30 de novembre del 2007

No te'n penedeixis

La de demà serà la primera manifestació de la Laia, l’Arnau i en Pol, d’entre 2 i 4 anys, de Torelló. Són fills d’uns pares joves que van estudiar a Barcelona, quan encara eren més joves. Han viscut tota la seva vida a Osona i ara estan instal·lats a Torelló. Durant la seva etapa universitària feien servir el transport públic, el tren i l’autobús, per anar de Barcelona a Osona. D’això ja fa més de 10 anys. La sensació, llavors, era que les coses havien de millorar. Tantes vegades havien sentit les promeses que s’havien fet des dels governs respectius que millorarien, per exemple, els trens i les carreteres entre la seva comarca i la capital de Catalunya.
L’any 1998 es va dir que es desdoblaria la C-17 entre Vic i Torelló. Ara, 10 anys després, finalment les obres estan en marxa i bastant avançades. També es va prometre durant el govern del PP que es desdoblaria el tren entre Vic i Barcelona, i encara no se’n coneix cap projecte ni data d’execució. Doncs bé, la mare dels tres xics treballa a Vic i cada setmana, des d’en fa unes quantes, pateix els nombrosos talls de carretera per culpa de les obres. I ell, que treballa a Barcelona, es troba amb els mateixos problemes només de sortir de casa i els habituals per entrar a Barcelona. I per què no hi van amb tren? És una pregunta retòrica, la resposta ja la sabeu.
Per tant, la Laia, l’Arnau i en Pol acompanyaran els seus pares a la manifestació. Així volen mostrar el seu emprenyament. N’estan farts de tanta demagògia política i partidista. De tantes promeses incomplertes o demorades. De tanta indefensió i impotència. De tantes hores perdudes en viatges inacabables. De tants insults i tanta falta de comprensió. De donar tant i rebre tan poc a canvi. De veure com els indicadors culturals, econòmics, educatius demostren que el que pateixen, i patiran, els seu fills és una un autèntic espoli.
I si la Laia, l’Arnau i en Pol van a la manifestació és perquè si d’aquí a uns anys, quan ells siguin grans, les coses no han millorat o han anat de mal en pitjor als seus pares no els caigui la cara de vergonya quan els seus fills els preguntin: “i vosaltres no podíeu haver fet alguna cosa més?”.

28 de novembre del 2007

Montilla: paraules i més paraules

Abans que res, Feliç Aniversari! El segon Tripartit ja té un any. I l’home que el presideix, José Montilla, ho va celebrar parlant fa un parell de dies al matí a Catalunya Ràdio i a la tarda a Palau. Sembla que el primer secretari del PSC ha descobert allò previsible, que malgrat l’eslògan “Fets, no paraules” al final no li ha quedat més remei que obrir la boca. I ho hem d’elogiar perquè, a més, l’home és sincer. Malgrat els múltiples intents del seu partit per justificar allò injustificable amb excuses de mal pagador finalment ha confessat allò que era una evidència: el PSC no vota a favor de la destitució de Magdalena Álvarez perquè el PSC forma part del govern espanyol. Així ho va confessar al programa d’en Bassas. Per tant, no val l’argument que un govern no pot demanar la destitució d’un membre d’un altre govern. No. El que realment passa és que, per més malament que caigui la Ministra de Foment als dirigents del PSC la disciplina de partit els “prohibeix” demanar aquesta destitució. És d’agrair que finalment ens hagin dit la veritat.
I la sinceritat va anar més enllà quan va dir en paraules allò que molts pensem: que el PSC es pensa que és l’únic partit del Govern de Catalunya. I si no, ¿com s’entén que afirmés que un govern socialista no pot demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern socialista? Ja que s’ha posat de moda això de crear relats, ¿per què no diem les coses d’una altra manera?: el PSC es desmarca del Govern de la Generalitat perquè no demana la dimissió de la Ministra Álvarez i perquè no assistirà a la manifestació de dissabte.
Però aquesta nit el primer secretari del PSC, en una entrevista a TV3, ha mostrat certa incoherència en les seves paraules. Després de reiterar que el seu partit no anirà a la manifestació de dissabte ni reprovarà l’Álvarez ha afirmat que ell fa prevaldre els interessos de Catalunya per davant dels del seu partit. Lògicament deu haver estat un lapsus i potser ja començaria a ser hora que l'home no parli més, no fos cas que espatllés la sinceritat mostrada últimament.

19 de novembre del 2007

No és un fotomuntatge

Aquesta foto la vaig fer divendres dia 9 de novembre a les 14:14 a l'entrada de Torelló.
Ja sabeu l'interès que té pels pescallunes aquesta informació.


El dissabte 10 de novembre el cartell encara hi era
El diumenge 11 de novembre el cartell encara hi era
El dilluns 12 de novembre el cartell encara hi era
El dimarts 13 de novembre el cartell encara hi era
El dimecres 14 de novembre el cartell encara hi era
El dijous 15 de novembre el cartell encara hi era
El divendres 16 de novembre el cartell encara hi era
El dissabte 17 de novembre el cartell encara hi era
El diumenge 18 de novembre el cartell encara hi era
El dilluns 19 de novembre ja l'havien canviat. Per cert, si falla el tren, què millor que anar amb cotxe, no?:

17 de novembre del 2007

Un bon feix

S'ha escrit i parlat molt de les paraules adreçades a Hugo Chávez de Juan Carlos I (no es mereix ni que li traduïm el nom al català, ja que el senyor sembla que s'ofèn si ho fem i, a més, és massa deshonor per la nostra llengua). No acabo d'entendre aquells republicans que critiquen aquest "porqué no te callas!". El demòcrata Chávez es mereix això i més. Vingui de qui vingui.
Ara, el que no s'ha comentat tant són les paraules inicials del venezolà. Recordem que a José María Aznar el va titllar de feixista. I aquí és on sembla que hi ha hagut força unanimitat a l'hora de posar-se en contra de Chávez argumentant que Aznar potser no ens cau bé, però ha estat un president elegit democràticament. Doncs bé, jo crec que no n'hi ha per tant i que Hugo Chávez podia qualificar de feixista al senyor Aznar. Ei, i no perquè en època franquista s'hagués posicionat en contra de la Constitució, o perquè no hagi condemnat el règim anterior, o perquè el seu discurs el comparteixi amb l'extrema dreta, o perquè fins i tot físicament ens recordi a il·lustres il·luminats del segle XX, sinó com a insult carinyós.
Quants insults han tingut un origen i al llarg del temps han anat perdent el valor inicial. A Catalunya en tenim un exemple en la disputa entre pobles. A Torelló, per exemple, se'ns diu pescallunes i us puc assegurar que en els seus orígens això era un insult. Ara, en canvi, no només ha perdut aquest to despectiu sinó que n'estem orgullosos. O, per exemple, quin valor té ara el clàssic "fill de puta". Fins i tot una sentència judicial va defensar que Gregorio Morán li digués fill de puta a Farruquito per haver atropellat mortalment un vianant.
Doncs bé, fa uns mesos vaig descobrir que la paraula feixista era un insult de moda i mancat de significat. Va ser poc abans de la votació del referèndum de l'Estatut. Vaig escriure un article a Tribuna Catalana en què feia un llistat dels motius pels quals havíem de votar "no". Era un llistat irònic en què escrivia els motius pels quals la gent votava que sí: per continuar sent una regió d'Espanya, per no ser reconeguts com a nació, etcètera. Doncs bé, l'últim motiu que posava és que potser hi havia gent que deia que votaria "sí" per por a dir el que realment pensa i que això pogués signficar perdre el lloc de feina. Això, lògicament, estava pensat per aquells qui públicament deien que votarien que sí, però íntimament pensaven que era un Estatut nefast per Catalunya. Potser sí que l'expressió relacionant-ho amb la pèrdua de feina no va ser afortunada i hauria estat més correcte dir: "votaré sí, encara que pensi que no". Doncs bé, aquell vespre vaig rebre una trucada al mòbil d'algú proper que em va dir de tot després de llegir això, entre d'altres coses que les meves paraules eren feixistes.
Lògicament, al moment en vaig fer mala sang i fins i tot vaig demanar a Tribuna que traguessin aquella última frase. Em va doldre molt l'insult, perquè si d'algú em sento allunyat és dels feixistes. Però, precisament per això, perquè de feixista no en tinc res i aquest amic ho sap, ara, amb el temps, he descobert que no vaig saber valorar aquelles paraules. Després de sentir Hugo Chávez he confirmat allò que suposava, que aquell bon amic m'ho va dir carinyosament. Que la paraula "feixista" era com si m'hagués dit "gamarús", "talòs" o "pendó". Vaja, l'insult amable i de moda entre els demòcrates.

15 de novembre del 2007

Titulars desenfrenats

Aquests dies, perdó, setmanes, ho sento, mesos, ai, anys, parlant de trens hem pogut llegir força titulars enginyosos. Sóc incapaç de recordar tots els que he llegit, però avui a l'Avui en tenim un exemple:


Insisteixo, no sé si alguns d'aquests que siggereixo a continuació ja els han fet servir els diaris. Però a aquí teniu un llistat que poso a la vostra disposició:


ELS USUARIS DE RENFE NO VEUEN EL FINAL DEL TÚNEL
LA MINISTRA ÁLVAREZ DESCARRILA CADA COP QUE OBRE LA BOCA
L'OASI CATALÀ CAU EN UN ESVORANC
EL TGV I RODALIES S'ALLUNYEN EN EL TEMPS
LA CRISI FERROVIÀRIA DE CATALUNYA NO TÉ REVISORS
ELS USUARIS BUSQUEN LA LOCOMOTORA QUE LIDERI LES QUEIXES
L'1 DE DESEMBRE: "PASSATGERS AL CARRER!"
ELS POLÍTICS CATALANS EN VIA MORTA
EL TRIPARTIT CIRCULA PER DIFERENTS VIES
EL PSC POSA FRE A LA DIMISSIÓ DE LA MINISTRA
RECLAMEM QUE ESCOLTIN EL NOSTRE FONAMENTAT ESTUPOR


Ah, i de regal aquí teniu el títol de l'editorial, també de l'Avui d'avui:

14 de novembre del 2007

El bloc de blogger

El nou suplement de Cultura de l'Avui ha incorporat una secció que titulen "Paraula de blog". És un recull d'uns tres o quatre textos extrets de blocs en què es parla de literatura o d'alguna altra activitat cultural. Això demostra allò que ja sabem, que la paraula dels blocs cada vegada té més repercussió mediàtica. Els altres mitjans, els clàssics, no poden ignorar moltes coses que es diuen a través de la xarxa.
Això, a alguns, no agrada massa, sobretot aquells qui es guanyen la vida escrivint en diaris. I tenen bona part de raó de queixar-se ja que sovint els textos d'internet no superarien uns mínims ètics. Però també és veritat que a internet hi ha moltíssima qualitat i alguns no accepten que ja hi comenci haver textos més influents i de més qualitat a la xarxa. Pura enveja.
Ara, potser l'Avui, que sempre ha estat un referent lingüístic del nostre país i que ha creat escola a l'hora d'utilitzar la nostra llengua, ja seria hora que canviés la paraula "blog" per "bloc". L'única raó que podrien tenir per mantenir "blog" seria que la casa mare, blogger, preferís aquesta varietat dialectal. Però resulta que el mateix blogger, que permet accedir al seu programa en català, ja ha incorporat la paraula "bloc". Un altre triomf de le perseverança dels nostres blocàires. Aquí en teniu una mostra:

12 de novembre del 2007

Z

M'enorgulleix enormement presumir dels èxits del meu bloc. Poques visites tinc, però sembla que sóc molt influent. Tant, que a través de l'StatCounter he descobert que sovint em llegeixen des de la Generalitat i des d'algun ministeri espanyol. Per tant, puc xulejar de ser tant efectiu com un editorial del diari que només el llegeixen aquells qui realment influeixen.
L'última mostra de la meva enorme influència en la política catalana i espanyola la tenim en el vídeo del Z (ara sense P). Sí, aquell qui diu que acaba les paraules en aquesta lletra, l'última de l'abecedari. I és que segur que abans que el Think Tank del PSOE, l'equip propagandístic del partit del senyor Z, realitzés aquest vídeo es van llegir la meva entrada titulada "De la Z a l'L" publicada ara fa just un any (dimecres el farà). Una entrada que, com ha quedat palès, també l'han llegit a CiU, i si no fixeu-vos en el progrés meteòric del 3L (Oril Pujol Ferrussola). Bé, si us fa mendra llegir aquella entrada en resum us recordo que la meva tesi (i d'algú altre) és que només pot ser president d'Espanya algú que tingui la Z al seu cognom o president de Catalunya algú que hi tingui l'L.
¿I què ha fet ara el PSOE?, doncs centrar l'atenció en aquesta Z. Saben que amb la Z poden vèncer. Però com que la Z al principi els costava de justificar ens l'han encalçat al final de les paraules. Molt aguts. El missatge, és, doncs, subliminal. No en dubteu, si Mariano Rajoy continua sent el candidat del PP a les eleccions no té res a fer. La victòria és de la Z.

11 de novembre del 2007

Tarda de diumenge

És la tarda d'un diumenge. No és un dia qualsevol. Ell ha començat el primer dia sencer del seu trenta-cinquè any de vida. Aquesta tarda fa bon temps. Però, de moment, no pot sortir de casa. Els xics dormen, la xica se'l mira mentre escriu aquestes ratlles a través de la finestra. D'aquí a una hora tots se n'aniran a veure pallassos.

L'acaben de cridar. La xica se'n va. El cd s'ha acabat. És hora de berenar. Així que ell acaba aquestes ratlles que havia començat per escrire quelcom mentre matava el temps d'una mandrosa tarda de diumenge. Tot i això, la tarda ha tingut un moment interessant: quan sortint a la terrassa ha descobert un ocell mort. L'ha enterrat al jardí de casa, el primer enterrament al qual assisteix la seva filla, que en el moment de tapar el forat ha exclamat: "no tant fort, que li faràs mal!"

A dalt l'espera la família per berenar un pastís de xocolata que encara deu ser tebi. Així que apaga l'ordinador.

Verge o art

Un dels avantatges de tornar al barri de baix és que amb més facilitat pots tenir converses amb els veïns. No, no és que al barri de Montserrat no les puguis tenir, però sí que sembla que el ritme al centre del poble és més pausat. Aparentment, la gent no té tanta pressa. I així és com amb una de les primeres xerrades davant de casa un veí em comentava la carta que ell havia enviat a la premsa local sobre “l’aparcament” (la paraula és meva, per això la poso entre cometes) d’una talla de fusta de la Verge de Rocaprevera. Pel que m’explica el veí, l’artista local Lluís Riubugent havia cedit una talla preciosa a l’antiga biblioteca del carrer Sant Miquel. Quan la biblioteca es va traslladar a la Plaça Vella, segons sembla, la talla ja no es va tornar a exhibir en públic perquè és un símbol religiós en un lloc laic i això podia ferir sensibilitats.
Desconec en quina situació es troba la Verge i si realment aquest va ser el motiu pel qual ara ja no s’exhibeix en públic. Però el que més m’interessa d’aquesta polèmica, que almenys a internet va provocar algunes agres discussions, és a on es troba el límit del que considerem obra d’art. Que una talla escultòrica de la Verge de la nostra patrona és un símbol religiós, ningú ho posa en dubte. Però, ¿quan ho podem considerar obra d’art? Aquesta sí que és una pregunta difícil de respondre. I aquesta és la clau de la polèmica. Quan una obra agafa la categoria d’obra d’art en cap cas hauria de prevaldre el seu valor religiós perquè ha passat a ser un patrimoni de la humanitat. Si tots els símbols religiosos haguessin de ser expulsats dels llocs laics els principals museus del món quedarien pràcticament buits. La història de la nostra/es cultura/es són, per sobre de tot, la història de les nostres religions. I una de les millors representacions d’aquestes cultures és, sense cap mena de dubte, l’art pictòric o escultòric.
Insisteixo, no sé si aquesta talla es mereix la categoria d’obra d’art i si realment l’han “aparcat” per no ofendre perquè hi ha versions contradictòries. Però si algú s’ofèn pel valor religiós d’una obra d’art, es trobi on es trobi i sigui de la religió que sigui, i no pel seu valor artístic i estètic (que aquest sí que a vegades pot arribar a ferir els nostres sentits), val més que s’adoni que és ell qui posa en perill la convivència i la fraternitat entre les cultures i/o religions. I el mateix podem dir de la institució pública que es nega a exhibir una obra que es mereix la categoria “d’art” per evitar suposats conflictes i sumar-se als corrents políticament correctes.


Publicat a El Ter de novembre

8 de novembre del 2007

Coherència pública

Catalonia is not Spain
Fa uns dies es va fer públic un estudi, dirigit per Salvador Cardús, que explicava que al nostre país es consumeixen més productes culturals ens castellà que en català, malgrat que l'oferta en la nostra llengua és rica i plena. Doncs bé, Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, en un dels seus informatius, va donar aquestes dades amb una cançó de fons que li ajudava a donar ritme a la informació. ¿Us podeu imaginar en quin idioma era aquesta cançó? Doncs no, no era en castellà, com estàveu pensant. "Menys mal" direu, oi? Potser sí, val més que sigui en anglès que no pas en castellà. Sí, sí, era en anglès. De fet, Catalunya Ràdio va ser coherent amb l'estudi volent reflectir el menyspreu que pateix la nostra llengua, però no ho volia fer utilitzant la del Regne.

Patrocini informatiu
Aquesta mateixa emissora manté també una lògica coherent quan permet que "la Caixa" patrocini la informació econòmica d'un dels seus informatius. Si la majoria de les notícies d'economia dels mitjans són un comunicat oficial de les empreses del nostre país, què millor que demanar-li a les empreses que paguin les notícies en forma de publicitat. Només cal esperar que, a partir d'ara, aquest patrocini també l'apliquin a les altres seccions. Proposo que el PSC patrocini les notícies de Política; que la Conselleria d'Obres Públiques patrocini les de Societat; que el Barça patrocini els Esports; que la Comissió Europea patrocini les d'Internacional i que el TNC patrocini les de Cultura. Ei, és només una suggerència, segur que en podem trobar d'altres.

Els nostres referents
Una cosa semblant passa amb TV3 i el programa No em ratllis. Fa uns mesos ja vaig escriure en aquest bloc una entrada en què criticava els responsables d'aquest programa perquè la majoria dels seus convidats eren referents espanyols, molts d'ells protagonistes de mitjans de comunicació en aquesta llengua veïna. Però ara hi he reflexionat i veig que Julia Otero no fa res més que reflectir, una vegada més, la realitat del nostre país. Si resulta que a Catalunya la gent es mira programes de televisió d'altres cadenes, fins i tot més que els de TV3, ¿per què ho hem d'ignorar? Quin millor servei d'una televisió pública catalana que recordar-nos que molts ciutadans del nostre país també miren Tele 5, Antena 3, La Sexta o Cuatro?


Fer-se'n càrrec
També tenim un José Montilla que és coherent amb el seu càrrec (membre de l'executiva del PSOE). ¿Quan un polític és tan incoherent de demanar la dimissió d'un càrrec públic del partit del qual n'és un membre exectiu? També és lògic que vagi a Madrid i faci de català emprenyat posant-se en el paper de l'altre càrrec que ocupa (President de la Generalitat de Catalunya). Sap que aquest discurs l'ha de fer a Madrid perquè l'escoltin a Catalunya. Montilla recorda molt bé l'efecte catàrtic i de cortina de fum que han tingut les paraules dels seus predecessors sobre els seus conciutadans quan les han expressat des d'Espanya i, en canvi, la poca repercussió que han tingut entre la cort del Regne.

Convergelisme
I quina millor coherència que la de CiU quan ara ens torna a recordar que volen pactar amb el PSC. A CiU el que més greu li sap del tripartit no és que hi hagi el PSC sinó que al govern hi siguin ERC i ICV. També és lògic que segueixin insistint que la culpa dels mals de Catalunya està en què ERC donés la presidència del govern al PSC perquè així amaguen la seva incapacitat de pactar amb el PSC, tal i com pretenien, quan van guanyar les eleccions. Vaja, poques diferències entre la teoria de la conspiració del PP per amagar el seu fracàs electoral. Per cert, ¿si CiU vol la presidència de la Generalitat pactant amb el PSC per què en seguim dient Sociovergència? ¿No n'hauríem de dir Convergelisme (com ja s'ha proposat reiteradament des de la catesfera)?

6 de novembre del 2007

Catalunya no és Ronaldinho

Sembla que el DVD de les conselleries de... bé, aquelles dues que cada dos per tres governs canvien de nom, protagonitzat per les Tres Bessones ha indignat a l’Espanyol (Club Deportiu). Potser sí que la frase “Catalunya és el Barça”, fora de context, no és massa reeixida, però no ho és per la conjugació del verb, no pels dos substantius. Hem de tenir en compte que el Barça és un més dels símbols enumerats en el vídeo. El Futbol Club Barcelona és l’equip de futbol/esportiu que més seguidors té a Catalunya. I és també un ambaixador mundial de la capital catalana i també del nostre país; un dels clubs més importants del món i d’aquests l’únic que simbolitza un territori sense Estat. Lògicament que Catalunya és, són, molts més clubs esportius i no només de futbol. La natació, el tennis, l’handbol, el bàsquet, el billar, les bitlles, la petanca, el golf, l’hoquei, el voleibol, el motociclisme, el ciclisme, la gimnàstica i un llistat interminable de disciplines esportives simbolitzen també l’afició de milers de catalans no només com a espectadors sinó també com a practicants. Però cap altre club aconsegueix tenir tants seguidors, aficionats o socis arreu de Catalunya. Potser és una afició secundària a les altres, però és la que comparteix més gent. Ens agradi o no, és així. També el President de la Generalitat és el nostre màxim representant institucional i no tothom s’hi sent identificat.
Sí que és veritat que potser la durada i el tractament que rep el Barça en aquest DVD s’acosta més a un espot de la “marca” Barça que no pas el que realment simbolitza el club. Però el més greu d’aquesta frase de les bessones més mediàtiques de Catalunya és la segona part del text: “Catalunya és Ronaldinho”. Aquí, ni canviant el verb ho hauríem d’acceptar. Ronaldinho no simbolitza ni hauria de simbolitzar Catalunya. Sí que Ronaldinho és una icona del Barça i fins i tot pot ser un dels símbols del Barça. Però, en cap cas, el jugador hispano-brasiler ens hauria de servir perquè els nous catalans l’agafin com exemple. I no tant per les sorpreses que podem tenir d’aquí a uns anys, a l’estil de les que ens va donar Maradona. Que també! Almenys les informacions que arriben de la seva vida privada probablement no són el millor exemple a seguir. Si no perquè Ronaldinho, en tot cas, simbolitza aquells jugadors de futbol que avui hi són, i demà ja no. D’aquells jugadors que el seu compromís amb el club no va més enllà dels anys que està vinculats a l’entitat. ¿Quin compromís, té Ronaldinho amb Catalunya? ¿No el té més ferm amb Danone o Nike?
En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim.
Potser tampoc tothom se sent identificat en la figura de Xavi Hernández, però així com no enganyem a ningú dient que Catalunya està representada pel Barça, sí que ho fem quan li donem aquesta responsabiltat a Ronaldinho, per més simpàtic que ens caigui i per molt bon jogo bonito practiqui.