21 de desembre de 2006

La masoveria comuna del catalanisme

Heu sentit a parlar de la "casa comuna del catalanisme"? Sona quelcom bonic, tendre i bucòlic, oi? Fins que descobrim quina és aquesta casa. Aquí dalt en tenim la foto.
Es tracta d'una masia típica catalana. Edificada amb còdols de riu i de finestres petites. Però no és una casa de propietat sinó de lloguer. Allò que sempre hem conegut com a masoveria.
Antigament, a principis del XVIII, la casa feia goig i era de propietat. Però aquell segle va canviar de mans i ara és propietat dels espanyols.
A finals del segle XX, però, la masoveria va aconseguir guanyar una mica d'autonomia. Això vol dir que les finestres, fins llavors segellades a pany i forrellat, es van obrir i va entrar aire nou. També se'ns va deixar treure el cap per la finestra i poder cridar i desfogar-nos. Això sí, sempre dins del nostre territori.
Els amos, a més, ens van permetre quedar-nos una mica del nostre jornal treballat. Això vol dir que, com passava antigament amb els masovers, podíem sembrar i llaurar els terrenys de l'amo, però li havíem de donar la majoria de la collita i nosaltres ens podíem quedar uns grans per alimentar-nos. I si a finals d'any els amos ja anaven farts, després d'alimentar tota la família, ens tornaven unes engrunes de les sobres.
Durant aquest últim quart de segle els caps de la masoveria han intentat festejar la pubilla de la casa gran. Però sense gaire èxit. Aquesta, com a molt, s'ha deixat tocar un pit i fins i tot s'ha endut a l'alcova algun jovencell de la masovaria per jugar-hi un ratet. Però sempre ha pres precaucions profilàctiques.
Com es pot comprovar, la masoveria està molt descuidada. A la teulada hi ha degoters, els marges estan molt bruts i el camí d'accés encara és de carro. Ara sembla que ens taparan algun forat i alguna esquerda i potser ens donaran algun diner per comprar un tallagespa.
Aquesta és la masoveria comuna, doncs, que alguns volen que compartim i que uns altres s'entesten a posar-hi vestides i reforços perquè no s'ensorri. Però, la veritat, és que fa una mica de mandra entrar-hi a viure tenint en compte que en aquesta terra els hiverns hi fa molt fred i a la casa només hi ha una trista llar de foc.

1 comentari:

Francesc Puigcarbó ha dit...

doncs si, és així, és així i no s'hi pot fer res.