30 d’abril del 2009

115 dies rodons


Des de fa una colla d'anys, prefereixo no recordar quants, baixo diàriament a Barcelona des de Torelló amb cotxe (tot gràcies a la Renfe). Doncs bé, tampoc recordo quan va ser l’última vegada que no vaig trobar-me cap dels nombrosos cons que hi ha a la carretera. Diria que la C17 està permanentment en obres. No seré pas dels que em queixaré per això. Les carreteres s’han de mantenir i les obres serveixen, o haurien de servir, per millorar el recorregut i fer-lo més segur i més ràpid.
Però des de fa uns quants mesos la cosa és insuportable. L’altre dia se’m va ocórrer calcular en quants trams passem de dos a un carril i en vaig comptabilitzar una dotzena, entre la pujada i la baixada. Gairebé 20 quilòmetres en obres. ¿Era necessari que fessin totes les obres de millora de cop en diferents trams de la carretera? ¿No les podien fer una darrere l’altra? I és que en el moment que hi ha un petit incident o accident en un d’aquests trams tota la carretera se’n veu perjudicada. Sense anar més lluny, ahir mateix. Tornant de Barcelona vaig tardar 2 hores i 11 minuts quan, habitualment, tardo exactament una hora menys.
Això em va fer pensar quantes hores em dec haver passat dins el cotxe des que el tinc i vaig quedar esgarrifat. Des del 2003 he fet 166.764 quilòmetres. Tenint en compte que he anat a un promig total de 60km/h resulta que he estat 2779,4 hores conduint. Si tenim en compte que un dia té 24 hores puc concloure que el meu cotxe i jo hem tingut una relació personal equivalent a 115,8 dies sencers junts. Si aquests dies els pogués recuperar en forma de vacances seria un home molt feliç.

24 d’abril del 2009

La foto de la foto de Sant Jordi

La Vanguardia, de tant en tant, ens dóna grates sorpreses. La d'avui divendres 24 d'abril és molt agraïda (al revés que ahir, que em va sorprendre que gairebé tots els personatges catalans que recomanaven llibres estaven acompanyats amb la foto del llibre amb la versió en castellà. ¿Segur que tots aquests l'han llegit en castellà?). Avui, però, en portada no apareix ni el nom ni la foto de Marshall Rajoy. Tot el contrari, per cert, de l'Avui: encara que el titular sigui negatiu envers Rajoy, ¿era la millor foto? ¿Calia caure a la trampa de Rajoy? En canvi, la foto del principal diari de Can Godó s'hi veuen unes Rambles plenes de gent en què, al costat del "Fets" de Montilla, s'hi entrelluca una estelada.
I en pàgines interiors de cultura, una altra gran foto. Ni més ni menys que un vigatà, de nom Oriol, firmant a una espècie de llibre d'homenatge a Stieg Larsson. Curiosament, el noi de la foto és alumne meu i en el moment que Roser Villalonga, de La Vanguardia, estava fent la sèrie de fotos jo l'estava fotografiant a ella. Aquí teniu la seqüència:




Sant Jordi 2009































22 d’abril del 2009

UE: multiplicador d’independentistes

Aquesta setmana passada vaig ser protagonista d’un pessebre vivent a Brussel·les. ¿Un pessebre a la Primavera? Sí, perquè no es tracta d’un pessebre nadalenc. En l’argot periodístic un “pessebre” és una activitat informativa (o propagandística) adreçada a periodistes per tal de donar a conèixer la feina feta per una empresa o institució. Sovint, els pessebre són viatges o visites organitzades per un gabinet de comunicació en què al periodista se li dóna tot tipus de detalls (i no parlo de detalls materials, tot i que a vegades també) perquè la propera vegada que hagi d’informar sobre aquella institució o empresa estigui ben documentat. Suposo que se’n diu pessebre perquè les peces estan estratègicament ben col·locades per donar una imatge idíl·lica del producte que es vol vendre.
Des d’un punt de vista empresarial o institucional i també periodístic és una estratègia molt interessant i que si es fa ben feta és molt útil per a les dues parts. El més important és que cadascú sàpiga el rol que li pertoca en aquesta estratègia comunicativa.
Doncs bé, la Comissió Europea, a través de la seva representació a Barcelona, ha convidat per primera vegada a blocaires, juntament amb periodistes digitals, a visitar les nostres institucions europees. En total 14 persones a les quals s’ha d’incloure tres noies estudiants que han rebut un premi periodístic.
No cal dir que estic molt agraït a la Comissió per haver pogut formar part d’aquest grup. I agrair, sincerament, haver pogut fer aquest viatge perquè m’ha estat molt útil per entendre molt millor el funcionament d’aquestes institucions. Haver pogut parlar amb una bona colla de responsables de premsa, diputats o portaveus de comissaris europeus ha estat tot un privilegi. Suposo que cada un dels que hi hem participat hem pogut arribat a conclusions diferents. Però a mi, si d’una cosa m’han convençut, encara més si era possible, és que Catalunya serà independent o no serà. Si en una cosa va coincidir tothom amb qui vam parlar és que a les institucions europees qui mana són els Estats, o aquells qui a darrere tenen un Estat. Per tant, si Catalunya vol tenir veu pròpia sembla evident què hem de fer, no? Ara ho argumento més:

80%
La frase que més ens van repetir, diria que massa i tot, és que un 80% de les lleis aprovades als nostres parlaments més propers tenen l’origen en directives europees. Tot i que ho hem de relativitzar una miqueta. Aquesta dada és quantitativa i no qualitativa i estic convençut que entre el 20% restant hi ha lleis tant o més importants com, per exemple, un Estatut d’Autonomia.
Tot i així, 8 de cada 10 són moltes lleis. Per tant, sí que és important tenir una veu al Parlament i al Consell d’Europa, a on es legisla, i a la Comissió, a on es proposen i a on es controla el compliment de les lleis. I aquesta veu, a hores d’ara, amb prou feines la tenim al Parlament Europeu. En canvi, si fóssim un Estat, quan anéssim a votar a les eleccions europees tindríem un nombre de diputats proporcional a la nostra població.
Si Catalunya fos un Estat actualment, i per començar, tindria un ministre al Consell d’Europa i un comissari a la Comissió Europea. O això, o aspirar a ser un lobby com els milers que trobem assentats a Brussel·les i que, a la seva manera molt limitada, poden condicionar la política europea.

Un frau electoral
A sobre, resulta que a Catalunya es comet quelcom semblant a un frau electoral a les eleccions europees. A Espanya, en les europees, hi ha una circumscripció única. Això vol dir que hi ha una sola llista per a tot l’Estat per cada partit o agrupació de partits. Per tant, tot i que ens diuen que són unes eleccions que ens toquen molt de prop, resulta que no podem votar uns candidats que estiguin més directament implicats amb el territori. Però el frau no és aquest, sinó fer-nos creure a Catalunya que sí que votem llistes catalanes. Partits com el PP i el PSOE, tot i que només presenten una llista per tot Espanya, resulta que a Catalunya fan imprimir una llista en què el primer nom que apareix és el primer candidat català. ¿No trobeu que això és un frau? ¿Us imagineu una llista per a les eleccions catalanes en què no hi aparegués un candidat perquè, senzillament, estèticament fa nosa? Només que hi hagi un sol votant, que hi serà, que es pensi que vota una llista catalana i no una espanyola això és un engany. I un engany, en democràcia, diria que és un frau. ¿No seria més fàcil que per fer una llista catalana tinguéssim un Estat català amb circumscripció única o per vagueries i, per tant, votar els nostres representants més propers?

Una llengua, un Estat
Una altra evidència és que el català no serà mai una llengua reconeguda a Europa mentre no siguem un Estat. Al Parlament Europeu s’hi parla 23 llengües que representen els 27 països de la Unió Europea. Només s’accepta que s’hi parli una llengua reconeguda com a oficial en un Estat. Ja sabem que l’Estat espanyol no reconeix ni reconeixerà el català com a llengua oficial. I ja sabem que el reconeixement d’una llengua és molt més que poder-la escoltar en una sessió parlamentària. Darrere una llengua hi ha una cultura, una història, una societat que també seran reconegudes.

Possiblement trobaria encara uns quants arguments més per demostrar que prefereixo que Catalunya sigui un Estat abans que un lobby. I tot plegat perquè, en el fons, em crec el projecte d’una Europa comuna. No només això, sinó que estic convençut que algun dia ens adonarem que encara hem de delegar-li més poder a les institucions europees i a les locals i treure’n als Estats. O, en tot cas, posar i explicar les coses de manera més realista. Amb això coincideixo plenament amb la gent amb qui vam parlar a Brussel·les quan ens deien que els governs s’apropien de la feina feta des d’allò que en diem Europa. Em sento europeu i m’agrada compartir amb tants ciutadans uns quants valors comuns. Per tant, qui és pensi que la solució de Catalunya és un estat lliure fora d’Europa està molt equivocat. I qui cregui que ja estem bé, que no cal que tinguem veu pròpia, que és millor que decideixin els altres per nosaltres, que ens legislin persones molt allunyades a la nostra realitat o que els altres ens administrin els diners, potser el que ens convindria és que, en tot cas, deixéssim de ser una autonomia i passéssim a ser una simple regió espanyola i deixar de preocupar-nos pel futur dels nostres fills.

PC (Per cert): Si trobo el moment escriure una altra entrada explicant algunes anècdotes (que no siguin off the record, (eh companys?!)) del viatge.
PC2: Aquí podeu llegir les entrades d'altres companys de viatge:
Brussels is our brand - Narcís Sastre
Europa empieza en los Pirineos - Albert Medrán
Una aproximació a la UE - Lourdes Pablo
El relato europeo: la mala comunicación - Xavier Peytibi
PC3: Agaraeixo a Albert Medrán la cessió de les seves fotografies.

20 d’abril del 2009

Llegir la tele


Dissabte i diumenge a primera hora del matí sol ser el moment idoni per fer el manta. Fins a tres vegades s'obre la porta de l'habitació de matrimoni perquè vagin entrant els xics de la casa. Quan tots cinc ocupem el llit de 1,50 la convivència es fa un pèl estreta, per dir-ho d'alguna manera. És obligatori encendre el televisor i posar el K3. Depèn de l'hora del matí, els dibuixos animats valen més la pena. Com més aviat, millor.
Dissabte passat la rutina va ser l'habitual. Però a la tele vaig veure que no feien ben bé el mateix. Em va soprendre gratament la programació. No vaig tardar gaire a adonar-me que la franja de matí estava dedicada a la lectura: "és clar", vaig pensar, "entrem a la setmana de Sant Jordi". La selecció del material audiovisual infantil la vaig trobar exquisita. Hi havia alguns dibuixos animats, com ara una mà de contes, o els capítols de la família del Club Súper3, que vaig trobar genials.
Als petits de la casa també els va agradar. Tant, que quan van anar a esmorzar ho van fer, també, enganxats davant el televisor de la sala d'estar. No recordo quanta estona van mirar la tele aquell matí, diria que molta. Però per una vegada que veig que la programació infantil es manté amb una alta qualitat durant molta estona, no em vaig atrevir a tancar-la.
No sé si als meus fills aquella sobredosi de televisió els servirà per tenir més interès per la lectura. El que sí que tinc clar és que mentre miren la tele no obren cap llibre.

18 d’abril del 2009

Confondre la gimnàstica amb la política

A la Plaça Nova de Torelló hi han instal·lat un caseta d’aquelles semblants a una “mobil home”. Es tracta d’un punt d’informació d’una nova instal·lació esportiva que està a punt d’obrir-se a Torelló. La caseta està decorada amb uns dibuixos que il·lustren allò que s’hi podrà practicar. Tots els esports il·lustrats tenen a veure amb la gimnàstica: estiraments, bicicleta estàtica, treballs amb una pilota grossa, etcètera. Vaja, allò que habitualment podem fer en un gimnàs. Si només tinguéssim aquesta informació, la dels dibuixos, ens pensaríem que és una nova proposta privada que aviat s’inaugurarà a Torelló. Però resulta que les imatges en qüestió estan acompanyades del nom del nou centre esportiu: “La Piscina”. I quan ho llegeixes tornes a mirar les imatges il·lustratives i veus que no hi ha cap dibuix de cap nedador i penses que es deuen haver equivocat. Però entres a la caseta a informar-te i veus que no, no s’han equivocat.
Resulta que aquesta caseta, bé, la gent que hi ha a dins, t’informa de la nova piscina municipal de Torelló que s’ha de posar en marxa l’1 de juny. Quan en surts, possiblement, tens més informació, però també és probable que estiguis més confós. Tal i com havies vist a fora, a part d’una piscina coberta, hi ha tot un servei de gimnàs molt complert. O potser el que acabes tenint clar és que l’Ajuntament està fent un gimnàs que, a més a més, també tindrà piscina. Aquesta última idea se’t confirma quan et diuen que la tarifa que paguis servirà per a tots els serveis i que no hi ha un preu per fer només ús de la piscina. I, a més, et diuen que els preus els ha marcat l’Ajuntament i no l’empresa que gestionarà la piscina.
O sigui, que tots aquells centenars de persones que van a la piscina actual a nedar, i prou, i que volen continuar fent-ho, hauran de fer front a l’abonament d’un gimnàs. Les tarifes així ho confirmen. Si fins ara per la quota familiar, que servia per tots els membres de la família, havies de pagar una quota d’uns 20€ al mes ara l’hauràs de pagar gairebé 5 vegades més cara, o sigui, d’uns 100€ al mes per a una família de 4 persones. Pel que fa la tarifa individual, es multiplica gairebé per 3. I pel que fa als preus dels cursets de natació dels nens, de moment et diuen que seran semblants. Tot i això, t’avisen que no són definitius, però per la informació que et donen al “xiringuito” no hi ha descomptes ni per família nombrosa ni per a nens més petits de 2n. de Primària, com passava fins ara.
El més curiós dels cas és que els preus, si els comparem amb els dels gimnasos privats del poble, resulta que són assequibles. I, en canvi, si els comparem amb els actuals de la piscina coberta, són extremadament cars. O sigui, que l’Ajuntament de Torelló és també responsable, juntament amb l’empresa que gestionarà la nova instal·lació, d’una competència deslleial amb les empreses privades del poble que donen feina a tantes famílies i, al mateix temps, farà fora de la piscina a desenes i desenes de persones que no podran fer front a les quotes actuals. Algú dirà que això no es correspon a la suposada política socialista o progressista i algú altre li podrà respondre que aquest és un exemple claríssim d’aquest tipus de política.

3 d’abril del 2009

A 162€ el centímetre



I
magina’t que et poguessis comprar l’última novetat de Mercedes Benz, el Classe E. Però no un model qualsevol, sinó el de més gamma: E500 Berlina de 388CV i 5.400 cm. cúbics. I no només això, sinó amb uns quants extres de luxe. El preu total seria d’uns 78.900€, o sigui, una mica més de 13 milions de pessetes, tal i com pots veure en la pàgina oficial de Mercedes. I ara imagina’t que no només te’n pots comprar un sinó que tens prou diners com per comprar-ne 3.903. Si no t’ho pots imaginar mira les 10 fotografies de més avall en què hi ha, en total, 390 Mercedes Classe E en cada foto. Molt bé, i ara imagina’t que poses aquests 3.903 Mercedes, de 78.900€ cada un, enganxats l'un darrere l’altre en una carretera. Tenint en compte que cada cotxe medeix 4,868 metres de llargada, podries ocupar 19 quilòmetres de carretera.
T’ho imagines? Faria goig, oi? Omplir 19 quilòmetres de carretera amb 3.903 berlines Mercedes E500 que costen 78.900€ cada una. O sigui, que en total tindries 19 quilòmetres de carretera que tindrien un valor de 308.000.000€, o sigui, 51 mil milions de pessetes, exactament 51.246.888.000 pessetes.
I ara, per acabar, imagina't que avui divendres 3 d'abril llegissis atentament aquest anunci de la Generalitat que han publicat tots els diaris del país: