La misèria és una porca

El capítol de Porca Misèria de dijous passat (dia 30 de novembre) va ser un del millors de la tercera temporada. L’escena d’en Roger i l’Àlex tancats als lavabo del pis de la Natàlia i en Jordi és de la millor televisió que s’ha pogut veure els últims temps. El clímax el vam tenir en el moment en què l’Àlex va haver d’improvisar una excusa davant la cara atònita d’en Jordi i la Natàlia. Una d’aquelles escenes que resumeixen perfectament aquesta sèrie: una barreja de tragèdia i de comèdia. El moment era d’una tensió extrema ja que en Jordi està a punt de descobrir que la Natàlia li és infidel. I això ens provoca l’angoixa que tots hem sentit tantes vegades quan no hem sabut com sortir d’una situació compromesa. Però, al mateix temps, era totalment còmica sobretot a mesura que l’Àlex anava inventant-se una excusa cada vegada més surrealista però també l’única que en Jordí es podia empassar.

Una sèrie, sí, com la vida mateixa. Mostra el què el títol resumeix molt bé: que la vida és una porca misèria. Però el títol també juga amb el doble sentit ja que en realitat la Misèria és una porca, o sigui, que tot es pot mirar des d’un altre punt de vista. Per això aquesta sèrie o t’agrada molt o no t’agrada gens. Només agrada a aquells qui s’hi senten reflectits, que no els molesta i que els serveix per porgar les pròpies misèries. Una sèrie que et demana una reflexió constant sobre els teus propis valors, les teves ideologies i les teves maneres de mirar la realitat. Això sí, ho fa mentre t’entreté i sovint et fa riure. En canvi, no agrada a aquells qui, potser, els molesta veure tant ben reflectida la pròpia misèria. Tampoc agrada als que quan miren la televisió no volen pensar i s’excusen amb un senzill i alhora poc argumentat: “és que no hi passa res!”. Sí que hi passen moltes coses, però no són ni espectaculars ni molt dramàtiques, senzillament són petites però profundes realitats. Aquests prefereixen sèries molt menys profundes, però que tenen trames complicades i amb camins per descobrir carregats d’infidelitats, crims o malalties terminals.

A tot això hi hem d'afegir un seguit d’ingredients que la fan gairebé una obra d’art. La fotografia, l’atrezzo i l’escenificació dels personatges està molt ben pensada. Cada actor es troba en el seu lloc natural i no forçat com passa en la majoria de sèries. La càmera enquadra els protagonistes en plans cada vegada diferents i des de perspectives originals. Tot plegat amb un look que li dona credibilitat o sensació de realisme. Hi hem de sumar uns magnífics actors, brodats, en què destaquen una Laia, un Roger i un Àlex esplèndids! La cirereta és una tria de les músiques excel·lent que també serveix per descobrir magnífics talents del nostre país que tenim massa amagats i que han tingut el bon gust de fer-ne una tria i editar-los en un CD.

Si a sobre hi afegim que està feta i pensada amb una perspectiva nacional, catalana, sense complexes, podem assegurar que aquesta és una de les millors, si no la millor, sèrie que s’han pogut veure mai per televisió.