de Torelló l’escriptor, fotògraf i cronista del poble, Ramon Vinyeta, l’ha escrit citant, fins i tot, el punt concret del riu on passa la llegenda. Per suposat, aquesta és una versió i si preguntem a altres persones de la població ens trobarem amb una versió diferent. El que passa és que Ramon Vinyeta té aquesta llegenda escrita en el llibre Llegendes de la Vall del Ges, publicat i editat per ell mateix.
La llegenda explica que un torellonenc “potser el moliner de Puigbacó o de Malianta” segons Ramon Vinyeta, tornava pel costat del riu. Era una “vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges”. El Ges és el riu que dóna nom a la vall on hi trobem Torelló, al nord de la comarca d’Osona. Precisament és a Torelló on el Ges s’ajunta amb el Ter que després es dirigirà cap a Girona. Així doncs, segons explica Ramon Vinyeta, al noi “se li acudí pensar: Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú...”. Sense pensar-s’ho dues vegades el jove, que Ramon Vinyeta el defineix com a “bon xic jovial i ingenu”, se’n va anar a cercar un cove al molí més proper per tornar llavors al lloc on havia vist la lluna tant calmada sobre l’aigua. Tot seguit “el bon home, freturós i calmós, alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint a poc a poc, el gros cove. Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre el cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores amb forta embranzida, se l’enduia anlaire; però, la lluna, llesta i escoradissa, tot seguit lluïa novament en el mirall de l’aigua”. El xicot, però, no es va desanimar i va continuar intentant-ho una i altra vegada. I així fins que “un tocatardà, tafaner i burleta, que d’amagat de tal espectacle gaudia, digué a plena veu:”
“- Apa, ‘pescallunes’, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que al molí t’esperen...”.
I des de llavors als torellonencs se’ls ha conegut com a pescallunes. Segons Ramon Vinyeta equival a dir persona “il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental”. Però com en altres casos aquest motiu, que en principi era un malnom, s’ha convertit en pràcticament un gentilici acceptat per la població. I això és així de tal manera que la lluna ha estat un dels símbols del poble, sobretot en el Carnaval de Terra Endins, un dels carnavals més importants de la zona. De la comarca d’Osona segur.
El quadre és de Gabí Boixader i representa uns torellonencs pescant la lluna al riu Ges.

Motius de Poble

Fa uns anys, a finals dels anys noranta, vaig col·laborar en un programa de ràdio de Catalunya Cultura que conduïen els bons amics Montse Tió i Roger Padullés. En aquell programa, Denominació d'Origen, hi tenia un espai que portava per títol "Motius de Poble". D'aquell espai va estar a punt de sortir-ne un llibre, però no vaig trobar mai el temps per tirar-lo endavant. És per això que ara he pensat recuperar part de la informació que tinc i de tant en tant aniré publicant-te alguns d'aquests motius o malnoms de poble. Si tens constància d'alguns d'aquests malnoms o frases fetes i me'ls vols fer arribar, pots trobar les meves dades de contacte en el bloc del currículum. Aquí teniu una introducció del que són aquests motius de poble:
ELS MOTIUS DELS POBLES DE CATALUNYA
A l’inici del segle XXI si algú ens parla de rivalitats entre poblacions se’ns pot fer estrany. Avui sembla que és més propi parlar de rivalitats entre equips de futbol, rivalitat a la feina o rivalitat política, independentment de quin poble sigui cadascun dels rivals. Però la veritat és que antigament els catalans no només tenien picabaralles amb altres nacions, sinó que era molt normal que les disputes fossin entre municipis. Per suposat, l’origen d’aquestes discussions no era altre que voler demostrar que els d’un poble eren millors que els de la seva població veïna. En realitat, encara en petites poblacions hi poden haver algunes disputes serioses. Però en general avui en dia les diputes entre poblacions solen ser per reivindicar capitalitat comarcal, com Vilanova i la Geltrú i Sitges o Sabadell i Terrassa; per demanar segregacions o per disputes festives i/o esportives.
La veritat és que des de temps immemorials s’expliquen verdaderes batalles campals entre habitants de diferents pobles. Era en aquella època en què Catalunya encara era un territori bàsicament rural. I precisament a partir d’aquelles disputes o baralles va aparèixer una manera intel·ligent, i almenys no violenta, de fer la guerra: els malnoms. Normalment es tractava d’aprofitar algun fet desafortunat que hagués pogut passar en algun poble, bàsicament per culpa d’un exemple clar d’irracionalitat, i d’allò fer-ne un malnom que serviria per definir tot el poble. Segurament no hi ha cap poble de Catalunya que un moment o altre de la seva història no hagi tingut un sobrenom, però a hores d’ara hi ha molts pobles que asseguren que no en tenen cap.
Però, a part d’aquests malnoms, els municipis catalans pot ser que se’ls conegui d’una altra manera i no per força el seu origen ha de ser despectiu. Per tant, podem parlar que molts municipis catalans tenen el seu propi nom però també se’ls coneix per un fàstic, malnom, sobrenom, frase feta, en definitiva, un motiu. Hi ha motius que tenen l’origen a l’època dels romans, i ni hi ha inventats o apareguts a la dècada dels 90 del segle XX. N’hi ha que fins i tot elogien un poble, però normalment se’ls han inventat la mateixa gent del poble en qüestió. N’hi ha que agafen l’antic gentilici i n’hi ha que ni tan sols se sap d’on venen. Hi ha pobles que en tenen més d’un i n’hi ha que expliquen més d’una versió del mateix fet. En general, però, es tracta de motius que tenen el seu origen en llegendes molt divertides on solen ser recorrents els elements de la natura, sobretot animals, i també és habitual que tinguin algun contingut de caire religiós. Això sí, normalment amb to burleta.
Aquests motius, en definitiva, serveixen per definir la gent d’un poble d’una manera ràpida i concissa. Per suposat, després ja depèn de la imaginació de cadascú per veure-hi en aquell motiu la verdadera representació de la gent del poble. I també depèn de la bona voluntat de cada ciutadà acceptar amb ressignació el sobrenom amb què se’l coneix per ser d’on és. Hi ha nombrosos exemples de pobles que no només han acceptat aquest motiu, sinó que a hores d’ara se’n senten orgullosos.
En definitiva, aquest recull no és res més que un petit repàs a la història de Catalunya a través de molts dels seus pobles, això sí, amb molt d’humor i molta llegenda.