Desprestigiar l’independentisme

Aquells qui ens dediquem, gairebé d’una manera masoquista, a fer un seguiment estret de la política catalana acabem tenint més informació que la majoria de ciutadans. Això fa que la suma de dades ens permeti tenir una visió possiblement més acurada d’allò que es cou en les cuines polítiques. Això provoca que moltes vegades la idea general que podríem dir que té l’opinió pública no acabi sent la mateixa que la que tenen aquells qui es dediquen a seguir de prop la política i que, al mateix temps, tampoc s’acaba assemblant a la pròpia realitat.
Però poques vegades com avui sembla haver-hi tanta unanimitat a l’hora de concloure que del debat d'aquesta setmana al Parlament el que n’ha sortit més perjudicat és l’independentisme. No fa ni un mes que en aquest bloc dèiem que CiU era la força política que podia acabar de donar el prestigi que necessita l’independentisme per convertir-se en una opció política “normal”. Doncs bé, sembla que hem perdut una oportunitat perquè això fos així. El dret a l’autodeterminació, que segueixo creient que tant CiU com ERC no dubten a defensar, s’ha utilitzat d’una manera barroera i partidista que l’ha acabat perjudicant.
Tant me fa si aquesta no és la imatge que es volia donar i que en el fons hi hagi hagut una voluntat real d’arribar a un acord. Tant me fa si la proposta de Vendrell era o no seriosa o només per posar en evidència CiU. Tant me fa si Artur Mas s’ha vist obligat a no acceptar la resolució d’ERC perquè no en modificaven un paràgraf. Tant me fa que el mateix Mas digui que s’ha subhastat la presidència quan ell ha permès durant unes hores mantenir vives les apostes. Tant me fa que Carod-Rovira hagi guanyat una batalla a Puigcercós o que s’hagi convertit en un salvador del nostre govern. L’únic que m’importa, a hores d’ara, és que això no ha fet sumar més independentistes i possiblement ha fet desil·lusionar-ne molts que fa dècades que lluiten perquè el catalanisme polític faci un pas endavant decidit. I que, una vegada més, la imatge de la nostra classe política davant de temes de gran calat no ha estat gaire seriosa.

Sempre queda un fil
Malgrat tot, i per no abandonar el meu optimisme perpetu, crec que de tot plegat se’n poden treure algunes conclusions positives. La primera és que el dret a l’autodeterminació s’ha convertit en un nou tema de debat. Potser l’arrencada no ha estat la millor, però no estic d’acord amb aquells qui proclamen que ja l’hem matat. Ni molt menys. Això només ha fet que començar. Hem de recordar que aquest no és un tema propietat només dels polítics i que hi ha plataformes com Sobirania i Progrés que hi estan treballant seriosament. Encara que no ho sembli, s’està creant un caldo de cultiu favorable a exercir aquest dret. Només que hi hagi algú més que digui “ah, i és que existeix la possibilitat de ser independents?” ja hi hem sortit guanyant.
Aquest debat, que ha arribat a la societat, també és interessant i positiu que s’hagi fet dins de CiU i ERC. Aquests dos partits necessiten que dins seu hi hagi reformulacions i posicionaments clars davant una oportunitat històrica que tindrà aviat Catalunya per dir: “ja n’hi ha prou!”. És saludable que s’hagin evidenciat els corrents interns d’aquests partits i qui està disposat o no a anar més lluny.
Una altra conclusió positiva és que aquest debat s’ha fet en un moment en què el TC encara no ha tombat l’Estatut i que precisament pot ajudar perquè al final se’l carregui. L’autèntica resposta unitària i autodeterminista s’ha de debatre, i arribar a acords, quan això passi. Com més dur sigui l’atac espanyolista més alta de mires pot ser la resposta catalanista. Encara que pugui semblar que s’han trencat més ponts entre CiU i ERC tinc l’esperança que, d’una vegada per totes, els nostres polítics es posin d’acord quan la situació sigui realment crítica.
No cal dir que també m’alegro que el president Montilla hagi quedat en evidència. Ja estava fart d’aquest silenci gairebé dictatorial. Insisteixo, potser les formes i la manera de fer el debat no han estat la més adequades, però calia algun gest que demostrés d’una punyetera vegada que són tres partits que tenen trets comuns per governar, però que els seus objectius i projectes són diferents.
En definitiva, i com diu una de les últimes cançons de Lluís Llach, sempre queda un fil. Espero que el cantautor em perdoni la utilització d’aquesta peça que està dedicada a les germanes de Salvador Puig Antich. El que passa és que es tracta d’un poema (permeteu-me que la defineixi així) que té una lletra de lectura universal. La cançó ens diu que malgrat que puguem perdre un ésser estimat i que el dolor sigui insuportable, sempre queda aquest fil que ens uneix a aquella persona. En aquest moment que molts donen per morta la via sobiranista jo em rebel·lo i dic “no ha d’esborrar el temps ni un sol traç de tants sentiments per tu, ni podrà l’oblit trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.” I en aquest cas, sortosament, l’independentisme no ha mort i amb una gosadia potser excessiva, em remeto de nou a Llach i citant una altra de les seves recents composicions concloc que “som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany, si vols amb els punys oberts, si cal amb els punys tancats, per mor que el somni que tenim junts es faci possible”.