Un conseller de la tercera edat

És lògic que un dels conselleres que més aviat ha donat la nota sigui Ernest Maragall. I era previsible que fos per una qüestió negativa, i no positiva. També era d'esperar que algú que no s'ha mostrat mai gens catalanista parlés per defensar més presència de castellà a les nostres escoles. I, finalment, tampoc sorprèn que es dediqui a trucar als mitjans de comunicació públics per donar lliçons de periodisme.

L'Ernest ha estat sempre una persona experta en la gestió poc visible, com l'Iceta, dels socialistes. En l'anterior legislatura va fer els possibles per treure's de sobre les persones de confiança d'ERC en l'àrea de comunicació i de presidència, i ho va aconseguir.

El que no era lògic ni esperable és que Montilla li donés una conselleria, i encara menys la d'Educació. Ernest Maragall està acostumat a treballar a l'ombra. Potser el que busca Montilla no és promocionar-lo si no cremar-lo? Sigui com sigui, és de piròman posar-lo de conseller. Que no ens vinguin amb històries de banderes, aquest sí que és un conseller polèmic. Esperem que aquest debat, el de la llengua, no el matin de cop i se'n faci una reflexió seriosa. Ara n'avançaré algunes idees.

Però abans voldria dir que si ja ha estat un error posar algú com ell de conseller pels motius que he dit abans, hauria d'afegir el que possiblement és el més important. Com pot ser que algú de 63 anys ocupi la conselleria d'Educació. Amb tots els respectes per la gent de la tercera edat i a punt de jubiliar-se, però un Conseller d'Educació crec que hauria de ser algú molt més jove. D'acord, hi pot haver mestres exemplars, a punt de jubilar-se, que s'han sabut reciclar i que han dedicat tota la seva vida a reflexionar sobre l'Educació que podrien ser bons consellers. Però no és el cas. Ernest Maragall no sé si té néts o besnéts, però podria ser avi i fins i tot besavi. Algú tan allunyat de la vida educativa infantil, primària i secundària, que no la coneix de primera mà, no hauria d'ocupar aquesta conselleria.

SOBRE LA LLENGUA

No voldria repetir coses evidents i lògiques, però si una llengua es mereix més hores a les escoles és el català. No crec en models bilingües ni trilingües, entent com a tals igualtat de condicions per a cada llengua. A Catalunya hi hauria d'haver un model monolingüe, català, amb cursos o classes obligatòries i complementàries d'altres llengües: l'anglès i el castellà, per exemple. Qualsevol sociolingüista sap que el bilingüisme sempre porta a la mort de la llengua més feble. La nostra, de llengua, està ferida de mort. Si us llegiu aquest bloc veureu, segur, més d'una falta d'ortografia, o errors sintàtics i lèxics. I les fa una persona que sempre parla en català, que escriu en català i que ha rebut tota l'educació en català. Però podria posar cententars d'exemples en què la gent escriu i parla pitjor el català que jo. De fet, diria que la gran majoria dels ciutadans del nostre país té un domini més aviat mediòcre de la nostra llengua. Si alumnes universitaris fan les faltes i els errors que detecto diàriament, i més en una facultat de comunicació, com ha de ser el nivell de la resta de la societat? I no només molts estudiants, si els correctors dels mitjans de comunicació o de les editorials parlessin...

La nostra llengua s'està, literalment, morint. El bilingüisme l'està matant. És una situació totalment insostenible, impensable en qualsevol socitetat civilitzada del món. I no es tracta de menysprear cap altra llengua, tot el contrari. Tan de bo tots els ciutadans de Catalunya sabéssim parlar fluïdament tres llengües. Però aquest no és l'autèntic debat. Aquest no és el problema de fons. L'autèntic problema és que si una nació com la nostra, en el context que vivim, no té el català com a única llengua oficial, si no és l'única llengua reconeguda com a pròpia, si no és l'única llengua vehicular en tots els àmbits públics, mai aconseguirà ser una llengua com les altres i està condemnada a desaparèixer.