Aquest matí de dimecres és notícia de portada de gairebé tots els diaris Amillia, la nena més prematura del món que ha sobreviscut després d'haver nascut a les 21 setmanes i sis dies de gestació. Ja es coneix com la "nena miracle" perquè néixer als 5 mesos i sobreviure es considera un miracle.Els diaris han obert i tractat un debat sobre si és o no convenient permetre aquest tipus de naixements perquè la que posteriorment serà un nena, una adolescent i una adulta potser haurà de viure amb greus seqüel·les. La polèmica, doncs, està servida, a l'estil del que va passar amb un altre récord recent, el de la Carmela, la dona que ha estat mare a més avançada edat. Per cert, quina ironia, no? Hem passat de la mare més gran del món, a la nena més petita del món.
Però de tot plegat i després d'haver sentit certa angunia inicial, el que més m'ha sorprès és haver llegit i haver sentit que Amillia medeix 24,13 cm. "gairebé la mida d'un bolígraf". I perquè en quedi constància ens adjunten la fotografia d'ella al costat d'un bolígraf. I miro la foto i dic: "sí, és veritat, és una miqueta més gran que el boli". Però si m'hi fixo bé, veig que el bolígraf arriba a l'altura de les orelles, pel cap, i poc abans dels tormells, pels peus, tenint en compte que té les cames arronsades. Tinc la impressió que m'han pres una mica el pèl, aquesta nena és bastant més gran que un bolígraf. Gairebé de manera compulsiva, començo a medir els bolis que tinc sobre la taula del despatx, a la feina. Per exemple, un Bic Cristal negre fa 14,8 cm.; un Pilot VBall Grip "Extra Fine", en aquest cas vermell i que ja no guixa i hauria de llençar, medeix 13,4cm.; un altre promocional de FIATC Seguros, que jo diria que deu fer més de 10 anys que és aquí, d'un disseny bastant lamentable i que escriu de color blau, arriba als 14,4 cm. amb la punta sortida i la peça més llarga és un rotulador Edding 1200 "superior quality", també de color negre, que arriba als 16,4 cm.
O sigui, que el "boli" que més s'acosta a la mida d'Amillia és aquest rotulador al qual encara li falten 7,73 cm. per arribar a la mateixa llargada. Direu, "si que ets primmirat". Potser sí, però és que 7,73 cm. és gairebé una tercera part de la llargada que fa aquesta nena. És com si volguéssim comparar l'alçada de la Torre Agbar de Barcelona, que medeix 142 metres, amb un edifici que en faci 94,5. La proporcionalitat és la mateixa. Quanta gent, després de llegir-se la notícia agafarà un boli i pensarà: "carai, sí que era petita aquesta nena, sí".
Potser és una tonteria, però és un exemple més d'aquelles tantes i tantes notícies que es publiquen diàriament en què pràcticament es fa un "talla i enganxa" a partir d'una notícia d'agència o de comunicat de premsa sense contrastar la informació que s'hi dóna. I que consti que sóc el primer d'acusar-me d'haver-ho fet en més d'una ocasió.
Sort n'hi ha que no tothom cau en la mateixa trampa i almenys en un dels diaris que he llegit avui, La Vanguardia, compara aquesta llargada amb "el tamaño de un zapato de mujer número 36". Tot i que la pregunta que em faig és, i aquest ja seria tema d'un altre article, les sabates d'home del número 36 medeixen diferent que les de dona?
2 comentaris:
Hola Enric! Soc el Pau Albornà, d'Introducció al Periodisme. El meu comentari no està relacionat amb l'article "24,13 centímetres", encara que m'ha agradat,jeje. Només volia transmetre't el meu agraïment per tot el que ens has ensenyat(He preferit fer-ho després de les notes per no caure amb malentesos). També voldria adjuntar-te el primer treball del seminari de periodisme, ja que no l'hauria pogut escriure sense les teves classes, com veuràs hi ha forçes referències. Si pots perdre 5 minuts del teu temps, t'ho agraïre. Gràcies (paupax772hotmail.com)
Questions existencials
- El periodisme és el millor ofici del món.
Com a estudiant de periodisme i, si tot va bé, futur professional del sector, crec en aquesta màxima com en un lema. Qualsevol acte que un individu emprengui per dedicació s’ha de viure amb passió, defensar-lo davant dels obstacles i , sobretot, estimar-lo. El periodisme és un treball singular on cada “jornada laboral” es planteja d’una manera diferent, i a més requereix una eficiència constant per mantenir el grau de compromís i responsabilitat. No està per sobre dels altres, en la visió elitista, però tracta temàtiques importants, guiades per l’actualitat, i produeix audiències. Les audiències són la mare dels ous, tot mitjà important tindrà un ideologia i manera de fer reconeguda, però la valoració i nombre de target es troba al principi de la llista.
Per tant, crec que el periodisme és una professió amb molta responsabilitat però amb un grau de satisfacció superior, et fa sentir útil en una dimensió tant impressionant com la industria mediàtica. No en el sentit sumptuós, sinó en la capacitat d’una formiga per canviar les coses en un món de gegants; amb veracitat i honestedat, però també confiança amb el públic davant les limitacions imposades.
- El periodisme és la base del progrés social.
La història del progrés social entesa democràticament, ens diu que el periodisme (premsa, radio i televisió) ha tingut un paper rellevant en l’evolució de la societat. En els règims totalitaris sempre s’han eliminat o utilitzat els mitjans per persuadir la població cap a una determinada ideologia. És evident que el periodisme no és l’únic recurs del progrés social, també podríem apuntar a la política o la tecnologia, però sempre a jugat el rol d’indicador del desenvolupament, contribuint a la modernització social, adaptant-se a les circumstàncies i formant l’opinió pública. Una posició fonamental en la història del periodisme ha estat el paper de denúncia, mantenint-se al centre de la polaritat grups de poder-població. Casos com el Watergate no s’haurien pogut descobrir sense la tasca periodística de professionals compromesos amb la societat. D’altra banda, hi ha una creixent tendència que s’allunya de la independència dels mitjans, dirigits per grups mediàtics que controlen i sovint manipulen l’agenda-setting. El pròxim objectiu és redirigir el periodisme cap a la població i la llibertat.
El silenci del becari
És cert que a les facultats de periodisme es dedica més temps a ensenyar temàtiques concretes que a propugnar la moral i la ètica professional. Personalment, considero de vital importància la formació general de diferents àmbits ja que és un recurs per poder analitzar millor l’actualitat. Quan acaben la carrera, els periodistes tenen un cert grau d’especialització però l’experiència i els anys són els que guien la carrera d’un periodista cap un camp determinat. Tot i això també hauríem de prendre exemple de l’aposta americana del Comittee for Councerned Journalists, que proposa una guia de comportament, on la ètica periodística queda mol ben definida. A Espanya, ens limitem a atorgar uns coneixements comuns per després ser absorbits pels criteris de cada mitjà. En comptes d’existir uns valors compartits per tots els periodistes, els mitjans difuminen aquesta teoria per primar aquells que s’ajusten més al seu perfil, discriminant la “manera correcta” en favor dels objectius. Tot s’hi val i el fi justifica els mitjans, ja que són els mateixos mitjans els que tenen la paella pel mànec i el poder per eliminar el procés de verificació o no rectificar quan cal.
El viatge a la desinformació té la seva raó de ser en l’infoteniment. Els periodistes joves són envaïts per una dimensió mediàtica que els posa la por al cos, al veure la gran competència existent, i els empeny a actituds “d’ovella de ramat” on el més important és conservar la feina i no alterar l’ordre natural del mitjà (“Creo que salen bien preparados, pero es increíble lo poco que tardan en olvidarse de todo, en ser engullidos por el sistema” (Professor belga de periodisme).
El periodisme de butaca està guanyant terreny al periodisme actiu. No interessa que els periodistes es contagiïn d’idees externes que puguin fer perillar el seu punt de vista. Els mitjans no són propensos a donar carta blanca als seus periodistes, els surt més a compte tenir-los asseguts i redactant més notícies breus però de menys contingut. Els becaris s’adonen que les redaccions no són com es pensaven, però a la vegada tenen la oportunitat “d’investigar aprofitant la infraestructura del mitjà”. Ja són dins el món i a partir d’aquest moment només depenen d’ells mateixos per guanyar-se les oportunitats.
enhorabona,
independents
Eduard Batlle.
Saül Gordillo.
Daniel Solano.
Marc Vidal.
Enric Xicoy.
ho he tret de polibloc.
Publica un comentari a l'entrada