Matisos

Hi ha alguns grans temes d'aquells que denominem de societat que periòdicament van apareixent als mitjans. Són notícies que ja tenim etiquetades amb conceptes del tipus bullying, mòbing, anorèxia, violència domèstica (de gènere, sexista o com en vulgueu dir), immigració (amb les derivacions de casos de racisme), etcètera. El periodisme, en certa manera forçat per les rutines periodístiques, però també per culpa d’una certa demanda de la societat que necessita rebre la informació mastegada, tendeix a simplificar conceptes. Així ens trobem que massa sovint fem passar bou per bèstia grossa a l’hora d’informar sobre certs aspectes de la nostra societat. Posem-ne alguns exemples.
Possiblement el tema més recorrent, desgraciadament, és la violència contra les dones. Gairebé de manera automàtica cada vegada que apareix una dona assassinada li posem l’etiqueta de "violència domèstica, de gènere o sexista". A vegades tenim la decència d’afegir-hi “possible” o “probable” o “presumpte”, però gairebé mai trobarem aquest matís en titulars. Si davant aquest crim hi ha un sospitós, habitualment la parella de la difunta, amb una facilitat pasmosa sentenciem “la víctima ha mort a mans de la seva parella”. Si la policia ha detingut el presumpte assassí i aquest ha confessat el crim, encara que un jutge no l’hagi condemnat, és totalment lògic posar aquesta frase. El problema és que expressions d’aquest tipus les escrivim quan encara estem davant d’una sospita i a vegades fins i tot quan no hi ha ni tan sols un detingut o un testimoni dels fets. Per si de cas, i un cop ja hem dictat sentència, ens curem amb salut amb un contundent “la policia, però, manté totes les hipòtesis obertes...”.
L’estadística demostra que al final hi ha un alt percentatge de possibilitats que l’haguem encertat i que allò que eren suposicions s’acabi confirmant amb dades irrefutables i que l’assassí sigui la parella. Però davant d’una sola possibilitat, per remota que sigui, que no hagi estat ell, que ens podríem equivocar, hauríem de ser més curosos a l’hora d’informar-ne. Sobretot a les primeres hores d’haver passat el succés.
Aquest, però, no és l’únic matís que hauríem d’incorporar. Per què a tota mort d’una dona en mans d’un home en diem “violència domèstica o de gènere o sexista”? En teoria quan parlem d'aquesta violència fem referència a aquella en què un home mata a la seva parella, o exparella, pel fet de ser una dona que no es vol sotmetre a les normes que ell dicta. O, dit d’una altra manera, la mata perquè no la pot posseir. Però qui decideix que aquest ha estat el mòbil de l’assassinat? Estic del tot convençut que hi ha alguns casos, per pocs que siguin, als quals posem aquesta etiqueta i que en realitat tenen unes motivacions que no es corresponen del tot amb aquest estereotip. Per exemple, és un típic cas de violència de gènere un avi que se suïcida després de matar la seva dona que pateix alzheimer o una malaltia greu perquè està fart de veure-la patir i/o perquè no se’n pot fer càrrec? O hi ha algun matís que el diferencia d’altres casos? No podria ser considerada una mena d’eutanàsia activa?
Un altre exemple, un home que pateix d’esquizofrènia o un síndrome d’abstinència per culpa de les drogues i en un moment determinat pateix una crisi aguda i mata la persona que té més a prop, en aquest cas la seva parella, és també un cas de violència de gènere? O potser aquest home hauria matat a qualsevol altre familiar que se li hagués posat al davant en aquell moment, com ha passat tantes vegades? Voleu més exemples? Si un home mata la seva dona per motius purament econòmics, per robar-li els diners, és violència de gènere? La dona que es va dedicar a matar àvies i a qui robava els diners, per què no se l’acusa també de violència de gènere? O és que no hi ha hagut casos de dones que han fet matar els seus marits per motius econòmics i no se les cataloga d’aquesta manera?
D’acord, en tots aquests casos la dona és la víctima i indubtablement és una violència de gènere perquè “la dona” és un gènere, concretament el femení. Qui sap, potser hauríem d'eliminar o redefinir algunes etiquetes o, si més no, hauríem de ser capaços de no posar etiquetes amb tanta facilitat perquè no sempre són justes amb la realitat ni amb les pròpies víctimes.
Encara sobre aquest tipus de violència, algun dia hauríem d’analitzar també amb calma un altre tipus de violència silenciada i també és aquella que practiquen tan homes com dones cap a la seva parella, o exparella, pel fet de ser un dona o un home que no es vol sotmetre a les normes que dicta ell o ella, però de carcàcter psicològic. Aquesta violència, sortosament, no és ni física ni criminal, però també existeix. En cap cas, tots aquests matisos no han de treure ni un gram de denúncia en contra dels fills de puta que diàriament maltracten a les seves dones o exdones i que converteixen aquesta violència en una autèntica xacra que pateix la nostra societat i que cada any porta moltes, massa, dones a la tomba abans d’hora. Tot el contrari, aquests matisos ens han d'ajudar a no aturar aquesta lluita i a donar-li la importància que es mereix.

Altres matisos
Altres etiquetes que hem citat abans són les de bullying, mòbing, anorèxia o racisme. En cada un d’aquests casos i també amb molta facilitat expliquem les coses des d’un sol punt de vista quan la realitat està molt sovint carregada de matisos.
No podríem parlar de mòbings i bullyings a l’inversa? Què passa quan una família vol recuperar una propietat per a ús propi, no per aprofitar-se d’una especulació immobiliària, i no pot perquè un llogater hi posa les màximes pegues legals per treure’n, a més, un rendiment econòmic? Això no és també denunciable com fem amb aquells especuladors que s’aprofiten immoralment de gent desvalguda per treure un rendiment d’una vivenda? I per què no parlem de l’adulació d’adolescents? Hi ha molts joves que són líders de les seves colles gràcies sobretot a la seva capacitat de domini i d’atemoriment que practiquen respecte als altres nens. En aquestes edats pocs són els casos de lideratges gràcies a virtuts com la intel·ligència i sí en canvi per la cara bonica, la capacitat d’insultar millor, per tenir millor accés a les drogues, en definitiva, més cara dura. Molts d’aquests líders exerceixen una molt mala influència cap als altres adolescents i al cap d’uns anys molts d’ells acabaran sent persones marginades per la societat. En canvi, quants casos coneixem de nois que de joves han patit allò que ara en diem bullying i de grans despunten en molts àmbits professionals?
I així podríem tractar amb més profunditat i deteniment casos com l’anorèxia, amb unes mares i uns pares que són el pitjor model a seguir ja que es passen el dia preocupats per la seva imatge, sovint en famílies de classe mitja-alta. O per què parlem de racisme quan l’atac no és en contra d’una raça sinó d’una cultura o d’una religió? Amb aquesta regla de tres no és racisme allò que practiquen alguns espanyols en contra de bascos i catalans, o al revés?
En definitiva, la realitat mediàtica que construïm està molt mancada de matisos. Sovint és fruit de la falta d’informació o de temps per obtenir-la. Però també en moltes ocasions està fet amb una clara voluntat tergiversadora. No sé què és pitjor.