Prestigiar l'independentisme

Últimament, i massa sovint, quan escolto o llegeixo les paraules d'aquells qui se senten propers al món del catalanisme (diguem-ne nacionalistes catalans) noto un calfred. La divisió que hi ha dins la família nacionalista és molt aguda. Tan aguda, que fins i tot ha arribat a l'insult personal, i ho dic per experiència pròpia (mai abans m'havien dit feixista). Hi ha un clar enfrontament entre aquells qui se senten propers a CiU i els que estan més a prop d'ERC. Lògicament, la gota que va fer vessar el got va ser la configuració del govern de la Generalitat. Però no caurem, una vegada més, en la temptació de dir qui en va ser el culpable perquè hi ha arguments justificats en una i altra banda.
Però sí que m'agradaria proposar una possible via de conciliació. Per mi la solució passaria pel fet que CiU decidís proclamar-se una formació independentista i exercir com a tal. Intentaré exposar-ne els motius.
Quan escoltes en públic a dirigents de CiU, o a la barretina mediàtica que hi dóna suport, sents com critiquen de manera oberta l'independentisme titllant-lo d'utòpic, il·luminat, radical, etcètera. Però en el rerefons el que volen criticar són unes persones concretes, uns partits concrets o unes associacions concretes que es proclamen independentistes. A qui tenen mania de veritat és a uns dirigents polítics, a uns opinadors o a uns impulsors de campanyes sobiranistes i no al concepte d'independència en si. Aquesta "mania persecutòria" està motivada, sobretot, per, com he dit abans, la creació del govern tripartit.

Per tant, molta de la gent de CiU, en el fons, se sent independentista però no ho proclama públicament perquè no volen que se'ls associï amb aquells a qui tenen tanta mania. Molt sovint sents en públic com defensen la via sobiranista del PNB, o de partits d'altres països que també se'n proclamen. I no només això, sinó que elogien processos com els del Quebec, Irlanda del Nord o Escòcia. També diuen que si mai a Catalunya hi ha una majoria independentista seran els primers de pujar al carró. Però és que, a més, en privat sents a molta gent propera a CiU que et confessa que vol la nostra independència. Fins i tot en la votació de l'Estatut n'hi havia que deien que "el meu és un "sí" independentista".

No ens enganyem, el que separa CiU i Esquerra, sobretot, no és la via sobiranista sinó un concepte diferent de societat. Si a molts no agrada la separació entre dretes i esquerres, que no la facin. Però si ens preguntem què pensen uns i altres sobre conceptes com l'avortament, el casament entre homosexuals o el concepte de família en general, el control públic de certs aspecte de la societat, la laïcitat, l'ecologisme, etcètera, i hi veurem diferències substancials.
Per tant, si a CiU allò que no li agrada de l'independentisme és les persones que actualment s'hi proclamen que es facin ells independentistes públicament. Sil·logisme fàcil: CiU és independentista, a mi m'agrada CiU, per tant, a mi m'agrada l'independentisme. O és que la gent de CiU no s'agrada a ella mateixa? A més, aquest pas no és tan complicat ja que en la majoria de casos no és canviar d'ideologia, sinó simplement fer públic allò que es desitja en el fons del cor. Dit d'una altra manera: que surtin de l'armari aquells qui volen un estat català.

A més, si CiU decidís apostar fort per la via sobiranista o independentista, mantenint el seu tarannà assenyat, el que aconseguirà és prestigiar l'independentisme i fer-lo més majoritari. Si això passés, no ens enganyem, Esquerra no tindria cap més remei que fer govern amb Convergència. Per més que sembli que ERC ha abandonat la via sobiranista a canvi de la "social", no ens enganyem, el seu votant no entendria que si es pogués no es fes un govern independentista.

Des de CiU em diran, com sempre s'ha afirmat, que aquest és un partit que aglutina diferents tendències i que aquest canvi de rumb podria no ser entès per tothom i fer-los perdre votants. No hi estic d'acord, per dos motius. El primer, perquè crec que la majoria de votants de CiU ho són sobretot per les formes d'aquesta federació. O sigui, es tractaria d'aplicar un independentisme moderat, argumentat, sense estridències que segur que agradaria al seu elector. A més, insisteixo que la marca "conservadora" de CiU no hauria de desaparèixer. I el segon és que en l'actual situació política, amb el conflicte gairebé diari amb el govern espanyol i amb un Estatut ferit de mort, s'entendria més que mai que CiU fes aquesta tria. I és que l'altrenativa perquè CiU torni a ser un partit de govern és pactar amb el PP, i em sembla que aquesta decisió encara s'entendria menys.

Per tant, crec que ens trobem en un moment idoni perquè CiU es plantegi molt seriosament aquesta opció que crec que seria beneficiosa per a la federació, per al catalanisme i per a la democràcia i el futur del nostre país.

Publicat a Poliblocs.