17 de gener de 2007

La tematització de la bloquesfera

Saül Gordillo, com a aglutinador d'allò que escrivim els blocàires, és un referent per a tots aquells qui volen ser llegits. Poc temps després d'haver creat el meu bloc vaig rebre un correu d'un amic que em deia "si vols ser algú a la bloquesfera afegeix un link al seu bloc i de pas ves-lo informant d'allò que fas". Efectivament, ho vaig fer i cada vegada que ell cita alguns dels meus posts automàticament el marcador del compatdor es dispara.
Saul.cat ha aconseguit convertir-se en un tematitzador del món blocàire. A base de recollir tants links, en Saül no només fa de mediador d'altres blocs sinó que tematitza la bloquesfera. Això vol dir que està a les seves mans crear temes dels quals parlar. Si ell focalitza l'atenció, per exemple, en un bloc que parla de la música en català automàticament crea un tema de debat. És un gran mèrit i alhora un exemple de creativitat haver aconseguit ser un referent i un tematitzador de la xarxa.
Un dels seus temes preferits, lògicament, és el paper que juga la bloquesfera en el món de la comunicació. Diguem que és el seu metatema. Així no és estrany que si els mitjans "convencionals" busquen algú que els parli d'aquest món el trobin a ell com a "teòric" d'aquest món virtual. I el que fa en Saül és tematitzar el seu metatema, o sigui, publica un post en què ens avisa que l'han convidat per parlar dels blocs a, per exemple, Catalunya Ràdio. Així el tema ja no és la funció dels blocs sinó la seva presència en un mitjà convencional per parlar dels blocs. S'entén?
El debat dels confidencials
L'oracle de Catalunya Ràdio de dimarts (16 de de gener), en què va participar Saül Gordillo, és un exemple d'això que estem dient. En aquesta tertúlia es va tertuliar (neologisme que acabo d'inventar-me. Si diem que debatre és el que fem en un debat hauríem de dir que en una tertúlia s'hi va a tertuliar. No és ben bé el mateix.) sobre la funció que fan els blocs, entre d'altres temes. Un dels moments interessants va ser quan es va parlar dels confidencials. Els tertulians, en general, van ser molt crítics amb aquells blocs anònims en què, segons es va dir, es contamina la informació. Una de les propostes que més s'ha sentit al respecte, després de desprestigiar aquests blocs, és que haurien de deixar de ser anònims perquè fan molt de mal al món de la comunicació. No hi estic d'acord. Anem a pams.
Per començar, voler fer callar, o posar noms i cognoms, a un confidencial és fruit d'una enorme desconfiança envers a la llibertat d'expressió. Internet és una nova eina de comunicació que permet difondre informacions de la qual desconeixem l'emissor. I què? És així, i ja està. Hi hem d'aprendre a conviure, comunicativament parlant. Voler tallar aquesta manera de comunicar és només un exemple de censura.
També es diu que contaminen la informació, que poden estar mentint o tergiversant la realitat, que no se sap a quins interessos responen, etcètera. Sobre això podem arribar a dues conclusions. La primera és que si realment aquests confidencials menteixen, manipulen la realitat barroerament o responen a certs interessos (polítics, econòmics, culturals, etc.) no patiu que el públic no és tonto i ho sabrà. Sovint sembla que es parteixi del supòsit que el lector és estúpid, que no sap llegir entre línies o que no sap distingir un producte sense qualitat d’un de ben elaborat. Potser això passa perquè aquells qui ho critiquen són experts interpretadors i manipuladors de la realitat des de poltrones suposadament objectives. Insisteixo, el lector té capacitat per comprovar fins a quin punt l’estant mentint, sap contrastar informacions, sap mantenir certes reserves davant d’un que escriu amagat darrere un pseudònim, etcètera.
A la segona conclusió a què podem arribar, i que ja he insinuat abans, és que potser el problema és que aquests confidencials aconsegueixen posar en evidència com funcionen de veritat els denominats mitjans convencionals. Una firma en una ràdio, una tele o un diari és garantia que no s’estigui manipulant o tergiversant la realitat i que no s’estigui al servei d’uns interessos ocults? No pot ser que des de la premsa “seriosa” també s’estigui contaminant la informació i l’opinió pública? Un lector de blocs confidencials hauria de tenir el dret a saber qui s’amaga darrere un confidencial i, en canvi, el lector d’un diari no té dret a saber per què un redactor, un opinador o un director d’aquest mitjà escriu o no, i com ho fa, respecte uns temes determinats? I qui diu un diari pot dir el mateix d’una televisió, d’una ràdio, d’una revista o d’altres mitjans electrònics. O és que el que realment posa en perill l’aparició d’aquests confidencials no és la qualitat informativa sinó certs privilegis?
A mi tampoc m’agraden gaire, per no dir gens, aquests confidencials i també penso que, en molts casos, són pèssims, de mal gust, desinformats, mentiders, poc documentats i servils a interessos evidents. Però també tinc una opinió semblant d’altres mitjans que es presenten com a objectius, transparents i independents.
Aquells qui vulguin combatre la porqueria informativa que ho facin des de la qualitat i mantenint uns valors ètics, no només exigint aquests mateixos valors als altres. I si ja segueixen aquests criteris que no pateixin, que hi tenen les de guanyar.
PD: Saul.cat ja fa referència a aquest post (El debat dels blocs confidencials i els seus mals), veieu què us deia! Gràcies Saül! Per cert, he traduït "blogosfera" per "bloquesfera".

2 comentaris:

FPR ha dit...

Hola Enric, abans recordo feia broma dient que Miquel Martí i Pol era l'únic poeta viu a Catalunya, puig es parlava només d'ell. Ara se m'acut- en broma naturalment - que en Saül Gordillo es l'unic blocaire viu a catalunya.

Enric Xicoy i Comas ha dit...

També podríem dir, continuant utilitzant metàfores, que és un vampir de la blogosfera! Sí, sí, en broma.