12 de març de 2007

Retrats del passat

Ell acabava d’obrir la porta del garatge del seu bloc de pisos. És el camí més fàcil quan va acompanyat dels tres xics de casa: una nena de tres anys i mig i dos nens bessons d’un any i mig. La nena i un dels bessons van entrar corrents, l’altre era en braços del seu pare. De cop, va sentir una veu que des de darrere el va cridar pel seu nom i li va dir: “vols veure una foto teva de quan eres petit?”. I ell es va girar sorprès per la pregunta i per la persona que li va fer.
Es va mirar la dona i no la va reconèixer, però no va dubtar en respondre la pregunta: “sí, sí que la vull veure”. La dona, de mitjana edat, baixeta, rossa i amb ulls clars, va treure del bolso unes fotografies més petites de l’habitual, en blanc i negre i embolicades en un sobre molt arrugat. De seguida va trobar la fotografia del pare de família nombrosa que va quedar perplex quan es va reconèixer trenta anys enrere: “sí que sóc jo, sí!”, va exclamar admirat.
I ella li va dir: “no saps qui sóc, oi?”. “No, la veritat és que no”. Finalment en va treure l’entrellat: “vaig ser la teva professora de la llar d’infants...”. Ella li va dir que portava les fotos a sobre perquè el pare d’un altre nen les hi havia demanat i en reconèixer-lo a ell pel carrer li havia fet gràcia ensenyar-li aquella foto.
Es van acomiadar i va entrar a l’ascensor amb els seus fills i li van començar a venir al cap altres retrats de la seva etapa infantil. Tots els records eren molt borrosos. Aquella etapa de la seva vida li quedava molt lluny, però recordava amb tendresa i certa nostàlgia com havia canviat ell i el seu entorn en trenta anys. En aquells moments li va saber greu no tenir els records de la seva infància més vius.
Un cop a casa, es va mirar els seus fills mentre jugaven. Precisament arribava de la llar d’infants i es va adonar que no era capaç de visualitzar amb claredat el seu passat, però, en canvi, en aquells moments estava vivint i al mateix temps creant el passat dels seus fills. Allò que a ell li semblava un present no deixaria de ser un record confús quan els seus fills fossin també pares. Va ser un petit moment màgic, en què es va sentir immensament afortunat de ser pare i de poder tenir una segona oportunitat de viure la Infantesa, en majúscules.

3 comentaris:

colometa ha dit...

Q maco Enric aquest post! Jo tinc la sort d'enrecordar-me de la guarderia a la que anava com si fos ahir..!Guardo molts records d'aquesta etapa i, de tant en tant, els recordo amb el meu millor amic i, així, un per l'altre anem destapant parts que havíem oblidat. Quan sigui mare se m'esborraran? Espero q no i, si és així, valdrà la pena... Pq ser mare és una aspiració a la que confio un dia arribar! Ara, quan estigui preparada, eh???

Petons 'padrazo'!

Anna

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Hola Anna! Gràcies pel teu comentari. No pateixis, no tothom pateix el mateix tipus d'amnèsia. Si ara ho recordes tan bé, segur que no se t'esborra mai aquest passat. Ah, i tot i que sé que és aviat, quan vulguis i puguis ser mare no t'ho pensis dues vegades...

Francesc Puigcarbó ha dit...

t'ha sortit rodó, emotiu, poetic i alhora contingut. estàs molt mono