L'autèntic pla A

Portem unes setmanes en què s’està debatent política i mediàticament quin és el millor pla B en cas que el TC tombi o desvirtuï l’Estatut. Sembla que CiU vol prendre la iniciativa després que Xavier Vendrell hagués llençat l’ham perquè piquessin. Fins i tot des del govern s’està estudiant quin podria ser aquest suposat pla B amb les lògiques discrepàncies entre els socis del tripartit.
Ara Artur Mas, amb l’ajuda inestimable de la barretina mediàtica, ja parla d’una consulta popular, ja sigui sobre l’Estatut del 30 de setembre o quelcom semblant a exercir el dret a l’autodeterminació. El que més sorprèn és que CiU està intentant posar el remei a la malaltia que ells mateixos van provocar amb el pacte de la Moncloa, tot i que fan veure que la culpa serà del TC.
Però resulta que hi ha centenars de milers de persones que vàrem votar en contra de l’Estatut perquè crèiem que era insuficient i perquè molts pensem que l’únic referèndum que podem votar positivament és el de la nostra constitució. Doncs bé, a molts de nosaltres l’Estatut que ara es debat al TC mai ha estat el nostre pla A sinó el pla B. O dit d’una altra manera, alguna d’aquelles propostes que ara es fan com a suposat pla B no és res més que allò que molts hem contemplat com a únic pla (diguem-ne A si us agrada més).
El que més em sorprèn és com molts dels qui defensen l’independentisme han caigut a la trampa de l’emparaulament i s'han empassat això del pla B. Per tant, fer-nos creure que la nostra opció de sempre no és la primera o la viable sinó només una alternativa. Un exemple el tenim en els mateixos dirigents d’ERC.

Avui sempre és demà
Tot i que Carod-Rovira, en el seu article d’aquest diumenge a l’Avui titulat "Avui no és demà", no parla de plans, ni B ni A, sí que parteix de quelcom semblant. O sigui, parteix d’una visió victimista de l’independentisme. No sé si s’ho creu, però ens diu que a hores d’ara el més important és intentar governar bé perquè així l’independentisme sigui creïble i majoritari. El més curiós, però, és que això és vol fer amagant les tendències sobiranistes mentre es governi. Vaja, és com si un jugador del Barça, que habitualment no juga, volgués que tothom fos del seu equip i per aconseguir-ho se n’anés cedit, per exemple, a l’Espanyol on tindria més minuts per mostrar la seva suposada vàlua. A més, també parteix d’una altra premissa equivocada: creure que només ERC representa l’independentisme. D’acord, és l’únic partit amb representació parlamentària que se’n proclama, però l’independentisme no és només propietat d’un partit sinó que, per sobre de tot, és una postura o una ideologia personal. No és, com diu Carod-Rovira, patrimoni només del 15% dels votants, els que representa ERC. Estic del tot convençut que hi ha tants, o més, votants independentistes a CiU i que també n’hi trobaríem entre els del PSC i IC. Fins i tot alguns que no van a votar habitualment.
En definitiva, crec que el que realment necessitem és fer una proposta, ara mateix, seriosa de sobiranisme. Hem d’aprofitar el moment propici que ens pot posar en safata el TC i convèncer a tots aquells qui se senten, abans que res, catalans que l’única solució passa perquè el nostre poble decideixi què vol ser quan sigui gran. I, la veritat, crec que això passa perquè ERC intenti persuadir a CiU, o als seus votants, perquè aposti seriosament per l’independentisme abans que fer veure que sap governar i fer-ho de la mà d'un PSC que farà els possibles per impedir-ho.
No tinc cap mena de dubte, almenys així m’ho van ensenyar a l’escola i a casa, que Avui sempre, sempre, és Demà!