És això company

Mentre en l'entrada de sota dèiem que potser les formes d'ERC no han estat les millors a l'hora de proposar a CiU fer un front comú per a la independència, ara toca elogiar les formes de Lluís Llach.
L'últim gran concert d'en Llach va ser més que això, va ser immens. Malgrat que a les quatre, de l'hora nova, m'havia de llevar, em va ser impossible desenganxar-me del televisor fins a l’Estaca final. Quin plaer sentir-li criticar l'esquerra acomodada i la dreta reaccionària davant d’una classe política que TV3, potser massa insistentment, ens va anar mostrant amb cara de circumstàncies. Per cert, no acabo d’entendre perquè alguns comentaristes aquest dilluns o diumenge s’han dedicat a criticar a aquests polítics perquè hi van anar gratuïtament quan segur que ells tampoc van haver de fer “cues” per internet o telèfon.
Però, per sobre dels comentaris entre cançó i cançó són aquestes, les cançons, les que haurien de fer ruboritzar a més d’un polític. Si a això hi afegim la força amb què les va cantar dissabte, no és estrany que el públic xiulés alguns d’aquests dirigents polítics i institucionals. Les abraçades del propi Llach al final del concert van ser prou eloqüents. Si no t’agrada en Llach és possible que davant del piano només hi veiessis, com ell mateix s’autodefineix, una bleda assolellada. Però si alguna vegada les seves cançons t’han commogut, t’han cantat les quaranta (i mai més ben dit) o t’han explicat un camí a seguir, la nit de dissabte segur que te’n vas anar a dormir pensant que "ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l'espera dels que no ens aturem fins que no ens calgui dir: no és això".