18 de novembre de 2009

En Sintes talla la cinta

Marçal Sintes i Olivella acaba d’inaugurar un web. Periodista format a la premsa comarcal i durant molts anys redactor de política, és un dels opinadors de referència del país. El web reflecteix, precisament, l’articulisme que els últims anys ha compaginat principalment entre l’Avui i El Mundo. Per cert, un web dexcel·lent factura. És membre d’aquell G7 compost, en el seu moment, pels articulistes Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez i Ferran Sáez que havien escrit, entre d’altres, un article memorable titulat “Ara toca president”, una apel·lació a l’aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol, a fer un salt nacional important. També van reclamar a ERC que pactés amb CiU en lloc de fer-ho amb el PSC abans del primer tripartit. Ara fa temps que no sabem res d’aquell G7, però era d’agrair la seva valentia en uns moments polítics en què el temps ens ha demostrat que probablement hauria estat bé que els haguessin fet una mica més de cas en alguns aspectes.
Per tant, en Sintes està inscrit dins aquest corrent ideològico-polític d’un catalanisme que aposta clarament per fer un salt d’autogovern important de la mà dels dos grans partits nacionalistes catalans del país (disculpi senyor Carod si li dic nacionalista a ERC). La seva és una veu que es fa llegir i escoltar, també és tertulià de ràdio i de televisió. Poques vegades et deixa indiferent i sempre introdueix un petit grau de provocació en els seus discursos. Provocació en el sentit que sovint se surt d’un cert status quo establert o, si voleu, del políticament correcte. Entenent com a políticament correcte allò que alguns polítics que s’autodenominen progressistes creuen que és correcte. Això li ha provocat nombroses..., diguem-ne amonestacions, de tots cantons.
T’agradi o no el que diu, Marçal Sintes s’ha de llegir. No només parla de la política nacional o estatal, o del partidisme nacional i estatal, sinó que sovint escriu columnes molt interessants sobre política internacional, sobre temes de societat o de cultura. Gairebé sempre aconsegueix un dels objectius bàsics d’un bon columnista o articulista: dir en poques paraules allò que molts pensem i no sabem com expressar-ho. De moment, només té al web articles dels tres últims mesos però esperem que algun dia hi pengi també els que ha publicat els últims lustres.
Però si us parlo d’en Marçal Sintes és també, i en bona part, perquè sóc company seu a la universitat. No només això, sinó que durant els últims 3 anys i 4 mesos he treballat estretament amb ell, com a coordinador de 3r. Curs i Pràctiques, en el departament de Periodisme que ell dirigeix a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL. Des d’aquesta setmana hi ha un nou coordinador al Departament mentre que jo tinc altres responsabilitats a la Facultat. Per tant, no negaré que l’amistat que ens uneix i la confiança que ha tingut en mi durant aquests anys també condiciona que avui en parli al meu bloc. Tot i així, tampoc negaré que en moltes opinions no coincidim i que sovint hem discutit, o potser millor debatut, sobre aquestes qüestions divergents. Fins i tot és un honor i un plaer que a vegades m’hagi deixat llegir alguns dels seus textos abans que els publiqui o que, en almenys una ocasió, m’hagi citat indirectament en un dels seus articles.
És una llàstima que ja no el puguem llegir diàriament a l’Avui. Els últims temps, després que Vicent Sanchis deixés la direcció, hi ha hagut molts canvis entre els opinadors del diari. Precisament avui, per motius diferents, s’acomiaden dos articulistes més: Teresa Pàmies i Salvador Sostres. Però precisament ara que té aquesta nova eina de comunicació seria un bon moment perquè es plantegés publicar diàriament un text al seu web. Des de la meva taula veig la porta del seu despatx: quan arribi li ho demanaré.

5 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Això del Sostres... no m'ho esperava! Tot i no compartir ni molt menys moltes de les seves opinions, sobta que hagin fet fora del diari un dels que més audiència tenien. Què ha passat realment?

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Albert: la veritat, ni idea. Però m'ho puc imaginar.

Lluís Sabatés i Padrós ha dit...

Enric em sopte que encara a aquestes alçades juguis amb el terme nacionalista. Saps molt bé que molts dels independentistes d'esquerres no veiem amb bons ulls pactar amb els nacionalistes lliberals si realment no aclareixen quin és l'objectiu final del nacionalisme català. La independència per degràcia no l'aconseguirem demà ni després del 13D, per tan les polítiques del dia a dia son importants i es molt difícil que ens poguem entendre amb ells. Si els seu objectiu és la independència de Catalunya ens trobarem segur, mentrestant serà difícil.

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Lluís, amb el terme nacionalista no hi jugo jo. És en Carod que diu que no hem de parlar de nacionalistes perquè sona malament. Per cert, amb els socialistes sí que hi podem pactar tot i que tampoc deixen clar quin és l'objectiu nacional? O és que com que ja sabem que segur que no seran independentistes hi podem pactar perquè no hi tenim res a fer?

Lluís Sabatés i Padrós ha dit...

Suposo que no m'he explicat bé. Volia dir que amb les circumstàncies actuals i amb l'ambigüetat constant de CiU sobre el seu objectiu final per Catalunya fa que sigui més fàcil per la gent d'esquerres pactar amb el PSC que no pas amb CiU, per les polítique del dia a dia i el modèl de societat que volem. I estic d'acord amb en Carod que el terme nacionalista no es sap massa que vol dir i a més a Europa es pot interpretat de manera negativa.