26 de desembre de 2008

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí

A les acaballes d’aquest 2008 diuen que la gran revolució musical ha estat Manel. És de les poques vegades que he sentit a parlar amb tan desfici d’un grup que canta en català. Fins i tot me l’ha recomanat gent que hauria tingut els meus dubtes que escolti gaire música en la nostra llengua. També he pogut llegir alguna crítica d'algú que normalment parla de política, especialment per elogiar tot allò que fa Convergència i Unió. Però el que més em molesta del que he pogut llegir és la insistència d’una tesi que ja fa massa temps que llegeixo: “això d’ara sí que és música i no la que es feia a principis dels anys 90 o finals dels 80”.
No he entès mai aquesta obsessió per comprar l’aparició d’alguns intèrprets nous amb els orígens del Pop-Rock en català. I habitualment es fa la comparació amb un to despectiu. La qualitat de Refree, Sanjosex, Mazoni, Le Petit Ramon o els mateixos Manel per alguns s’expliquen en el sentit que “malgrat la música que s’ha fet les últimes dècades han sortit grups com aquests”. I una altra cosa que he detectat és que sembla que abans dels Manel només hi hagi hagut El Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït que, amb la mateixa regla de tres, se’ls ha de tractar com una anomalia sociocultural.
No fotem home (o dona). Ja comença a ser hora que tractem la música en català amb una mica de respecte i normalitat. Ja es va fer prou befa, cinisme i demagògia amb aquella colla de joves que només volien fer el mateix que fan els d’ara: deixar anar les seves inquietuds a través de la música.
Per suposat que la música que es fa en català actualment és boníssima. Però també n’hi ha de millorable, com sempre. L’únic que ha canviat és que ara hi ha més opcions per triar i amb més varietat d’estils. És precisament gràcies a aquells grups precursors, i alguns d’anteriors i tots els posteriors, que ara elogiem "Els millors professors europeus". I és gràcies als defectes i les virtuts musicals d’aquells i altres joves que ara podem dir sense embuts que comencem a ser un país normal, musicalment parlant. Només falta que ens ho creguem i que la nostra cultura rebi el suport que es mereix i que tant s’ha criticat quan l’ha rebut.
I és que com diu l’última cançó del primer disc de Manel, Corrandes de la parella estable, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Si es canta tant i tan bé en català és perquè ja tenim el públic educat. La música en català ja no sona estranya com ja fa dues dècades que no ens sorprèn sentir un actor de Hollywood doblat al català, o un partit retransmès en català o que ens informin en català. I si no ens passem el dia comparant un TN amb el NoDo, o en JR de TV3 amb el de TVE, o en Puyal amb Matias Prats es pot saber ¿per què collons hem d’anar comparant la música catalana d’ara amb tota la de fa 15 o 20 anys quan no tenen res a veure? En canvi, pot tenir sentit comparar Manel amb Bob Dylan perquè t’hi recorda amb l’estil, o amb Jaume Sisa amb algunes lletres.
Manel, sincerament, no sona més bé que molta de l’altra música que es fa a Catalunya. Senzillament és un exemple més de l’exquisita qualitat musical del nostre país. Als ja citats Refree, Sanjosex, Mazoni o Le Petit Ramon hi podem afegir Antònia Font, Estanislau Verdet, Mishima, Plouen Catximbes, El Fill del Mestre, Guillamino, Feliu Ventura, Aramateix, Obrint Pas, Abús, Òscar Briz, Mesclat, L’Ana és un Koala, Dept, Roger Mas, Sanpedro o Marc Parrot, per dir alguns dels que més he escoltat els últims anys. No m'oblido dels “clàssics” com Els Pets, Jaume Sisa, Quimi Portet, Pep Sala, Lax’n’Busto, Gossos, Cris Juanico o Pascal Comelade. Fins i tot hi podem sumar aquells que encara no s’han decidit a gravar un disc amb la nostra llengua com Sidonie o Love of Lesbian. I me’n deixo una bona colla.
També s’ha escrit que els Manel si no existissin s’haurien d’inventar. Amb això hi estic d’acord, com també hi estaria si em diguessin que tots els anteriors també s’haurien d’inventar. També he llegit algú que en parlava sense haver comprat el disc, una altra mostra del poc respecte per la nostra cultura. Jo, de moment, ja n’he comprat dos exemplars. Un d’aquests el vaig regalar ahir i l’altre porto setmanes escoltant-lo al cotxe amb el meu viatge diari a Barcelona. Em fascinen les seves històries amb plantejament atractiu, nus sorprenent i desenllaç desconcertant. M'atrapen i em mouen els canvis de ritme a mitja cançó. M'encanta sentir-me identificat en algunes cançons. Però ja començo a tenir ganes d’escoltar altres coses noves.
Ara que tenim molta matèria primera de qualitat, i si de veritat volem elogiar, respectar i defensar la nostra música, comprem tants CD com faci falta i deixem-nos ja de comparacions odioses.

24 de desembre de 2008

Sopar de Nadal

Aquesta tarda toca preparar el Sopar de Nadal. Aquí teniu el menú:

Entrants
Torradetes amb Fraga fumat,
amb bacallà de Zapatero també fumat,
amb finançament de pernil ibèric andalús,
amb paté de cinisme socialista,
amb foie de desmemòria d'Esquerra
amb mousse de contradicció convergent,
amb govern de feina poc feta i codonyat
Carpaccio d'autonomia amb encenalls de formatge bolonyès
Carpaccio de llengua catalana aixafada per COPE madrilenya
Ministres catalans farcits de formatge de cabrales i espanyolisme recalcitrant
__
Sopa de galets amb Saura a Pilota picada
Gamba montillesca a la planxa
Borbons al vapor
__
Torrons de fatxes torracollons
Neules farcides de la xocolata del lloro
Copa de cava (Gran Reserva Pedro Solbes Non Pidolis Ultra)
__
I cafè, descafeinat i amb sacarina, per tothom

22 de desembre de 2008

"Pensin en el que han fet pel país"

Aquests dies estic treballant en un projecte d'investigació en què m'he de llegir tots els articles d'opinió sobre les eleccions catalanes del 2006 durant els quinze dies de campanya. He d'analitzar tres diaris i en aquests moments em llegeixo els de l'Avui. Quan porto 115 articles llegits em trobo de ple amb un del que llavors era el cap de llista d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira. L'article es titula "Pensaments propis" publicat el 25 d'octubre de 2006 i, lògicament, demana el vot pel seu partit.
Començo a llegir i al sisè paràgraf m'entrebanco amb aquestes paraules: "ERC és la garantia que el desplagament estatutari no comporti encara més retallades o que les inversions establertes no es calculin sistemàticament a la baixa". Com us podeu imaginar, estem a punt de comprovar si això és cert.
Ara ERC pot demostrar si pot garantir allò que va prometre per ser votada. Si no, ja sap què li pot passar. No, no és cap amenaça, el mateix Carod-Rovira ens ho diu: "Convido a pensar en el que cadascú de nosaltres, partits i candidats, ha fet pel país durant aquests darrers anys i en tota la seva trajectòria. Pensin en el que han fet pel país, no pas en allò que diuen que han fet".
Senyor Carod-Rovira, suposo que encara manté el convit perquè jo tinc la intenció d'assistir-hi les properes setmanes.

21 de desembre de 2008

El "qüento" de Nadal

A mitjan de mes d’octubre un professor d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona conduïa el seu cotxe. Al mateix temps una dona de la comarca d’Osona consultava el web d’Educació. L’home acabava tenint un petit accident de circulació: una topada per darrere. La dona veia al web que estava cridada dos dies després als nomenaments dels professors de català substituts de Secundària. L’home va anar al metge i li van fer una baixa per quinze dies. La dona va anar als nomenaments a Barcelona i li van assignar la seva primera substitució: ella havia escollit substituir la baixa de l’home que havia tingut l’accident de circulació perquè havien de ser només quinze dies anant i tornant a 95 quilòmetres de casa seva.
Quan ella va arribar a l’escola va descobrir que la seva plaça provisional era en una aula d’acollida d’una escola amb un 80% d’immigració. La seva feina era ensenyar català a nois i noies arribats feia poc a Catalunya i que només saben parlar una llengua no romànica. Una escola i un ambient social molt diferents als que estava acostumada. I per dins es va dir: “sort que només són quinze dies”.
Però quinze dies després l’home de l’accident li va enviar un correu electrònic dient-li que es trobava malament. Que l’accident li havia aguditzat uns problemes físics que ja arrossegava i que tornava a tenir la baixa per quinze dies més. A partir d’aquell moment la professora, que ja s’estava ambientant al lloc de treball, va decidir fer-se seva la feina pensant que potser la substitució aniria per llarg. I així va ser, després dels segons quinze dies van venir els tercers. La primera nòmina li va donar una alegria. En el sou hi anava inclosa la part proporcional de vacances i del “finiquito”. O sigui, que en realitat cobrava només pels dies en què el professor titular estava de baixa.
A principi de desembre la professora començava a notar el cansament d’haver de fer 190 quilòmetres diaris i d’haver-se de llevar tres dies a la setmana a dos quarts de sis del matí. Tot això tenint en compte que és mare de tres criatures i que el seu marit també treballa a Barcelona. A aquest fet s’hi havia de sumar que a l’escola li tocava fer unes guàrdies en unes classes d’uns alumnes que no eren els seus. Aquelles classes eren un infern: una hora supervisant un camp de batalla en què un alumne li va arribar a dir: “tu a mi ¿de qué me conoces? ¿Te paso droga o qué?”.
Malgrat això, ella es va prendre molt seriosament l’avaluació dels que ja eren els seus nens. Es va emportar la feina a casa i va fer un informe de cada un dels seus alumnes. S’estava acabant el trimestre i a la substituta li va començar a entrar un temor després de rebre un correu del professor suposadament accidentat que li deia que ja es trobava millor. El dia 19 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Si el professor titular tornava abans d’aquesta data ella no cobraria els dies de festa. En canvi, si ell decidia que ja es trobava bé el 8 de gener tots dos sí que cobrarien els dies de vacances, amb la paga doble inclosa per ell. Però resulta que aquest home se’n volia anar a fora de vacances durant aquests dies i no ho volia fer estant de baixa.
Així va ser com va arribar el dia 19 de desembre, últim dia de classe. Ella, com cada dia durant els últims dos mesos, va anar a treballar. I un cop allà, a mig matí, la van cridar de secretaria i li diuen: “em sap molt de greu, però avui ha vingut la seva dona i ens ha portat l’alta del metge en data d’avui”. Quan els altres companys de l’escola ho van saber molt molestos li van dir: “sempre fa el mateix! Sempre demana l’alta just abans de les vacances!”.
La professora va tornar a casa amb una sensació agredolça. Dolça per saber que ja no hauria d’agafar el cotxe cada dia per recórrer tants quilòmetres i per anar a una escola amb greus problemes per poder educar els seus alumnes. Dolça perquè començava les vacances de Nadal. Dolça perquè havia après moltes coses durant aquests dies. Dolça perquè s’havia sentit molt a gust amb els companys de feina. Però amarga de saber que estaria 20 dies sense cobrar perquè fins el 12 de gener no li podrien donar un nou destí. Amarga per descobrir que aquesta mala passada, desgraciadament, no és una excepció en aquest món. Amarga de saber que hi ha persones que s’ho munten molt bé aprofitant els avantatges de ser funcionari. Amarga d’adonar-se que hi ha molts motius pels quals falla el sistema educatiu i sanitari del nostre país. Amarga de pensar que també podria passar que el seu proper destí torni a ser el mateix perquè el professor, curiosament, es podria ressentir de l’accident durant aquestes dates.

18 de desembre de 2008

Generació recessió

Diuen que la principal causa del descontentament de la joventut actual, expressat, per exemple, atacant la universitat amb l'excusa del Pla Bolonya, és que veu que les seves expectatives de futur estan per sota de les dels seus pares. O sigui, que si fins ara els fills acabaven superant els pares en qualitat de vida ara pot passar que sigui al revés. I és que aquells que estan a un pas d’entrar en l’edat adulta s’adonen que ja mai més tornaran a viure en l’opulència que estaven instal·lats quan eren adolescents. Un joves que veuen que quan entrin al món laboral ja no es podran comprar la PSP o la Wii, que ja no seuran en cotxes amb tot tipus de luxes o que no viuran en una casa de propietat. Al contrari de la generació anterior, la coneguda com a Generació X.
Els que eren joves a finals dels 80 i principis dels anys 90 i que ara tenen entre 35 i 40 i pocs anys, eren, érem, coneguts com la generació indefinida. Indefinits en comparació amb els nostres pares que havien estat els de la generació idealista, que havien començat a canviar el món. Aquells pares eren joves a finals dels anys 60, principis dels 70. En canvi, nosaltres no teníem res per a què lluitar perquè la feina important ja estava feta. La nostra principal missió havia de ser gaudir més de l'oci i viure millor que els nostres pares. I en certa manera ho vam aconseguir. Dic en certa manera perquè aquesta crisi ja ha enganxat de ple a alguns d’aquesta generació.
Però ara ja comencen a emergir els fills dels més veterans de la Generació X. Aquests que creuen tenir un futur molt negre. Una generació que veuen que les seves expectatives econòmiques i socials retrocedeixen. En definitiva, una generació que arribarà a l’edat adulta en un clar període de recessió de tot tipus. És per això que si la nostra Generació era l’X perquè no se li va trobar cap nom, estic convençut que el nom que més li escau a l’actual, desgraciadament per ells i per tots, és el de Generació Recessió. Si voleu, i perquè soni més cool, en podríem dir Recession Generation.

17 de desembre de 2008

Em crec el PSC

En Quim Monzó parla poc de partits polítics, però quan ho fa la sol clavar. Fa unes setmanes en va dedicar un a ERC molt interessant i avui dimecres en publica un de memorable sobre el PSC. La tesi de l'article és fàcil de resumir en un frase del mateix text: "El PSC es un partido sumiso al PSOE, y ese es uno de los méritos que ven en él quienes los votan". Clar i castellà (perquè està escrit en aquesta llengua a La Vanguardia, tot i que suposo que això en Monzó ho pensa en català.) No us perdeu la resta de l'article.
És per aquest motiu que penso que sí, que el PSC té raó quan en l'executiva de dilluns va afirmar que "si no s'arriba a un pacte i s'evidencia que l'executiu central no té voluntat de complir l'Estatut, les relacions PSC-PSOE no tornaran a ser com abans i hi haurà un abans i un després entre PSC i PSOE." Direu que l'article d'en Monzó, que precisament fa referència a la reacció de CiU davant aquesta afirmació dels socialistes, pretén dir-nos que el PSC no empitjorarà les relacions amb el PSOE. O sigui, que no li convé trencar relacions amb el PSOE perquè precisament són aquestes relacions les que li dóna vots. Teniu raó, això és el que afirma en Monzó. I també és el que afirmo jo.
Quan dic que em crec el PSC quan diu que "les relacions PSC-PSOE no tornaran a ser com abans i hi haurà un abans i un després entre PSC i PSOE" és perquè penso que sí que canviaran les relacions entre aquests partits germans, però no en el sentit que us imagineu. L'única opció real i realista que li queda al PSC és canviar les relacions amb el PSOE deixant de ser dos partits federats i passar a ser un sol partit. L'autèntic canvi al qual poden optar els dirigents del PSC per mantenir les quotes de poder, la seva única ambició política, és fusionar-se amb el PSOE.
I com sol passar en les fusions entre empreses, i és que d'això es tracta ja que es fusionarien interessos econòmics, només caldria canviar el nom del nou partit resultant. Jo proposo que facin desaparèixer la "O" d'obrer, que ja fa un tuf massa antiquat. Crec que les noves sigles haurien de ser PSCE de Partido Socialista de las Comunidades Españolas. Fixeu-vos que així l'actual PSC i el PSE (Partido Socialista de Euskadi) es sentirien doblement representants ja que farien allò que sempre han fet i és mantenir la "C" i l'"E" perquè, tal i com acaba l'article en Monzó, això al PSOE "le sirve para aparentar".

16 de desembre de 2008

Tocar s'escriu amb T i C

Aquells que asseguren que Catalunya només pot convocar un referèndum d’independència quan es pugui guanyar tinc els meus dubtes que, en realitat, creguin en el dret a l’autodeterminació. I és que si fos així, no s’entén que no facin ni cas a un estudi de CiU, el seu partit de referència, que confirma que prop del 60% del catalans són partidaris de dir que “sí” a exercir aquest dret. Segueixo pensant, i ho diré tantes vegades com faci falta, que només formulant la pregunta sabrem si el podem guanyar, encara que el perdem en el primer intent.
És per això que considero que a Catalunya estem a prop del punt d’inflexió més important de la recent història democràtica. La sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut català marcarà l’autèntic termòmetre nacional. Ni les diferents eleccions autonòmiques, espanyoles o locals ni el referèndum de l’Estatut hauran estat tan importants. Per primera vegada l’Estat espanyol ens dirà “fins aquí podeu arribar”. O sigui, la sentència del TC servirà per saber quin és límit autonòmic de Catalunya.
Per tant, serà l’hora de saber si els catalans també ens volem quedar dins aquests estrets límits o els volem superar. I vist el panorama, la pregunta que hem de formular-nos només és una. Ja la sabeu. Aquest és el punt d’inflexió. Després d’això, només ens queden dues opcions: continuar dins Espanya amb els límits que ens haurà marcat o marxar-ne.
També serà el moment perquè els partits polítics catalans passin definitivament de les paraules als fets. La resposta política, i partidista, ja no podrà ser ambigua. I si acaba sent ambigua, i si no canvia res, i si... jo ho tinc clar, i no és broma, no tornaré a votar fins que no es convoqui el referèndum.
Publicat a Elter.net

11 de desembre de 2008

Frase del dia

Tornàvem de cole. Al meu fill Arnau el fred li havia congelat les paraules. Només ens havia dit "tinc pipí" i nosaltres li hem respost "aguanta". Pocs metres després, una dona estava fregant, per fora, el vidre de l'aparador d'un comerç amb una escombra amb un drap al capdamunt. Ell que se li acosta i li diu:

"L'escombra serveix per terra"

Entrevista a Neus Bonet

Avui s'han fet públics els índexs d'audiència segons les enquestes de l'EGM i el Matí de Catalunya Ràdio es manté líder amb 342.000 oients. Tal i com us vaig anunciar, li vaig enviar fa unes setmanes unes preguntes a la Neus Bonet que em va enviar les respostes fa una setmana. Per algun d'aquests motius cibernàutics inexplicables, no em va arribar. És probable que fos el detector d'SPAM. Avui, finalment, he pogut recuperar l'entrevista. Aquí teniu les respostes:


Ja fa dos mesos que vas començar al Matí, estàs satisfeta del funcionament del programa? En definitiva, de quins canvis et sents més orgullosa?
No encara no estic satisfeta del funcionament del programa. En primer lloc perquè penso que sempre tot és perfectible. I més en un programa que representa un relat de l’actualitat i de la vida, de 5 hores diàries.
Volem fer un programa que vagi més enllà d’informar. Que expliqui perquè passen les coses. Totalment obert al món, però amb la nostra mirada. I que sigui el reflex de la pluralitat social que tenim, a través de les tertúlies.

I el feedack amb el públic, encara és desigual com deies fa un mes a l'Avui?
El feedback amb el públic, és difícil de definir perquè no es pot generalitzar. Jo crec que el temps ens va donant la perspectiva de les coses. Els primers dies eren uns/unes oients que trucaven i/o escrivien. Alguns per queixar-se. Per opinar sobre els canvis, per preguntar una mica què faríem al programa. I per dir-me cul d’olla també.
Ara la relació és molt més fluida. Diria que entra en els paràmetres de qualsevol relació d’un programa amb els seus oients. És a dir, hi ha qui es queixa, comenta, opina, però hi ha molta participació als diferents espais del programa. I moltes peticions de poder-hi intervenir per les diferents vies que posem a disposició de tothom: el nostre banc del “Si no fos” o el “Faristol” que volen ser tribunes d’expressió, debat, crítica o comentari.

Quin és el millor elogi que t'han fet?
Ara no tinc orelles per elogis. Em calen crítiques, anàlisis i sinceritat. I això és el que tinc de la gent que més i millor em coneix. I que per tant, no és gens condescent amb mi.

I la pitjor crítica?
Que en els primers dies no semblava jo!

D'aquí a uns dies sabreu els EGM, ¿quines dades us confirmaria que aneu per bon camí i quines no?
Això sí que li hauras de preguntar al director de l’emissora. Però no es poden fer projeccions amb només tres mesos.

Es diu que cal paciència per consolidar l'audiència, ¿no trobes que aquesta temporada ha canviat massa coses a Catalunya Ràdio per aconseguir aquest objectiu?
Els canvis costen sempre, a tot arreu i a tothom. I com et deia cal temps perquè només el pas del temps et dóna la perspectiva de les coses. Canviar no deixar de ser invertir en el futur i això és el que fem tots cada dia.

¿I la direcció creus que tindrà paciència amb vosaltres?
No crec que sigui qüestió de paciència si no de treball en equip. De veure les tendències i les evolucions i la velocitat de creuer que agafa el programa. I aplicar si calen correccions en la ruta actual. Allò que et deia al començament, tot és perfectible i ho és cada dia.


¿I tu, et veus amb força? ¿Et sents massa pressionada?
De moment de força i ganes, ànims i ganes de batallar no me’n falten. No me n’han faltat mai. M’agrada molt la meva feina. I la visc amb passió. I la pressió moltes vegades ve més donada per un mateix. Pel nivell d’autoexigència que cadascú es marxa. I aquí acostumo a ser massa severa amb mi mateixa.

¿Penses ja en la temporada que ve, o és massa aviat?
Faig cas d’una dita de la meva àvia, que sempre deia després de l’1 ve el dos, i a poc a poc, i bona lletra.

En Joaquim Maria Puyal ha tornat a afirmar recentment que creu que la "corpo" no té ni ha tingut mai un model previ i que això li passa factura. ¿Hi estàs d'acord?
No he llegit aquestes declaracions. En tot cas li hauries de preguntar a ell. I realment no em queda clar amb aquest enunciat de quin model previ es parla: model d’empresa, model programàtic? I tampoc em queda clar quina és aquesta factura que paguem o estem pagant ni en què consisteix.

8 de desembre de 2008

Infantificció

Dijous passat vaig visitar l'exposició de Joan Fontcuberta "De Facto" al Palau de la Virreina de la capital del Barcelonès. Mentre la visitava se'm va ocórrer aquesta exposició virtual. A ell, a Ivan Istochnikov, li dedico.
Infantificció: què més real que la imaginació d'un infant.
A pasturar
Invasió auditiva


Súper Roc


Porca matança


Jardinera fidel


Aterra amb força


Llagrinimal


A l'aguait


Pudor


Cafè de Gotham


Salvatjada


Volca't


5 de desembre de 2008

Urureta

Fa temps que sostinc que a Catalunya podríem sobreviure només amb la música feta al nostre país. I no només això, sinó que la nostra capacitat creativa marca tendències i supera, amb escreix, la que es fa a Espanya i altres llocs de l'estranger. Aviat us en parlaré més àmpliament. Però aquesta introducció la volia fer abans de parlar de Pau Vallvé.
També fa uns dies que us parlo del meu idil·li amb l’Estanislau Verdet que ha arribat al clímax simbiòtic amb el títol de la seva nova gira. Però el meu enamorament envers al tan Islau ha arribat per l’oïda. La cupido va ser l’Eli. “L’all ho és tot pels anglesos” és probablement el disc més “nou” de l’any. Llàstima que no hagi rebut el reconeixement que es mereix, fins i tot l’Avui no l’ha inclòs entre els candidats a millor disc de l’any. La barreja d’humor, amor, agror i ardor que desprèn la seva música i lletra t’atrapen des de l’inici. Segons l’autor “En el fons el lletgisme és una manera de veure les coses lletges amb carinyo i acabar trobant-les maques”. No hi acabo d’estar d’acord. I és que tinc el meus dubtes que en allò que es fixa el senyor Verdet d’entrada sigui lleig. Com he dit, sí que hi pot haver de partida agror, “coses de les que ens solem queixar”. Però si li trobem bellesa és perquè, en realitat, són petites coses de la nostra vida que sense elles tot seria avorrit, molt avorrit.
L’enamorament amb el senyor Vallvé ha continuat gràcies a la Maria Coma. No, no es tracta d’un triangle amorós. Resulta que com “extra” al premi del concurs del nom de la gira, un single dedicat, hi anava de regal el disc d’u_mä, l’altre projecte de can Vallvé. El més divertit del cas és que els premis me’ls va dur en persona la (mä)ria, que havia estat alumna meva a segon de carrera.
El canvi de registre és significatiu, però es nota que estan fets de la mateixa factoria. La paraula que millor defineix u_mä és “tendresa” tot i que ells diuen que fan “música petita, màntrica i íntima … una mescla de natura, nostàlgia i fet a casa”. Curiosament l'Eli també en parla en el seu bloc, ho acabo de veure.
D’aquest disc em crida l’atenció que el primer track sigui la bso que utilitza un anunci de reciclatge de la Generalitat. Llàstima! La cançó és massa bonica com perquè al cap em vingui la propaganda del nostre govern. Si no fos per això, potser al sentir-la m’hauria imaginat que aquesta música hauria pogut servir per un sketch del Cirque Du Soleil, per exemple. Les cançons d’u_mä són d’aquelles que t’agradaria que formessin part de la banda sonora dels teus millors somnis. Només hi ha un petit, petitíssim, detall que m’hauria agradat que tingués el disc perquè sonés millor: que s’hi sentís més la veu de la (mä)ria que la d’en pa(u). Sentint-lo a ell me’n vaig, sense voler, a en Verdet i això em distreu una mica.
No ho dubteu, hi ha vida al Més Enllà i la trobareu en un món que es diu Estudis Miau.
PC (Per cert) Potser us preguntareu què té a veure el que he escrit amb el títol de l’entrada, oi? La cançó 10 dels u_mä em va commoure gratament. Portem setmanes tenint uns fans d’u_mä a casa i no ho sabíem! Aquí sota podreu comprovar-ho. Atenció, que aquest vídeo té data de caducitat. No voldria que d’aquí a uns anys els meus fills em reclamin drets d’autor.

3 de desembre de 2008

Confusió

Avui dimecres he participat com a convidat a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. Els tertulians periodistes Paco Marhuenda, Mercè Beltran i Ramon Rovira han hagut de compartir la seva hora de tertúlia amb un convidat que ha anat allà a parlar de la seva tesi. No és la primera tertúlia en què participo, però sí que ha estat en la que m'ha costat més explicar-me. La veritat és que quan més em pregunten sobre un treball de tants anys de feina tinc la sensació que més respostes ambigües dono. És curiós, però arriba un moment en què penso que l'única resposta possible que puc donar és regalar la tesi a aquell qui em faci les preguntes. L'única resposta vàlida és la mateixa tesi.
Per això avui he tingut la sensació que ni em sabia explicar ni em podien entendre. De fet, m'ho han dit explícitament: "no sé si t'entenc" ha deixat anar un tertulià. Un treball d'aquestes característiques, carregat de dades, de matisos, d'un marc teòric previ i que, a més, a part de respondre'm preguntes me'n formula moltes més ¿com carai el puc explicar en deu minuts i, a sobre, que se m'entengui?
Suposo que dec estar patint allò que alguns comparen amb una crisi postpart. Potser sí. Però que consti que al fill me l'estimo molt.

2 de desembre de 2008

Una hora amb la Neus

El 12 de novembre d'aquest any Genís Roca va fer el seu espai habitual del Matí de Catalunya Ràdio amb la Neus Bonet, "El Matí 2.0". Aquell dia Genís Roca va donar 6 consells per a Blocs professionals o d’empresa i que podeu escoltar aquí. Resumidament, són aquests:

1) Eines i recursos. Es tracta de donar a conèixer les eines i recursos interessants que s’han localitzat a internet.
2) Lectures i conceptes. També donar a conèixer articles, llibres o comentaris interessants que hagis pogut sentir.
3) Experiències i bones pràctiques. Explicar els problemes amb què t'has trobat, especialment en l'àmbit professional, i quines són les possibles solucions que més t'han funcionat.
4) Entrevistes i testimonis. Fer preguntes a algú destacat de l'àmbit del teu bloc, fer públiques les respostes i que la gent hi pugui dir la seva opinió.
5) Actualitat i novetats. Fer saber i enllaçar totes aquelles notícies que s’han trobat a internet vinculades amb el teu bloc.
6) Idees i propostes. Exposar les idees pròpies.
Aquestes propostes, totes elles molt interessants, recordo que són per a blocs professionals o d'empresa. O sigui, no serien ben bé vàlides per a aquest bloc perquè ni és professional ni és d'empresa. Però el que em va cridar l'atenció de les explicacions de Genís Roca va ser l'exemple que va posar en el punt "4". Roca va dir que, per exemple, li envies unes preguntes per internet a la Neus Bonet i ella te les contesta i publiques les respostes al teu bloc. I va afegir "ara Neus t'inundaran el correu de preguntes", o quelcom semblant. Bé, no sé si molta gent li va enviar correus a la Neus Bonet, jo sí que ho he fet. Estic esperant les respostes que m'ha dit que m'enviaria, tot i que també entenc que està molt enfeinada i només li falta la que li he donat jo, de feina.
En tot cas, demà dimecres al matí aprofitaré per recordar-li. I és que la Neus m'ha convidat a participar a la tertúlia per parlar de la meva tesi. A veure com va...

30 de novembre de 2008

Frases per felicitar el Nadal

Si ets seguidor d'aquest bloc, ja sabràs que cada any parlo dels SMS de Nadal. Vaig començar a principis del 2007 i vaig fer-ho també a finals. En la primera entrada, parlava de la fredor d'aquestes frases. I en la segona, de com molta gent entrava a aquest bloc a través de Google buscant frases de Nadal per felicitar a través de l'sms.
Doncs bé, ara resulta que des de fa unes setmanes començo a tenir ja moltes visities, altre cop, de gent que busca ser prou "original" com per felicitar el Nadal a través dels SMS. Aquí aniré introduint allò que busca la gent a internet i que els duu fins a aquest bloc:

- Fraces de Nadal (Glupsic!)

Un 15% de visitants desaprova aquest bloc


Fa uns dies va acabar l'enquesta que durant mesos preguntava als visitants ¿Què et sembla aquest bloc? Aquí al costat, a la dreta, podeu veure els resultats i també aquí sobre. Ja tenim, per tant, els resultats finals de les respostes i d'aquestes es pot extreure una conclusió clara: un 15% dels visitants desaprova aquest bloc. Almenys això es desprèn després de veure que aquest percentatge de votants considera aquest bloc nefast, pèssim o passable. De fet, més de la meitat d'aquest públic, un 8%, considera que Ges Avall és nefast. Un pecentatge gens menyspreable. Inclús un 2%, i aquest és un fet molt destacable, troba que els textos d'Enric Xicoy són pèssims.
S'ha de tenir en compte també que només hi ha hagut 60 votacions després de tants mesos i que aquest bloc només compte, oficialment, amb un seguidor. Totes aquestes dades haurien de fer pensar a l'autor del bloc si la tria de temes, l'estil de redacció, les seves opinions, les seves dèries i la periodicitat en la publicació són les més adequades.
A més, també ens hauríem de preguntar fins a quin punt la resta de percentatges no s'han aconseguit perquè el propi autor era qui votava la seva enquesta. I és que és molt poc creïble que fins a un 47% dels votants considerin interessant aquest bloc i, encara menys, que un 38% el pugui arribar a trobar supercalifragilístic.

26 de novembre de 2008

Un pas més

Sempre se m'ha fet difícil parlar d'un esdeveniment en què n'he estat protagonista, tot i que escriure en un bloc ja és una mica això, no? Però ahir vaig viure un dels dies més importants de la meva vida acadèmica. Com ja vaig anunciar fa uns dies, el 25 de novembre vaig defensar la tesi doctoral. Encara estic una mica ressacós.
S'assembla una mica al dia de casament. És una barreja de nervis, emoció, felicitat i atabalament. És fruit d'una feina llarga (una espècie de fasteig) que culmina en un acte solemne (una cerimònia). Hi ha un protocol que se sol mantenir en què el tribunal seu en una taula, el doctorand al davant i al costat el director de tesi. I al fons el públic. Primer intervé el doctorand, que exposa durant 20 minuts la seva feina d'anys condensada en centenars de pàgines. En aquesta intervenció el doctorand sol fer una llista d'agraïments i després condensa la feina feta focalitzant l'atenció en les conclusions a què ha arribat.
Després intervenen els membres del tribunal amb un discurs que sempre sol tenir certes similituds entre ells: es comença pels elogis i els agraïments i s'acaba amb unes observacions. Normalment la primera part és la light i després ve la heavy. En funció de la qualitat de la tesi, dels àmbits d'interès o estudi i de les ganes de protagonisme, els doctors del tribunal intervenen amb més o menys contundència. Finalment, hauria d'intervenir el director de la tesi, que fa de primer escut i tot seguit el doctorand respon a les preguntes del tribunal i intenta justificar els possibles errors. Si el tribunal ho creu convenient, té dret a rèplica.
En el meu cas, dos dels membres del tribunal, els dos últims, són els que van insistir més en aquells aspectes millorables de la tesi. Sobretot van insistir en un excés d'apassionament en alguns moments del treball. O sigui, que potser m'havia d'haver mossegat la llengua. També es va exposar que potser hauria hagut de millorar el marc teòric i algunes conclusions poc justificades.
Després del tribunal em va tocar intervenir a mi, canviant l'ordre habitual ja que el director de tesi va ser l'últim. Això em va obligar a un esforç més gran en la defensa ja que no vaig tenir l'escut del director. Malgrat tot, vaig donar la raó en tot allò que vaig creure que el tribunal la tenia i vaig procurar argumentar els motius d'altres aspectes que considerava que ja havia fet correctament. La intervenció posterior del director va anar en aquesta línia.
Malgrat això, estic molt satisfet de la intervenció de tots els membres del tribunal. Crec que van dir-me exactament allò que esperava d'ells. Per això van venir, perquè, malgrat el que es diu en aquests casos, ells en saben molt més que jo. Potser el microtema de la tesi ningú el sap com jo, però en el macrotema ells estan a anys llum.
El problema és que quan escoltava la intervenció del tribunal ni em vaig fixar en els elogis. Només estava pendent dels defectes, o aspectes millorables, del treball ja que era allò a què havia de donar resposta. Això fa que quan has acabat només et recordis dels aspectes negatius i surtis amb una certa sensació agradolça.
Sigui com sigui, encara faltava el desenllaç. Després de la injecció de moral del director, el tribunal ens va fer sortir de la sala per deliberar. Deu minuts més tard ens criden i: Excel·lent Cum Laude. Buf!
Encara tinc aquesta estranya sensació entre l'eufòria i l'orgull ferit. Entre el fi d'etapa i l'inici d'una escalada. Entre l'elogi i la crítica. Entre la molta feina feta durant 10 anys i la molta feina que queda per fer. Però hi ha una cosa que ja quedarà per sempre. A les 11 del matí encara era un llicenciat i a les 13:15 ja era doctor per tota la vida.
Se'm fa difícil transmetre totes les emocions viscudes i donar resposta a totes les mostres de suport i felicitacions rebudes. Per això vull aprofitar aquesta pàgina per fer aquest agraïment extensiu a tota aquella gent que, d'una manera o altra, heu estat al meu costat aquests últims dies.

25 de novembre de 2008

El Tour ho és tot pels francesos

Ja és oficial. Entre els comentaris de l'entrada anterior he rebut aquest:

Hola sr. Xicoy,
Som els representants legals de LLEF S.A.
Dir-li que després del recompte, ha guanyat la seva proposta i que finalment agafarem la re-versió que va proposar el, també professor universitari sr. Arnau (com està últimament el lletgisme! o com estan els professors...jeje).
Per tant el nom de la 2a gira serà: "El tour ho és tot pels francesos".
Així que rebrà, si el vol, el modest premi. Cd-Single edició limitada de "Som tots uns desgraciats" signat.
Si la vol pot posar-se en contacte amb nosaltres. Moltes gràcies per participar i felicitats!
(Li parlem fredament perquè som els representants legals de LLEF S.A. i som així, però l'estanislau ens ha demanat que el felicitéssim aferrissadament que és una paraula que li agrada molt fer servir)
Felicitats!
i fins aviat!
Sense cap mena de dubte, avui ha estat un gran dia!

24 de novembre de 2008

El Tour ho és tot pels ciclistes


Esmaperdut, garratibat, corprès i escagarrinat m'he quedat quan m'he assabentat que la meva proposta de títol per la propera gira d'Estanislau Verdet (El Tour ho és tot pels ciclistes), de presentació del disc "L'all ho és tot pels anglesos" ha quedat seleccionada entre les quatre finalistes.

Però encara més escagarrinat, corprès, garratibat i esmaperdut estic quan veient els comentaris/votacions m'adono que fins i tot hi ha gent que vota per la meva proposta. Inclús n'hi ha que suggereixen modificacions del tipus "El Tour ho és tot pels francesos", que de fet va ser la primera idea que em va passar pel cap, o "El Tour ho és tot pels ciclistes francesos".

Llàstima que llegint la lletra petita del concurs m'he adonat que allò del viatge a Zimbawe era mentida.

23 de novembre de 2008

La Grevolosa

Sortida a la Grevolosa, Sant Pere de Torelló,
dissabte 22 de novembre de 2008




El matalàs

Aquest tercer cap de setmana de novembre hem fet una excursió a França. Amb la meva germana, el cunyat i la neboda, hem visitat la reserva africana de Sigean. La veritat és que va ser una visita que va agradar força als més menuts de la casa, tot i que ens va molestar força el vent.
Però el que em va cridar més l’atenció d’aquest viatge és el mateix que sempre m’ha sorprès de totes les excursions que he fet: la poca qualitat dels matalassos. Possiblement perquè últimament no viatgem massa, però no recordo l’última vegada que he dormit bé fora de casa. En els últims tres o quatre viatges que hem fet, durant els últims tres o quatre anys, hem dormit en un parell o tres de bungalows, en un apartament llogat i en un hotel. En cap d’aquestes ocasions hem trobat un llit on poder descansar correctament. Si a això hi afegim que la majoria de llençols solen ser rogossos i estan plens de taques o que els cobrellits estan plens de pols i fan pudor de naftalina, poder agafar el son es fa gairebé impossible. Però és que fins i tot quan ens portem nosaltres els llençols es fa difícil agafar el son.
Així no és estrany que l’endemà de la primera nit, d’un primer dia que sempre sol ser molt cansat, et llevis totalment xacrat. Fins i tot aquest cap de setmana a Sigean vaig tenir un somni una mica inquietant. En el somni estava estirat al llit amb els meus pares, que curiosament no van venir a l’excursió, però que també estaven de viatge, i als peus del llit hi teníem assegut en Quim Monzó. Ell, en Monzó, tenia els cabells tenyits d’un color groguenc i ens estava deixant anar un monòleg inintel·ligible carregat de gesticulacions de les seves. Aquell dia vàrem sopar formatges francesos, potser això també hi va influir.
Algú em dirà que potser m’hauria de gastar més diners amb els allotjaments per poder tenir llits de més qualitat. Doncs no sé què dir-vos. Cada vegada que m’he de quedar a dormir a Barcelona en un pis de la família, també trobo a faltar el meu matalàs.I és que com el matalàs de casa no hi ha res. De fet, estic convençut que és el matalàs qui ens enyora i quan tornem ens mima. Coneix a la perfecció quina es la postura en què ens trobem més còmodes i s’hi adapata. A més, conserva a la perfecció tots aquells detalls… diguem-ne íntims i personals que tant ens caracteritzen i ens defineixen. I quant més temps passa, més intimitats acumula. I és que la gràcia del nostre matalàs és que també faria els possibles perquè qualsevol desconegut que hi intentés dormir acabés passant una mala nit i l’obligaria a patir els pitjors malsons.
Publicat a elter.net

21 de novembre de 2008

Monzó l'il·luminat

Una de les anècdotes que a vegades m’agrada explicar quan es tracta de fer-li la punyeta a l'Estat no la vaig viure jo, sinó en Quim Monzó. Fins avui, no hauria estat capaç de recordar des de quan conec aquesta història. Però ara ja ho sé: avui fa exactament un any que la vaig llegir. L’anècdota en qüestió, publicada el 21 de novembre de 2007, és aquesta:
Quizá por eso me encantó una indicación de Joan Fuster, una noche a finales de los años setenta, en su casa de Sueca. Tras un montón de whiskies y yo con ganas de orinar, le pregunté el camino del retrete. La casa estaba llena de estanterías de mecano, atiborradas de libros, de modo que moverse entre ellas era una aventura. En aquella época Televisión Española pasaba una campaña publicitaria para que la gente horrase energía eléctrica. Los anuncios conminaban a apagar las bombillas y repetían una y otra vez: “Si tú puedes permitírtelo, España no”. Pues bien, tras indicarme cómo llegar al retrete que estaba más allá del laberinto de estanterías, Fuster me explicó que vería que la luz del lavabo estaba encendida. Me dijo que orinase o lo que fuese, pero que, al salir, por nada del mundo semeocurriese apagar la luz. Que la dejase encendida. Me miraba con aquellos ojillos que chisporroteaban más allá de los vidrios de sus gafas y me dijo: “Si Espanya no pot, jo sí que puc”.”
Aquesta anècdota la va explicar en motiu de la tematització que durant aquells dies duia a terme La Vanguardia sobre els carrers de Barcelona. En Monzó explicava com i quan va veure les primeres llums grogues al carrer i també com en moltes cases a tota hora es demanava que s’apagués la llum.
I us preguntareu: ¿com és que ara m’ha vingut al cap de nou aquesta anècdota? I encara que no us ho pregunteu us responc. Doncs perquè en la seva columna d’avui en Monzó l’ha tornat explicar, però amb unes altres paraules, fins i tot n’hi ha unes quantes més en valencià:
Hace décadas –allá por los años setenta– hubo también una campaña que promovía el ahorro de energía. El eslogan apelaba entonces a una especie de solidaridad patriótica. Te explicaban que había que gastar poca electricidad por esto y por aquello, y el rollo acababa siempre con las palabras: “... porque, si tú puedes, España no puede”. Es decir: aunque tú puedas pagar la factura de la luz, a España le va mal consumir tanta. Una noche, estábamos –en Sueca, en casa de Joan Fuster– el editor Jaume Vallcorba, el escritor Lluís Fernández y un servidor. La casa de Fuster estaba llena de libros. Los había por todas partes. En las salas, en las habitaciones. Y en los pasillos había complicadas estanterías de mecano, atiborradas de volúmenes, sin un centímetro libre. Hablábamos de literatura y bebíamos whisky. Y llegó un momento en el que tuve ganas de orinar. Pregunté a Fuster dónde estaba el lavabo. Me miró con sus ojos taladrantes y me dijo:
–¿Veus aquell passadís? Doncs el segueixes, entre les prestatgeries. Voràs una porta amb un llum encès. És el vàter. Entres, pixes o fas el que vullgues. Quan acabes, ix i torna. Però, sobretot!, no tanquis el llum. Deixa'l encès. Perquè, si Espanya no pot, jo sí que puc!”
En l’article d’avui en Monzó parla de la publicitat que durà la selecció espanyola a la samarreta en què es demanarà que la gent estalviï llum i acaba dient: “No pienso ahorrar ni pizca de energía mientras los partidos de fútbol se jueguen de noche. Por de pronto voy a encender ahora todas las luces de casa. Son las once de la mañana, pero así ya estarán a punto para cuando caiga la tarde.”
Ara podem dir, doncs, que Quim Monzó és un il·luminat, doblement il·luminat. I és que estic convençut que ell és del tot conscient que ha tornat a publicar la mateixa història just any després.