5 de gener de 2007

Síndrome del discotecat

La síndrome del discotecat és creixent entre alguns ciutadans del nostre país. Encara no se n’han acabat d’estudiar els símptomes ni els tractaments per curar-lo, en cas que calgui, perquè és de recent aparició. Tot i que les persones que el pateixen, o gaudeixen, és cada vegada major, de moment són relativament pocs els casos diagnosticats.
Per entendre de quin tipus de síndrome estem parlant, ens hem de remuntar al principi dels anys noranta. Després d’uns anys vuitanta en què el Pop-Rock cantat en anglès i espanyol va triomfar a Catalunya, van començar a aparèixer grups catalans que van triar la nostra llengua per vehicular les seves inquietuds musicals. Noms propis com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax’n’Busto van començar a fer-se un mercat. Els adolescents de l’època, nascuts a la dècada dels 70, a casa amb prou feines havien escoltat en català algun cantautor de la Nova Cançó. Independentment de les moltes o poques campanyes de promoció d’aquests músics, aquells adolescents van anar creixent amb cançons del tipus "L'Empordà", "Boig per tu", "Tinc fam de tu" o "Pantalons curts i els genolls pelats".
Després d’un final de dècada una mica decebedor, el nou segle ha començat amb una potent indústria discogràfica en català. La desaparició de molts d'aquells grups de principis dels anys noranta no ha significat la mort de la música en català, més aviat tot el contrari. Fins i tot allà a on abans hi havia uns Sopa de Cabra, ara tenim un Quintana, un Thió i uns Kabul Babà. O, l'exemple de Francesc Ribera, Titot, que ha passat de dissoldre Brams a participar en els projectes Aramateix, Dijous Paella i Mesclat. Però és que si fem un repàs als grups o solistes del nostre país, o que canten en la nostra llengua, la llista es fa inacabable, però fem-lo.
Dels veterans es mantenen El Pets i els Lax i solistes com Pep Sala, Adrià Puntí, Cris Juanico i els ja mencionats Gerard Quintana i Josep Thió. Dins aquest àmbit del Pop-Rock també estan consolidats grups com Gossos i Whiskin's.
Possiblement l'explosió més espectacular l'hem tingut dins els denominats "boletaires" en què liderats per Jaume Sisa i Quimi Portet destaquen també Roger Mas, els Antònia Font, Marc Parrot i Albert Pla. Més recentment tampoc és menyspreable l'aparició de grups de discogràfiques més independents com Bankrobber amb creadors d'altíssma qualitat: Mazoni, Sanjosex o Guillamino. Músics que gràcies a la promoció de la sèrie Porca Misèria s'han posat, sortosament, de moda.
I el llistat dins aquest àmbit musical no s'aturaria i hauríem d'afegir-hi els Dept, Mesclat, Obrint Pas, Ricard Puigdomènech, Eduard Canimas, Mishima, Anegats, Lexu's, Inadaptats, La Caixa Fosca, etcètera. Davant de tanta qualitat musical, no és estrany que hi hagi persones que pateixin la síndrome del discotecat (Discoteca+Cat) en què es fa impossible no viure sense aquesta música. Els que pateixen aquesta síndrome es miren la prestatgeria dels CD i només hi veuen música en català. No se'n poden estar d'agafar un d'aquests CD i escoltar-lo apassionadament. Fins i tot s'han creat productes de marxandatge, webs (RockCatala.com, CatalunyaRock.com o BotiBoti.org), discogràfiques (Picap, K. Indústria Cultural, Música Global, DiscMedi Blau, Propaganda pel fet, entre d'altres), pel·lícules (Rock&Cat), llibres i revistes com l'excel·lent Enderrock. Ni en castellà ni en anglès, el patidor del discotecat no pot deixar de consumir aquesta música. Per cert, una malaltia que també la poden patir aficionats a altres tipus de gèneres musicals, des del folk fins a l'ska, passant per l'electrònica, de cantautor, jazz o fins i tot infantil.
PD Les fotos d'aquest "post" les he tret de ritmes.cat a on podeu trobar informació de tots aquestes artistes.

2 comentaris:

elka ha dit...

i revistes com l'excel·lent Enderrock ;)
amb redactores superguapes i superelegants


x cert... visca el pop, el rock, la cançó d'autor, el jazz, la fusió, la rumba, el chill out, les remescles dj's, el pop d'autor la bossa nova... EN CATALÀ i en POLONÈS!

(tot i q les portes ben obertes a descobertes d'arreu interessants, eh?)

Lluís ha dit...

M'agrada realment llegir alguna cosa optimista sobre la música en català. En un pais normal, però, les ràdios i TV públiques recolcen molt més la música en la seva llengua que no pas es fa aquí.