7 de febrer de 2007

A La Xicoia, d'un Xicoy

Des que tinc cert us de raó, si és que mai n'he arribat a tenir, per mi la xicoia ha estat la denominació que en certes ocasions rebia una dona amb cognom Xicoy o la dona (diguem-ne parella) d'un Xicoy. En el meu cas, la dona de cognom Xicoy que més conec és la meva germana i les dones (diguem-ne parelles) d'un Xicoy amb qui més tractes tinc són la meva mare i la meva dona (diguem-ne parella i perdoneu el possessiu "meva" que en cap cas és sinònim de "propietat"). Aquest no ha estat mai un emparaulament que jo hagi utilitzat, lògicament. Si m'he de dirigir a aquestes dones, que tant estimo, sempre ho faig pel seu nom de pila. Però sí que alguns familiars, amics i saludats al preguntar per elles han fet servir aquesta expressió que tot i que més aviat pot semblar que tingui un cert to pejoratiu, i que a elles no els agrada gaire que les diguin així, en cap cas s'ha utilitzat amb aquesta finalitat.
Ja de més grandet, després de descobrir que Xicoy era sinònim de xicot, vaig saber que la xicoia és una "planta herbàcia perenne de la família de les compostes (Taraxacum dissectum), de fulles pinnatipartides, en roseta basal i de capítols grocs" tal i com la defineix el Diccionari de l'Enciclopèdia. Pel que sembla és la varietat petita de la xicoira.
Però des d'aquest cap de setmana he sabut que també existeix La Xicoia, un col·lectiu de restauradors del Pallars Sobirà. He de demanar disculpes per haver tardat tan a conèixer-los, tenint en compte que ja fa més de 3 anys que existeixen, però és que m'ha passat com a molts catalans: fins que no ha saltat la polèmica mediàtica pel sopar d'aquest cap de setmana amb el ruc català a la recepta no n'havia sabut res.
Aquest dimecres Quim Monzó a La Vanguardia resumeix molt bé el que jo també penso, que és una rucada criticar aquesta festa. El talibanisme en contra d'aquest acte d'associacions com Libera s'entén perquè es dediquen a criminalitzar qualsevol matança d'animals per al consum humà. El que no s'entén és que sense saber de què va aquesta festa i en quines condicions es fa, es digui que aquest és un atac al ruc català quan, en realitat, n'és un homenatge.
Curiosament, fa unes setmanes hi va haver una polèmica relacionada amb aquestes bèsties, a la qual també fa referència Quim Monzó, després que Jordi Pujol escrivís un article en contra de l'adhesiu del burro català. Com que Saül Gordillo en va fer un resum exhastiu en una entrada al seu bloc, no hi afegiré gaire res més (us recomano el text de Salvador Cardús). Només dir-vos que fa uns 4 anys, quan vaig penjar el burro al cotxe, li vaig oferir un adhesiu a una persona que em va respondre: "no el vull perquè amb aquesta iniciativa encara hi haurà algú que hi farà calés". Una mostra de l'autoodi de molts catalans que no tenen cap problema per consumir i donar diners per operacions de màrqueting d'empreses espanyoles, nordamericanes o d'on sigui i, en canvi, els fa pudor d'estafa qualsevol iniciativa creativa que vingui del nostre país. El mateix que ha passat amb molts que critiquen la festa gastronòmica de La Xicoia.
Sigui com sigui, és probable que les persones que més s'hagin alegrat per aquesta polèmica mediàtica, a part dels restauradors del Pallars Sobirà a qui han fet publicitat gratuïta, siguin les xicoies (amb perdó) de la meva família ja que potser a partir d'ara ja no les cridaran més per aquest nom. Els ho hauré de preguntar.

4 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

Els(alguns) ecologistes són la pera, i mai més ben dit.
I amb això del ruc català, és curiós que no vegin que si s'arribés a produir el (molt improbable) cas que el burro català es convertís en menja tradicional del nostre país, això significaria la salvació definitiva de l'espècie. Com més en mengem, més en "farem"!!! Com si no poguessim menjar vedella per por que desaparegués la ramaderia vacuna... coi, és exactament al contrari!

francesc p. ha dit...

molt bé, i qu8an en Quim, ultimament està que es surt, torna ser el nostre Quim. Ja en vaig parlar del ruc,bé, varem fer-ho gairebétots quan ens va renyar l'avi Pujol. A banda que el burru de idem res, prova de fer-lo travessar un riu crescut, el cavall obeirà i s'ofegarà, però el burro et dira que passi ta tia nana.

LA XICOIA ha dit...

Molt agraït pel teu escrit, perquè ens ajudarà una mica més a fer entendre la finalitat de la nostra festa, que no és cap altra que la de potenciar la cria d'aquest animal, que els ecologistes s'entesten en fer desaparèixer, sí, sí, a fer desaparèixer, i és que amb actituds com la seva, que no és cap altra que la d'estar en contra de tot, no hi haurà manera humana de tirar endavant el país.
Des de que fem aquesta festa, ja fa uns 10 anys, al Pallars s'han multiplicat les explotacions que es dediquen a la cria de rucs, i nosaltres n'estem orgullosos perquè som conscients que hi hem col.laborat.
Repeteixo l'agraïment i estarem encantats de coneixet personalment si algun dia vols fer-nos una visita al Pallars, segur que tens un bon dinar pagat en un dels nostres establiments, amb carn de ruc o sense...
Ramon Aytés
LA XICOIA

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Joan, Francesc, Xicoia... cada diumenge els meus fills al·lucinen amb l'escampada de vaques que veuen a casa el seu avi. Sense consum de bistecs no tindríem vaques i sense vaques encara tindríem uns boscos i un territori més descuidat del que ja el tenim.
Les pastures són una forma natural i ecològic de tenir part de es nostres terres una mica endreçades.
Ramon, tampoc calia que em convidéssiu, però a "ruc regalat... no li miris el dentat"!