1 de març de 2007

Enderroquen els Premis Enderrock

La nit de diumenge a dilluns, 25 i 26 de febrer, a Los Angeles es van lliurar els Premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Allò que en diuen els Òscar. Durant tot el dia a ràdios i televisions, i en els diaris de dimarts, vam poder gaudir de nombroses informacions relacionades amb aquest esdeveniment mundial cultural i industrial de primer ordre. Alguns lamentaven la no estatueta de l'apretadeta Cruz i d'altres celebraven l'èxit de dos catalans. Sigui com sigui, a hores d'ara la majoria de catalans bonament informats sabem des dels noms dels premiats fins al color de les calcetes de Jennifer López.
Curiosament, la nit de dimarts a dimecres es van lliurar uns altres premis. Es tracta dels que organitza la revista Enderrock per premiar la música catalana de pop-rock, folk, jazz i cançó d'autor. I ja en van 13 edicions. Suposo que no cal ser gaire perspicaç per adonar-nos que la repercussió mediàtica ha estat inversament proporcional a la proximitat de l'esdeveniment. O sigui, a més proximitat menys informació o a més distància més informació. Mentre la majoria de diaris van fer suplements dels Òscar, dels premis més importants de la nostra música només hem pogut llegir-ne alguna cosa a El Periódico, a l'Avui i a El Punt. En el cas del primer un breu de dimecres; a l'Avui una notícia de mitja pàgina a la novena de Cultura i només a El Punt hi havia una crònica aquest dijous escrita per un periodista que va anar a l'esdeveniment. No ho he comprovat i potser algun diari es va equivocar i va publicar la notícia en forma d'esquela tenint en compte que el cartell dels premis era una calavera i que alguns es pensen que la nostra música pateix problemes de salut.
Tot plegat és un símptoma més que aquest és un país paranormal. En un país normal una cerimònia com la dels Premis Enderrock s'hauria d'emetre en Prime Time a la televisió nacional i l'endemà portada a tots els diaris. Sense el suport mediàtic aquest tipus de cerimònies, siguin els Òscar, els Grammy o els Enderrock, no deixa de ser una festa endogàmica.
Ningú posa en dubte que els Òscar és una gran campanya de màrqueting i de promoció d'una indústria concreta dels Estats Units. No podem fer el mateix amb una indústria catalana? Però és que no estem parlant només d'una promoció industrial, sinó també cultural. O és que no és cultura la nostra música? I, per si no n'hi hagués prou, resulta que la nostra és una música que no té res a envejar a la que es fa a Espanya, a Anglaterra o als Estats Units. Mireu-vos el DVD dels videoclips dels premiats que regala la revista i quedareu corpresos davant tanta qualitat audiovisual i musical.
Si fóssim mal pensats, que ho som, diríem que d'aquests premis només se'n parlaria si al darrere hi hagués un grup editorial potent, que, a més, tingués interessos econòmics en les discogràfiques i que pogués escollir el jurat més convenient sense acceptar la votació popular, tal i com es fa actualment la tria de la majoria dels guanyadors. Ah, i si la música no la fessin catalans, encara millor.
Algú em dirà que el meu problema és que pateixo la síndrome del discotecat i que necessito tractament. I potser li hauré de donar la raó. El meu metge de capçalera ja m'ha receptat que no llegeixi més la revista Enderrock perquè em provoca efectes secundaris, com ara una compra compulsiva de Cds. També m'ha recomanat que no escolti segons quines músiques d'aquestes que compro perquè diu que acabo tenint el que ell denomina "emocions extremes subversives". Potser sí que em convé canviar la medicació.
Publicat a Poliblocs.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

només un comentari... és "directament proporcional", no "inversament proporcional": 'més' vs 'més' indica relació directe.
Salut i endavant amb el bloc!

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Benvolgut anònim,
Gràcies pel comentari. No m'havia adonat del lapsus. Sí que volia posar "inversament proporcional" però no a la distància, si no a la proximitat. Ja ho he canviat. Suposo, però, que la idea quedava clara, oi?

jordi ha dit...

Algún dia ens ho creurem?
L'oasi català socioculturaleconomic(el polític sembla que ja ha petat)sembla que no es creu el mercat català, i la cultura catalana, com totes les del món, necessiten l'estructura mercat.
És lamentable l'acomplexament nacional que tenim, com a societat, els catalans...

Antoni ha dit...

Jo també vaig estar a la Sala Bikini i em va sobtar el que dius a l'article del mínim ressó mediàtic, si més no havia d'anar pel 33 en directe. Hi ha coses que no les entendré mai.

Anònim ha dit...

Gràcies!! m'alegro de trobar persones com tu, ja que al món periodístic (i també ho dic com a estudiant de la Blanquerna) costa trobar algú que s'adoni de la importància i la qualitat de la música catalana. La nostra cultura val molt la pena, i sento molta indignació en tots aquests temes, sempre ens passa igual, i tens molta raó en tot el que dius... Espero que algun dia tot això i la gent que pensem així arribi a algun lloc per modificar les coses.