Si volem caldo, dues tasses (de Sopa de Cabra)

La setmana passada Sopa de Cabra va ser notícia per partida doble. Primer perquè els membres del grup van rebre el disc d'or de "Bona nit malparits!", o sigui, que ja han venut 50.000 exemplars. I, segon, perquè es presentava el disc de tribut a la formació gironina. Si a això hi sumem que la revista Enderrock regala en el número de desembre el CD+DVD "Podré tornar enrere", si no volíem tassa...

Podré tornar enrere. Tribut a Sopa de Cabra, editat per Música Global, és un homenatge excepcional a la possiblement millor banda de Rock del nostre país. Acsotumats com estem a comprar discs d'homenatge en què només hi ha quatre o cinc cançons acceptables, d'aquest disc se'n poden aprofitar totes i cada una de les versions. Però això, lògicament, no és només culpa dels grups convidats sinó que les peces originals són autèntiques perles del nostre panorama musical. Unes cançons que, ara sí, ja podem dir que són himnes de més d'una generació. Són:

CAMINS

Amaral li dóna a aquest, un dels últims himnes de la banda, un to acústic i relaxat. La pronunciació en català d'Eva Amaral podria ser l'enveja de l'actual president de la Generalitat. Habituats a l'original en què la cançó agafa ritme, potser cap al final sona monòtona. Però el solo de guitarra de Juan Aguirre a mitja cançó li dóna un to elèctric preciós.

EL FAR DEL SUD

Aquí podríem dir que passa al revés. O sigui, que una cançó lenta agafa ritme de la mà de Sidonie. Els cors i els cops de palmell l'embolcallen acollidorament. Escolteu sobretot les dues estrofes finals, abans de la tornada, que sembla talment com si Marc Ros estigués recintant una lletania. Magnífics acompanyaments.

SOTA UNA ESTRELLA

Possiblement una de les peces que més s'assembla a l'original, però farcida de guitarres acústiques pròpies dels Gossos. Li falta cert toc de distinció, però el que no es pot negar és que sona, sobretot en els cors finals, a Gossos i això segur que satisfà als seus fans.

EL SEXO (QUE ME HACE FELIZ)
Una altra cançó gravada a Madrid, com la d'Amaral. Escoltant la interpretació de Pereza, que li dóna encara un toc més roquer que l'original, tens la sensació que el Rock en castellà dels Sopa no tenia res d'envejar al que podia fer la movida madrileña dels anys 80.

QUAN ES FACI FOSC

La veu de la Dolo Beltran de Pastora és tan penetrant que et summergeix en una versió dolcíssima. Els germans Riba li donen un toc electrònic suau, però al mateix temps rítmic. Aquesta va ser una de les cançons oblidades dels Sopa que en l'última gira la posaven directament del disc quan s'obrien els llums. Llàstima, aquesta cançó és de les més boniques que mai han escrit.

ELS TEUS SOMNIS

Per mi és la millor cançó dels Sopa (fins que l'avorreixi de tant escoltar-la). Aquí els Lax'n'Busto estrenen cantant, Salva R. Alberch. El debut és prometedor, però, sincerament, ens hauria agradat tornar a sentir en Pemi cantant-la. Els Lax també la fan més roquera, des del principi, i això fa que perdi el in crescendo de l'original. Però les guitarres, com sempre passa amb els Lax, li donen una electricitat contundent i convincent.

L'EMPORDÀ

La rumba no és un dels estils músicals que més m'agradi, però com que aquesta és la cançó més versionada dels Sopa, s'agraeix aquest joc de veus que hi donen Sabor de Gràcia amb la col·laboració d'Ojos de Brujo, La Troba Kung Fu i Gertrudis. Diríem que és la cançó de l'equador del disc i que serveix com a element de distensió. Una bona versió que, per fi, ens fa oblidar les atrocitats que hem pogut sentir aquest estiu en el karaoke de TV3.

PODRÉ TORNAR ENRERE

Podem lamentar que l'"eduqués" a Operación Triunfo, però la Beth té una veu prodigiosa. S'ha convertit en una experta versionadora de temes i aquí ho demostra. Un altre tema bastant semblant a l'original, però precisament la veu de la Beth li dóna una calidesa i al mateix temps unes pinzellades de rovell que li fa guanyar pòsit.

VIDA

La raresa del disc, sense cap mena de dubte. Però raresa, en aquest cas, no és sinònim de despreciable, tot el contrari. Tot allò que toca, musicalment parlant, Enrique Bunbury rep el seu matís particular i intimista. La cançó, traducció de "Viure", no sona gens com l'original, però és una adaptació molt ben treballada.

INSTANTS DEL TEMPS

El cantant de Kenzazpi no pronuncia tan bé el català com Eva Amaral i possiblement és una de les peces menys aconseguides del disc. Però se salva perquè sona amb l'estil propi d'aquest rock basc que tant ha captivat la gent del nostre país.

SI ET VA BÉ

Una altra de les últimes cançons que, en el seu moment, van aconseguir atraure de seguida el públic de Sopa de Cabra. Aquesta versió de Casa Rusa, amb pronúncia balear, carrega la cançó de tons mediterranis. La fa més salada i, al mateix temps, calmosa com un capvespre en una cala mallorquina.

HORES BRUIXES

Quan escoltes en Roger Mas en aquest tema sembla que la cançó l'hagués compost ell mateix. La seva veu greu, tranquil·la i harmoniosa, acompanyada de silencis i guitarres suggestives, la converteixen en una altra peça de referència del disc.

PER NO DIR RES

Una altra veu prodigiosa, la de Jofre Bardagí. Gairebé la podries escoltar sense música i sonaria igual de bé. Però, la veritat, sobretot el piano no hi fa cap mena de nosa. Aquí sí que tenim un in crescendo brutal, d'aquells que et posen la pell de gallina i que divideix la cançó en dues parts, una de tranquil·la i una altra de més marxosa.

EL BOIG DE LA CIUTAT

L'altre "clàssic" del disc. Pedro Javier Hermosilla qui, sincerament, desconec, potser no fa la millor versió del disc, però la guitarra espanyola li dóna un bon ritme a la cançó. Es nota que hi ha la mà de Jordi Armengol. I el suau toc andalús de la veu li dóna cert exotisme.

SI ET QUEDES AMB MI

Lentíssima versió, gairebé de Chill Out. Una versió en què, per sobre de tot, té el protagonisme la veu de Shuarma. Una bona manera d'acabar les versions que, metafòricament, sembla que ens digui que ens quedem amb aquest disc. Sí, ens el quedem, és un molt bon disc.

SEGUIREM SOMNIANT

La gran notícia del disc: el retorn de Sopa de Cabra. Una cançó nova d'homenatge a Joan Cardona. Un tema que li recorda a "Ninyín" que ha deixat una herència i que els membres de Sopa no la malbarataran. L'harmònica inicial ja et posa la pell de gallina i a mesura que la vas sentint et fan venir ganes de plorar recordant en Joan amb el seu inconfusible barret en l'últim concert dels Sopa a la Razzmatazz. Per cert, per més que els membres dels Sopa ara cantin per separat, i ho facin molt bé, aquesta cançó ens continua demostrant que junts, sincerament, sonen immensament millor. Si us plau, si heu de continuar somniant, per què no ho feu junts?!