Com cada dia, ahir dimecres esmorzava a les 5:25 del matí llegint la columna d'en Monzó a internet. Malgrat el títol, "El último de la ¿qué?", ja m'imaginava que el text no parlaria d'en Quimi Portet i en Manolo García sinó de la nova exigència per ser un bon "nou britànic": fer bé la cua. En Monzó diu: "en el mundo anglosajón las colas son algo sagrado y sólo a un loco se le ocurriría saltárselas". I ens explica que això, a casa nostra, és més aviat tot el contrari i que, a més, "desde los ochenta, la cosa aquí ha degenerado bastante". L'article acaba posant un parell d'exemples viscuts per ell a Barcelona i conclou la columna, com sempre, amb un gran final: "Un día que le comenté a un señor lo absurdo de la cola en la que estábamos –cada uno por su lado–, me contestó: "Lo que faltaba. ¡A mí me van a obligar ahora a ponerme en fila india, como los borregos!". Para mí que no se daba cuenta de que, precisamente, los borregos son incapaces de formar una cola y de mantenerla como es debido."
Després de llegir la columna, a dos quarts de sis del matí, vaig tornar a tenir una d'aquelles agradables sensacions de sincronicitat. No feia ni 12 hores que acabava de viure una escena que exemplificava allò que m'acabava d'explicar en Monzó. Us l'explico?
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.
Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.
Foto de Ma. Teresa Pascual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada