9 de setembre del 2010

L'aparatu

Aquests d'aquí a la dreta són alguns dels aparells electrònics que utilitzo per als meus arxius digitals i de comunicació. El més vell de tots diria que és el primer. Es tracta d'un disc dur extern de la marca Imation de 500GB. Aquest em serveix per anar guardant els arxius de la feina i personals. Actualment hi tinc 313GB emmagatzemades.
L'altre aparell més "antic" és el telèfon mòbil, un HTC Magic, que fa poc més d'un any em va oferir Vodafone quan volia marxar a Movistar per poder tenir un Iphone.
Fa uns mesos em vaig comprar també el meu primer MacBook Pro. Aquest disposa d'un disc dur de 250GB. Amb la compra d'aquest McBook hi havia una promoció per comprar un Ipod Nano, dels "vells", diria que de 16GB.
Dissabte passat ens vàrem comprar un Reproductor de BluRay LG HR500 que té un disc dur intern de 250GB i que et permet gravar directament de la tv. També té Wifi i així passar arxius al teu ordinador i, alhora, reproduir els arxius que tens a l'ordinador. A més, li pots connectar un disc dur extern i pots veure a la tele les pel·lícules o fotografies i escoltar la música que tens guardades. És per aquest motiu que ahir mateix em vaig comprar un altre disc dur extern també Imation, però més gran i que s'ha de connectar a la llum, de 2TB. Així hi he pogut passar el prop de 400GB de pel·lícules que tenia emmagatzemades en un altre disc dur, però aquest multimèdia de 500GB.
A part de la despesa econòmica que ha suposat en poc més d'un any (tot i que alguns d'aquests productes els he obtingut a preu de cost), ja us podeu imaginar les molèsties que provoca tenir tants aparells i, al mateix temps, l'emprenyada que agafes cada vegada que has de comprar un nou producte perquè t'ha petat l'altre (cas del DVD i del portàtil PC) o perquè se t'ha fet petit (cas del disc dur multimèdia). I quan vas a comprar-ne un de nou t'adones que ara ja no té sentit comprar un altre DVD quan ja hi ha els BluRay, ni tampoc que et compris un nou disc dur amb "només" 1TB quan ja n'hi ha de 2TB. Per tant, et compres un aparell com l'LG que et permet gravar de la tele, connectar-te a internet, reproduir BluRay i reproduir arxius de foto, àudio i vídeo.
Però, com ja sabeu, això no ha fet més que començar. Els últims cinc anys hem tingut molts més canvis digitals que el primer lustre del mil·leni, així com del 95 al 2000 n'hi va haver molts menys que del 2000 al 2005. Però tinc la impressió que ens estem acostant a l'"aparell perfecte". Les empreses tecnològiques saben que han d'anar traient aparells a poc poc, amb petites millores cada vegada, perquè la gent estúpida com ja es vagi gastant els diners. Però arribarà un punt en què, inevitablement, hem de tenir totes els recursos digitals en un sol aparell. No sé com en diran, però segur que s'inventaran algun nom del tipus DDP (Digital Disc Phone) o Discphone, etcètera. Però jo li posaria, simplement, l'APARATU.
Aquest nou aparell tindrà una capacitat d'emmagatzematge brutal, de desenes de TB. Per suposat, tindrà càmera de vídeo i fotogràfica d'alta definició amb una pantalla tàctil d'altíssima definició. Malgrat la capacitat per guardar moltes gigues, però, la majoria de nosaltres ja no guardarem arxius sinó que els veurem o escoltarem directament per internet a través de l'streaming, o sigui, consum directe d'un web o aplicació d'internet com el Youtube o Spotify. Aquest aparell el tindrem connectat a l'ordinador de treball i ens servirà per fer còpies de seguretat mentre es va carregant la bateria. El mateix aparell el podrem connectar al televisor de casa, segurament via WiFi, per poder reproduir els nostres arxius. Per cert, la televisió, a través de la gran pantalla, també la mirarem a través d'internet.
No negaré que un, davant aquest allau tecnomultimèdiadigital, enyora aquella època en què amb un radiocassette grabava fragments de "La Casa de la Pradera" posant l'aparatu davant el televisor i així, abans d'anar a dormir, poder escoltar aquelles escenes que l'havien commogut.

8 de setembre del 2010

Semiòtica barata

Aquest mati, concretament a les 06:15h., quan he vist la portada de La Vanguardia, de seguida he pensat que la fotografia tenia un missatge molt clar. Fa molts anys que segueixo el fotògraf Pedro Madueño i al moment he pensat que havia de ser seva. Té un estil fàcilment reconeixible per la seva mirada pròpia que va més enllà de la majoria de retrats. No us descric la fotografia, perquè la podeu veure aquí sota, però sí que us explico el missatge que hi veig al darrere.
Fixeu-vos que el senyor Montilla se'n va cap a la nostra esquerra, com si fugís del pla. Això ho interpreto com una sortida. Però aquesta sortida no és només allò que és. O sigui, no només és que ell marxi de la sala a on ha fet la roda de premsa on ha anunciat la data de les eleccions, sinó que també simbolitza la sortida de la Generalitat de Catalunya. Tampoc és casualitat que se'n vagi cap a l'esquerra. Fixeu-vos com el logo de la Generalitat és en l'altra meitat de la fotografia, o sigui, al cantó dret. I és que la fotografia està dividida clarament, gràcies a una columna, en dues parts. La de l'esquerra és en la que es troba el senyor Montilla que marxa, i al cantó dret està buit i només hi distingim el logo de la Gene. Per tant, és l'espai buit que queda lliure, curiosament, al cantó dret i, per tant, que està esperant el substitut de l'actual inquil·lí de Palau que vindrà per aquell cantó: Artur Mas.
Vaja, això és el que segur desitgen des de la direcció de La Vanguardia.

3 de setembre del 2010

Mínima rutina

Una de les coses que més odio de l'estiu és les festes del barri barceloní de Gràcia, altrament i sobiranament anomenada vila de Gràcia. I no, no visc a Barcelona ni encara menys al barri (o vila) en qüestió. El que passa és que quan veig, inevitablement, que els diaris pubiquen en portada quin ha estat el carrer guanyador de no sé quin coi de concurs, em foto de mala llet. De mala llet perquè això és menys notícia que un escarabat es mengi una formiga. Però també m'hi poso, de mala llet, perquè ja veig les dents al llop del final de les vacances. No sóc pas d'aquells qui celebren el final d'agost amb un "quines ganes tinc de tornar a la feina i enviar els nens a cole".
I és que quan s'acosta el final de curs estival, i no falla mai, apareixen les mateixes notícies lustre rere lustre. Fins i tot aquest any, per gran goig d'aquells qui expliquem la teoria del periodisme, i quan ja se'ns acabaven les esperances, va aparèixer l'últim dia d'agost la notícia d'una serp trobada en un domicili. Ja sabeu, les "serps d'estiu" són aquelles notícies tretes de sota les pedres a l'estiu, a vegades vorejant o sobrepassant el rumor, per tal d'omplir les pàgines dels diaris en un període absent de notícies destacades. Doncs bé, per omplir les pàgines a finals d'estiu què millor que recórrer a alguns típics tòpics.
Entre aquests, no hi falla mai el debat sobre la depressió postvacacional. Especialistes en la qüestió sempre, sempre, acaben receptant la mateixa solució per evitar-la: "tornar a la rutina uns 5 dies abans d'acabar les vacances". Entenc què volen dir i, per suposat, crec que és una bona solució. Volen dir que el ritme vital que portem durant les vacances convé anar-lo canviant per aquell que duem quan tornem a la feina. Però, la pregunta que em faig jo és: "¿això de la rutina és vàlid per tothom?". Per començar, cada vegada és més la gent que a l'agost no fa tot el mes de vacances o, fins i tot, ni tan sols en fa. Per a aquells qui tenen una setmana o quinze dies de vacances a l'agost els deu fer molta gràcia això de fer cinc dies d'aclimatació abans de començar de nou a la feina.
Però, si obviem aquesta gent, ¿què me'n dieu d'aquells qui han tingut 4, 5, 6 o 7 setmanes de vacances, com uns estressats professors? Quina és la seva "autèntica" rutina? Per començar, pocs dies són tan rutinaris com els de vacances per a molta gent, sobretot quan es tenen molts dies de festa. Cada dia les mateixes hores a la pisicina, les mateixes migdiades o les mateixes nits de marxa. En canvi, quan tornem a la feina diria que cada dia és diferent a l'anterior i encara més si la nostra és una feina que depèn de diferents estacionalitats. Això aquells qui tenen feina, és clar. Aquells que estan a l'atur sí que se'n riuen d'això de tornar a la rutina.
I si a sobre tens fills, la rutina s'acaba quan els nens tornen a l'escola. Dilluns futbol, dimarts música, dimecres piscina, dijous anglès i divendres cataquesi (per posar algun exemple, eh!). Això a la tarda, però al matí: dilluns porta els nens al cole l'àvia i es queda a dinar a casa seva, el dimarts els porta la cangur i es queden a dinar a l'escola, el dimecres els porta el pare i se'n van a dinar a un restaurant, el dijous els acompanya la veïna i es tornen a quedar a dinar al cole i divendres serà la mare qui els durà a l'escola i dinaran a casa. Ah, i parlant dels nens, aquests sí que se'n foten d'això de tornar a la rutina. ¿Sabeu quants dies rutinaris tenen a l'any? Doncs l'escandalosa xifra de 177 dies! O sigui, un any per a un nen de primària té ni més ni menys que 188 dies de festa, 11 més que de classe. Ah, i si a més hi afegim que d'aquests dies lectius n'hi ha dos de colònies, dues excursions, tres visites al teatre, i els dies extraordinaris per la castanyada, el Nadal, la pasqua, el carnaval, el Sant Jordi i el final de curs, sumat a un parell o tres de vagues de mestres, tenim que al final el nen va a classe poc més de 160 dies.
O sigui, que si alguna rutina tenim al llarg de l'any, començant per la premsa, sense cap mena de dubte aquesta és la que practiquem durant el mes d'agost.