“No crec que arribi a cap d’any”. La Dolors es va quedar asseguda a la cadira de la sala d’espera de l’hospital i aquelles paraules del metge li anaven ressonant dins el cap. És un oncòleg sensible, amable i d’una familiaritat que s’agraeix. Amb el doctor Huguet es coneixen des que al 2006 li va diagnosticar un càncer als ronyons a la seva mare, la Maria Dolors. La iaia Dolo.
La Dolors ja fa temps que no plora per la seva mare. De fet, no ha vessat mai cap llàgrima per ella. Sí que va plorar per dins quan la seva mare va quedar vídua, un mes abans que tornés a plorar per ella quan el doctor Huguet els va donar la mala notícia. Ella està convençuda que la seva mare va començar a morir el dia que van enterrar el seu marit, en Maurici. A la Dolors no li va afectar la mort del seu pare, almenys no ho va fer negativament. Després de ser testimoni de 45 dels 55 anys de matrimoni dels seus pares, no li va saber greu que en Maurici, el seu pare, se n’anés a l’altra barri. Tot i que la iaia Dolo sempre deia que “has d’entendre el teu pare, les ha passat molt magres” i que s’estimava profundament l’home de la seva vida, la filla única que tenien en comú no perdonaria mai com l’havia tractat.
Ara estava a punt de perdre, també, la seva mare. I això sí que li sabia greu. Poc després que li diagnostiquessin la malaltia, la Dolors va deixar la feina de mestra de matemàtiques de secundària per cuidar la seva mare. Va demanar una excedència, primer, i una baixa per tenir cura d’un familiar, després. També va perdre el seu marit pel camí. Però en Ricard no se n’havia anat a l’altra barri sinó a un altre llit. Per a ell era una càrrega que la seva dona dediqués la seva vida a la seva mare. Per a la Dolors el seu marit era una càrrega que no li deixava cuidar la seva mare. Va ser un descans per tots dos que en Ricard decidís anar-se’n a viure amb una companya seva de feina 7 anys més jove que ell.
La Lola, l’única néta de la iaia Dolo i filla d’en Ricard i la Dolors, estava fent un Erasmus de filologia anglesa a Londres quan la seva mare la va trucar per dir-li que el doctor Huguet li acaba d’anunciar que a la iaia li quedava un mes de vida. “Vols que vingui, mama?”, “no, nena, tu a lo teu”. A la Lola li havia costat molt prendre aquesta decisió: aquest any seria el primer que no celebraria el Nadal en família. Li havia demanat a la seva mare aprofitar que era a Londres per viatjar per Anglaterra amb els seus amics durant les vacances de Nadal. A la Dolors li havia dolgut, però entenia perfectament la seva filla de 21 anys. De fet, era molt conscient que si la Lola havia marxat a Londres era perquè, també, necessitava marxar d’aquell ambient de desamors, dolors, malalties i solituds.
Després d’aquell “no crec que arribi a cap d’any”, la Dolors va romandre asseguda mitja hora més a la cadira de la sala d’espera amb les cames creuades, les dues mans sobre el genoll i el cos lleugerament inclinat cap endavant. Rumiant. Es va aixecar decidida i abans de tornar a l’habitació 2222, va anar al despatx del doctor Huguet. “Doctor, la meva mare sempre havia expressat la seva voluntat de morir a casa”, “ho entenc, demà mateix firmaré la seva alta”.
El 25 de novembre una ambulància va dur la iaia Lola a casa seva. Una casa antiga de poble de dues plantes de 150 mestres quadrats cada una amb 9 habitacions, 3 banys, garatge per a 4 cotxes i jardí de cent metres quadrats més. Una casa de 250 anys d’història en què hi havia viscut la família Rocadaurada. La iaia Dolo era l’última Rocadaurada, de primer cognom, en vida. En aquella casa, entre finals del segle XIX i principis del XX, hi havien viscut fins a 13 persones juntes. L’avi de la iaia Dolo, productor i comerciant de màquines registradores i de comptabilitat, hi vivia amb la seva dona, els seus quatre germans, tres dels quals religiosos, els seus quatre fills, dos dels quals també religiosos, els seus pares i una tieta. Tots ells es van anar morint i només l’hereu de la casa, en Valentí, va tenir fills: la Maria Dolors i en Valentí. El germà de la iaia Dolo va morir de cirrosi amb només 25 anys. Per tant, aquella casa carregada de calaixeres, alcoves, quadres de retrats a l’oli, cortines brodades, butaques de vellut, catifes i làmpades de cristall ara semblava més aviat un museu d’objectes empolsinats i d’olors resclosides i no un lloc per viure. De fet, l’espai que utilitzaven la Dolors i la seva mare era només una habitació, un bany i la cuina.
Els camillers van pujar la iaia Dolo a l’habitació. Estava tot el dia sedada i només obria els ulls dos o tres cops al dia. Els primers dies de tenir la seva mare de nou a casa, la Dolors rebia la visita d’una infermera que l’ajudava a netejar i subministrar els medicaments i els aliments a la seva mare. Però quinze dies més tard la Dol
ors li va dir que ja ho podria fer ella sola i la infermera no va tornar més. Anava cada dia a l’hospital a buscar les dosis de medicaments i de sèrum.
A mitjan desembre, com cada any, la Dolors va començar a decorar la casa amb objectes de Nadal. Va treure de l’armari la caixa amb boles, llumets i garlandes i el pessebre. Va guarnir l’avet del jardí. Així tenia una distracció per no haver de pensar què seria de la seva vida quan ja no hi fos la seva mare. Sabia que s’hauria d’enfrontar, molt aviat, al repte de reprendre la vida que havia deixat en pausa feia tres anys. De moment, sobrevivia gràcies a la pensió de la seva mare i els diners que li passava el seu exmarit. Però la seva mare no tenia pràcticament ni un ral al banc. El negoci de les màquines registradores feia mig segle que havia pràcticament arruïnat la família. Se li feia costa amunt haver de tornar a donar classes, tot i que era conscient que no tenia alternativa.
I va arribar la nit de Nadal. La iaia Dolo, que no s’havia mogut ni un pam de la posició en què l’havien deixat quan va arribar de l’hospital, s’havia encongint. La pell se li havia anat emblanquint, el nas afilant i havia perdut tots els cabells. El dia 22 havia estat l’últim en què havia obert els ulls. A quarts d’onze de la nit la Dolors li va fer un petó a la seva mare i a cau d’orella li va dir: “mama, vaig a la missa del gall, resaré un parenostre per tu”. A la Dolors li va semblar que la seva mare esbossava un somrís o, almenys, això va voler creure.
Al mateix moment que el mossèn va dir “llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb Ell per sempre” a la Dolors li va recórrer una esgarrifança que la va deixar glaçada. Sigil·losament es va aixecar i se’n va anar cap a casa convençuda que tro
baria la seva mare morta. No s’havia equivocat. La seva mare jeia inanimada amb aquell mateix somrís als llavis que li havia semblat veure quan l’havia deixat una hora i mitja abans. Tampoc llavors va plorar, una sensació estranya de lleugeresa, serenor, pau interior i nostàlgia li ho va impedir. Li va fer un últim petó a la seva mare i a cau d’orella li digué: “que descansis, adéu”.
Va agafar un mocador de coll, li va fer passar per sota la barbeta i el va lligar per sobre el cap. Així li mantenia la boca tancada. Tot seguit se’n va anar al rebost i va buidar el congelador gran, aquell de tapa superior de color marró i de forma de bagul. De dins en va treure bosses i bosses de mongetes congelades i paquetets de talls de llom i de filet de pollastre. Feia anys, des que havien comprat la nevera combi de la cuina, que no el feien servir. Va omplir tres bosses d’escombraries i va deixar la tapa del congelador oberta. Va tornar a l’habitació, va agafar la seva mare en braços, pesava molt menys del que s’imaginava, i la va portar al rebost. Amb molta cura, perquè no li caigués, va deixar la seva mare en posició fetal dins el congelador i va tancar la tapa. Va abaixar la temperatura al màxim fins a menys vint-i-quatre graus centígrads. Va anar a la cuina a menjar un tros de torró de Xixona i se’n va anar a dormir.
“Bon Nadal mama! Com està la iaia?” li va dir la Lola des de l’altre cantó del telèfon, “Bon Nadal, cuca, doncs dormint com un angelet, com cada dia”. La Dolors, dos mesos abans, no s’hauria imaginat que el dia de Nadal sentiria una alegria immensa que la seva filla estigués tan lluny de casa. No li volia espatllar aquelles vacances que li feien tanta il·lusió. Els dies següents, la Dolors gairebé no va sortir de casa. Tampoc va tornar a obrir el congelador ni tampoc la porta si trucaven al timbre. Quan estava comprant i es trobava alguna de les seves amigues que li deien que l’anirien a veure ella els contestava que millor que no perquè la seva mare havia de descansar. La Lola havia trucat un parell de cops més i la resposta continuava sent la mateixa: “dormint com un angelet”. Fins i tot se sorprenia de la naturalitat amb què convivia amb el cadàver de la seva mare al congelador.
I va arribar cap d’any. Sola, davant del televisor de la cuina, la Dolors es va menjar el raïm a mitjanit. Cinc minuts més tard trucava la Lola: “Feliç 2010, mama. A nosaltres encara ens falta una hora per arribar-hi.”, “Feliç any nou filla!”. “Com està la iaia?”, “ja ho saps cuca, dormint com un angelet”. Al migdia, mentre la Dolors dinava escudella i carn d’olla a la taula de
cuina, va veure i escoltar atentament aquesta notícia a l’informatiu de la tele: “a partir d’avui desapareix l’impost de successions. Entra, doncs, en vigor la nova llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya abans de Nadal i s’aboleix el que alguns col·lectius i partits polítics denominaven l’impost de la mort”.
La Dolors es va aixecar de la taula i se’n va anar a l’habitació de la seva mare i va estendre quatre tovalloles sobre el llit. Se’n va anar al rebost, va treure la seva mare del congelador i la va estirar sobre el llit. A mitja tarda, amb les tovalloles, va eixugar les gotes que quedaven al cos de la seva mare, li va treure el pijama i li va posar el vestit negre que va dur l’any de dol per la mort del seu marit. Va posar la seva mare dins el llit i només va deixar-li el cap a descobert. Va agafar el telèfon per trucar a la funerària i una veu que sonava resignada li digué “en mitja hora som aquí”. Va penjar i va tornar a trucar, ara a la seva filla: “Bona tarda cuca, et truco per dir-te que la iaia ja dorm amb els angelets”.
La Dolors ja fa temps que no plora per la seva mare. De fet, no ha vessat mai cap llàgrima per ella. Sí que va plorar per dins quan la seva mare va quedar vídua, un mes abans que tornés a plorar per ella quan el doctor Huguet els va donar la mala notícia. Ella està convençuda que la seva mare va començar a morir el dia que van enterrar el seu marit, en Maurici. A la Dolors no li va afectar la mort del seu pare, almenys no ho va fer negativament. Després de ser testimoni de 45 dels 55 anys de matrimoni dels seus pares, no li va saber greu que en Maurici, el seu pare, se n’anés a l’altra barri. Tot i que la iaia Dolo sempre deia que “has d’entendre el teu pare, les ha passat molt magres” i que s’estimava profundament l’home de la seva vida, la filla única que tenien en comú no perdonaria mai com l’havia tractat.Ara estava a punt de perdre, també, la seva mare. I això sí que li sabia greu. Poc després que li diagnostiquessin la malaltia, la Dolors va deixar la feina de mestra de matemàtiques de secundària per cuidar la seva mare. Va demanar una excedència, primer, i una baixa per tenir cura d’un familiar, després. També va perdre el seu marit pel camí. Però en Ricard no se n’havia anat a l’altra barri sinó a un altre llit. Per a ell era una càrrega que la seva dona dediqués la seva vida a la seva mare. Per a la Dolors el seu marit era una càrrega que no li deixava cuidar la seva mare. Va ser un descans per tots dos que en Ricard decidís anar-se’n a viure amb una companya seva de feina 7 anys més jove que ell.
La Lola, l’única néta de la iaia Dolo i filla d’en Ricard i la Dolors, estava fent un Erasmus de filologia anglesa a Londres quan la seva mare la va trucar per dir-li que el doctor Huguet li acaba d’anunciar que a la iaia li quedava un mes de vida. “Vols que vingui, mama?”, “no, nena, tu a lo teu”. A la Lola li havia costat molt prendre aquesta decisió: aquest any seria el primer que no celebraria el Nadal en família. Li havia demanat a la seva mare aprofitar que era a Londres per viatjar per Anglaterra amb els seus amics durant les vacances de Nadal. A la Dolors li havia dolgut, però entenia perfectament la seva filla de 21 anys. De fet, era molt conscient que si la Lola havia marxat a Londres era perquè, també, necessitava marxar d’aquell ambient de desamors, dolors, malalties i solituds.
Després d’aquell “no crec que arribi a cap d’any”, la Dolors va romandre asseguda mitja hora més a la cadira de la sala d’espera amb les cames creuades, les dues mans sobre el genoll i el cos lleugerament inclinat cap endavant. Rumiant. Es va aixecar decidida i abans de tornar a l’habitació 2222, va anar al despatx del doctor Huguet. “Doctor, la meva mare sempre havia expressat la seva voluntat de morir a casa”, “ho entenc, demà mateix firmaré la seva alta”.
El 25 de novembre una ambulància va dur la iaia Lola a casa seva. Una casa antiga de poble de dues plantes de 150 mestres quadrats cada una amb 9 habitacions, 3 banys, garatge per a 4 cotxes i jardí de cent metres quadrats més. Una casa de 250 anys d’història en què hi havia viscut la família Rocadaurada. La iaia Dolo era l’última Rocadaurada, de primer cognom, en vida. En aquella casa, entre finals del segle XIX i principis del XX, hi havien viscut fins a 13 persones juntes. L’avi de la iaia Dolo, productor i comerciant de màquines registradores i de comptabilitat, hi vivia amb la seva dona, els seus quatre germans, tres dels quals religiosos, els seus quatre fills, dos dels quals també religiosos, els seus pares i una tieta. Tots ells es van anar morint i només l’hereu de la casa, en Valentí, va tenir fills: la Maria Dolors i en Valentí. El germà de la iaia Dolo va morir de cirrosi amb només 25 anys. Per tant, aquella casa carregada de calaixeres, alcoves, quadres de retrats a l’oli, cortines brodades, butaques de vellut, catifes i làmpades de cristall ara semblava més aviat un museu d’objectes empolsinats i d’olors resclosides i no un lloc per viure. De fet, l’espai que utilitzaven la Dolors i la seva mare era només una habitació, un bany i la cuina.
Els camillers van pujar la iaia Dolo a l’habitació. Estava tot el dia sedada i només obria els ulls dos o tres cops al dia. Els primers dies de tenir la seva mare de nou a casa, la Dolors rebia la visita d’una infermera que l’ajudava a netejar i subministrar els medicaments i els aliments a la seva mare. Però quinze dies més tard la Dol
ors li va dir que ja ho podria fer ella sola i la infermera no va tornar més. Anava cada dia a l’hospital a buscar les dosis de medicaments i de sèrum.A mitjan desembre, com cada any, la Dolors va començar a decorar la casa amb objectes de Nadal. Va treure de l’armari la caixa amb boles, llumets i garlandes i el pessebre. Va guarnir l’avet del jardí. Així tenia una distracció per no haver de pensar què seria de la seva vida quan ja no hi fos la seva mare. Sabia que s’hauria d’enfrontar, molt aviat, al repte de reprendre la vida que havia deixat en pausa feia tres anys. De moment, sobrevivia gràcies a la pensió de la seva mare i els diners que li passava el seu exmarit. Però la seva mare no tenia pràcticament ni un ral al banc. El negoci de les màquines registradores feia mig segle que havia pràcticament arruïnat la família. Se li feia costa amunt haver de tornar a donar classes, tot i que era conscient que no tenia alternativa.
I va arribar la nit de Nadal. La iaia Dolo, que no s’havia mogut ni un pam de la posició en què l’havien deixat quan va arribar de l’hospital, s’havia encongint. La pell se li havia anat emblanquint, el nas afilant i havia perdut tots els cabells. El dia 22 havia estat l’últim en què havia obert els ulls. A quarts d’onze de la nit la Dolors li va fer un petó a la seva mare i a cau d’orella li va dir: “mama, vaig a la missa del gall, resaré un parenostre per tu”. A la Dolors li va semblar que la seva mare esbossava un somrís o, almenys, això va voler creure.
Al mateix moment que el mossèn va dir “llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb Ell per sempre” a la Dolors li va recórrer una esgarrifança que la va deixar glaçada. Sigil·losament es va aixecar i se’n va anar cap a casa convençuda que tro
baria la seva mare morta. No s’havia equivocat. La seva mare jeia inanimada amb aquell mateix somrís als llavis que li havia semblat veure quan l’havia deixat una hora i mitja abans. Tampoc llavors va plorar, una sensació estranya de lleugeresa, serenor, pau interior i nostàlgia li ho va impedir. Li va fer un últim petó a la seva mare i a cau d’orella li digué: “que descansis, adéu”.Va agafar un mocador de coll, li va fer passar per sota la barbeta i el va lligar per sobre el cap. Així li mantenia la boca tancada. Tot seguit se’n va anar al rebost i va buidar el congelador gran, aquell de tapa superior de color marró i de forma de bagul. De dins en va treure bosses i bosses de mongetes congelades i paquetets de talls de llom i de filet de pollastre. Feia anys, des que havien comprat la nevera combi de la cuina, que no el feien servir. Va omplir tres bosses d’escombraries i va deixar la tapa del congelador oberta. Va tornar a l’habitació, va agafar la seva mare en braços, pesava molt menys del que s’imaginava, i la va portar al rebost. Amb molta cura, perquè no li caigués, va deixar la seva mare en posició fetal dins el congelador i va tancar la tapa. Va abaixar la temperatura al màxim fins a menys vint-i-quatre graus centígrads. Va anar a la cuina a menjar un tros de torró de Xixona i se’n va anar a dormir.
“Bon Nadal mama! Com està la iaia?” li va dir la Lola des de l’altre cantó del telèfon, “Bon Nadal, cuca, doncs dormint com un angelet, com cada dia”. La Dolors, dos mesos abans, no s’hauria imaginat que el dia de Nadal sentiria una alegria immensa que la seva filla estigués tan lluny de casa. No li volia espatllar aquelles vacances que li feien tanta il·lusió. Els dies següents, la Dolors gairebé no va sortir de casa. Tampoc va tornar a obrir el congelador ni tampoc la porta si trucaven al timbre. Quan estava comprant i es trobava alguna de les seves amigues que li deien que l’anirien a veure ella els contestava que millor que no perquè la seva mare havia de descansar. La Lola havia trucat un parell de cops més i la resposta continuava sent la mateixa: “dormint com un angelet”. Fins i tot se sorprenia de la naturalitat amb què convivia amb el cadàver de la seva mare al congelador.
I va arribar cap d’any. Sola, davant del televisor de la cuina, la Dolors es va menjar el raïm a mitjanit. Cinc minuts més tard trucava la Lola: “Feliç 2010, mama. A nosaltres encara ens falta una hora per arribar-hi.”, “Feliç any nou filla!”. “Com està la iaia?”, “ja ho saps cuca, dormint com un angelet”. Al migdia, mentre la Dolors dinava escudella i carn d’olla a la taula de
cuina, va veure i escoltar atentament aquesta notícia a l’informatiu de la tele: “a partir d’avui desapareix l’impost de successions. Entra, doncs, en vigor la nova llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya abans de Nadal i s’aboleix el que alguns col·lectius i partits polítics denominaven l’impost de la mort”.La Dolors es va aixecar de la taula i se’n va anar a l’habitació de la seva mare i va estendre quatre tovalloles sobre el llit. Se’n va anar al rebost, va treure la seva mare del congelador i la va estirar sobre el llit. A mitja tarda, amb les tovalloles, va eixugar les gotes que quedaven al cos de la seva mare, li va treure el pijama i li va posar el vestit negre que va dur l’any de dol per la mort del seu marit. Va posar la seva mare dins el llit i només va deixar-li el cap a descobert. Va agafar el telèfon per trucar a la funerària i una veu que sonava resignada li digué “en mitja hora som aquí”. Va penjar i va tornar a trucar, ara a la seva filla: “Bona tarda cuca, et truco per dir-te que la iaia ja dorm amb els angelets”.
3 comentaris:
Un conte genial! I a veure si és veritat i s'aboleix aquest maleït impost d'una vegada!
Enric m'ha agradat molt, moltíssim.
Judit
Bonissim, me fet un fart de riure
Publica un comentari a l'entrada