21 de maig del 2009

L'alcalde respon

En l’anterior article a elter.net us parlava del nou gimnàs públic de Torelló, aquell que també té una piscina. Aquest dissabte passat feien dia de portes obertes i vam anar a visitar les instal·lacions, que encara estan en obres. Responsables de la gestió de l’equipament públic ens feien entrar en grups. La meva sorpresa va ser veure que també i havia l’alcalde que atenia dubtes dels visitants. És molt lloable que el nostre màxim representant polític local estigués al peu del canó per respondre les nostres preguntes. Tan de bo sempre fos així.
No ho vaig dubtar ni un moment i m’hi vaig dirigir quan sortia de la visita. Com ja us vaig explicar, hi havia algunes coses que no m’acabaven de convèncer. Resumidament, perquè vam estar xerrant una bona estona, això és el que em va dir l’alcalde. Quan li vaig preguntar per què no separaven la zona d’aigua del gimnàs va respondre que cada vegada més gent demana quelcom més que un servei de piscina. I quan li vaig dir que, si té raó, en tot cas sigui la gent la que triï quins serveis vol i quins no, però ell va assegurar que el cost de la piscina representa més del 80% i, per tant, una quota de només piscina seria una mica més barata, però no gaire.
Sobre les quotes, recordem que una família de 5 membres, per exemple, passa a pagar 6 vegades més al mes, Miquel Franch va afirmar que el preu ja està subvencionat i que amb aquest quota tindrem gimnàs, jacuzzi, piscina, sauna, etcètera. En definitiva, més barat que qualsevol gimnàs privat amb els mateixos serveis. Però, jo li dic, que els nens petits només fan servir la piscina i que han de pagar per uns serveis que no utilitzaran. La solució, segons ell, és fàcil: que cada vegada que anem a la piscina amb nens paguem el preu de l’entrada. Pel que fa als cursets de natació, també li demano si troba gaire lògic que ara passem a pagar 3 vegades més perquè l’Ajuntament deixarà d’aplicar els descomptes per a família nombrosa i per a nens menors de segon de primària. Ell ho troba molt lògic. Em demana si considero que anar a aprendre a nedar és un servei de primera necessitat, com seria l’escola, i ho compara amb aprendre a jugar futbol. O sigui, que aprendre a nedar no és una necessitat i per tant no s’ha d’ajudar a les famílies nombroses. Tot i així, es congratula d’haver aprovat descomptes per a jubilats. I, per suposat, també troba ben normal que l’Ajuntament construeixi un equipament tan modern, tot i que, insisteix, no és cap servei de primera necessitat.
Al final acaba assegurant que l’obra ha costat 4 milions d’euros i que és molt cara de mantenir. També assegura que les arques de l’Ajuntament estan molt buides.
A la conclusió que arribo jo és que, en definitiva, s’han gastat molts diners per fer aquesta obra i per poder-la amortitzar i mantenir han d’oferir un producte competitiu amb la resta d’instal·lacions de gimnasos del poble. Per una quota assequible ens ofereixen la suma d’un magnífic gimnàs, ple de serveis, i una piscina d’última generació. I els que no pensem com ell, que pensem que les coses es podien haver fet d’una altra manera, en realitat tenim una opinió diferent. I ja està, l’alcalde mana, que per això ha estat elegit, no?

12 de maig del 2009

Reflexionem-hi

Acabo de sentir a la ràdio la senyora Sánchez-Camacho, la delegada de la sucursal del PP a Catalunya. Aquesta senyora ha afirmat que l'anunci en contra de la llengua catalana que han publicat a la premsa és "una reflexió" mentre que la campanya a favor de les seleccions catalanes en què també hi sortien menors era un anunci "polític". Per fi ho he descobert. El PP no és un partit polític perquè es nega a fer política. Per tant, el PP, en cap cas, busca governar ja que la seva funció a la vida és fer-nos "reflexionar" i no gestionar allò públic. Així doncs a partir d'ara de PP en podem dir, sense por a equivocar-nos, que es tracta d'una Agrupació Reflexiofilosòfica.
I ja que parlem d'anuncis, i si m'ho permeten, jo sí que faré política:


5 de maig del 2009

Vidal-Quadras: “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”

Aquests dies ens haurem d’acostumar a tornar sentir Vidal-Quadras tot sovint, almenys durant el pròxim mes. Ja sabeu que és el primer nom considerat català de la llista del PP a les eleccions europees i, per tant, el cap de cartell de la delegació territorial d’aquest partit a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest matí de dimarts l’ha entrevistat la Neus Bonet. Un cop acabada l’entrevista, i durant la tertúlia, la Neus ha dit quelcom semblant a que és un polític que la sap molt llarga i que sempre sap com i què respondre.
Exactament el mateix em van dir pocs minuts abans que ens rebés al Parlament Europeu quan el vàrem anar a visitar fa unes setmanes. Ens va rebre a l’hemicicle i ens va explicar unes quantes coses del funcionament del Parlament, però va parlar molt també de la política catalana. Una de les coses destacades que ens va explicar és que al PP el van enviar a Brussel·les perquè feia nosa i que “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”. Us vaig prometre que us explicaria més coses d’aquell viatge i avui, si us sembla bé, us reprodueixo la conversa que vaig tenir amb el “vispresident”, tal i com es va presentar, del Parlament Europeu, l’il·lustre diputat Alejo Vidal-Quadras. Jutgeu vosaltres mateixos si sap, o no, escapolir-se de l’escomesa.
X. Ja sabem per què el català no es pot parlar al Parlament Europeu. No li faré aquesta pregunta. Jo li vull preguntar si a vostè li faria il·lusió poder-hi parlar.
VQ. Una llengua porta associada una vivència i la meva està associada al català. Sí que em faria il·lusió. Per exemple, els catalans tenim un sentit de l’humor diferent i això es nota en la manera d’expressar-nos. Però veus aquestes cabines de traducció?
X. Sí, n’hi ha 23, una per cada llengua oficial, però encara n’hi ha alguna de buida...
VQ. Sí, però si acceptem el català també hi hauria la petició de moltes més llengües d’altres països. Si ja és un problema ara amb 23, seria impossible i molt costós amb 35. Però ja sabeu que, si voleu, podeu adreçar-vos al Parlament Europeu en català.
(després, un company li pregunta sobre la resolució parlamentària en contra de la immersió lingüística a Catalunya que van tombar-li al Parlament Europeu)
VQ El que demanem a Catalunya és que el pares puguin triar la llengua en què s’educa els seus fills. A l’escola es podrien fer classes en castellà i classes en català. Però ja sabem que a Catalunya el PP té el pes que té...
X. Però si vostè diu que és tan car i complicat que el català es pugui parlar al Parlament Europeu, imagini’s què suposaria econòmicament fer el què vostè diu. Si ja tenim un dèficit de professora ara...
VQ. Però no és cap problema perquè tots els professors parlen en català i en castellà.
X. Sí, és veritat. Però no podem tenir el mateix professor en dos llocs al mateix temps...
VQ A Euskadi sí que es pot triar la llengua. Allà sí que es pot fer. Allà tenen tres línies, una en castellà, una bilingüe i una altra en euskera.
X. Home! Sí a Catalunya tinguéssim el mateix sistema de finançament que a al País Basc, potser sí que us podríeu plantejar que fos viable econòmicament...
VQ. Això us ho solucionarà la Salgado! (Riu i acaba la conversa unilateralment).

(Foto d'Albert Medran)

4 de maig del 2009

La teva vida en 130'

Són tres quarts de vuit de la tarda i tots cinc pugem al cotxe de tornada a casa i connectem la ràdio. Hem anat a passar el dia prop de la platja en terres gironines. Uns amics hi tenen la caravana muntada en un càmping i després de dinar hem passat la tarda junts en un petit parc d’atraccions. Ha costat molt arrencar-los dels “cavallitos”, llits elàstics i la petita muntanya russa. Ha estat una tarda excel·lent, tots dúiem samarretes de màniga curta. Com us deia, després d’acomiadar els amics, hem pujat al cotxe: ens queda poc més d’una hora de viatge.
Ens dirigim cap a l’oest i el sol se’ns pon de cara. He connectat el GPS, per pura curiositat, perquè em conec el camí, i em fa anar per llocs insospitats. Sort que no li he fet cas. Quan portem pocs quilòmetres, la Laia ha deixat de dir-nos que vol que ens comprem una caravana i s’ha adormit. En Pol s'ha clapat poc després. L’Arnau ha aguantat fins a casa despert, ja havia dormit en el viatge d’anada, abans de dinar.
La posta de sol és espectacular. El Montseny continua assolellat mentre la carretera ja està a la penombra. El paisatge de La Selva i l’arribada a la Plana de Vic ens demostren que no només al País Basc gaudeixen de tots els colors del verd. Pel camí parlem sobre si ens podríem permtere el luxe de comprar-nos una caravana. No n’hem tret l’aigua clara, hem de fer números.
Un cop arribem a casa ens creuem amb un excompany d’escola, de quan a les escoles encara fèiem EGB. No em reconeix, però em fa il·lusió tornar-lo a veure. Un cop dins el garatge, agafo la Laia a coll i s’ha despertat mentre la pujava a la sala d’estar. En Pol, que s’ha quedat dins el cotxe adormit, m’ha rebut amb llàgrimes als ulls quan he tornat a buscar-lo, potser perquè s’ha despertat sense saber si l’havíem abandonat qui sap on.
Mentre es posen el pijama, preparo el sopar. Avui toca pizza, com gairebé cada dissabte. He agafat les tres masses que tenia fetes i que guardava a la nevera, al matí les havia tret del congelador. Pels nens preparo la clàssica de pernil dolç. Mentre els xics se la van menjant, per a nosaltres deixo a punt la de salmó, tonyina i cranc, per un cantó, i la de pernil dolç i formatges per l’altre.
L’Arnau i la Laia es beuen un got de llet després de sopar i en Pol es menja un iogurt. Mentre es renten les dents i es preparaven per anar a dormir, he encès la tele i em miro uns 20 minuts TV3. Quan ja s’han posat a dormir, avui a les 10 tocades, baixem a sopar. Al 33 començaven “La teva vida en 65’” de Maria Ripoll i ens hi enganxem. Mentre la mirem, ens mengem les pizzes. Quan s'acabava, ens n'anem a dormir. Ha estat un dia gratament esgotador.

Aquesta d’aquí sobre és la meva crònica del dissabte 2 de maig de 2009 d’allò que vaig fer de 8 a 10 del vespre. Ho he deixat per escrit perquè quan els meus fills siguin grans em demanaran què feia jo mentre el Barça li marcava 6 gols al Madrid. I jo els diré, si encara existeix aquest bloc, que es llegeixin aquesta crònica. Així sabran que, a part dels detalls complementaris que us he explicat, em vaig passar la tarda connectat a la ràdio escoltant una de les retransmissions de futbol a Catalunya Ràdio que més m’han emocionat.

1 de maig del 2009

Conversa amb Joan Maria Pou

Joan Maria Pou, company de promoció, fa uns dies ens va visitar al Seminari de 2n Curs. La conversa l'hem transcrit al bloc del nostre seminari: SEMIPERIODISME. La visita va tenir lloc poc abans que se sabés que RAC1 aconseguiria el lideratge de la ràdio a Catalunya i també abans que el Barça passés a semifinals de la Copa d'Europa. Aquí hi teniu el començament:


Hem llegit a classe que el sector radiofònic és el que no està tan afectat per la situació econòmica. Alguns volem fer televisió i m’agradaria saber per què la televisió es veu més tocada. ¿A on tenim més possibilitats, a ràdio o a televisió?
Jo crec que el principal avantatge que té la ràdio és que és més barata i per això li arribarà la crisi més tard, si es que li ha d’arribar. Hi ha molta menys publicitat, com a tot arreu, però el cost d’un anunci és inferior que a la tele, per tant, l’últim lloc on deixen d’invertir en publicitat les empreses és a la ràdio. Dit això, si voleu fer tele, a mort amb la tele. Si tu vols fer ràdio, a mort amb la ràdio. Si tu vols ser ballarina, a mort. Si tu vols ser futbolista, a mort. T’ho poses aquí, entre cella i cella. Oblidat de crisi, perquè d’aquí dos anys, potser RAC1 no existeix. És a dir, en això del periodisme, si allò és el que voleu fer, i veieu que teniu un mínim de capacitat per fer-ho, tireu endavant. En el sector del periodisme, dels mitjans de comunicació, ara estàs aquí i demà passat ja no. Ara em conviden companys de carrera per fer seminaris, i d’aquí dos anys potser estic a l’INEM, així de clar.

O sigui, que d’alguna manera potser la ràdio és la que morirà últim no?
No morirà, la ràdio no morirà mai. Ni la tele tampoc. No et preocupis.

La premsa és potser la que està més en perill.
Tampoc morirà, però ho està passant francament malament, molt malament, perquè està intentant trobar el seu lloc al món, amb les noves tecnologies i tot plegat. L’altre dia m’explicava el Ramon Besa, professor també de la facultat, una cosa molt divertida. Un dia arriba el seu fill amb El País, que es el diari on treballa el Ramon, i li diu: “A veure pare, però això què és?, aquí m’esteu explicant un partit dels Lakers de Pau Gasol, però si ja ha tornat a jugar, tu m’estàs explicant el penúltim partit.” I en Ramon li deia al seu fill: “Ja, és així, aquí no podem fer-hi res els diaris”. Com ho ha solucionat El País? Els diaris ara estant optant més per l’anàlisi, la reflexió i pel reportatge, però en aquest procés de resituació estan perdent molts lectors. En el cas de la ràdio això no és així. Si ara explotés una bomba al MACBA hi hagués 72 morts, jo en dos minut estaria en antena fent ràdio. Una situació que tampoc es dóna en la televisió.

Tu que ets locutor de partits de futbol has d’estar informat dels canvis que fa la FIFA en el reglament?
Sí, tot i que tinc la gran sort que en el meu equip ja hi ha un encarregat d’aquestes coses. És a dir, jo no necessito saber-ho tot dels àmbits del futbol. El nostre producte radiofònic és coral i ha certes parcel·les del coneixement que estan vinculades a un membre de l’equip en concret. No obstant, això no vol dir que jo renunciï a conèixer aquests canvis. És important disposar dels recursos per saber les coses el més ràpid possible.

Creus que és bo especialitzar-se només en un camp?
No és ni bo ni dolent. Si t’interessa alguna altra cosa, fantàstic! Jo, per exemple, tinc un postgrau en ciència política i un màster en relacions internacionals, però perquè jo vaig voler. Ho faré servir algun dia? No ho sé, però ho vaig fer perquè volia aprendre. Ara, si tu et veus fent periodisme esportiu endavant i si tens curiositat per d’altres coses millor que millor. Tot el que sigui aprendre i tenir més coneixements no fa cap mena de nosa. Però no caiguis mai en el parany de pensar que per fer esports ets pitjor que un altre. Jo he fet esport tota la vida, a casa meva l’esport ha estat sempre una eina per educar. El meu pare no només ha volgut sempre que els seus fills fessin esport sinó fossin esports en equip, perquè ell creia que hi havia educació. Però la política sempre m’ha agradat molt i m’encanta la política internacional i vaig decidir aprendre’n. Que d’aquí a tres anys em conviden al seminari d’internacional perquè estic fent un programa sobre això. Quant més aprens, més paraules tens per explicar les coses. Si jo sé set maneres diferents de dir que un gol és meravellós, millor; si en se deu, millor que millor; i si en se quinze, encara millor. Per tant, paraules, paraules i paraules. I on les trobem les paraules? Als llibres, a les revistes, escoltant la ràdio, en els diccionaris, a Internet, etcètera. És a dir, que qualsevol àmbit del coneixement és vàlid per fer després una altra cosa que en principi no hi té cap relació. No cometeu l’error de pensar que no necessiteu les paraules per fer la vostra feina.

Com s’ha d’anar reciclant i adaptant un periodista als canvis tecnològics que va patint la manera de fer ràdio amb el temps per poder oferir un producte atractiu i de qualitat?
Jo, afortunadament, no sóc tant veterà com altres. Però sí que és veritat que molts companys meus d’una certa edat s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. Conec a molts periodistes que en el seu moment, ni mòbils ni històries: si havien de fer una trucada per entrar en directe havien de buscar una cabina, o un telèfon fix. Si jo ara he de gravar una entrevista, entro a una sala de la ràdio, em tanco, l’ordinador ja està encès, i ja hi ha un programa en el qual jo clico a REC, PLAY i ja es grava a l’ordinador el que soni a través del telèfon. Fa uns anys, havies de posar una cinta, se’t podia trencar, es podia acabar i l’havies de canviar, o el minidisc estava ple, etc. És a dir, que tecnològicament ha evolucionat tot. Ara l’oient pot estar en contacte amb tu permanentment. A través de l’sms, a través del correu electrònic, i ara a través dels blogs, hi ha una relació directa amb l’oient; el feedback és constant. Fins al punt que en ocasions l’oient passa a fer de periodista. Les noves tecnologies han fet que l’oient i el periodista estiguin constantment en contacte i per tan el productes radiofònics són molt més rics.

CONTINUAR LLEGINT-LA

Podeu veure'l parlant del Periodisme també aquí: