Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí

A les acaballes d’aquest 2008 diuen que la gran revolució musical ha estat Manel. És de les poques vegades que he sentit a parlar amb tan desfici d’un grup que canta en català. Fins i tot me l’ha recomanat gent que hauria tingut els meus dubtes que escolti gaire música en la nostra llengua. També he pogut llegir alguna crítica d'algú que normalment parla de política, especialment per elogiar tot allò que fa Convergència i Unió. Però el que més em molesta del que he pogut llegir és la insistència d’una tesi que ja fa massa temps que llegeixo: “això d’ara sí que és música i no la que es feia a principis dels anys 90 o finals dels 80”.
No he entès mai aquesta obsessió per comprar l’aparició d’alguns intèrprets nous amb els orígens del Pop-Rock en català. I habitualment es fa la comparació amb un to despectiu. La qualitat de Refree, Sanjosex, Mazoni, Le Petit Ramon o els mateixos Manel per alguns s’expliquen en el sentit que “malgrat la música que s’ha fet les últimes dècades han sortit grups com aquests”. I una altra cosa que he detectat és que sembla que abans dels Manel només hi hagi hagut El Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït que, amb la mateixa regla de tres, se’ls ha de tractar com una anomalia sociocultural.
No fotem home (o dona). Ja comença a ser hora que tractem la música en català amb una mica de respecte i normalitat. Ja es va fer prou befa, cinisme i demagògia amb aquella colla de joves que només volien fer el mateix que fan els d’ara: deixar anar les seves inquietuds a través de la música.
Per suposat que la música que es fa en català actualment és boníssima. Però també n’hi ha de millorable, com sempre. L’únic que ha canviat és que ara hi ha més opcions per triar i amb més varietat d’estils. És precisament gràcies a aquells grups precursors, i alguns d’anteriors i tots els posteriors, que ara elogiem "Els millors professors europeus". I és gràcies als defectes i les virtuts musicals d’aquells i altres joves que ara podem dir sense embuts que comencem a ser un país normal, musicalment parlant. Només falta que ens ho creguem i que la nostra cultura rebi el suport que es mereix i que tant s’ha criticat quan l’ha rebut.
I és que com diu l’última cançó del primer disc de Manel, Corrandes de la parella estable, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Si es canta tant i tan bé en català és perquè ja tenim el públic educat. La música en català ja no sona estranya com ja fa dues dècades que no ens sorprèn sentir un actor de Hollywood doblat al català, o un partit retransmès en català o que ens informin en català. I si no ens passem el dia comparant un TN amb el NoDo, o en JR de TV3 amb el de TVE, o en Puyal amb Matias Prats es pot saber ¿per què collons hem d’anar comparant la música catalana d’ara amb tota la de fa 15 o 20 anys quan no tenen res a veure? En canvi, pot tenir sentit comparar Manel amb Bob Dylan perquè t’hi recorda amb l’estil, o amb Jaume Sisa amb algunes lletres.
Manel, sincerament, no sona més bé que molta de l’altra música que es fa a Catalunya. Senzillament és un exemple més de l’exquisita qualitat musical del nostre país. Als ja citats Refree, Sanjosex, Mazoni o Le Petit Ramon hi podem afegir Antònia Font, Estanislau Verdet, Mishima, Plouen Catximbes, El Fill del Mestre, Guillamino, Feliu Ventura, Aramateix, Obrint Pas, Abús, Òscar Briz, Mesclat, L’Ana és un Koala, Dept, Roger Mas, Sanpedro o Marc Parrot, per dir alguns dels que més he escoltat els últims anys. No m'oblido dels “clàssics” com Els Pets, Jaume Sisa, Quimi Portet, Pep Sala, Lax’n’Busto, Gossos, Cris Juanico o Pascal Comelade. Fins i tot hi podem sumar aquells que encara no s’han decidit a gravar un disc amb la nostra llengua com Sidonie o Love of Lesbian. I me’n deixo una bona colla.
També s’ha escrit que els Manel si no existissin s’haurien d’inventar. Amb això hi estic d’acord, com també hi estaria si em diguessin que tots els anteriors també s’haurien d’inventar. També he llegit algú que en parlava sense haver comprat el disc, una altra mostra del poc respecte per la nostra cultura. Jo, de moment, ja n’he comprat dos exemplars. Un d’aquests el vaig regalar ahir i l’altre porto setmanes escoltant-lo al cotxe amb el meu viatge diari a Barcelona. Em fascinen les seves històries amb plantejament atractiu, nus sorprenent i desenllaç desconcertant. M'atrapen i em mouen els canvis de ritme a mitja cançó. M'encanta sentir-me identificat en algunes cançons. Però ja començo a tenir ganes d’escoltar altres coses noves.
Ara que tenim molta matèria primera de qualitat, i si de veritat volem elogiar, respectar i defensar la nostra música, comprem tants CD com faci falta i deixem-nos ja de comparacions odioses.