12 de març de 2007

100 dies d'afirmació autonomista

Des que puc exercir el meu dret a vot, no he votat a cap dels Presidents de la Generalitat de Catalunya. O dit d’una altra manera, no he votat el seu partit. Així he tingut la sort que m’he pogut estalviar haver de dissimular cada vegada que el president del meu país m’ha fet emprenyar. Feta aquesta prèvia, he de dir que per primera vegada no sento l’actual President de la Generalitat com el meu president. Tinc pocs records de Josep Terradellas, per tant, Jordi Pujol considero que ha estat el meu primer president. A mesura que vaig començar a tenir cert ús de raó política, si és que mai n’he tingut, vaig començar a valorar la seva figura. En molts aspectes estava a anys llum del que jo considerava que havia de ser el president de Catalunya, però en el fons hi havia quelcom que m’unia a ell i el sentia legitimat per representar-me com a president. Quelcom semblant em va passar amb el President Maragall: mai va ser exactament el president que hauria desitjat, però el sentia el meu president.
En canvi, amb José Montilla, per més que ho hagi intentat en aquests 100 dies, no el sé veure com el màxim representat del meu país i, per tant, a mi, personalment, no em representa. Estic convençut que José Montilla és un excel·lent President de la Generalitat de Catalunya o si voleu un excel·lent President de la Comunitat Autònoma de Catalunya i em mereix el màxim respecte institucional. Però sóc incapaç de veure’l com el president d’allò que considero que és, o hauria de ser, Catalunya.
Un president que no és capaç de dir què farà si ens retallen l’Estatut i es limiti a dir que no renunciarà a la seva essència és com aquell metge que li diu a un pacient: “no pateixi, li tallarem una cama, quatre dits, li arrencarem un ull, però l’ànima li deixarem intacte”.
Ara Catalunya té el President de la Generalitat que millor representa allò que som: una comunitat autònoma d’Espanya. Això que per a alguns ens sembla un defecte potser és un avantatge. Qui sap si ja era hora que finalment féssim clarament visible allò que els altres dos presidents van intentar dissimular. Potser el problema ha estat que hem viscut massa anys en un miratge i qui sap si serà el primer pas per fer un autèntic salt endavant en l’autogovern del nostre país.
Emès al programa "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 12/03/07

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No soc gens partidari d'en tarradellas i si un xic més d'en Jordi Pujol, ambdós però tenien com a presidents de la generalitat, sobre tot en tarradellas, alló que
a França en diuen "grandeur" i en Montilla te pinta de Sergi Mas, o sigui de oficinista d'aquells de la oficina siniestra de la Codorniz

Columnes Puig i Cadafalch ha dit...

Dejemos tranquilo a Tarradellas, pues de lo contrario saldrán demasiados trapos sucios.
Jordi Pujol es un gran patriotra, que durante su presidencia miraba por el retrovisor el catalanismo político, que ya había muerto. Una lástima.
El President Montilla es un catalán de adopción que no representa exactamente a la personas que llegaron a Catalunya en su época. Después de aceptar sin rechistar la Ley de Dependencia, áun confio que entienda, como President de la Generalitat, lo que realmente es y representa. Esperar y ver.
Devolució Drets Històrics
Glòria al Principat
Glòria als Països Catalans

Lluís ha dit...

Hem sembla que ja era hora que tinguessim clar on som. Només des de la realitat més crua es pot construir EL FUTUR d'una Catalunya Lliure i socialment justa.