12 de gener de 2007

El Tió també caga música en català

A finals del mes de novembre vaig publicar un post titulat Síndrome del discotecat. Ara l'he recuperat i l'he penjat més amunt per així sumar-me a la iniciativa proposada per Pere Meroño "Crida: jo també compro música en català". Llegiu-vos la seva proposta de set punts, molt fàcil de dur a terme. D'aquesta també en podeu llegir coses interessants al blocs de Saül Gordillo (on trobareu més enllaços), Titot i Francesc Puigcarbó, entre d'altres. Tot plegat ve d'un intent d'article d'una intent de periodista, Laura Crespo, en què parlava de la mala salut del rock fet en català: "La mala salud del 'rock català'".
Des de Ges Avall he intentat fer algunes recomanacions discogràfiques, cròniques de concerts (només hi puc anar una vegada a l'any) o reflexions vàries sobre la nostra cultura que podeu trobar agrupats a Sobre la Cultura. Ara intentaré afegir-hi algunes novetats discogràfiques que he tingut la sort que els Reis i el Tió em passessin aquestes festes de Nadal.
Aquest hauria de ser l'últim disc en actiu de Lluís Llach. Porta el mateix nom de la gira de comiat i tot i que està gravat en directe sona com un disc d'estudi. En realitat, la majoria de les cançons són noves en què es combinen temes de comiat, dedicats a Miquel Martí i Pol i reivindicatius. No passarà a la història com un dels millors discs que ha fet, però sí que és imprescindible per qui vulgui sentir l'últim alè d'un dels creadors més grans que ha tingut la cultura catalana. El que hem d'esperar, però, és que almenys en publiqui un altre que realment sigui de la gira actual, si no de l'últim concert.

Jofre Bardagí. Jo faig cançons
El primer disc en solitari del líder de Glaucs és d'una sinceritat brutal. Una sinceritat que es resumeix en la cançó que dóna nom al disc, una peça de més de 6 minuts, la millor del disc. En total són 14 temes, potser massa tenint en compte que hi ha cançons que semblen clòniques, ja sigui per la lletra com per la tonada. Potser portant-ho a l'extrem diríem que, en realitat, és com si fos una sola cançó interpretada en 14 instants tendres i càlids. Això fa que potser en algun moment soni monòton, però ens demostra que realment sap fer cançons.

Novo. Aire Lounge

La Berta posa veu a 12 cançons de la nostra música pop-rock. Una veu dolça, tot i que té alguns problemes de pronúncia. Les cançons s'han relatinzat per donar aquest aire lounge, chill-out. Malgrat això, totes les cançons són perfectament identificables amb l'original, mantenint-te l'ànima. La tria combina, encertadament, clàssics com l'Empordà, Noia de porcellana o Que tinguem sort amb d'altres que tenen molt punts per acabar-ho sent com Muriel, El somiatruites o Llença't dels Lax'n'Busto. Aquesta última, precisament, una de les més encertades del disc. Dóna gust relaxar-se amb aquestes cançons que ja formen part de la nostra geografia musical i sentimental. Mal que li pessi a segons quines persones, el fet que es facin discs de versions és una mostra clara de maduresa musical i de consolidació cultural. I que en vinguin més!
Miquel Abras. Entre mil vidres trencats

El guanyador del Sona 9 sembla un veterà en aquest món. Un disc fresc, directe, àgil i creatiu. Produit per Jofre Bardagí de qui, curiosament, la veu d'Abras té certes semblances i algunes cançons hi recorden, també a Glaucs. El seu és un Pop que hauria de ser l'enveja de súpervendes com els Bustamente o Bisbal. Els dóna mil voltes, tot i que algun dels temes siguin d'un look melòdic semblant. La diferència és que els altres a part de melòdics sóm mediocres. Abras no i, a més, algunes de les seves cançons tenen una força que gairebé t'estremeix, com la que dóna nom al disc.

Varis artistes. Porca Misèria

L'edat de Crist i La Misèria és una porca són dues entrades anteriors en què deixava pels núvols aquesta sèrie que ens acaba de deixar amb l'ai al cor fins que comenci la nova temporada. L'edició d'aquest disc era gairebé imprescindible. No negaré que sóc dels que em quedava fins a l'últim dels crèdits de cada capítol per saber quina era aquella cançó que acabava de descobrir gràcies a Porca Misèria. Però el millor és que sobretot es fixa en cançons en català que estaven amagades pel públic majoritari. S'hi troben a faltar algunes de les descobertes com els Anegats o Mazoni, però s'agraeixen aquests més de 20 temes, tots ells d'una gran qualitat.

Canimas. Noh iha crisi

Un boletàire dels de veritat, Eduard Canimas. Res té a envejar als Sisa, Portet, Mas o Puntí. Els jocs de músiques, ja sigui amb instruments, amb sons varis com unes pilotes de ping pong rebotant a terra i amb diferents estils musicals, es combinen amb els jocs de paraules, com el mateix títol ens demostra. De totes aquestes novetats discogràfiques, sense cap mena de dubte, la que més m'ha cridat l'atenció i el disc que més sorpreses descobreixes a mesura que l'escoltes. L'espera de les novetats dels mestres es fa molt més agaradable, fins i tot totalment suportable, gràcies a aquesta obra poètica!

2 comentaris:

FPR ha dit...

gràcies pel link, aixó s'està començant aexpandir com taca d'oli, pero s'ha de militar i comprar música en català, si no no serveix de res

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Francesc, efectivament, s'ha de militar i s'ha de comprar música. No sé si molta gent pot dir que aquestes festes ha comprat 6 discs en català. I és que, lògicament, aquests 6 discs els van passar els reis i el tió, però em sembla que ja sabem qui són aquests reis i aquest tió, oi?