17 de novembre de 2007

Un bon feix

S'ha escrit i parlat molt de les paraules adreçades a Hugo Chávez de Juan Carlos I (no es mereix ni que li traduïm el nom al català, ja que el senyor sembla que s'ofèn si ho fem i, a més, és massa deshonor per la nostra llengua). No acabo d'entendre aquells republicans que critiquen aquest "porqué no te callas!". El demòcrata Chávez es mereix això i més. Vingui de qui vingui.
Ara, el que no s'ha comentat tant són les paraules inicials del venezolà. Recordem que a José María Aznar el va titllar de feixista. I aquí és on sembla que hi ha hagut força unanimitat a l'hora de posar-se en contra de Chávez argumentant que Aznar potser no ens cau bé, però ha estat un president elegit democràticament. Doncs bé, jo crec que no n'hi ha per tant i que Hugo Chávez podia qualificar de feixista al senyor Aznar. Ei, i no perquè en època franquista s'hagués posicionat en contra de la Constitució, o perquè no hagi condemnat el règim anterior, o perquè el seu discurs el comparteixi amb l'extrema dreta, o perquè fins i tot físicament ens recordi a il·lustres il·luminats del segle XX, sinó com a insult carinyós.
Quants insults han tingut un origen i al llarg del temps han anat perdent el valor inicial. A Catalunya en tenim un exemple en la disputa entre pobles. A Torelló, per exemple, se'ns diu pescallunes i us puc assegurar que en els seus orígens això era un insult. Ara, en canvi, no només ha perdut aquest to despectiu sinó que n'estem orgullosos. O, per exemple, quin valor té ara el clàssic "fill de puta". Fins i tot una sentència judicial va defensar que Gregorio Morán li digués fill de puta a Farruquito per haver atropellat mortalment un vianant.
Doncs bé, fa uns mesos vaig descobrir que la paraula feixista era un insult de moda i mancat de significat. Va ser poc abans de la votació del referèndum de l'Estatut. Vaig escriure un article a Tribuna Catalana en què feia un llistat dels motius pels quals havíem de votar "no". Era un llistat irònic en què escrivia els motius pels quals la gent votava que sí: per continuar sent una regió d'Espanya, per no ser reconeguts com a nació, etcètera. Doncs bé, l'últim motiu que posava és que potser hi havia gent que deia que votaria "sí" per por a dir el que realment pensa i que això pogués signficar perdre el lloc de feina. Això, lògicament, estava pensat per aquells qui públicament deien que votarien que sí, però íntimament pensaven que era un Estatut nefast per Catalunya. Potser sí que l'expressió relacionant-ho amb la pèrdua de feina no va ser afortunada i hauria estat més correcte dir: "votaré sí, encara que pensi que no". Doncs bé, aquell vespre vaig rebre una trucada al mòbil d'algú proper que em va dir de tot després de llegir això, entre d'altres coses que les meves paraules eren feixistes.
Lògicament, al moment en vaig fer mala sang i fins i tot vaig demanar a Tribuna que traguessin aquella última frase. Em va doldre molt l'insult, perquè si d'algú em sento allunyat és dels feixistes. Però, precisament per això, perquè de feixista no en tinc res i aquest amic ho sap, ara, amb el temps, he descobert que no vaig saber valorar aquelles paraules. Després de sentir Hugo Chávez he confirmat allò que suposava, que aquell bon amic m'ho va dir carinyosament. Que la paraula "feixista" era com si m'hagués dit "gamarús", "talòs" o "pendó". Vaja, l'insult amable i de moda entre els demòcrates.

2 comentaris:

Jordi Casals i Prat ha dit...

Enric,
jo crec que s'ha de criticar el rei pel què representa fer callar un president elegit democràticament (malgrat l'actitud poc democràtica que pugui tenir) per part d'un cap d'estat que no ha estat elegit.
Criticar les paraules del rei és criticar la legitmitat de la monarquia.

Enric Xicoy i Comas ha dit...

En el fons estic d'acord amb tu. Però també crec, insisteixo, que convé que algú li pari ls peus a la mala educació de Chávez. És un impresentable. I, en aquest cas, valoro més que algú li canti les 40, sigui qui sigui.