29 de febrer del 2008

Altres pancartes

Posats a parlar de pancartes, aquí us en mostro una d'aquelles que diríem que no és oficial, com la que podeu veure més avall. Just a sobre d'on fa uns dies hi havia una estelada, fa uns dies que hi ha enganxat aquest cartell a sobre del nom oficial d'aquest passatge: el passatge Espanya. La proposta com alternativa és aquest 11 de setembre. No es pot negar que, almenys, s'ha tingut un sentit estètic i original a l'hora de seguir l'estil dels cartells del nucli antic del poble.
Ah, i posats a parlar de les ja famoses pintades, us comunico que l'innominable encara està publicitat, mentre que ja ha desaparegut l'última pintada que em constava del "PSC botiflers". M'estalvio els comentaris.

Pancartistes oficials

Fa uns dies Josep Comajoan va encetar un debat a l’osonosfera sobre les urgències mèdiques. El periodista del 9 Nou es preguntava si l’alcalde de Torelló podia liderar la reivindicació dels pobles petits de mantenir les urgències de nit en contra de la decisió de la Conselleria de passar-les totes a Vic. Vaja, un debat sobre les formes, més que sobre el fons.
Deixeu-me anar primer al fons. Aquest estiu passat van operar la nostra filla d’una apendicitis. Abans d’arribar a l’operació vam passar per les urgències de Torelló, les urgències de la Clínica de Vic, les urgències de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona i finalment per les urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron. En una d’aquestes urgències un metge ens va dir: “en pediatria a Catalunya hi ha tres tipus d’hospitals, els de primera, segona i tercera categoria i si vols ser realment ben atès vés directament als de primera categoria”. I això és el que vàrem acabar fent, després de 10 dies de dolor la nostra filla li van fer el tractament correcte i adequat a l'hospital més preparat. Aquest metge va concretar que a Vic, en termes pediàtrics, tenim hospitals de tercera categoria i el Sagrat Cor seria de segona. Només Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu es consideren hospitals de primera. Això, però, no vol dir que a Torelló o a Vic no hi hagi bons serveis pediatria. Al contrari, hi ha molts bons pediatres. Però especialment en aquells casos que és necessària una intervenció quirúrgica sí que tenim deficiències importants.
Tenint en compte això, les urgències a Vic o Torelló, sobretot per casos greus o molt greus, no són res més que un lloc on s’estableix un primer diagnòstic que no sempre s'encerten perquè no es disposa dels mitjans necessaris. Amb aquests gairebé cinc anys de visites pediàtriques sovintejades a les urgències de nit de Torelló i Vic sovint l’endemà els pediatres han contradit o matisat el diagnòstic i tractament que ens han fet.
Per tant, abans de reivindicar que les urgències es mantinguin a Torelló, potser caldria reivindicar que es millori el servei que s’ofereix. Segur que eliminar el servei nocturn a Torelló només pot empitjorar la situació ja que la massificació comporta una pitjor atenció. El que s’ha de fer, doncs, és augmentar els recursos humans i tècnics de les urgències i això passa per més inversió en els CAP per oferir un millor tracte de proximitat.
Dit això sobre el fons, em sembla molt bé que l’alcalde de Torelló lideri aquesta demanda i, espero, que no només reivindiqui mantenir les urgències sinó exigeixi que aquestes siguin de qualitat. I també em sembla molt bé que utilitzi el pancartisme per fer campanya, com es pot veure en la foto. Si una institució pública utilitza un mètode de reivindicació dels ciutadans per fer reclamacions a una altra institució pública que, a més, és del mateix partit polític dóna legitimitat a tots aquells qui utilitzen aquest mètode. Dit d’una altra manera, si un alcalde penja pancartes i demana firmes perquè li facin cas espero que ell també faci cas a les pancartes i a la recollida de firmes dels ciutadans que li exigeixen coses a ell. Per tant, ara, quan acabi el text, em sembla que vaig a comprar uns llençols o unes cartolines i rotuladors gruixuts. L’Ajuntament em deu un aval que vaig pagar per fer unes obres i que fa quinze dies em van dir que en una setmana em retornarien. Ara em diuen que no me’l tornen perquè tinc un forat al paviment. És clar que hi tinc un forat! Un forat que no puc tapar perquè precisament l'ajuntament ha tardat més de tres setmanes a dir "sí accepto" a la petició que els va arribar perquè ens puguin connectar el gas. També m’obliguen a arrebossar una mitgera que el dia que em van fer la visita de final d’obra no van posar com a condició per donar-nos la llicència de primera ocupació sinó que em van dir que ho fes quan pogués.
I posats a escriure pancartes, potser en podria escriure una sobre l’última revisió cadastral del poble que ja està obligant a algunes famílies del poble a vendre’s el seu patrimoni immobiliari quan es mor algun familiar perquè no poden pagar els impostos d’herència que se’n deriven.
Accepto propostes d’eslògans per a les pancartes.

25 de febrer del 2008

D'atracadors i d'assassins

Avui us recomano un acte que organitzem aquest dijous dia 28 de febrer a les 11 del matí a l'aula 102 a la Facultat de Comunicació Blanquerna, al carrer Valldonzella, 23 de Barcelona. Es tracta de la la conferència Atracadors i assassins, una raça en perill d' extinció, a partir de la presentació del llibre Mala vida. Historias de atracadores y asesinos (Aguilar), del periodista de la Cadena Ser Carles Quílez. A més de Quílez, l' acte comptarà amb la participació de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal de Justícia de Catalunya.

21 de febrer del 2008

Gràcius Serra!

Dissabte us deia que la meva proposta perquè Calçasses o Primer Calçasses serveixi per definir els marits de les dones presidentes feia el seu camí. I entre altres coses us exposava les respostes que he rebut des del Termcat i del verbívor Màrius Serra, aquell home que de paraules en té un MAR I US dóna sempre resposta amb una manera de SER RÀpida, eficaç i educada!
Al Termcat els vaig escriure proposant la meva opció i, molt amablement, la Cristina Bofill em va tornar a respondre afirmant que "Agraïm totes les aportacions i comentaris que feu per ajudar a establir la manera més adequada de designar un concepte que, fins al moment actual, no té una denominació catalana amb tradició i ús real. Recollim i prenem nota de la vostra aportació, però us reiterem la conveniència d'esperar que arribi realment el cas i que sorgeixi la necessitat en els mitjans de comunicació per valorar, conjuntament amb els organismes implicats, la millor opció."
I pel que fa a l'empenta que en Màrius em va dir que intentaria donar a la meva proposta, avui l'ha dut a la pràctica al suplement de Cultura del diari Avui en la seva columna MOTACIONS. Li ho agreixo profundament: Gràcius Serra! Aquí a l'esquerra teniu el text escannejat (la versió en pdf encara tardarà uns dies a estar disponible al web). El transcric:
"Calçasses? Demà comença la campanya electoral. Hi ha partits que presenten dones a l'u de certes circumscripcions, però els veritables aspirants a la presidència són barons, i no pas sants. Un president, tant a França com a Espanya com aquí, sol tenir una primera dama. O diverses, com Sarkozy. Però, ¿què passaria si la presidenta fos ella? Llegeixo al blog de l'Enric Xicoy una proposta interessant. En la hipòtesi que Hillary Clinton venci primer Obama i després McCainn, haurà estat primera dama durant la presidència de Bill Clinton i ara presidenta. Però, ¿què passarà amb el seu marit? Doncs que haurà fet el camí contrari. Potser l'expresident podrà ser tractat de per vida com a senyor president, a la manera de Pujol i Maragall, però, ¿quin seria l'equivalent masculí de primera dama? En català semblaria lògic anomenar el consort d'una presidenta primer cavaller (o cavaller primer, a la manera del conseller primer Bargalló), però Xicoy troba que "el primer cavaller dels Estats Units" no acaba de sonar bé. Té un punt de Far West. Per això, obre el diccionari i a la C topa amb una definició ad hoc: "Marit que es deixa governar per la dona". ¿Sabeu a quin mot correspon? Calçasses."
A veure fins on arriba aquesta proposta. Per cert, qui sap si d'aquí també se'n deriva un debat al voltant del políticament correcte. La meva mare em diu: "a veure si ara et titllen de masclista". I és que si aquest mot té una càrrega despectiva és perquè ve a dir que no és normal i lleig que una dona mani al seu marit. En canvi, ve a dir, sembla d'allò més habitual i lògic que sigui al revés: que un home mani a la seva dona. Però, des d'un punt de vista masculí, també podria semblar una expressió feminista: "¿per què una dona es mereix l'honor de ser tinguda com la primera dama d'un país i un home el deshonor de ser considerat el principal calçasses?". Sigui com sigui, si ara es disperés aquest debat, per exemple a les pàgines de l'Avui, jo encantat de la vida: diuen que val més que parlin de tu, encara que sigui per bé. Dubto, però, tenir aquest honor, o deshonor! De fet, ja vaig avisar que en la proposta hi havia un punt de provocació. Però vaja, tampoc hi busqueu tres peus al gat, senzillament buscava una paraula per definir aquesta figura i resulta que en la nostra rica llengua n'existeix una que sembla feta expressament. Com diu en Màrius: ad hoc.

20 de febrer del 2008

Votaré el PP

No hi ha cap mena de dubte que el millor que li ha passat a Catalunya és que el PP hagi tingut quatre anys de majoria absoluta a Espanya. L'increment de sentiment independentista és directament proporcional al poder que té el PP. Aquest és el motiu principal pel qual aquells qui desitgem la independència del nostre país hauríem de votar el PP. Però això només pot ser possible si el partit de Mariano Rajoy aconsegueix el poder per majoria absoluta. Si ha de dependre de CiU o del PNB l'agonia i aniquilament espanyol continuarà de manera impecable, però dissimulada. En canvi, si el PP té majoria absoluta i tira endavant tot allò que ha promès, i allò que amaga, serà més que evident la seva voluntat de destruir-nos. L'estat d'ànim, que s'ha anat caldejant els últims anys, per força hauria d'esclatar. La tensió serà tan alta que finalment serem més independentistes que dependentistes.
Hi ha, però, altres motius per votar-los. Què millor que votar el PP per no haver de votar un PSOE contradictori que a Espanya diu que de federal no en té res, mentre que la delegació catalana fa veure que sí que ho és. Aquests, si guanyen, sí que seguiran jugant a la puta i a la ramoneta i faran veure que ens estimen molt. Tampoc hauríem de votar CiU o ERC perquè és contradir l'essència d'un vot independentista, o sigui, seguir legitimant unes institucions que no són les nostres.
El mateix haurien de fer els independentistes bascos, especialment l'esquerra abertzale. Tots els dirigents de Batasuna que quedin al carrer, i especialment aquells càrrecs que han estat electes d'aquest partit, haurien de demanar en públic el vot pel PP i també votar-los. Així hi hauria més possibilitats d'aconseguir el nostre objectiu final i, perquè negar-ho, demostrar com la Llei de Partits és un autèntica aberració democràtica. ¿O és que potser Garzón il·legalitzaria el PP?
El més fotut, però, és que, una vegada més, ningú em fotrà cas!

16 de febrer del 2008

Calçasses fa el seu camí

Davant del dubte si existia o no una manera de denominar en català els marits de les presidentes, vaig fer una consulta al Termcat. Després d'uns dies m'han respost de manera molt amable: "Des de la Secretaria de Política Lingüística, encarregada de la fixació del llenguatge protocol·lari i administratiu, ens han confirmat que no existeix en català cap denominació que tradicionalment designi el concepte que ens indiqueu. Ens indiquen que en els casos del Regne Unit, del Pakistan o de l’Índia, en què hi ha hagut una presidenta o cap d’estat femenina, no s’ha encunyat cap denominació per a designar el marit d’aquests càrrecs. Consideren convenient, doncs, esperar que arribi realment el cas i que sorgeixi la necessitat comunicativa per valorar, tenint en compte també les opcions que hagin triat les llengües que ens són més properes, la millor opció des del punt de vista lingüístic."
Així doncs, ara els enviaré un correu proposant la paraula "calçasses" o potser "primer calçasses", a veure què em diuen. Una autoritat en el terreny lingüístic, Màrius Serra, em va respondre a un correu en què li suggeria aquesta opció dient-me que "Calçasses sona divinament".
Després l'absència pràcticament total de propostes, tal i com m'imaginava, (només un anònim em va proposar "ciclista" perquè ell té una bici, però la descarto tenint en compte que Bill Clinton més aviat és aficionat a altres esports, en tot cas, gràcies per la primera i última proposta) dono per començada la campanya per aconseguir que si mai Bill Clinton acaba sent l'espòs de la presidenta se'l conegui com el Calçassses o Primer Calçasses d'Estats Units.

9 de febrer del 2008

El primer què?

Cada vegada són més les dones que ocupen el càrrec de presidenta o primera ministra. Lluny queda aquella pionera Margaret Thatcher. En aquests moments Argentina i Alemanya en són dos exemples destacats i en trobaríem uns quants més. Fins i tot França va estar a punt de tenir una presidenta. Però, per primera vegada, sembla que hi ha possibilitats que una dona acabi sent presidenta dels Estats Units. La veritat és que aquestes primàries nordamericanes són de les més seguides des del nostre país en força temps. I diria que en bona part és precisament per això, perquè una dona està a punt d'ocupar aquest càrrec i perquè, a més, és l'esposa d'un expresident. Bé, aquesta és la meva sensació, però també podria patir un excés de síndrome de Colom.
El dubte que se'm presenta, però, és ¿com li diran els mitjans a l'espòs de la presidenta si aquesta ho acaba sent? Bill Clinton, si no vaig equivocat, se'l pot seguir denominant "senyor president", així com a Catalunya encara diem president Pujol o president Maragall. Però si les dones dels presidents ostenten la distinció de "primera dama", ¿quin és l'equivalent masculí? Si altre cop no em traeix la síndrome de Colom, o sigui, no saber massa res d'abans que tingués certa consciència, diria que els catalans, i també els nordamericans, no tenim una expressió semblant per definir als homes de les presidentes o primeres ministres.
En canvi, aquests dies buscant un equivalent per a un home, he llegit que en castellà en diuen "primer caballero". Semblaria l'opció més raonable. Però, ¿us imagineu dir "el primer cavaller dels Estats Units"? No massa, oi?
De fet, a Catalunya no solem dir "dames i cavallers" sinó més aviat "senyores i senyors". Així que potser una opció seria dir-ne "primer senyor". Segueix sense sonar massa bé. El mateix passa amb "primer ciutadà" o "primer home", per exemple. Potser tot és qüestió d'acostumar-nos-hi, com també ens haurem d'acostumar a veure una dona, si ho acaba fent, presidint la primera potència mundial.
Potser seria hora d'inventar una denominació pròpia per la nostra llengua. Així que obro el meu bloc a suggerències (que suposo que no seran massa). No cal que comenceu per "primer", potser trobeu una sola paraula per definir-lo. Per trencar el gel i, perquè no dir-ho, per provocar una mica, començo el llistat proposant "calçasses" que segons el diccionari és el "marit que es deixa governar per la dona." ¿Oi que no sona tan malament dir "Bill Clinton, el calçasses d'Estats Units"?

Rock fet a CAT

Qui tingui per costum anar el diumenge a comprar el diari ja sap que s'ha d'endur el carretó de la compra per carregar les tones de paper que li donen per 2€. Però si, a més, té ganes de finançar el diari també s'emporta un paquet d'espaguetis, un vibrador de butxaca, una antena parabòlica, una roda de recanvi pel cotxe o una banyera d'hidromassatge. Demà, sense anar més lluny, La Vanguardia us pot encolomar la flora i la fauna de mig planeta. Arribarà un moment en què la gent anirà a la llibreria el diumenge per comprar aquests accessoris i hi deixi el diari que ja es llegirà per internet. Per cert, ¿els diaris que tan defensen l'ecologia ja s'han plantejat què significa pel canvi climàtic la quantitat de paper que subministren cada cap de setmana?
Demà és un d'aquells dies en què tres diaris intentaran vendre més diaris amb tres noves promocions musicals: l'Avui, El Periódico i El País. El diari català regala l'edició del 1991 d'El Rock Català 1960-1994, el diari castellà i traduït regala Kind of Magic de la discografia de Queen i el diari espanyol i espanyolista regala un disc de Camarón en la sèrie flamenca. Així que només per 6€ tens una bona dosi de música de qualitat. Però si has de triar una col·lecció per fer, no ho dubtis ni un moment: reserva la del rock català.
Possiblement trobaràs a faltar-hi moltes cançons ¿hi haurà Fils de plata d’Avikultores Modernos, o No hi ha ous a la nevera dels Superàvit, per exemple? Potser n'hi haurà que no t'agradaran gens i potser ho trobes massa car. Però és una ocasió única i cal agrair a l'Avui l'esforç per recopilar en una quinzena de discs algunes de les cançons del nostre Rock durant 14 anys. Una sèrie que ve després d’una altra excel·lent La Nova Cançó també distribuïda pel diari i que, en realitat, són els precedents del Rock dels anys 80 i 90.
És part de la història de la nostra cultura popular que hauria de servir perquè alguns, finalment, es treguin de sobre alguns estereotips. El primer és que la nostra música d’aquesta època la feien només Sau..., Lax’n’Busto, Els Pets i Sangtraït. L’altre, i relacionat amb l’anterior, és aquell que diu que el nostre rock sona tot igual. El primer disc és un exemple de varietat d’estils. Aquests quatre grups ocupen les primeres cançons, però hi ha 14 cançons més i d’alguns d’aquests grups és probable que mai n’hagis sentit a parlar: Nakki, Jaque al rey o Terratrèmol, per posar tres exemples. També ens ha de servir per comprovar, perquè negar-ho, el motiu pel qual alguns grups han sobreviscut i d’altres no.
No fa massa vaig sentir un crític musical dir que, sortosament, la música actual que es fa en català és més innovadora i es diferencia de la que es feia als anys 90. És clar, només faltaria, però el mateix podem dir de la música que es feia i es fa en espanyol, en anglès, en alemany o en tailandès. Les músiques evolucionen al ritme de les noves tendències, de noves influències i, perquè negar-ho, gràcies a l’ajuda que poden rebre externa (vingui d’on vingui, però especialment del públic).
Si avui en dia es fa música excel·lent al nostre país i en català és gràcies, en bona part, a aquests pioners que no ho van tenir gens fàcil per competir amb la potent indústria espanyola i anglosaxona. Per tant, si volem homenatjar aquells valents i, perquè negar-ho, endinsar-nos en una nostàlgia digitalitzada, ara en tenim una bona oportunitat.

8 de febrer del 2008

Ara pintades de l'innominable


Tornen les pintades dels botiflers. Bé, les pintades dels que acusen de botiflers als socialistes de Torelló. Si fa uns dies us deia que n'hi havia una a prop d'una escola, al costat del Rocaprevera, en què es parla d'un "cabaio". Ara aquesta es troba directament a la paret d'una altra escola, la del Fortià Solà dels nens grans. I si no descartava fer les oposicions a tècnic municipal per buscar pintades, ara m'ofereixo a esborrar-les. Total, un cop fet el viatge per trobar-la ja no em ve d'aquí esborrar-la. I si l'ajuntament no té prou diners per pagar-me, no hi ha problema, em feu un descompte en l'IBI i en paus. Tot i que tenint en compte els nous valors cadastrals de Torelló potser prefereixen pagar-me en efectiu.


Però aquesta vegada han aparegut unes noves pintades una mica més inquietants. Aquestes van aparèixer el cap de setmana del Carnaval, just al costat d'on hi havia hagut una estelada. I no n'apareix una, sinó dues de costat. En aquest cas no penso dir el nom que apareix en la pintada i prefereixo parlar de l'innominable. Vaja, com en Voldemort a Harry Potter. No voldria que algun dels degenerats que veneren aquest personatge, alguns d'ells de manera ostentible quan porten els seus fills a cole, busqués a Google aquest nom i aparegués aquest bloc a la llista. Aquesta gent sí que són perillosos. Per tant, si voleu saber de què parlo, mireu la fotografia. Espero que la celeritat que s'ha tingut en esborrar les altres pintades polítiques es tingui per aquestes. I si voleu que l'esborri jo, ja sabeu, feu-me una oferta.
El lloc? Bé, em sembla que les autoritats del poble ja la deuen haver vist perquè està a menys de 100 metres de l'Ajuntament.