A La Xicoia, d'un Xicoy

Des que tinc cert us de raó, si és que mai n'he arribat a tenir, per mi la xicoia ha estat la denominació que en certes ocasions rebia una dona amb cognom Xicoy o la dona (diguem-ne parella) d'un Xicoy. En el meu cas, la dona de cognom Xicoy que més conec és la meva germana i les dones (diguem-ne parelles) d'un Xicoy amb qui més tractes tinc són la meva mare i la meva dona (diguem-ne parella i perdoneu el possessiu "meva" que en cap cas és sinònim de "propietat"). Aquest no ha estat mai un emparaulament que jo hagi utilitzat, lògicament. Si m'he de dirigir a aquestes dones, que tant estimo, sempre ho faig pel seu nom de pila. Però sí que alguns familiars, amics i saludats al preguntar per elles han fet servir aquesta expressió que tot i que més aviat pot semblar que tingui un cert to pejoratiu, i que a elles no els agrada gaire que les diguin així, en cap cas s'ha utilitzat amb aquesta finalitat.

Ja de més grandet, després de descobrir que Xicoy era sinònim de xicot, vaig saber que la xicoia és una "planta herbàcia perenne de la família de les compostes (Taraxacum dissectum), de fulles pinnatipartides, en roseta basal i de capítols grocs" tal i com la defineix el Diccionari de l'Enciclopèdia. Pel que sembla és la varietat petita de la xicoira.

Però des d'aquest cap de setmana he sabut que també existeix La Xicoia, un col·lectiu de restauradors del Pallars Sobirà. He de demanar disculpes per haver tardat tan a conèixer-los, tenint en compte que ja fa més de 3 anys que existeixen, però és que m'ha passat com a molts catalans: fins que no ha saltat la polèmica mediàtica pel sopar d'aquest cap de setmana amb el ruc català a la recepta no n'havia sabut res.

Aquest dimecres Quim Monzó a La Vanguardia resumeix molt bé el que jo també penso, que és una rucada criticar aquesta festa. El talibanisme en contra d'aquest acte d'associacions com Libera s'entén perquè es dediquen a criminalitzar qualsevol matança d'animals per al consum humà. El que no s'entén és que sense saber de què va aquesta festa i en quines condicions es fa, es digui que aquest és un atac al ruc català quan, en realitat, n'és un homenatge.

Curiosament, fa unes setmanes hi va haver una polèmica relacionada amb aquestes bèsties, a la qual també fa referència Quim Monzó, després que Jordi Pujol escrivís un article en contra de l'adhesiu del burro català. Com que Saül Gordillo en va fer un resum exhastiu en una entrada al seu bloc, no hi afegiré gaire res més (us recomano el text de Salvador Cardús). Només dir-vos que fa uns 4 anys, quan vaig penjar el burro al cotxe, li vaig oferir un adhesiu a una persona que em va respondre: "no el vull perquè amb aquesta iniciativa encara hi haurà algú que hi farà calés". Una mostra de l'autoodi de molts catalans que no tenen cap problema per consumir i donar diners per operacions de màrqueting d'empreses espanyoles, nordamericanes o d'on sigui i, en canvi, els fa pudor d'estafa qualsevol iniciativa creativa que vingui del nostre país. El mateix que ha passat amb molts que critiquen la festa gastronòmica de La Xicoia.

Sigui com sigui, és probable que les persones que més s'hagin alegrat per aquesta polèmica mediàtica, a part dels restauradors del Pallars Sobirà a qui han fet publicitat gratuïta, siguin les xicoies (amb perdó) de la meva família ja que potser a partir d'ara ja no les cridaran més per aquest nom. Els ho hauré de preguntar.