UE: multiplicador d’independentistes

Aquesta setmana passada vaig ser protagonista d’un pessebre vivent a Brussel·les. ¿Un pessebre a la Primavera? Sí, perquè no es tracta d’un pessebre nadalenc. En l’argot periodístic un “pessebre” és una activitat informativa (o propagandística) adreçada a periodistes per tal de donar a conèixer la feina feta per una empresa o institució. Sovint, els pessebre són viatges o visites organitzades per un gabinet de comunicació en què al periodista se li dóna tot tipus de detalls (i no parlo de detalls materials, tot i que a vegades també) perquè la propera vegada que hagi d’informar sobre aquella institució o empresa estigui ben documentat. Suposo que se’n diu pessebre perquè les peces estan estratègicament ben col·locades per donar una imatge idíl·lica del producte que es vol vendre.
Des d’un punt de vista empresarial o institucional i també periodístic és una estratègia molt interessant i que si es fa ben feta és molt útil per a les dues parts. El més important és que cadascú sàpiga el rol que li pertoca en aquesta estratègia comunicativa.
Doncs bé, la Comissió Europea, a través de la seva representació a Barcelona, ha convidat per primera vegada a blocaires, juntament amb periodistes digitals, a visitar les nostres institucions europees. En total 14 persones a les quals s’ha d’incloure tres noies estudiants que han rebut un premi periodístic.
No cal dir que estic molt agraït a la Comissió per haver pogut formar part d’aquest grup. I agrair, sincerament, haver pogut fer aquest viatge perquè m’ha estat molt útil per entendre molt millor el funcionament d’aquestes institucions. Haver pogut parlar amb una bona colla de responsables de premsa, diputats o portaveus de comissaris europeus ha estat tot un privilegi. Suposo que cada un dels que hi hem participat hem pogut arribat a conclusions diferents. Però a mi, si d’una cosa m’han convençut, encara més si era possible, és que Catalunya serà independent o no serà. Si en una cosa va coincidir tothom amb qui vam parlar és que a les institucions europees qui mana són els Estats, o aquells qui a darrere tenen un Estat. Per tant, si Catalunya vol tenir veu pròpia sembla evident què hem de fer, no? Ara ho argumento més:

80%
La frase que més ens van repetir, diria que massa i tot, és que un 80% de les lleis aprovades als nostres parlaments més propers tenen l’origen en directives europees. Tot i que ho hem de relativitzar una miqueta. Aquesta dada és quantitativa i no qualitativa i estic convençut que entre el 20% restant hi ha lleis tant o més importants com, per exemple, un Estatut d’Autonomia.
Tot i així, 8 de cada 10 són moltes lleis. Per tant, sí que és important tenir una veu al Parlament i al Consell d’Europa, a on es legisla, i a la Comissió, a on es proposen i a on es controla el compliment de les lleis. I aquesta veu, a hores d’ara, amb prou feines la tenim al Parlament Europeu. En canvi, si fóssim un Estat, quan anéssim a votar a les eleccions europees tindríem un nombre de diputats proporcional a la nostra població.
Si Catalunya fos un Estat actualment, i per començar, tindria un ministre al Consell d’Europa i un comissari a la Comissió Europea. O això, o aspirar a ser un lobby com els milers que trobem assentats a Brussel·les i que, a la seva manera molt limitada, poden condicionar la política europea.

Un frau electoral
A sobre, resulta que a Catalunya es comet quelcom semblant a un frau electoral a les eleccions europees. A Espanya, en les europees, hi ha una circumscripció única. Això vol dir que hi ha una sola llista per a tot l’Estat per cada partit o agrupació de partits. Per tant, tot i que ens diuen que són unes eleccions que ens toquen molt de prop, resulta que no podem votar uns candidats que estiguin més directament implicats amb el territori. Però el frau no és aquest, sinó fer-nos creure a Catalunya que sí que votem llistes catalanes. Partits com el PP i el PSOE, tot i que només presenten una llista per tot Espanya, resulta que a Catalunya fan imprimir una llista en què el primer nom que apareix és el primer candidat català. ¿No trobeu que això és un frau? ¿Us imagineu una llista per a les eleccions catalanes en què no hi aparegués un candidat perquè, senzillament, estèticament fa nosa? Només que hi hagi un sol votant, que hi serà, que es pensi que vota una llista catalana i no una espanyola això és un engany. I un engany, en democràcia, diria que és un frau. ¿No seria més fàcil que per fer una llista catalana tinguéssim un Estat català amb circumscripció única o per vagueries i, per tant, votar els nostres representants més propers?

Una llengua, un Estat
Una altra evidència és que el català no serà mai una llengua reconeguda a Europa mentre no siguem un Estat. Al Parlament Europeu s’hi parla 23 llengües que representen els 27 països de la Unió Europea. Només s’accepta que s’hi parli una llengua reconeguda com a oficial en un Estat. Ja sabem que l’Estat espanyol no reconeix ni reconeixerà el català com a llengua oficial. I ja sabem que el reconeixement d’una llengua és molt més que poder-la escoltar en una sessió parlamentària. Darrere una llengua hi ha una cultura, una història, una societat que també seran reconegudes.

Possiblement trobaria encara uns quants arguments més per demostrar que prefereixo que Catalunya sigui un Estat abans que un lobby. I tot plegat perquè, en el fons, em crec el projecte d’una Europa comuna. No només això, sinó que estic convençut que algun dia ens adonarem que encara hem de delegar-li més poder a les institucions europees i a les locals i treure’n als Estats. O, en tot cas, posar i explicar les coses de manera més realista. Amb això coincideixo plenament amb la gent amb qui vam parlar a Brussel·les quan ens deien que els governs s’apropien de la feina feta des d’allò que en diem Europa. Em sento europeu i m’agrada compartir amb tants ciutadans uns quants valors comuns. Per tant, qui és pensi que la solució de Catalunya és un estat lliure fora d’Europa està molt equivocat. I qui cregui que ja estem bé, que no cal que tinguem veu pròpia, que és millor que decideixin els altres per nosaltres, que ens legislin persones molt allunyades a la nostra realitat o que els altres ens administrin els diners, potser el que ens convindria és que, en tot cas, deixéssim de ser una autonomia i passéssim a ser una simple regió espanyola i deixar de preocupar-nos pel futur dels nostres fills.

PC (Per cert): Si trobo el moment escriure una altra entrada explicant algunes anècdotes (que no siguin off the record, (eh companys?!)) del viatge.

PC2: Aquí podeu llegir les entrades d'altres companys de viatge:
Brussels is our brand - Narcís Sastre
Europa empieza en los Pirineos - Albert Medrán
Una aproximació a la UE - Lourdes Pablo
El relato europeo: la mala comunicación - Xavier Peytibi
PC3: Agaraeixo a Albert Medrán la cessió de les seves fotografies.